dilluns, 31 de març de 2008

Com agafar el metro després d'haver caminat seixanta-vuit quilòmetres.

Tot seguit us passo a relatar la meva experiència no religiosa però sí casi mística i de molta, però que molta fe (en que havia de fer-ho fos com fos) de com vaig aconseguir arribar a casa amb metro després d’haver participat a la marxa de La Selva del camp: seixanta-vuit quilòmetres amb 4.750 metres de desnivell acumulat (pels poc versats en el tema) i invertint un total d’onze hores i cinc minuts.

Primer de tot amb molta calma i serenitat. Està clar. T’has de mentalitzar des de molt lluny de la proesa que hauràs de fer i de que pots quedar-t’hi en l’intent. Però bé, no va ser aquest el meu cas. Ja sé que m’avanço als esdeveniments, però des d’ara us diré que vaig aconseguir arribar-hi sa i estalvi i sense cap ajuda exterior (ostres!! Ara sembla que estigui participant en algun reality show d’aquests televisius).

El Jaume gentilment va deixar-me just davant del Corte Inglès de Diagonal, on a pocs metres (que van semblar-me molts) hi ha la parada de Maria Cristina (línia verda). Vaig carregar-me a l’espatlla la bossa amb tot el necessari per passar una nit d’hotel fora de casa i afrontar amb garanties una marxa de la copa catalana: necesser; roba bruta del dia anterior; tovallola que vaig agafar prestada (no sé quan la tornaré...) de l’hotel perquè en principi ens havíem de dutxar al pavelló però la mandra i la comoditat de fer-ho a casa va poder amb nosaltres; camelbak; pals de caminar (que no vaig utilitzar); el llibre de sis-centes pàgines que justament avui m’he acabat; i alguna que altra cosa més. M’acomiado del Jaume i començo a caminar.

Quan vaig acabar de creuar els dos semàfors va venir el gran dilema: les escales apareixien en primer terme, però a unes trenta passes es dibuixava la figura impertèrrita de l’ascensor. Tot això envoltat per unes tanques d’obres que em van fer pensar que potser, a conseqüència de les mateixes, l’ascensor es trobava fora de servei. Vaig decidir no temptar a la sort i baixar per les escales (que no mecàniques), per si no funcionava l’elevador i així estalviar-me unes passes innecessàries de tornada cap enrere per si Murphy em volia jugar una mala passada. Justament quan estic a meitat de les escales sento aquella veu metàl·lica de dona que diu: “Ascensor a carrer”. Merda!! Sí que funcionava. Però bé, jo com un autèntic campió feia el que podia per mantenir les aparences i baixar les escales com tota la resta de mortals: sense donar petits saltets i evitant coixejar d’alguna de les cames a causa de les punxades. Imagino que no ho deuria fer molt bé, ja que les cares de la gent que em mirava eren d’autèntica perplexitat. Només va faltar-me sentir un nen que li preguntava a la seva mare: “Mare, què li passa aquest noi?”, assenyalant-me amb un dit índex acusador. Nen, no saps que assenyalar és de mala educació!! Hagués pogut ajupir-me (bé, és broma!!) i dir-li que venia de caminar molts quilòmetres i tal i tal, però segur em prendrien per un personatge friky d’aquests que corren pel món i vaig decidir deixar aquest petit fet en una mera anècdota.

Entro al metro i trec la tarja per picar a la màquina, tot pensant que per acabar de rematar-ho podria col·lar-me saltant el torn (amb la bossa a l’esquena) i que l’hòstia que em fotria seria per emmarcar en un museu. O millor encara, segur que la gravaria alguna de les càmeres de seguretat i la penjarien del youtube i seria la riota de tothom. O inclòs podria sortir per Antena 3 quan fessin una d’aquelles estadístiques tant “importants” que sempre ofereixen (segons els experts el trenta per cent dels espanyols som obesos, segons els experts tres de cada quatre espanyols tenen internet, segons els experts nou de cada deu nens espanyols no els agrada anar a l’escola, ....) i que tractaria sobre el tant per cent d’espanyols (evidentment, paraula que mai pot faltar) que, segons els experts (òbviament), no paga mai quan agafa el transport públic. Caram!! Sempre he pensat que vull ser un d’aquets experts que van per les cases contant la gent que té internet, la gent que està grassa o els nens que ploren quan van a l’escola. Ah!! I sempre m’he preguntat que qui els paga.

Baixo a l’andana per les escales mecàniques (sí, he triomfat!) Aconsegueixo assentar-me a un banc i descarregar la bossa M’estic mig acomodant, sense poder veure el temps que trigarà el metro en venir perquè el televisor que dona les noticies (per cert, amb el missatge “Windows ha efectuado una operación erronea y se cerrarà”) no em deixa veure el marcador de la compte enrere del proper tren, quan sento aquell aire i aquell soroll que anuncien als quatre vents que el comboi ja s’aproxima.

Em poso de peu (com puc) i bingo!! Com que el metro l’he agafat a Maria Cristina ve buit i puc triar on vull assentar-me. Penso que per fer-me una mica l’heroi i acabar-ho de rematar podria fer tot el trajecte dempeus (un total de tretze parades), però tampoc es tracta de temptar a la sort. M’assec i immediatament davant meu s’assenta una dona lleugera de roba escoltant música. De sobte, veig que la seva mirada es queda clavada al meu peu dret. Què passa? A la que desvio la meva mirada cap al punt fatídic, me n’adono que porto el mitjó més baixat del compte i que es veu la part blanca de la cama que protegia el mitjó en contraposició a la part plena de ronya, merda i porqueria de la part a l’aire lliure i sense protecció (veure foto). Com puc, dissimuladament m’apujo el mitjó fins a fer desaparèixer la ratlla blanca de netedat i fer que la brutícia incrustada passi per un moreno de platja.

