dijous, 24 d’abril de 2008

Molt Barça... per tant poc marcador.

Quin partit el d’ahir!! D’aquells que es viu amb intensitat des de fa dies. El Camp Nou feia olor a Champions i no mancava cap ingredient per aquest gran pastís: un ple a rebentar, un mosaic a la sortida dels jugadors, pancartes (recordo “Messi = Dios”), cartells a la gespa gentilesa de la UEFA anunciant la final de Moscú, la pilota gegant onejant al cercle central, la música celestial de la banda sonora de la competició, la gent rugint i cridant més alt que d’altres vegades, la pell de gallina i... ah!! el metro inundat literalment de seguidors anglesos que em van fer entrar en situació tres hores abans del començament del partit amb cançons com “Follow, follow, follow... (aquí no entenien el que deien, estrany amb el meu gran anglès...) to Moscow” amb la música de la banda sonora de la pel·lícula “El golpe” seguit sempre d’un “Aviva (barreja interpreto d’”arriba” més “viva”) la Espania” (cancó popularitzada per Manolo Escobar) i tot de rialles de la gràcia que ells mateixos es feien.

Doncs amb tot això la gran incògnita la posava el Barça: no sabíem com reaccionaria l’equip ni quina versió en veuríem. Però l’equip aquesta vegada no va fallar, conscients de que en aquesta eliminatòria es juguen tot el seu crèdit (poc) que els pugui quedar i sabent que si es guanya la Champions poden salvar una temporada que seria desastrosa per tancar per segona vegada consecutiva un altre any en blanc.

L’equip presentava sorpreses: la tripleta atacant la formaven Iniesta, Eto’o i Messi (Bojan i Henry a la banqueta) i... Deco!! Sí, Deco ocupava una plaça al mig del camp. Crec honestament que el portuguès no mereixia jugar aquest partit (venia d’estar lesionat més d’un mes, no havia jugat cap minut encara i tinc la lleugera sensació que també ens està prenent el pèl com en Ronaldinho però de forma més dissimulada), però l’equip sí que necessitava del seu caràcter i la seva experiència. Aplaudeixo la decisió de Rijkaard per fer valer el bé de col·lectiu.

Comença el partit i li comento al meu pare, passat el primer minut, que encara no estem perdent, però a la que em giro veig una centrada a l’àrea blaugrana i com Milito salta amb els braços enlaire i la pilota va directament a tocar les seves mans. Penal! Ostres, ja sabia jo que la cosa anava massa bé!! I, després d’un dels moments més llargs de tota la temporada, per sorpresa de tots els culés del món que veiem el partit, quan tots ja ens temíem el pitjor, el gran Cristiano Ronaldo erra la pena màxima. No m’ho podia creure!! Quin salt vaig pegar de la cadira!! Sant Jordi en persona ens havia donat un cop de llança per acabar amb el drac anglès!!

En una jugada posterior, el realitzador del Canal Plus va mostrar-nos una imatge d’en Rooney. Caram!! Vaig pensar que amb la cara que té d’anglès autèntic, potser l’havia vist per les Rambles cridant i cantant, tot borratxo i amb un got de cervesa a la mà. És la viva imatge del supporter anglès que inunda Barcelona en aquestes eliminatòries.

El Camp Nou era una olla a pressió i cada vegada que el Manchester United tocava la pilota, la xiulada era autènticament eixordadora. Al quart d’hora de joc el Barça ja havia disposat de dues ocasions d’aquelles que la pilota s’ha passejat amb molt perill per l’àrea anglesa però que cap jugador blaugrana ha aconseguit rematar. Estavem jugant molt bé i el contrari no olorava l’esfèric. És més, a aquelles alçades de partit, ja m’aventurava a dir (i potser era una mica agosarat) que el ManU patia la típica por escènica. Sincerament, els veia una mica acollonits. No sé quin equip havia de tenir respecte a qui, però us asseguro que el Barça li havia perdut al contrari. Això era bo!!

I el temps anava passant amb un Barça dominador, que movia molt bé la pilota, marejant a l’equip anglès, però encara no havia xutat a porteria. Faltava que algú es decidís a provar-ho, perquè si no xutes entre els tres pals, no pots marcar... Crec que no tenen la mecànica de quan reben la pilota mirar a porteria per etzibar un fort cop a la bimba per intentar fer el gol, al contrari, ja que abans sempre intenten el regat i la passada perquè xuti un altre company. Això preocupa, ja que aquesta mecànica s’ha de practicar als entrenament i mica en mica anar agafant l’hàbit.

Al minut vint-i-vuit va arribar una jugada polèmica on Márquez, com últim defensor, suposadament fa caure un contrari dintre l’àrea. Honestament crec, amb la mà al cor, que no és penal i l’altre es tira descaradament, però, honestament, també us dic que si l’àrbitre no xiula la pena màxima del minut u, aquesta segur que l’hagués concedit. Ara semblava que el Manchester s’havia despertat i es començava a estirar, però va ser un miratge que va durar tres o quatre minuts, ja que l’equip blaugrana va tornar a agafar les regnes del partit i va desaparèixer aquella sensació de desconcert que semblava s’havia instal·lat en els homes de Rijkaard.

