dilluns, 23 de juliol de 2007

Sant Jeroni - L'Albarda Castellana

Des de ben petit sempre he sentit que la gent deia que la muntanya de Montserrat és màgica. No sé si és per la gran quantitat de vegades que vaig anar-hi de petit amb els meus pares, però la veritat és que als que diuen això els hi he de donar la raó. No sé per què, però sempre que hi vaig sento alguna cosa especial. M’agrada pujar-hi, passejar pel monastir, veure a la Moreneta, sentir l’escolania cantar, ... Per més vegades que hi anés, crec que no me’n cansaria mai. Com diria un amic meu, té un no sé qué que qué sé jo...

La ruta de la que us vull parlar avui és la que vaig fer aquest passat dissabte dia 21 de juliol. Vem pujar des de Monistrol de Montserrat fin a Sant Jeroni (1.236 metres) i l’Albarda Castellana (1.180 metres) i vem retornar al punt d’origent, passant, com no, pel Monestir de Montserrat. La crònica fa més o menys d’aquesta manera:

Sortim a les 8:00 de Barcelona. Ja hem esmorzat, premisa bàsica per no començar a pujar amb la panxa plena. He dormit poquet, unes quatre hores. Ahir vaig tenir sopar i es va allargar més de la comta. Dia grisos, amenaça pluja, però com que de dies com aquest aquestes darreres setmanes n’ha fet molts i no ha arribat a ploure, val la pena arriscar-se i intentar complir l’etapa. Si no podem, intentarem fer-ho el cap de setmana que bé. Som un total de tres: la Txell, l’Alejandro i un servidor, amb ganes de fer els dos cims que ens hem marcat com a objectiu. Comentem que tant de bo el temps aguanti i ens permeti gaudir d’una bona caminada. Creuem els dits!!

Arribem sense problemes sobre les 8:40 a Monistrol de Montserrat, aparquem el cotxe (quina sort no trobar ni zona verda, ni blava ni haver de donar voltes tot esperant que marxi algun cotxe) i entre que ens carreguem les motxilles a l’esquena i acabem de preparar-nos, ens posem a caminar pels carrers de Monistrol a les 8:45. El cel segueix grisos, amenaçant pluja, però de moment aguanta.

Passem per la placeta de Monistrol, pujem les escales i creuem la carretera. Allà està, com tres anteriors
vegades que he pujat caminant al Monestir, la primera rampa que ens indica que comença la pujada. En tenim ganes. No fa calor degut als núvols. Així que som-hi. Propera parada: Monestir de Montserrat.

Durant la pujada fa dos tímits intents de voler ploure, però, per sort, es queda en això, en tímits intents. Pluja que no mulla, però que refresca. Encara estem a temps de donar mitja volta i tornar a Barcelona, però ni ens ho plantejem. Tenim ganes de pujar. Mirem cap a dalt i veiem passar el cremallera. Això és pels covards, penso. Nosaltres pujem a peu.

Només trobem dues persones que pujen caminant. Amb un simple “hola” i “adéu” els passem. No porten un bon ritme, així que s’han d’apartar per a deixar-nos pas. Allà davant veiem la canyeria verda famosa que baixa del Monestir i que creua el camí: més de la meitat de la pujada ja està feta.

Sobre les 9:50 arribem al Monestir de Montserrat. Malgrat l’hora, no es veu molta gent. El dia que fa no convida a moure’s de casa. Parem a mirar el plànol, menjem quatre ganyips i tornem a carregar-nos les motxilles a l’esquena per a reempendre el camí. Ara el nostre proper objectiu és l’esglèsia de Sant Miquel.

Les rampes no són molt dures, però el camí va pujant poc a poc, constant, sobre ciment empedrat, i de mica en mica veiem com el Monestir va fent-se més petit a mà esquerra. Passem entre quatre columnes fetes amb pedres (dos a la dreta i dos a l’esquerra) i les voreres plenes de fulles marrons caigudes dels arbres. La cosa pinta bé. M’agrada el paissatge.

Passen vint minuts i arribem a l’esglèsia de Sant Miquel. Està tancada
. No hi ha ningú. Fem la parada tècnica de cinc minuts per a fer fotos i contemplar el paissatge i prosseguim.

Ara el camí, però, puja molt més. Aquest tros no té res a veure amb l’anterior. Segueix cimentat, però les fortes rampes fan que els bessons pateixin. Es faran forts, quin remei. Tot just acabem de començar. Ànim, encara queda molt per arribar al cim. Son les 10:10 del dematí i el temps encara ens respecta. Fins i tot ja s’han obert clars i fa tot l’efecte que els núvols escamparan la boira i tindrem un dia amb sol i calor.

