Un parell de frases amb ganxo de l’esmorzar d’avui.

El tema estrella de conversa de l’esmorzar d’avui ha estat el partit d’ahir del Getafe. Quin partit més emocionant!! No el vaig veure, però pel que he llegit i sentit va ser d’aquells que fan afició. Bé, doncs per esmorzar la tertúlia ha girat entorn a aquesta quasi gesta de l’equip que dirigeix Michael Laudrup. Han sortit un parell de freses molt bones que us les reprodueixo. Potser així transcrites no fan tanta gràcia com si les sents en directe, però si us poseu una mica en situació...

Contertulià 1: El futbol del Bayern es muy previsible…
Contertulià 2: Sí, juegan desde el medio del campo hacia delante e intentan meter gol en la portería. ¡¡La ostia de previsibles!!

Contertulià 3: ¿Cómo se llama ese defensa del Getafe del que no se iba nadie?
Un servidor: ¿Thuram? (fins hi tot jo m’he felicitat per aquesta ironia espontània que m’ha sortit).

Amb més pena (i molt patiment) que gloria.

Vagi per endavant que ahir només vaig veure la primera part del partit. I que vaig patir moltíssim, sobretot els primers vint minuts de la primera part on els jugadors del Shalke 04, lluny de tancar-se darrera a esperar la seva oportunitat de sorprendre el Barça amb un contraatac, van anar des del minut u a pel partit. De cara a barraca que es sol dir. Actitud molt lloable, i gens recomanable per nosaltres, per la seva part. Dic gens recomanable per nosaltres perquè ens van fer patir de valent i cada vegada que arribaven a l’àrea blaugrana ho feien amb molt perill. Però entre la sort, la punteria que la tenen una mica desviada (ja els va passar al partit d’anada) i Víctor Valdés i Carles Puyol la porteria finalment es va mantenir a zero.

El Barça durant els primers minuts de la primera part va sortir descentrat, descol·locat, amb la por al cos, defensant-se sense ordre i com un gat panxa enlaire. Bé, com últimament ve sent habitual. També va gaudir d’alguna oportunitat per marcar, sobretot una de Xavi al minut dotze de partit quan després de rebre una molt bona passada interior d’Iniesta sol davant el porter, aquest va aconseguir desviar-la a còrner. Però el pes del partit el portava l’equip alemany, que era qui realment manava sobre el terreny de joc. I això ho demostra la possessió de la pilota que gairebé era del cinquanta per cent.

Però al minut quaranta-tres de partit, després de que el ritme del joc hagués baixat enters, va arribar el gol en un esperpent de jugada. Potser diria el gol més estrany de la temporada. Bojan centra a l’àrea, un defensa rebutja la pilota que surt bombejada i obliga a treure de sota els pals amb el cap un altre defensa i la pilota va a parar a Touré Yaya (el de l’hernia discal, el que es sacrifica pel bé de l’equip) que passava per allà i només ha de xutar la pilota des de la frontal de l’àrea petita per introduir-la dintre de la porteria contraria entre la munió de jugadors contraris. Gol i... fi del patiment? Doncs la veritat és que no, ja que el Shalke, de totes maneres havia de continuar fent dos gols (igual que al començament del partit) per guanyar. El que sí que assegurava aquest gol era que ens estalviàvem la pròrroga. Això sí, aquest gol era un gol molt psicològic. No vull arribar a pensar què hagués passat si Touré Yaya no hagués marcat i amb el zero a zero els jugadors haguessin enfilat el camí dels vestidors.

A la segona part, de totes maneres, no em vaig treure el neguit ni els nervis de la panxa (tenia encara molt present el pronòstic del Mag Fèlix al “Versió RAC1” on deia que el Barça no eliminaria al Shalke), ja que escoltar-ho per la ràdio no ajuda molt a l’hora de tranquil·litzar-te. No veus que passa al camp, només una veu et relata què succeeix i, companys, una imatge val més que mil paraules. Per això crec recordar que el Barça va controlar mitjanament el partit, va sortir més posicionat i va disposar de més oportunitats que a la primera part.

De totes maneres, de la segona part del partit em quedo amb la xiulada i mocadorada que els presents al Camp Nou van dedicar a Frank Rijkaard quan va canviar Bojan per Giovanni. Ara per ara, el de Linyola és el referent i la il·lusió d’aquest equip i amb això no es juga. I així li van fer saber els aficionats a l’entrenador. Ho va definir perfectament Thierry Henry en una entrevista al final del partit: “És un hijo catalán. És el hijo del país. És normal.”.

I amb més pena que glòria el Barça, quan passaven uns minuts de dos quarts d’onze de la nit, quan l’àrbitre va xiular el final del partit, va convertir-se en el quart semifinalista de la Champions League. I ara per ara, les sensacions que tinc no són bones. Em fa més por el Manchester United que la Montserrat-Reus, per dir-ho d’una manera més entenedora... jejeje És cert que ja disposarem d’en Leo Messi (si no es torna a trencar, cosa que no seria gens estranya), però l’equip anglès està en un gran moment de forma i els noms de Cristiano Ronaldo, Rooney i companyia fan molta por. I veient el partit d’ahir ja no val agafar-se a aquella frase de que en Champions l’equip canvia de chip, perquè va tornar a evidenciar els mateixos problemes que a la Lliga i si tenim un lapsus d’aquests el Manchester no és el Shalke i ens en marcarà tres en un obrir i tancar d’ulls.

Però el que realment importa, de moment, és que seguirem escoltant la musiqueta de la UEFA Champions League com a mínim durant dos partits més.

EN POSITIU.
Sens dubte la classificació del Barça per les semifinals de la Champions League.

EN NEGATIU.
Puyol per acumulació de targetes es perdrà el partit d’anada contra el Manchester United al Camp Nou. Un gran contratemps, ja que sempre que falta l’equip nota molt la seva baixa.

El joc en moments molt dur del Shalke que feia fortes entrades i “sense voler” (evitar-ho) se li escapava alguna que altra patada.

Henry és una ombra del jugador que va ser a l’Arsenal i ahir poc va aportar al joc de l’equip.

LA PREGUNTA.
Per què avui que s’ha guanyat (i és partit de Champions) sí que surten Márquez i Henry a parlar (a banda dels de sempre) i quan es perd en Lliga només surten els de casa?

XIX Marxa Montserrat – Reus.

La Marxa.
Us presento la marxa més llarga de la Copa Catalana de Caminades de Resistència: la Montserrat – Reus, organitzada per la secció excursionista C.F. Reddis. La distància total fa tremolar: 100 quilòmetres (tres xifres). Enguany, però, com a novetat, els organitzadors ofereixen una versió curta de seixanta-tres quilòmetres que acaba a Santes Creus. Sí, tranquils, per no defraudar a tots els meus seguidors i admiradors (en tinc algun?) la meva intenció és fer la llarga, però els quilòmetres, el cansament i els peus diran i posaran a cadascú al seu lloc.

El temps màxim que es pot invertir per cobrir la totalitat del recorregut és de vint-i-quatre hores, així que si tenim en compte a una mitja ponderada de cinc quilòmetres l’hora surt un temps aproximat de vint hores. Això són estimacions, evidentment, perquè una cosa és fer ara els càlculs i una altra és portar seixanta, setanta o vuitanta quilòmetres a la cames i veure que no vas bé.

La sortida tindrà lloc aquest dissabte dia tretze d’abril des de Collbató (sí, jo també em pregunto per què no li diuen la Collbató – Reus) a les dotze del migdia.

Els components del repte.
Si no hi ha sorpreses d’última hora serem el tots els membres del GELS en ple (a excepció del Marc). És a dir: Sensei Xavi, Jordi Atleta, Txell, Alba, Dave, Raul, Josep, Maria i un servidor. Ah!! I l’agregat de sempre de fora del GELS: Jaume “Don Palote”, la companyia del qual sempre és molt grata, malgrat que sigui del bàndol enemic de Sant Cugat.