I la mitja part va arribar, deixant un bon sabor de boca, però amb la sensació de que costaria, i molt, superar la defensa anglesa. I més si ningú els comentava als jugadors que havien de xutar a porteria (sento ser pesat!!).

La segona part va començar amb lliçó ben apresa i amb la consigna que portava repetint durant tant de temps: xutar. Messi i Zambrota ho van provar als primers cinc minuts. Això era un bon començament i una declaració d’intencions: anaven definitivament a pel partit.

I al minut cinquanta a Eto’o li fan penal. Entrada per darrera dintre de l’àrea però el camerunès surt tot trampejant amb empentes i rodolons de l’lentrada i amb ganes de continuar la jugada i l’àrbitre s’oblida de xiular quelcom. De ben segur que si es tira, el col·legiat l’hagués xiulat, perquè sense caure ja ho era.

La segona meitat va ser un calc de la primera: un monòleg barcelonista on el ManU només podia defensar-se de les escomeses blaugranes. Seguia la por escènica, Cristiano Ronaldo estava cada vegada més atabalat i la pilota els durava molt poc als peus. Estaven embotellats al seu propi camp, però a mesura que passaven els minuts al Barça se li anaven esgotant les idees per intentar anar a Old Trafford amb un marcador a favor. Només en una ocasió van posar l’ai al cor als seguidors blaugranes en un xut que va tocar la xarxa de Valdés (espectador de luxe) però per fora. La resta: defensa i més defensa.

Bojan va substituir Messi (però l’equip no va nota la seva absència) i més endavant Henry va entrar per Deco. El Barça va mantenir el nivell de joc i va gudir de fins a quatre oportunitats: dos de Xavi i dos de Thierry Henry (una d’elles de xut directe de falta). Però entre rondo i rondo es va complir el temps reglamentari més l’afegit i l’àrbitre va xiular el final del partit.

Un resultat que no trobo dolent, però que obliga el Barça a marcar en territori hostil. Un nou repte pels de Rijkaard que amb el partit i joc desplegat ahir ens permeten seguir somiant (que no val calés) amb la final a Moscú. El meu pronòstic d’aquests dies s’ha complert al cinquanta per cent: he encertat el zero a zero i espero endevinar també l’empat amb gols al Camp del Manchester que ens donaria el passaport per la finalíssima. Només acabar dient (feia molt temps que tenia ganes de dir-ho): estic orgullós d’aquest Barça!!

EN POSITIU.
Els aficionats va animar en tot moment a l’equip i va demostrar estar al seu costat quan realment se la necessita. Van patir aquella amnèsia que es demanava i els últims resultats van quedar aparcats.

El joc del Barça, que feia molts dies que no el veiem jugar així. Aquest és el Barça que volem veure: lluitador, amb ganes i caràcter on tots s’impliquin al cent per cent!!

Tots els jugadors van ratllar a un nivell molt alt i van estar a l’alçada de les circumstàncies, però m’agradaria destacar a Zambrota i Deco (que va donar solidés al centre del camp).

EN NEGATIU.
Segueix la sequera golejadora. Ja comença a ser preocupant i han de pensar que per passar l’eliminatòria com a mínim necessitarem un gol.

Márquez es perd el partit de tornada per acumulació de targetes.

Feia temps que es veien bengales al Camp Nou i ahir els seguidors radicals van haver de donar la nota per tota Europa encenent-ne una.

LA PREGUNTA.
Aquests jugadors ens estan prenent al pèl a tots? Només els podem veure jugar així a Europa? Si el Barça hagués exhibit aquest nivell a la Lliga, la cosa hagués anant diferent i segurament a hores d’ara no estaríem descartats per la lluitat pel títol.

3 comentaris:

karli ha dit...

La pregunta podies estalviartela, es obvi que aquesta colla de cabrons nomes juguen quan els hi interessa, ahir ho veia tot Europa i els nens varen correr!!!colla de farsants!!!!
Ahir hem va indignar el Eto'o, serà bocaças el mamó, no va fotre res be el burret!!! que foti el camp ja i que no esperi a l'any vinent si no guanyem res, com collons vol que guanyem si no sap fotre un puto gol? i hem sap greu per que al menys es dels que corre sempre, però...la boca el perd!!
A veure que pasarà allà...no soc gaire optimista la veritat...

Jordi ha dit...

Karli, jo m'aferro a l'empat amb gols!! És la nostra única esperança. Perquè guanyar, no crec que guanyem...

Alba ha dit...

LA veritat es que la nit no va començar gaire bé amb el penal, pero després el Barça va demostrar que si li dóna la gana pot fer-ho bé. Ara cal saber com sortirà en el partit de old trafford.
Salutacions