Seguim pujant i de sobte, davant nostre veiem el tros de muntanya on hi ha les roques del mico, l’elefant, la mòmia i la momieta. Qué boniques que son! Sembla que el temps, l’erosió, l’aigua, el vent i el fred s’hagin entretingut a escolpir figures a les roques. Es clar que si les mires amb més atenció encara pots imaginar-te més figures. La imaginació al poder!! Ens quedem una estona fent fotos i contemplant-les. L’escena s’ho mereix.



Poques passes més endavant veiem que ve una baixada que porta a l’estació superior del funicular de Sant Joan, on hi arribem sobre tres quarts menys cinc d’onze. Una altre etapa complerta. Allà omplim una miqueta la panxa amb unes galetes i prosseguim el camí, amb tanta mala sort que agafem el camí de l’esquerra i anem cap a l’ermita de Sant Joan on, després de caminar uns deu minuts i arribem. Ens hem desviat una mica del camí, però ja que hi som ho hem vist. Dues persones que hi tornen ens indiquen que per pujar a Sant Jeroni hem de tonar a l’estació del funicular i agafar el camí cap a la dreta. Ara ho recordo, el Xavi m’ho va dir el dijous que va estar explicant-me el recorregut: “heu de passar per sota un pont. Sobretot no agafis el camí que va cap a l’esquerra”. Però no hi ha manera, sóc despistat de mena i no m’enrecordo de les coses. Qué hi farem!!

Una vegada agafat el camí correcte avancem a bon pas, no sense abans veure a mà dreta de nou el Monestir de Montserrat encara més petit que abans, fins el creuament on sí que
haviem de girar cap a l’esquerra. Allà ens trobem de front amb el mico, l’elefant, la mòmia i la momieta que tornen a saludar-nos, i amb un caminant solitari que diu ser de Madrid i que està ja fa un mes per Barcelona per temes de treball. Ens fa una petita disertació de la muntanya, tot dient-nos que és la segona vegada que hi puja en dues setmanes. Un altre enamorat de la muntanya, penso. També afegeix que el mico li diuen la dona embarassada. Li demanen si ens pot tirar una foto als tres. Serà la primera foto de grup. Amablement ho fa i no només ens en tira una, sino que ens en fa una altre amb les tres Gorres, que paren a la nostra esquerra. Ens despedim d’ell i prosseguim el camí, que planeja bastant.

A la Gorra Frígia (1.152 metres) veiem dos escalador que l’estant pujant. Un sembla experimentat, el que va més amunt. L’altre, acaba de començar a pujar i va seguint les indicacions que li van donant dues noies que s’han quedat a baix. Segurament després hi haurà canvi de torn, ja que elles també van equipades i ganes no els faltaran de pujar grimpant aquesta paret. Quin valor!! La veritat es que vist des de baix la la roca és gairebé recta. Aquestes coses les deixo pels experts, que en saben més. Jo he vingut a caminar.

El camí segueix planejant. Arribem a un mirador on contemplem lo alts que estem i lo petit que sembla tot des d’aquí dalt. El Cavall Bernat queda a la dreta i ens acompanya durant un bon tros del camí. Alta, solitaria,
sembla contemplar l’inexorable pas del temps sense inmutar-se. Més a l’esquerra i molt lluny veiem l’antena repetidora. Aquest és el nostre objectiu. Allà està el cim de Sant Jeroni. Les cames responen i el camí és plar, així que seguim avançant tot embadalits amb el paissatge que veiem.

Arribem a l’altre creuament de camins. Nosaltres agafarem el de l’esquerra, però de tornada prendrem l ‘altre que ens deixarà també al Monestir de Montserrat. Ara sí que comença a pujar de nou, i de debó. El camí torna
a ser empinat i els bessons tornen a patir. Passem per un cartell de fusta que ens indica que anem camí de Sant Jeroni. Sembla que de moment només ens hem perdut una vegada. Esperem que sigui l’única.

Després de pujar unes quantes escales topen de front amb l’ermita de Sant Jeroni. Hi ha tot de gent sentada que també, ha pujat. Els faig un petit comentari per si sabem com es va a l’Albarda Castellana, ja que segons el Xavi costa una mica de trobar. No ho sabem. Provarem sort més endavant amb algú altre.