La logística.
La logística, entre una multitud de mails que ens hem anat intercanviant aquests dies (només un 10% dels quals han estat productius i encarats a solucionar el problema) entre els valents que afrontem el repte, ha quedat conformada de la següent manera:

1)Anada a Collbató. Sembla que finalment disposarem de cotxes suficients i no haurem d’utilitzar el nostre estimat transport públic (Hispanoigualadina que ens deixaria a Collbató sobre les nou i mitja amb temps més que suficient per avorrir-nos de valent).

2)Possibles abandonaments a Santes Creus (quilòmetre seixanta-tres). Ja sabem d’un del grup que farà la versió curta, el Raul (a qui més endavant li dedicaré un apartat) i que ens donarà suport des d’aquest punt fins a Reus a tots els controls amb el seu cotxe. És important tenir això ben lligat, ja que l’hora aproximada d’arribada a Santes Creus serà sobre la una o les dues de la matinada i si algú va tocat i no pot arribar a Reus no es quedi per allà abandonat a la seva sort.

3)Tornada a Barcelona des de Reus. Entre els que càpiguen al cotxe del Raúl (que anirà amb destí Collbató a recollir els cotxes que s’hagin quedat allà) i el tren que ens deixarà a Barcelona.

L'experiència.
És la meva primera participació i per això no puc donar-vos-en referències. Bé, només d’oïdes dels companys que van participar-hi l’any passat. Sé que els últims quaranta quilòmetres són per asfalt i el camí que els precedeix no és de roses, precisament, ja que pedres escampades pel camí dificulten el caminar i faciliten les torçades de turmell. Mai he fet una marxa tant llarga i les meves sensacions abans d’afrontar aquest repte es poden resumir en tres paraules: molt de respecte. Tinc clar que no podré fer el cabra boja i hauré d’anar regulant molt les forces. Així doncs que el tema córrer estarà reservat per a moments molt però que molt puntuals.

Menció especial.
Un apartat especial d’aquest post m’agradaria dedicar-li a l’amic Raul. Ens ha donat una alegria a tots quan, sacrificant-se pel bé del GELS i dels seus integrants, ha decidit fer la versió curta de la prova i donar-nos suport mèdic i moral (que ens farà molta falta) amb el seu cotxe als diferents controls que hi ha des de Santes Creus fins a Reus.

Un gran gest que l’honra i el fa gran i que fa que gaudeixi, crec jo, de tota l’admiració dels que participarem en aquesta marxa. I en aquest moments (veure fotografia adjunta) m’alço de la cadira i em poso a aplaudir-te i a ovacionar-te. Un deu per tú, Raul!!

Brooks adrenaline ASR

Ja tinc bambes noves. Ahir vaig acostar-me a la botiga Intemperie a donar un cop d’ull i comprar-ne unes. Les necessitava urgentment per aquest dissabte (Montserrat-Reus) i abans les havia de rodar-les una mica durant aquesta setmana per evitar nafres i rossades innecessàries. Em va atendre molt amablement una noia que, va fer-me descalçar per tal de mirar-me els peus per saber com era la meva trepitjada. Després de posar mala cara va dir-me dues coses: que jo recolzava més el pes a la part del davant dels peus i que segurament necessitaria anar a un podòleg. Pam!! Entoma aquesta!! Però que tranquil, que ella em donaria unes bambes que m’ajudarien a solucionar el problema, ja que serien una mica més alçades per la part de davant i amb uns reforços laterals.

Vaig provar-me les Brooks adrenaline ASR i unes Salomon (el nom de les quals ara no me’n recordo). Amb les dues anava molt còmode, però amb les primeres notava que la trepitjada era més rígida i vaig decidir quedar-me-les. La noia va dir-me que tenien una vida útil d’uns vuit-cents quilòmetres i que no l’allargués més ja que podia ésser perjudicial per mi.

Així que finalment vaig avançar-me obligatòriament el meu regal del sant i vaig sortir de la botiga amb les bambes posades per tal de que s’anessin donant de mica en mica. Qualsevol passa que pugui donar abans del dissabte és benvinguda...

Amb tots vostès... el Sr. Wilson!!

Sí, aquest de la fotografia és el personatge en qüestió. I quin personatge!! Divendres passat vam anar a sopar amb uns companys de classe de fa molts anys (ens reunim per sopar unes quatre o cinc vegades l’any) i un d’ells va portar-nos a un restaurant que coneixia anomenat Puerto Plata, situat al costat del mercat de Santa Caterina. I quin restaurant, també!! D’entrada no donaries un euro (anava a dir un duro però com que ja fa anys que hem fet la conversió i hem deixat enrere les pessetes...) pel restaurant. Bé i dic restaurant, però no crec que arribi a poder-se penjar aquesta medalla.

Només entrar veus la barra al fons (hàbitat on passa la major part del temps el nostre protagonista) i tot de taules col·locades de manera que es puguin encabir com més persones millor. De fet, juraria que s’utilitza el mètode LIFO (Last Input First Output) per poder sortir un cop t’assentes, és a dir, que no hi ha forma ni manera humana d’aixecar-te si abans no ho fan els que et precedeixen i que estan més a prop de la porta d’entrada. Ah!! I això de poder enretirar una mica la cadira, ni pensar-hi, que l’espai està contat i la cadira ja toca amb la persona que ocupa el teu lloc homòleg, però de la taula de darrere.

A mà dreta d’aquesta entrada, hi ha unes escales amb set o vuit graons pintats amb pintura plàstica de color vermell que et condueixen a un altell on encara es pot encabir més gent de la mateixa manera que a la part de sota. Vaig fixar-me en el detall d’una columna que partia una taula de moltes persones en dos, de tal manera que si tenies mala sort i t’assentaves al lloc equivocat, no podies gaudir de la visió total de la taula. I quina habitació: amb les parets pintades de blau i engalanada amb plantes de plàstic amb flors vermelles i un extintor adornat també amb aquest tipus de guarniment. Érem nou persones i vam tenir sort que va tocar-nos una taula on els que estaven mirant cap a la paret podien gaudir de l’espai que volien i enretirar la cadira una distància prudencial per a que la pressió de la taula la panxa et permetés respirar i menjar amb relativa normalitat. Però tenia un defecte: hi havia una cadira que perillosament estava molt a prop de les escales i quan el Sr. Wilson va veure que algú havia fet seu aquest lloc, ràpidament va abandonar el seu medi natural rere la barra i va pujar les escales tot dient-nos: “Tened cuidadito con este sitio. Mejol no os sentéis que es muy peligroso, ya que si os tiráis para atrás podéis cael pol las escaleras”. Ah!! I evidentment va acompanyar les seves paraules amb una escenificació clara i concisa del que podia passar. I és llavors quan dones gràcies a Déu i tots els àngels i arcàngels de que a última hora hagi fallat un company i no siguem deu (amb la qual cosa aquest lloc queda lliure) perquè sinó de ben segur haguéssim acabat la nit al Clínic amb un company regalimant sangria en forma de sang pel cap que s’hauria obert després d’enretirar la cadira i caure per les escales.

Doncs bé, només entrar al local el Sr. Wilson, sempre des de darrere la barra, amb les mans recolzades sobre el taulell i amb aquell parlar caribeny, va deixar anar tot un discurs (evidentment assajat ja altres vegades) on venia a dir que érem molt benvinguts al local i que desitjava que sopéssim a gust i passéssim una bona vetllada en companyia dels nostres amics. Tota la platea (entenem per platea la zona d’entrada al bar que no compren l’altell de dalt de les escales) va arrancar a aplaudir i a victorejar al orador de la nit.

Un cop vam ser a la taula i vam haver exhaurit dues gerres de sangria i una de cervesa, el Sr. Wilson va pujar deixant la barra més sola que la una. Va ser quan vaig poder veure’l de cos sencer. Un gran home, en tots els sentits! Alt, gros (surt més a compte saltar-lo que rodejar-lo) i sempre amb un somriure a la boca pels seus clients. La veritat, conyes a part, que et fa sentir com a casa. Una vegada va ser a dalt i va haver contemplat el panorama, sense nosaltres esperar-nos-ho va posar-se una perruca de senyora al cap, la música com per art de màgia va apujar-se i va treure a una noia a ballar. Caram com mou el cul el Sr. Wilson!! Com remena els malucs!! I com agafa a la noia!! No és tonto l’amic!!