El cansament i el moviment del vagó va fent que algun cop de cap que altre s’escapi. De sobte, una parella d’estrangers pugen al vagó a Sants Estació i la noia s’asseu al meu costat. No dec fer pudor, ja que crec recordar que no van baixar fins a Catalunya o Diagonal. O això o és que potser estava terriblement cansada i no tenia ganes de moure’s. Bé, prefereixo inclinar-me per la primera opció, òbviament.

Arribats a la parada de destí (Fontana) toca la pitjor part: aixecar-se i treure la bossa que he posat a sota de tot del seient juntament amb els pals (que no vaig utilitzar, que no sé si ho he comentat). Com puc i amb algun cop de bossa que altre aconsegueixo arribar fins la porta i repenjar-me a la barana. Faig la ruta amb ascensor per tota l’estació fins que surto a la superfície i respiro l’aire fresc (i fred) de Barcelona.

Ara només quedava arribar a casa. El que normalment són deu minuts van convertir-se en gairebé un quart d’hora, ja que entre el cansament, la bossa i la merda que portava a sobre feia que els meus moviments fossin del tot lents. Menys mal que anava escoltant el Barça (que en aquells moments anava guanyant 0-2 i que no diré com va acabar per no tornar-me a emprenyar) i això feia que em distreies una miqueta. Quan vaig arribar al portal de casa meva només quedava una cosa: pujar les trenta-sis escales que em deixarien de ple al replà de casa meva (desnivell positiu aproximat de 8 metres). A pas lent, però segur vaig superar l’última dificultat. Repte aconseguit!!

10 comentaris:

bajoqueta ha dit...

Ufffff quin cansament només de pensar-hi jajajaja.
Gràcies per deixar missatges sempre a la meua pàgina de llibres :)

karli ha dit...

Primer felicitar-te per la gran marxa que et vas cardar el dissabte.
Per cert els del barça tambè varen anar de marxa per Sevilla, que raro, be primer a Sevilla i quan varen arribar a barna per barna, en fi sempre de marxa akesta colla de fill...aki hem paro per que...ja m'entens!!!
Per la manera que explikes l'historia akesta del metro, m'hagues agradat trobar-te i t'hagues cantat: "uno el Robocop!"
jejejeje això es el que deuries semblar tu...jajajaja...

Pluriesportista ha dit...

Joer com et matxaques eh! dwnido quines quilometrades!

robert mayoral ha dit...

molt bona la crònica, jejeje, crec que et puc entendre com et senties i les sensacions que paties....això sí del Barça ja no vull ni parlar!

Alba ha dit...

Després d'una cursa o d'un dia d'anar amunt i avall, sel pitjor de tot es el retorn un retorn que es fa etern i cansat. De totes formes , feliciats per aconseguir acabar la cursa.
Salutacions

Jordi ha dit...

Bajoqueta: benvinguda al blog!! Sóc un enamorat de la lectura i el teu blog el trobo mooolt interessant. Així que si m'ho permets, en seguiré deixant més!

Karli: Doncs fixa't que mai me'ls trobo anant de marxa. Potser és que es dediquen aquestes d'orientació nocturna... Doncs sí, Chikilicuatre en potència. De fet, aquesta cançó està començant a convertir-se en l'himne de les marxes!! Pel Robocop, el cruzaito, i afegim el Chiquito i las muñecas de famosa.

Pluriesportista: Sí, gran quilometrades, però realment valen molt la pena ja que passes per llocs que normalment no hi passaries.

Robert: Gràcies!! El Barça ni anomenar-lo... Merda, ja l'he anomenat!!

Alba: Moltes gràcies!! Haig de confersar-te, però que acabo més cansat d'un dia de compres que no d'una marxa com aquesta.

Silvi ha dit...

Bon dia!
Porto uns dies que no em passo perque el meu blog no es podia obrir i de moment la teva dirección no me la sé de memòria, però bé una vegada justificada la meva ausencia (sé que no calia jejeje) et diré que per lo llegit aquí sembla més difícil la travessia del metre que no pas la "patejada" ;-))). Y una cosa et felicito sobretot per la pujada d'escales final, això sí que és per acabar-ho de rematar.

Felicitats per acabar el que comences!!! i del Barça millor no en parlem. Esperarem a veure que fem avui, quina por!!!!

Un petó

Jordi ha dit...

Gràcies Silvi!! Sempre s'ha d'intentar acabar el que es comença, i més en aquestes marxes que et quedes penjat en mig del no res!! Sí que és veritat que més d'una vegada havia intentat accedir al teu blog i la pàgina no es carregava. Aquests del ya.com!! Home si els del blogspot et fan una bona oferta... jejeje

Mariona ha dit...

Jjajajajajajjaja.... ara acabo de llegir la crònica en un lloc públic i he tingut moltíssimes dificultats per contenir-me el riure...!!! Per cert, quina opinió tens del Guardiola com a entrenador pel 1r equip? Jo el veig una mica verd, encara...

Jordi ha dit...

Bé, d'això es tracte de que tinguis incontinència... de riure!!

Uff!! Guardiola? Crec que és un entrenador a llarg plaç, però per ara. Jo em segueixo decantant cap a Mourinho (s'ha d'aprofitar que estar lliure), però amb Cruyff al "poder" mai vindrà. De fet ja veus a qui posen... Mentre en Johan estigui pel mig...