Aprofitant que hem pujat decidim anar a mà dreta cap a l’Antena. M’ho han desaconsellat, però la veritat és que els deu minut que trigues en arribar fins allà han valgut la pena. El paissatge que veus des d’allà és preciòs. A mà dreta tota la muntanya de Montserrat. Batejo una pedra que de ben segur ja deu tenir nom, però jo li poso: caca de l’Arare, ja que té una gran semblança amb les que surten a la sèrie. De front, per on abans pujava l’aeri (segons va explicar-nos aquell senyor de Madrid i tal i
com ens indica el mecanisme que han deixat com a mostra) hi ha un penyasegat enorme. No m’atreveixo a deixar-me anar de la barana. Fa molta impressió mirar cap a baix. A mesura que passa el temps vaig acostumant-me i les mans ja no s’agafen tant fort.

Arriba el moment de desfer el camí i per fi fer el primer dels dos cims que tenim en el full de ruta: Sant Jeroni. Tornem a passar per l’ermita i aquesta vegada agafem el camí que pujant ens quedava a mà esquerra. Puja bastant i després de pujar innumerables escales arribem al cim sobre dos quarts d’una. A la tornada les he de comptar, penso. Per pura curiositat. Fa sol i el dia ha clarejat, però sembla de nou tornen a venir poc a poc aquells núvols grisos.

Després de xerrar una mica amb la gent, de fer-nos la foto pel repte dels 100 cims amb la rosa dels vents i de menjar quatre ganyips més, baixem les escales. Un total de dos-centes vint-i-dos. Crec que no m’he descomptat. El número, si més no, crida l’atenció.



Baixo pendent de veure un camí a l’esquerra que queda una mica amagat (segons indicacions del Xavi) i que ens ha de dur directes a l’Albarda Castellana, el nostre segon i últim objectiu. El trobem. Sembla que és aquest, ja que s’adapta a les indicacions rebudes dos dies abans pel meu company en un bar de Gràcia tot fent un gelat i veient les fotos que ell havia fet quan hi havia pujat feia una mica més d’una setmana. Hi ha un parell de cartells en forma de fletxa fets en fusta on posa: “El camell” i “Coll del migdia”. Ens arrisquem i ens endinssem en la gran maranya de plantes que hi ha que tapen quasi tot el camí. Hem encertat i després de passar una gran pedra per l’esquerra procurant no caure per un petit barranc, grimpar per roca que fa uns cinc metres d’alt i superar una pujada de gran pendent arribem al cim de l’Albarda Castellana. Son les 13:25. La rutina de sempre: fotos, contemplem el paissatge, carreguem motxilles i reemprenen el camí de baixada que comença a ploure i aquesta vegada sembla que va de debó.


La baixada al Monestir de Montserrat no té gran misteri. Va ser a bon pas, desfent el camí fins al creuament citat abans i on posa Monestir de Montserrat. Passem per un bosc ple d’arbres, baixem moltes escales i ens trobem a dos escaladors a l’altre banda pujant una roca impossible. No són els mateixos d’abans, però tenen més valor. Torno a pensar que jo he vingut a caminar.

La pluja ens acompanya fins al Monestir, on hi arribem sobre dos quarts de tres. Entrem al camerino de per
veure a la Moreneta, la Txell encen un ciri encàrrec d’una companya de treball i dinem uns entrepans que portem de casa al porxo que hi ha al monestir tot esperant que pari de ploure per baixar fins a Monistrol.

Comprem les coques de rigor i sobre les tres quarts de quatre comencem a baixar cap al Monistrol, sense pluja i amb la panxa plena. El camí de baixada es fa curt. El disfrutem. El gaudim. Sabem que portem al sarró dos cims més del repte dels 100 que planteja la FEEC i que deixem enrera el dos pics d’una gran bellesa. Tornem a veure el cremallera que s’enfila per la muntanya. Aquesta vegada tampoc l’hem agafat.

Arribem al Monistrol de Montserrat a les 16:55. Fita aconseguida. Estic cansat. El haver dormit poc aquesta nit em passa fatura, però no me’n panedeixo. Ha valgut la pena. Les muntanyes de Montserrat m’han tornat a donar vida. Tornem cap a Barcelona amb una pregunta que em ronda pel cap: quan serà la propera vegada que tornaré a pujar? No tinc la resposta, però espero que sigui aviat...

Ah!! Gràcies al meu amic Xavi de nou per totes les indicacions i per dir-me que el recorregut té dinou quilòmetres i un desnivell acumulat de 1.264 metres de pujada.

2 comentaris:

Txell ha dit...

La veritat és que és tota una delicia pujar a Sant Jeroni des de Monistrol..tot passant pel Monestir i asequible per tothom!
Per cert 19km...grr...una mica més ehh xiquet!!

Jordi ha dit...

Sí tens raó, que vem arribar fins a l'Antena i fins a l'ermita de Sant Joan. Calcula quilòmetre i mig més?