Després d’acabar el ball va intentar-ho amb una de les noies que anava amb nosaltres, però aquesta, tímida ella va dir-li que no: “No tengas velguenza, mi amol. ¡¡Sal a bailar conmigo!!”. Però no va haver-hi manera!! I com patia jo, ja que aquesta pobre noia estava assentada just a la cadira del costat de l’assassina (aquella que si et tiraves molt endarrere acabaves escales avall i al Clínic regalimant sangria en forma de sang pel cap).

Una vegada acabat l’espectacle (sí, sí, era, segons vam convenir entre tots allò que es diu en castellà una cena-espectáculo amb vedettes i tot), una cambrera va començar a treure tot un seguit de safates plenes de menjar anunciant-les sempre amb l’article davant (que imagino que ha de ser la manera de parlar d’ells): “El pollo, el arroz, el pavo, el plátano frito...”. Jo intentava recordar (enmig de la ofuscació que patia ja per les dos copes que portava) si quan ens havien demanat les begudes ens havien preguntat “¿El bebidas?” o si quan havien portat els macarrons a taula els havien anunciat com “El macarrones”, ja que no parava de sentir l’article el per tot arreu.

I va ser quan, després de que l’alcohol ja comencés a fer efecte entre els congregats (sobretot a les taules veïnes) que la gent va començar a cantar a cor que vols cançons d’aquelles de karaoke que mai moriran com... ummm... ummm... ara no me’n recordo (imagino que la sangria té part de culpa). Però el que sí que us puc assegurar és que nosaltres vam contribuir amb cançons com: “Cuando tú te ves bonita tú te pones orgullosa, ni más ni menos, ni más ni menos...”, “Vaya torito, ay torito bravo”, “oví ová cada día te quiero más” i l’estrella de la nit (gràcies Roberto per haver-la recuperat de la meva hemeroteca de cançons caspa) “Vente mi siana wana, que yo te quiero mi siana wana...” de los Chichos.

I en mig de tot aquest sidral i ja als postres i copes varies, se’m va il·luminar el cap (potser per la barreja de whisky de garrafa i sangria) i, al veure en Wilson fent cafés, vaig alçar-me i vaig cridar: “Que bote Wilson!! Que bote Wilson!!” (ja ens havíem fet amics i el tractàvem de tu i no de vostè) i, evidentment, tota la zona de la balconada i la platea va corejar la consigna amb entusiasme i fervor. I sí, el Sr. Wilson, enfeinat que estava movent tasses i copes amunt i avall, no va fer-nos ni cas.

En definitiva, una bona nit de gresca i xerinola en un bon ambient i en un restaurant recomanable per a qui li agradi gaudir d’un sopar amb espectacle inclòs. No és el Bulli, això sí. Ho dic perquè després no vull que em vingueu esbroncant de que no és això el que us havia dit. Ah!! Per cert, que en un moment del sopar va acudir-se'm (ja sé que sóc estrany) de demanar una mica de pa, però resulta que aquest tema (igual que va passar-me amb les patates freigides una mica més endavant) no el toquen.

Pals i mocadorada.

Quin partit el d’ahir!! D’aquell de mossegar-se les ungles, d’empentar el Barça cap a munt, de maleir els, d’animar, de protestar i de treure mocadors. Vam mossegar-nos les ungles ja que passaven els minuts i el Barça no marcava. Vam empentar el Barça ja que cada vegada que agafaven la pilota la gent els animava a anar cap a dalt per aconseguir el gol. Vam maleir els pals de la porteria contraria, ja que el Barça va fer-ne un total de tres. Vam protestar ja cap a les acaballes perquè el Barça era incapaç de marcar un sol gol i va anar de més a menys per acabar mancat d’idees, amb un nivell físic alarmant i sense capacitat de crear perill. I finalment quan l’àrbitre va xiular el final del partit vam treure els ja famosos mocadors de Can Barça: alguns uns de veritat, d’altres (com jo) un tros de tovalló, d’altres un diari i fins hi tot n’hi havia algun que va onejar al vent un llençol.

I si ahir va haver un protagonista de la nit, aquest van ser els pals. Fins a tres vaig contar-ne: un a la primera part (Eto’o) i dos a la segona (Xavi i Giovanni). Mala sort!! És d’aquells partits en que veus que la pilota no vol entrar per mala sort, per manca de punteria o perquè no és el dia dels davanters blaugranes.

De tota manera no és excusa, ja que el Barça no va saber superar (una vegada més) un plantejament defensiu excel·lent d’un contrari que ve al Camp Nou a tancar-se i a esperar les seves oportunitats en forma contraatacs, que un sòlid Puyol va encarregar-se d’avortar. Ja molt temps que aquests tipus d’equips al Barça se li ennueguen. No té recursos per trencar aquestes defenses i, com va passar ahir, l’equip no té ni profunditat, les bandes no desborden i els davanters no es mouen per buscar passades llargues o intentar trencar el fora de joc.

I al final, com no podia ser d’una altra manera, el Camp nou va esclatar de ràbia i impotència i el malestar del soci es va veure reflectit en una mocadorada de les que fan època i crits de “Fora!! Fora!!” dirigits cap al terreny de joc i cap a la llotja. Espero que Laporta, Rijkaard i els jugadors n’aprenguin (ara no sé per què m’ha vingut al cap aquella frase de “Què n’aprenguin!!”) i es posin les piles, que el dimecres hi ha partit de Champions i ens juguem estar o no a semifinals.

EN POSITIU.
Carlos Puyol ahir va fer un partit excepcional. Va estar insuperable i va tallar el perill a la seva manera: amb el peu, amb el pit, amb el cap o de la manera que fos. Va ser el millor del partit.

Giovanni ha fet un dels millors partits que jo li recordo. Sense fer cap cosa de l’altre món ahir va desbordar (una mica, no molt) per la banda i va crear alguna ocasió de perill.

EN NEGATIU.
Evidentment, s’ha tornat a perdre un oportunitat de retallar punts respecte al líder. El Madrid va empatar ahir contra el Mallorca (amb ajudes d’aquelles que fan història) i el Sevilla va fer-nos el favor de guanyar al Vila-real. Doncs ni per aquestes. Seguim essent tercers, però ara empatats a punts amb el Vila-real.

La ratxa patètica que portem de partits al Camp Nou. Hi hem anat tres vegades aquesta temporada amb el resultat tant fantàstic de dos empatats i una derrota. No, si al final la mocadorada ens la faran a nosaltres, que ens declararan persones non grates i no ens deixaran entrar més a l’estadi.

Molins de Rei – Vilafranca’08.

Començava a les sis del matí la prova i mitja hora abans la Txell i jo ja érem a la plaça dels Països catalans de Molins de Rei. Allà ens hem trobat amb els companys: en Josep, la Maria i el Raul. Hem hagut de fer una estona de cua (bé, el Josep ha hagut de fer-la per ser més precisos i després ens ha deixat passar) per segellar la targeta de pas abans de sortir.

Amb gran puntualitat s’ha donat sortida a la prova. Vaig veure al mapa facilitat per l’organització que als vuit-cents metres hi havia un avituallament on es donaven donnuts (bé, un) i per evitar taps i retencions hem començant a tirar endavant amb el Raúl i la Txell. Quina il·lusió que m’ha fet ocupar el vuitè lloc al davant de la cursa (encara que fos per molts pocs metres). Crec que serà de les poques vegades que pugui presumir d’això.

