dimarts, 15 d’abril de 2008

Montserrat-Reus’08: Repte aconseguit!!

El pare de l’Alba gentilment ens va acompanyar fins al lloc de sortida i sobre les onze en punt desembarcàvem mitja tropa del GELS (el Xavi, l’Alba, la Txell, el Jordi Atleta i un servidor) a Collbató. Després de fer la pertinent cua i de retrobar-nos amb el Josep, la Maria, el Jaume i els germans Vernet (que havien anat a deixar el cotxe del Raul a Santes Creus), en un tres i no res ja faltaven cinc minuts perquè comencés la prova. Vam encaminar-nos cap a la sortida i a les dotze en punt, al voltant de quatre-cents participants començàvem a caminar per afrontar la prova més llarga de la Copa Catalana. Ja havíem marcat les bases abans de començar: res de córrer ni de forçar el ritme, ja que la prova era molt llarga i els excessos de ben segur que els acabaríem pagant.

Els primers quilòmetres els formaven un seguit de baixades bastant pronunciades seguit per unes rampes un xic dures. Això va fer que el grup ja es comences a estirar una mica i que el Jaume, el Josep i un servidor arribéssim al control de Piera els primers (del grup, no de la prova, evidentment). Allà vam trobar-nos a l’Albert, un company que a les darreres proves sempre ens el trobem a gairebé tots els controls i que fa el seguiment amb el cotxe (i la criatura inclosa) de control a control per donar cobertura a la seva dona, que participa a les proves de CCCR. Hi ha molt bon rotllo i sempre que ens veiem ens saludem amb efusivitat. De fet, com ell va encarregar-se de recordar-me, la primera vegada que vam parlar va ser anant cap a Núria l’any passat per a participar a la Núria – Queralt.

Després del reagrupament vam continuar cap endavant, a pas lleuger sense perdre de vista la muntanya de Montserrat i passant per camps de vinyes que atapeïen el camí. Arribant al control dos i en solitari el Jaume i un servidor vam trobar-nos amb la Noe i la seva amiga Gemma, les dos de Lleida capital. La Noe m’havia escrit en un post al blog de la precrònica d’aquesta prova. Després de xerrar una estona i intercanviar impressions vam arribar al control de la pista de Can Guixera (quilòmetre 21,31).

En aquest control vaig devorà un parell d’entrepans de formatge i una coca-cola ben glaçada, d’aquelles que s’ha refredat en una nevera plena d’aigua amb gel. Tenia ja molta gana, ja que des de les nou del matí que m’havia menjat un plat d’espagueti per esmorzar, el meu estómac no havia rebut res més de sòlid. Passats un cinc minuts arriben el David, el Raul i el Josep, i uns quants minuts més tard la resta del grup.

Comencem a caminar i acordem amb el Jaume que anirem tirant. No podem esperar a cada control que ens agrupem amb la resta de companys, ja que el seu pas és més lent que el nostre i això a llarga ho pagarem. Com a anècdota d’aquest tram, m’agradaria destacar que vam estar parlant amb un jutge de pau que segons ell té l’honor de ser l’home amb el tant per cent més gran de casaments homosexuals de Catalunya. Segons va explicar-nos treballa al jutjat de pau del Pla de Santa Maria i allà van moltes parelles a casar-s’hi.

Al control de Sant Joan de Mediona (quilòmetre 31,08) arribem amb el Jaume a les 17:39. Prenc aquesta vegada coca-cola calenta (què dolenta que està!!), però s’ha d’ingerir sucre. Pocs minuts més tard arriben els tres perseguidors: David, Raul i Josep i comencem a caminar amb ells.

Pocs quilòmetres més endavant, crec que la frase de la marxa arriba a la seva màxima expressió. Dúiem la targeta dels controls penjada al coll amb una cinta d’aquelles per penjar els mòbils on s’anunciava amb el peculiar fons verd l’empresa de telefonia Amena. Doncs bé, xerrant d’això, el Jaume va deixar anar “És per fer la marxa més amena”. Ara no us puc dir si vam riure, vam plorar, o vam arrencar a córrer (crec que no), però certament no ens va deixar indiferents.

Arribats al control del Coll de la Llacuna, tocava avituallament sòlid: entrepà de formatge, un got de cervesa amb llimonada (se’ls havia acabat la coca-cola) i un got de brou per entrar en calor, ja que quan t’aturaves una estona agafaves una mica de fred. Aquí ens assabentem que el primer hi ha passat a les tres hores i mitja d’haver començat la marxa (per nosaltres són les 19:35, és a dir que ens treu quatre hores). Si tenim en compte que ara estem al quilòmetre gairebé trenta-nou, porta un ritme molt bo, de més de 10 Km/h diria.