A les sis i cinc amb un donnut a la panxa les coses es veuen millor i així que he dit als meus companys que jo començava a tirar, havia quedat a la una a Vilafranca amb uns amics, així que havia d’accelerar el pas. I caram si l’he accelerat!! He fet gairebé els primers set quilòmetres corrent, acoblat a un grup que tirava amb forces. Ens ha donat temps de parlar de la Ultra Trail Mont-Blanc ja que un d’ells hi ha participat tres vegades. Li he preguntat si és més dura que la Núria-Queralt. M’ha dit que sí, que tres vegades més. Jo m’he acollonit i li he fet saber. Ell m’ha dit que sobretot al quilòmetre cent i pico que et fan pujar... He respirat tranquil. No me’n recordava que els que van davant de tot són màquines i evidentment no participen a la UTMB curta, sinó a la llarga. Sóc un talòs!!

Sense parella de ball que m’acompanyés i sol com un mussol (evidentment ja no he pogut seguir als màquines que han començat a tirar de valent), he afrontat les primeres rampes i l’únic tros realment complicat de la prova: una pujada on et podies ajudar d’una corda que hi havia col·locada amb aquesta finalitat. Superat aquest tram un pla una petita pujada convidava a córrer quan he recuperat les forces.

Així doncs m’he plantat al control número 4 (quilòmetre onze i mig) quan protava una hora i tres quarts. Allà xocolata i llimona han saciat la meva gana i bordejant un camp de golf que quedava a mà dreta he continuat el camí a bon ritme.

Passada una mitja hora he començat a sentir una olor de botifarra a la planxa que ha fet les meves delícies. Només em quedava superar una pujada una mica exigent i l’entrepà seria meu. Crec que amb els ulls tancats i guiant-me només per la flaire que flotava a l’ambient hagués estat capaç d’arribar-hi sense patir cap contratemps.

No us diré lo bo que estava l’entrepà!! Quina delícia. La veritat és que, sense enganyar-vos hagués pogut endrapar-ne dos o tres més, però no tenia temps per perdre i no m’he pogut donar ni el plaer d’asseure’m a la gespa i assaborir-lo com cal. Així que he agafat l’entrepà i he començat de nou a caminar.

La veritat és que el paisatge no era el que es diu una meravella i no podia contemplar-lo bocabadat, cosa que ha afavorit que apugés el ritme i continués la marxa com aquell qui res. Al següent control, al que s’arribava després de passar per sota un pont molt bonic i d’un tros de carretera amb una llarga recta, m’he plantat al control sis (quilòmetre gairebé vint) quant portava una dues hores i trenta-set minuts.

Aquest tram fins al proper control ha estat el que més llarg se m’ha fet. La majoria transcorria en pujada i la distància cobrir d’uns sis quilòmetres. No es que hagi emprat un temps descomunal (quaranta tres minuts), però la monotonia del paisatge no contribuïa que em distragués. Quan he arribat al control nou (Coll d’esteles) he respirat tranquil. He omplert el meu camelbak que el tenia gairebé sec de la calor que feia i he seguit la marxa.

Ara tocava cobrir una distància molt llarga fins al control vuit de quasi vuit quilòmetres, però gràcies a un tram de baixada constant he cobert la distància en cinquanta-cinc minuts. Allà un iogurt i un Trinaranjus de llimona han servit per omplir-me l’estómac.

Ja estàvem arribant a Vilafranca del Penedès i les vinyes ja començaven a fer acte de presència. La calor apretava i les ganes d’arribar també. Eren un quart d’onze i quedaven uns dotze quilòmetres. Ja ho tenia a l’abast i malgrat que el cansament ja començava a passar-me una mica de factura he tret les últimes reserves, he passat pel darrer control i he enfilat els darrers set quilòmetres que m’havien de deixar a l’estació de tren, punt on concloïa la prova.

Aquest darrer tram potser ha estat el pitjor de tots ja que Vilafranca s’albirava a l’horitzó i mai acabava d’arribar-hi. Ara sí que entre punxades als isquiotibials i una mica chiliquatrejant (el cruzaito i el robocob) he entrat als carrers de la capital de l’Alt Penedès i he arribat a l’estació de tren aturant el cronòmetre en cinc hores i quaranta-cinc minuts per cobrir una distància de quaranta-cinc quilòmetres i un desnivell acumulat de 1.850 metres.

Ara mateix estic assegut amb les cames sobre el sofà i el portàtil de l’Alba (mil gràcies per venir-me a buscar a Vilafranca!!) sobre meu. No sabeu la feinada que tindré per aixecar-me, posar-me les bambes i anar cap al Camp Nou, que avui ens han deixat carnets i toca veure si la ratxa es trenca. De moment, un empat i una derrota és el nostre trist balanç a l’estadi. Espero que avui canviï la ratxa!!

M’HA AGRADAT.
Crec que aquesta és una de les més assequibles de la Copa Catalana (per no dir la que més). Això ha propiciat que el temps total invertit fos tant baix (bé, encara que el meu estat físic també deu comptar... jejeje).

Els donnuts que ens han donat en dos avituallaments.

NO M’HA AGRADAT.
Les bambes han arribat en un estat lamentable. Això vol dir que demà hauré d’anar a comprar-me’n unes per poder fer en condicions la Montserrat-Reus. Res, que m’hauré d’avançar el regal de Sant Jordi que tenia pensat fer-me.

Crec que en lloc de començar a les 6:00 del matí haguéssim pogut fer-ho a les 7:00, que ja és de dia.

Aquest blog queda declarat com a Blog Pro-Mourinho!!

Us haureu fixat que a la part superior dreta d’aquest blog ha aparegut un nou apartat que anuncia amb lletres grans el que fa temps que reclamo: que Mourinho sigui el proper entrenador del Barça. I aquesta idea és ni més ni menys que de l’amic Karli, al que he decidir donar suport i m’he agermanat amb el seu blog.

Quines són les raons per les que Mourinho ha de convertir-se la temporada que ve en l’entrenador blaugrana? Doncs us deixo aquí el petit decàleg amb les raons (que si decàleg ve de deu potser no n’arribo a tantes, també ho diré) que jo considero adients.

1) Necessitem un entrenador que posi ordre al vestidor blaugrana, que ara mateix està revolucionat amb tanta festa i tants compromisos publicitaris. Sembla can pixa, en poques paraules.

2) Té clar a que juga i mai té por d’enfrontar-se a ningú.

3) Sempre carrega ell amb tota la pressió, descarregant als futbolistes d’aquest gran pes.

4) No estic d’acord amb el que diu molta gent de que Mourinho és un entrenador defensiu i que no es veuria futbol. Ell ha estat a Can Barça i sap el que vol la gent: futbol maco. Però està clar, d’altre banda, que no renunciarà als seus principis, evidentment. Rijkaard també diu que el primer de tot és una bona defensa, no ho oblidem.

5) Fa temps ja va estar de segon entrenador formant tàndem (i algú deia que quelcom més) amb Sir Bobby Robson i no li cal adaptació. Estic segur que el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques el van deixar bocabadat.

6) És un entrenador que cobra molts diners, sí. Però qui no ha sentit moltes vegades que lo bo es fa paga.

7) Cal algú que expliqui als jugadors com s’ha de muntar un bon contraatac, que al cap i a la fi és com s’aconsegueixen els gols més “fàcils”. Sí, a mi també m’agrada veure gols d’aquells que abans d’entrar la pilota a la porteria l’han tocat tots els jugadors blaugrana (inclòs Valdés) trenta-dos vegades, però els gols en que amb tres passades aconsegueixes marcar també són bonics i espectaculars.

8) Faria recuperar l’instin assassí i matador que ha de tenir un equip gran. No ens conformem amb un 1-0 o 2-0. Gols són sinònim de tranquil·litat, d’espectacle i de respecte que ens tindrien els rivals.

9) Viu molt intensament els partits des de la banda i això de ben segur farà que els jugadors es contagiïn d’aquest esperit i surtin més motivats al camp.

10) Perquè jo no vull ni Laudrup, ni Guardiola ni Pelegrini, cony!!

Doncs això, que a partir d’aquests moments queda declarat aquest blog com a blog pro-Mourinho!!

Ah!! Només dir-vos que crec que el Karli s’encarrega gentilment de recollir signatures per presentar-les al “bacó-Laporta” (com ell l’anomena). Ja en tenim dues (la d’ell i la meva), però no patiu que segur que en breu anirem omplint caixes i més caixes de rúbriques en favor d’aquesta iniciativa.

Segona travessa Molins de Rei – Vilafranca.

Aquest proper diumenge dia sis d’abril es celebra la segona travessa Molins de Rei – Vilafranca del Penedès, organitzada pel Centre Excursionista Molins de Rei (CEM). És la segona edició, però s’estrena com a prova puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR).

Es donarà la sortida des de la plaça dels Països Catalans de Molins de Rei a les 6:00 del matí. Hi ha dos tipus de recorregut, un curt de vint-i-cinc quilòmetres i un llarg de quaranta-cinc. Evidentment, al que jo participo és el llarg, que és el que puntua per la Copa. En aquest recorregut llarg el desnivell acumulat a superar és de 1.853 metres.

No conec el recorregut d’aquesta marxa (no hi he participat mai), però m’agradaria completar el recorregut amb menys de vuit hores, i a poder ser en set hores i mitja. I amb set hores ja seria la hòstia!! Ara, després ja veurem depenent com estigui de cames, de son, de cansament, o dels embussos que es produeixin. És per això que intentaré sortir dels primers per evitar aglomeracions. Com que després segurament quedarem per fer una calçotada amb uns amics (jo només tocaré el tema carn, ja que els calçots no m’acaben de fer el pes), em donaré pressa per arribar a Vilafranca el més aviat possible perquè no m’hagin d’esperar molt.

De la colla de sempre hi ha alguna que altre baixa: el Xavi Sensei (l’edat no perdona), el Jaume (participant a la cursa dels bombers) i l’Alba (de cap de setmana a Milà). Pel que fa a la resta vindran els germans Vernet, la Txell i el Josep (imagino que amb la Maria, aquella noia que sempre l’acompanya i que no me’n recordava del nom).

De nou el de Linyola.

Partit bastant seriós el del Barça. Tampoc és per tirar coets, però per fi ha arribat una victòria de les que donen moral, d’aquelles lluitades des del minut u fins al minut noranta, amb esperit, amb empenta i amb cor. És només això el que li demano al Barça, que surti al camp i s’ho deixi tot. Si després si es perd, mala sort, però qui ho intenta i les coses no li van bé no se li pot demanar més.

Arribem d’hora a l’Antibiòtic. Avui el partit el donen en obert per Antena 3 i la parròquia prefereix quedar-se a casa en compte de gaudir de l’ambient del bar. L’assistència és baixa. Avui li toca al Raul la barra de baix i me n’alegro. Sempre son d’agrair els seus comentaris i les seves ballarugues. El saludem i li pregunto què farem avui. Em respon que ell últimament el que fa és “abandono mi cuerpo y si gana lo celebro y si no, pues me quedo donde esté”. Bona tàctica.

Mirant la pantalla observo que el Barça avui va de carbassa (estil Wembley) i que Rijkaard repeteix la tripleta atacant del fatídic partit contra el Betis: Henry, Bojan i Eto’o. També recuperem a Milito a l’eix de la defensa en detriment de Thuram. Bona senyal.

Minuts abans de començar el partit baixa un jove per l’escala cridant ben for “¡El Barça campeón! ¡El Barça campeón!”, amb les mans alçades. Ningú li fa molt de cas. Crec que a ningú li passa pel cap que això pugui fer-se realitat aquesta temporada.

Comença el partit i al minut u amb pocs segons Rijkaard ja s’aixeca de la banqueta tot xiulant i esperonant als seus homes. Quin canvi de panorama respecte a la segona part del partit contra el Betis! Sembla que avui sap què fer i té les idees renovades. Ja s’ha aixecat més vegades que tota la segona part del darrer partit.

Arriba el minut set i Iniesta es queda sol davant del porter però el seu xut el desvia Neuer amb els peus. El bar comença a rugir, cridar i posar-se dempeus.

Hi ha un jugador del Shalke de nom Bordon. Em giro per comentar-li al Raul que em sona que hi havia un grup que es deia Bordón 4 i que creia haver-lo vist en algun expositor d’aquell de les gasolineres (adjunto prova fefaent en format fotogràfic). Gran tema de conversa que el Raul agafa amb molta convicció i em recorda noms de grups com Ecos del Rocío, Camela, Los Marismeños i el mateix Antonio Molina, que també figuren en aquests tipus d’expositors.

Cinc minuts més tard, el mateix Iniesta fa una passada en profunditat cap a Henry i aquest, escorat lleugerament xuta i el porter rebutja la pilota amb tanta bona sort que torna a peus del francès que fa la passada de la mort cap a Bojan i aquest marca el gol del Barça. La cosa pintava bé, tots embogíem i alçàvem els braços. Però amb l’experiència dels darrers partits més valia ser prudents.

Passats uns minuts m’aixeco (com si fos en Rijkaard) a xerrar una estona amb el Raul, que està sol i avorrit darrera la barra. Em comenta que ja està fart de dirr-li a un noi que deixi de fumar porros i que “si vengo con mis amigos esto es una balsa de aceite, pero cuando no vienen se me suben a las barbas y me buscan las vueltas. Porque luego las broncas del jefe son para mi, pero tampoco es mi trabajo.”. L’entenc i li faig costat quan de sobte s’escolten uns crits per la zona porrera de “¡Víctor Valdés es de Hospitalet!” i en Raul deixa anar: “Y ahora me quieren buscar el lado sentimental...”.

I el partit serveix avançant i al minut vint-i-nou el Shalke 04 està a punt de fer-se un autogol. Llàstima, un cero a dos ja seria massa!! Ara, l’equip alemany tampoc no estava de braços plegats i va gaudir d’alguna ocasió que altra de pilota parada que tampoc ha posat en grans perills a Valdés.

Arriba la mitja part amb un resultat més que bo. No em pensava pas que el Barça a aquestes alçades de partit anés per davant al marcador. I per celebrar-ho toca pujar a buscar els entrepans d’hamburguesa, que un quart d’hora més tard ens els entreguen argumentant aglomeració de peticions d’entrepans.

Així que amb la segona part començada baixem a ocupar els nostres seients. I quina segona part, que comença ben moguda ja que el Shalke està llançat a l’atac: Milito quasi es fa un autogol tot refusant un xut i un minut més tard Valdés no pot blocar un xut llunyà que Puyol acaba rebutjant a fora de banda. Enfoquen a Laporta i Marc Ingla que estan asseguts a la llotja i que el coll no els arriba a la camisa. Bé, com a tots els que copem les cadires del bar però en versió samarreta.

Al minut seixanta-nou se’m posen per corbata: un xut des de fora de l’àrea que toca Asamoah lleugerament per desviar la trajectòria i està a punt de batre a Valdés.

I un minut més tard crec que Sánchez es queda sol davant de Valdés i envia la pilota fora per mil·límetres, aquesta vegada al pal contrari que l’ocasió anterior. Si de cas ja me’ls deixo per corbata, ja que tant pujar i baixar pot ser perjudicial per la meva salut.

Al minut setanta-cinc Pander, un home amb el cap tot rapat (sense un pel de tonto que es diria), xuta una falta que surt alta. Immediatament darrera meu sento la veu del Raul que ha abandonat la barra i s’ha instal·lat a la mateixa però a la part dels clients: “¡¡Despeinao!! Lo ha hechado fuera porque le molestaba el flequillo.”.

Ja fa temps que el Barça ha desaparegut del camp i que les centrades a l’àrea són una constant per part del Shalke. I, com que centrada a l’àrea és sinònim de perill, no fèiem més que patir de valent. De totes maneres l’equip alemany ha endurit molt el seu joc i cada vegada que els blaugrana controla la pilota, es dediquen a fer faltes criminals. És per això, que el Raul, cada vegada que es produeix una falta d’aquestes udola com si fes sonar una sirena de submarí: “Auuuuuuuua, auuuuuuuua”. Soroll que es repetirà constantment fins al final del partit.

Una mica més endavant, i en una jugada una mica dura per part del calb “despeinao” d’abans, a part de l’udol corresponent, el Raul deixa anar un: “¡A tu casa que pareces un rolón! ¡Un Williams rolón!”.

Arribem als minuts finals amb el partit trencat i en ocasions a ambdues porteries. El temps afegit és un suplici, i com que jo encara els tenia per corbata, quasi no m’afecten les tres ocasions claríssimes que té el Shalke 04 en els minuts de descompte.

Acaba el partit amb un boníssim resultat que obliga als alemanys a marcar al Camp Nou. Bona senyal, ja que hauran de sortir a l’atac si volen passar l’eliminatòria. Esperem que això ho aprofiti el Barça per sentenciar.

Ens disposem a abandonar el local quan de fons s’aixeca un personatge (crec que el dels porros) tot cridant: “¡Antena 3, hija de puta! ¡Antena 3, hija de puta!”. Bé, hi ha opinions per tot. A mi tampoc m’agrada escoltar les retransmissions per aquesta cadena.

EN POSITIU.
Rijkaard pot respirar tranquil, de moment una jornada més. Ahir els seus homes van complir.

Per primera vegada des de fa dies el Barça va saber mantenir una renta d’un gol a favor sense desmuntar-se ni patir desconnexions.

Bojan, que amb el seu gol mica en mica va fent-se un lloc a l’onze titular (si és que ja no el tenia).

EN NEGATIU.
A la segona part es va patir un munt. Tot eren pilotes centrades a l’àrea i les posteriors rematades de cap dels jugadors alemanys (en tenien quatre que feien un metre noranta).

L’excessiva duresa de l’equip alemany durant tota la segona part.

LA PREGUNTA.
Per què són capaços de mantenir un resultat a Europa i no a la Lliga espanyola?

Com agafar el metro després d'haver caminat seixanta-vuit quilòmetres.

Tot seguit us passo a relatar la meva experiència no religiosa però sí casi mística i de molta, però que molta fe (en que havia de fer-ho fos com fos) de com vaig aconseguir arribar a casa amb metro després d’haver participat a la marxa de La Selva del camp: seixanta-vuit quilòmetres amb 4.750 metres de desnivell acumulat (pels poc versats en el tema) i invertint un total d’onze hores i cinc minuts.

Primer de tot amb molta calma i serenitat. Està clar. T’has de mentalitzar des de molt lluny de la proesa que hauràs de fer i de que pots quedar-t’hi en l’intent. Però bé, no va ser aquest el meu cas. Ja sé que m’avanço als esdeveniments, però des d’ara us diré que vaig aconseguir arribar-hi sa i estalvi i sense cap ajuda exterior (ostres!! Ara sembla que estigui participant en algun reality show d’aquests televisius).

El Jaume gentilment va deixar-me just davant del Corte Inglès de Diagonal, on a pocs metres (que van semblar-me molts) hi ha la parada de Maria Cristina (línia verda). Vaig carregar-me a l’espatlla la bossa amb tot el necessari per passar una nit d’hotel fora de casa i afrontar amb garanties una marxa de la copa catalana: necesser; roba bruta del dia anterior; tovallola que vaig agafar prestada (no sé quan la tornaré...) de l’hotel perquè en principi ens havíem de dutxar al pavelló però la mandra i la comoditat de fer-ho a casa va poder amb nosaltres; camelbak; pals de caminar (que no vaig utilitzar); el llibre de sis-centes pàgines que justament avui m’he acabat; i alguna que altra cosa més. M’acomiado del Jaume i començo a caminar.

Quan vaig acabar de creuar els dos semàfors va venir el gran dilema: les escales apareixien en primer terme, però a unes trenta passes es dibuixava la figura impertèrrita de l’ascensor. Tot això envoltat per unes tanques d’obres que em van fer pensar que potser, a conseqüència de les mateixes, l’ascensor es trobava fora de servei. Vaig decidir no temptar a la sort i baixar per les escales (que no mecàniques), per si no funcionava l’elevador i així estalviar-me unes passes innecessàries de tornada cap enrere per si Murphy em volia jugar una mala passada. Justament quan estic a meitat de les escales sento aquella veu metàl·lica de dona que diu: “Ascensor a carrer”. Merda!! Sí que funcionava. Però bé, jo com un autèntic campió feia el que podia per mantenir les aparences i baixar les escales com tota la resta de mortals: sense donar petits saltets i evitant coixejar d’alguna de les cames a causa de les punxades. Imagino que no ho deuria fer molt bé, ja que les cares de la gent que em mirava eren d’autèntica perplexitat. Només va faltar-me sentir un nen que li preguntava a la seva mare: “Mare, què li passa aquest noi?”, assenyalant-me amb un dit índex acusador. Nen, no saps que assenyalar és de mala educació!! Hagués pogut ajupir-me (bé, és broma!!) i dir-li que venia de caminar molts quilòmetres i tal i tal, però segur em prendrien per un personatge friky d’aquests que corren pel món i vaig decidir deixar aquest petit fet en una mera anècdota.

Entro al metro i trec la tarja per picar a la màquina, tot pensant que per acabar de rematar-ho podria col·lar-me saltant el torn (amb la bossa a l’esquena) i que l’hòstia que em fotria seria per emmarcar en un museu. O millor encara, segur que la gravaria alguna de les càmeres de seguretat i la penjarien del youtube i seria la riota de tothom. O inclòs podria sortir per Antena 3 quan fessin una d’aquelles estadístiques tant “importants” que sempre ofereixen (segons els experts el trenta per cent dels espanyols som obesos, segons els experts tres de cada quatre espanyols tenen internet, segons els experts nou de cada deu nens espanyols no els agrada anar a l’escola, ....) i que tractaria sobre el tant per cent d’espanyols (evidentment, paraula que mai pot faltar) que, segons els experts (òbviament), no paga mai quan agafa el transport públic. Caram!! Sempre he pensat que vull ser un d’aquets experts que van per les cases contant la gent que té internet, la gent que està grassa o els nens que ploren quan van a l’escola. Ah!! I sempre m’he preguntat que qui els paga.

Baixo a l’andana per les escales mecàniques (sí, he triomfat!) Aconsegueixo assentar-me a un banc i descarregar la bossa M’estic mig acomodant, sense poder veure el temps que trigarà el metro en venir perquè el televisor que dona les noticies (per cert, amb el missatge “Windows ha efectuado una operación erronea y se cerrarà”) no em deixa veure el marcador de la compte enrere del proper tren, quan sento aquell aire i aquell soroll que anuncien als quatre vents que el comboi ja s’aproxima.

Em poso de peu (com puc) i bingo!! Com que el metro l’he agafat a Maria Cristina ve buit i puc triar on vull assentar-me. Penso que per fer-me una mica l’heroi i acabar-ho de rematar podria fer tot el trajecte dempeus (un total de tretze parades), però tampoc es tracta de temptar a la sort. M’assec i immediatament davant meu s’assenta una dona lleugera de roba escoltant música. De sobte, veig que la seva mirada es queda clavada al meu peu dret. Què passa? A la que desvio la meva mirada cap al punt fatídic, me n’adono que porto el mitjó més baixat del compte i que es veu la part blanca de la cama que protegia el mitjó en contraposició a la part plena de ronya, merda i porqueria de la part a l’aire lliure i sense protecció (veure foto). Com puc, dissimuladament m’apujo el mitjó fins a fer desaparèixer la ratlla blanca de netedat i fer que la brutícia incrustada passi per un moreno de platja.

El cansament i el moviment del vagó va fent que algun cop de cap que altre s’escapi. De sobte, una parella d’estrangers pugen al vagó a Sants Estació i la noia s’asseu al meu costat. No dec fer pudor, ja que crec recordar que no van baixar fins a Catalunya o Diagonal. O això o és que potser estava terriblement cansada i no tenia ganes de moure’s. Bé, prefereixo inclinar-me per la primera opció, òbviament.

Arribats a la parada de destí (Fontana) toca la pitjor part: aixecar-se i treure la bossa que he posat a sota de tot del seient juntament amb els pals (que no vaig utilitzar, que no sé si ho he comentat). Com puc i amb algun cop de bossa que altre aconsegueixo arribar fins la porta i repenjar-me a la barana. Faig la ruta amb ascensor per tota l’estació fins que surto a la superfície i respiro l’aire fresc (i fred) de Barcelona.

Ara només quedava arribar a casa. El que normalment són deu minuts van convertir-se en gairebé un quart d’hora, ja que entre el cansament, la bossa i la merda que portava a sobre feia que els meus moviments fossin del tot lents. Menys mal que anava escoltant el Barça (que en aquells moments anava guanyant 0-2 i que no diré com va acabar per no tornar-me a emprenyar) i això feia que em distreies una miqueta. Quan vaig arribar al portal de casa meva només quedava una cosa: pujar les trenta-sis escales que em deixarien de ple al replà de casa meva (desnivell positiu aproximat de 8 metres). A pas lent, però segur vaig superar l’última dificultat. Repte aconseguit!!

Ja n'hi ha prou d'aquest color!!

Vagi per davant que el partit d’ahir no el vaig veure. Les raons són obvies: tornava de participar a la marxa de La Selva del Camp, rebentat, amb ganes de descansar, sopar i dutxar-me (i no per aquest ordre, precisament).

Bé, dit això, expressaré la meva opinió: això és una autèntica vergonya!! El Barça a entrat en una crisi galopant de resultats i de joc. Ningú transmet seguretat: ni l’equip, ni l’entrenador ni la junta directiva. La imatge a la segona part dels jugadors al camp, sense saber què fer i la de Frank Rijkaard assegut tota a la banqueta sense donar cap mena d’instrucció als seus homes era senzillament patètica Reflectia una impotència bestial que no fa preveure res de bo.

I mira que tot caminant vaig comentar que volíem acabar d’hora per veure el Barça i un participant va comentar: “Total, pel que s’ha de veure”. La meva resposta va ser: “Sí, és posaran 0-1 i el Betis, amb un parell de minuts donarà la volta al partit com sempre passa”. I ves per on, va succeir això. I no vull penjar-me medalles, ja que la trajectòria del Barça aquesta temporada ja ve essent aquesta.

No pot ser que un equip com el Barça es deixi remuntar un 0–2 a favor d’aquesta manera. Per què desconnecten quan aconsegueixen avançar-se al marcador? A la segona part van sortir sense esma, desconcertats, relaxats... I no és la primera vegada que els passa aquesta temporada. Quan aconsegueixen un mínim avantatge sembla que ja els estigui bé i el partit ja estigui guanyat. Automàticament baixen de pistonada i van amb ralentí. Falta, com deia l’altre dia, l’hàbit d’anar a rematar al rival. L’instin assassí. Si us plau, que no som l’UNICEF per molt que ho portem imprès a la samarreta!! Aquesta és una derrota de les que es recordaran durant molt de temps, com el 6-3 a Saragossa, el 5-0 al camp del Racing de Santander o el 5-0 al Bernabéu.

Un altre problema és que els cracks, els pocs que queden ja que no estiguin lesionats o suposadament lesionats, no tiren del carro. Deco, Màrquez, Messi i Ronaldinho porten ja massa temps lesionats. Sospitós. Hi ha jugadors que estan tocats i juguen (Puyol, Touré, ...), sacrificant-se per l’equip. En canvi n’hi ha d’altres que al mínim cop ja es reserven i se’n van al gimnàs (que imagino que es deu estar la mar de bé). Eto’o i Henry, els suposats bucs insignes d’aquest Barça mermat de figures estan mancats de carisme. Eto’o lluita sol a dalt i Henry està desaparegut en la mediocritat. L’únic que juntament amb Samuel està donant la cara a dalt és Bojan, la grata sorpresa de la temporada. Però no podem esperar que un noiet de setze anys salvi la temporada a tot un Barça.

Des de la banqueta tampoc s’aprecien signes de reacció, ans al contrari. La imatge de Rijkaard i companyia totalment descol·locats, sense saber què fer, sense aixecar-se a esperonar als seus homes ni corregir errors. Depriment. Per això, ara més que mai: que vingui Mourinho!! No esperem més, que sinó ens el trauran de les mans Lliguem-lo ja per la temporada que ve. El Barça necessita un entrenador que els posi a tots ferms i doti d’ordre aquest vestuari.

Llegeixes la premsa o mires la televisió i els únics que donen la cara són els de sempre: Xavi, Pujol, Iniesta i Víctor Valdés. Que segurament són els que més rendeixen al 100% i els que més senten la derrota. La resta, imagino que no deu anar amb ells. Simples assalariats que no senten els colors.

Ah!! I per postres, el Barça ja és tercer. El Vila-Real va guanyar ahir a l’Atlètico de Madrid (3-0) i s’ha col·locat segon a la taula, a la caça i captura del líder. Que Déu ens agafi confessats!!

Marxa La Selva del Camp'08

Divendres 28 de març.

Vam sortir de Barcelona amb el Jaume i sobre un quart de set ja estàvem a l’hotel, les bosses pujades a l’habitació i preguntant-nos què fèiem mentre esperàvem a la resta de la gent que pujava més tard. Vam decidir anar a donar una volta pel poble. Finalment, després de menjar-nos tres donnuts de xocolata per barba i de donar cinc-centes voltes pels mateixos carrers del mateix poble, vam retrobar-nos amb el Xavi, l’Alba i la Txell al poliesportiu. Havia de venir el Jordi Atleta també, però a última hora va tenir un problema i va haver de quedar-se a Barcelona. Com que tots teníem gana i tampoc no volíem anar a dormir molt tard, vam acordar anar a sopar al mateix restaurant que l’any passat. I quin sopar!! Us puc dir que vaig acabar una mica doblegat!! De primer Rissotto de ceps amb formatge parmessà i de segon una pizza. Havia de carregar les piles pel dia següent que la cosa es presentava molt dura. A dos quarts de dotze ja jèiem al llit, amb la televisió apagada, els ull clucs i dormint com uns socs.

Dissabte 29 de març.

L’hora de sortida eren les set en punt del pavelló poliesportiu, i mitja hora abans ja hi érem. L’organització donava esmorzar i s’havia d’aprofitar. Allà vam retrobar-nos amb els germans Vernet, el Josep i una amiga seva que ja va participar a la Marxa dels Castells. Li hauré de preguntar el seu nom (i estat civil de pas per xaferdejar una mica i saber si estan sortint o no).

Puntuals, a les set, sentim el petard que dona la sortida als cinc-cents vint participats que hi prenem part. Els màquines situats al davant de tot comencen a córrer i nosaltres a caminar tot xerrant de forma distesa amb els companys. El primer tros les cames han d’entrar mica en mica en calor. La xerrameca s’acaba, però, quan després de sortir del poble les primeres rampes de muntanya apareixen. És quan veig que el Jaume comença a tirar cap a munt i jo em situo al seu costat. El tros que ens ha de portar fins el primer control, a l’Albiol, és per un corriol bastant dur i exigent que va fent esses per la muntanya. Passem a més d’un que ja va amb la llengua fora i que gentilment s’aparta a un costat.

Arribats a l’Albiol, toca recuperar forces: aquarius, coca-cola i algun entrepà. I sense perdre molt temps reprenem la marxa que encara quedava més pujada, no tant dura com la que acabàvem de fer, això sí. Arribats a La Mussara, anem planejant fins a arribar al pont de Goi. Aquest any, com que no el fem de pujada, la imatge no és tant espectacular, però val la pena anar-se girant mentre afrontes la forta pendent de baixada per gaudir d’aquesta meravella de la naturalesa en forma de pont. El ritme és molt bo i, com que a les baixades tant pronunciades els hi tinc bastant de respecte, ja fa estona que he perdut el Jaume, que és un as baixant.

Finalment, aconseguim retrobar-nos de nou i arribem a molt bon ritme al següent control: Capafonts. Més beguda isotònica més un plàtan i una taronja serveixen per recuperar forces de nou.

Sortint de Capafonts, prenem una pista amb pujada constant amb un ritme molt bo. Les cames encara estan fresques i això es nota. L’organització, però, ens té preparada una sorpresa: un nou tram que transcórrer per un corriol estret que puja de forma exagerada. Amb el Jaume anem comentant entre esbufecs que el camí puja de valent i que tenim ganes de ser a dalt de tot, i si pot ser a Prades, on un bon entrepà de botifarra ens està esperant. Un cops arribats al poble, reprenem forces. Tenia molta gana i l’entrepà és un vist i no vist.

Ara el nou repte, després de passar per una zona boscosa molt espectacular i de pendent constant, era superar el Tossal de la Baltassana (considerat com a 100 cims), al que accedim a través d’un corriol que puja de mala manera cap a munt. M’he d’aturar uns instants a mitja pujada per recuperar una mica l’alè. Ens hem trobat al Luigi que ens marca un fort ritme de pujada. Però bé, un altre escull superat. Un cop a dalt, les fotografies de rigor i l’autocontrol, és a dir, ens havíem de segellar nosaltres mateixos la targeta de controls de pas.

Ara passem per una zona molt planera que la fem gairebé tota corrents, ja que va carenejant la muntanya. És un plaer anar veient a banda i banda com les muntanyes s’alcen al costat nostre. Passat aquest tros ens deixa al peu de la Mola d’Estat, un dels millors punts de la marxa: sobre una pedra immensa gaudeixes d’un paisatge excepcional i d’un barranc que si fas un pas més pots acabar a baix de tot.

Arribem al refugi dels Cogullons gràcies a una pista que baixa i que ens permet recuperar temps, ja que la fem corrents. Des del refugi també gaudim d’unes vistes de tres-cents seixanta graus espectaculars. Portem una miqueta més de trenta-vuit quilòmetres, i això vol dir que encara ens queden uns trenta per acabar.

Sortim del refugi i ara afrontem una forta pendent de baixada per un corriol estret. Com he gaudit baixant-lo, a una velocitat molt bona, però atent als trossos més perillosos. Abans d’arribar al control següent ens esperava una petita sorpresa: un tros de pujada que, degut als quilòmetres acumulats a les cames i al fort ritme que portàvem, se’ns va fer molt dur.

Arribem a Farena, on ens comenten que han passat cent vint-i-set participants. Després de la pausa de rigor per tornar a agafar forces el Luigi ens anima a seguir. Uns quants quilòmetres enrere he patit un parell de mitges revinclades al turmell del peu dret mentre baixava i ara em fa bastant mal. Se’m va passar pel cap, per primera vegada des de que faig marxes, que potser, si la cosa va a més huré d’abandonar. De totes maneres ara tocava pujada i esperava que la cosa afluixés una mica.

No us enganyaré si us dic que les forces ja anaven molt justes i que les dues pujades que havíem d’afrontar fins a Mont-ral van fer-se eternes. No vam parar i ens anàvem autoanimant per no decaure. Ara el Luigi s’havia esfumat i ens havíem quedat sols. Quina alegria quan vam veure Mont-ral al fons amb la seva església!! Es veia lluny, però ja teníem un punt de referència on agafar-nos. Un cop vam ser allà, vam assentar-nos en una cadira i vam prendre’ns el nostre temps de descans.

I què bé que ens va anar!! Amb forces (que ens semblaven) renovades afrontàvem després d’una llarga baixada l’última de les pujades fortes. Vam anar amb cautela, sense apretar molt el pas ja que ens havien dit al control que era dificultosa. En realitat la pujada va resultar no ser tant dura i no us imagineu el que vam alegrar-nos. Això sí, ara, immersos de ple en una mitja pàjara (marejats i amb la vista borrosa) baixàvem cap a l’Albiol mentalitzats de que havíem de menjar bastant per a recuperar tot el que havíem perdut.

I així ho vam fer. Vam atracar literalment l’avituallament: dos entrepans, cinc trossos de coca i dos gots de coca-cola, van ser el resultat del meu pas per l’Albiol. Ara tot el que quedava era baixada, però no per on havíem pujat pel matí, ja que el recorregut transcorria per altres camins. Eren un quart de cinc i quedaven uns catorze quilòmetres.

El següent control era Bonretorn, on vam arribar-hi després de baixar un corriol que va permetre’ns veure La Selva del Camp al fons, un tros d’asfalt i una pista de pendent considerable i en zig-zag. Ara corríem els trossos que ens ho permetien les cames. A mesura que anàvem avançat el mareig s’anava passant, senyal que ara havíem menjat bé.

Sortíem de Bonretorn a les 17:20h. Va ser quan vaig pensar que quedant una mica més de sis quilòmetres per l’arribada encara podríem clavar les onze hores. Temps espectacular, no cal dir-ho!! Vaig apretar el pas, còrrer, galopar, trotar... El Jaume em seguia darrera a dures penes. Sabia que no anava molt bé, però quan abans arribéssim abans acabaríem i de vegades, si t’acomodes és pitjor. En aquest tros em vaig trobar molt còmode. Sembla mentida, no? Amb seixanta-un quilòmetres a les cames...

Conforme anem arribant a La Selva del Camp, vaig veient que l’objectiu de les onze hores no l’aconseguirem. Per més que accelerava el pas, els minuts anaven avançant de pressa i nosaltres no acabàvem d’acostar-nos-hi.

Quan vam entrar als carrers de La Selva del Camp, el Jaume em va agafar el relleu. Com corria ara ell!! No podia agafar-lo. Està acostumat a córrer per asfalt i això és notava. Ara era ell qui m’havia d’anar donant ànims a mi. Entrem al poliesportiu, ens fan el darrer forat a la tarja de control i aturem el cronòmetre en onze hores i cinc minuts. Uff!! Quin cansament!! Estava baldat i només tenia ganes de prendre una coca-cola i assentar-me a la gespa que hi havia fora.

El resultat final és per estar orgullós. Jo he baixat tres hores i vint-i-cinc minuts respecte l’any passat. La mitja surt a 6,17 Km/h per superar un desnivell acumulat total de 4.750 metres. La veritat és que realment és una marxa dura, de les que en algun tram has patit de valent. Per això quan assegut a la gespa pensava amb el que havíem fet, em sentia realment cofoi.

M’HA AGRADAT.
El recorregut, preciós: Pont de Goi, els Cogullons, La Mola d’Estats... Unes vistes excepcionals.

Que l’organització hagi decidit canviar el sentit, ja que d’aquesta manera el que l’any passat vam pujar ara ho baixem i a l’inrevés. És una idea molt bona.

L’esmorzar que et donen abans de començar la prova. És molt necessari i és de les poques proves en les que he participat que ho fan.

La marca que hem fet. Certament espectacular. He baixat tres hores i mitja respecte l’any passat. No m’ho pensava!!

El temps ha estat ideal per caminar. No feia gens de calor (bé, menys quan pujàvem!!) però tampoc feia un fred insuportable. Amb màniga curta gairebé tot el recorregut.

Avui he enviat pel matí quan m’he llevat un missatge al Xavi, per saber com els havia anat. El temps que invertir va ser de tretze hores i trenta minuts. Ells també han baixat una hora respecte l’any passat. Felicitats!!

NO M’HA AGRADAT.
Que el dinar que l’any passat el vam fer a Prades amb gairebé trenta-vuit quilòmetres aquest any l’hem fet com a esmorzar amb vint-i-sis quilòmetres. Això ha comportat que passéssim una mica de gana i fins i tot en alguns moments de l’etapa ens entrés alguna mini pàjara.

Haver de fer l’hora i mitja en cotxe des de La Selva del Camp fins a Barcelona. Es fa molt pesat i més amb el mal que et comencen a fer les cames.

Les sensacions de no saber si el turmell aguantaria o no.