Ara toca carenejar per un camí ple de pedres de diferents mides que cobreixen el camí i on un petit descuit pot suposar-te una revinclada seria al turmell. El Jaume i jo ja ens hem tornat a quedar sols davant i el fem un tros trotant, però és impossible, ja que no veiem clar que podem sortir-ne sans i estalvis. El sol ja es va ponent i a l’horitzó veiem perfectament, sense deixar de caminar, aquest fenomen tant meravellós. Quina estampa més bonica!! Cap a les nou del vespre ens veiem obligats a treure les llanternes. No s’hi veu res i ara hem de reduir el pas. Donem gràcies que hem pogut fer el tram aquell de pedres amb llum i que ara hem agafat una pista gens perillosa que ens dur directament fins al proper control.

Al control de l’ermita de Montagut (quilòmetre 50,71) ens trobem de nou a l’Albert amb el seu cotxe, però no veiem la nena que ens diu que està dormint a dintre del vehicle. Ens comenta que la seva dona ha passat fa uns vint minuts i que va amb un grup que tira massa per ella. Li oferim la possibilitat de que li comenti de que si vol anar amb nosaltres ens esperi al proper control, que el que volem és arribar i el nostre pas segurament no és tant viu. Ens diu repetides vegades que si necessitem qualsevol cosa que no dubtem en demanar-li. Ostres, aquestes coses són les que t’omplen l’ànima!! Algú que no et coneix de res t’ofereix de tot cor tot el que necessitis per tirar endavant. Aquest senzill oferiment també serveix, d’altre banda, per renovar-te les forces que ja començaven a estar una mica malmeses. Potser són aquests gests els que fan que les marxes de resistència tinguin aquest encant tant especial. És el moment, això sí, d’apedaçar-me una butllofa del taló del peu esquerra amb un compit gentilesa del Jaume.

Sota un cel ben estrellat, però sense lluna plena i confiats només a la llum de les nostres llanternes enfilem la baixada cap a Santes Creus per una pista totalment pedregosa i plena de petits paranys en forma de desnivells de mig metre que fan que haguem de disminuir el pas per evitar desgràcies. Poc a poc i bona lletra, que es diu. Ah!! Això sí, connectat ja a la radio i escoltant el partit del Barça. Va empatar, ja ho sé, però si més no vaig tenir quelcom en que pensar i en que distreure’m (i en que enfadar-me). Després de gairebé una hora de descens, el camí ens deixa en una carretera asfaltada que ens dur per una urbanització. Com noten els genolls la diferència de la duresa de l’asfalt!! Baixant pel camí ni els notava, però ara em comencen a fer una mica de mal. A l’horitzó és veu el monestir il·luminat de Santes Creus, però per molt a prop que sembli triguem molt en arribar.

Pocs metres abans d’arribar al control de Santes Creus, sentim el soroll dels generadors i se’ns il·lumina cara: ja hem arribat!! Però no tot són alegries. Aquest és el pitjor moment de la marxa. Estem ja al quilòmetre gairebé seixanta tres i aquí realment és on comença el desafiament, el compte enrere, el gran repte. L’avituallament és molt complert. Em menjo un tros de truita, un entrepà de frankfurt i un altre d’hamburguesa. Ah!! I pels més gourmets, també hi havia callos (no els vaig provar). Mentre ens acabem el primer entrepà arriben el Dave, el Raul (que com que feia la curta aquest era el seu punt i final) i el Josep. Jo començo a agafar molt fred assentat a una cadira. M’he confiat i només m’he portat un jersei. A més, el cap, inconscientment, sap que és factible abandonar allà, ja que puc quedar-me amb el Raul al cotxe. El Jaume comença a trobar-se malament i pensa fins i tot en abandonar. Intento animar-lo com puc dient-li que ara ja no val la pena, que “només” queden uns trenta-set quilòmetres i que l’endemà se’n penedirà d’haver-ho fet. Punt molt crític, us ho prometo!! El fred tampoc no ajuda gens. No paro de tremolar i això fa que la tassa de brou que m’he demanat gairebé la tiri al terra. L’he demanat més aviat per calentar-me les mans si us he de ser sincer, però entre tremolor i tremolor aconsegueixo beure-me’l. Li pregunto al Raul si té un jersei que li sobri al cotxe i em diu que sí. Estic salvat!! No saps com t’ho agraeixo, Raúl!! Et vas convertir per mi en la meva salvació. És un petit gest molt gran! Crec, i no exagero, que si no m’haguessis deixat el jersei, no sé si hagués pogut seguir endavant. Quan vaig posar-me’l i vaig començar a sentir una mica de calor de nou, semblava que tingués les forces renovades i les ganes de caminar van tornar a fer acte de presència.

D’ençà d’aquell moment, el grup de quatre va quedar consolidat i vam reprendre la marxa. Sabíem que anàvem tocats i que ara ens necessitem els uns als altres per passar la nit de la millor manera possible i anar-nos donant ànims i xerrar de qualsevol tema. Necessitàvem tenir algú conegut al nostre costat al que ens poguéssim dirigir. Va ser el moment també de canviar la radio per l’mp3 i a ritme del nou disc d’Estopa fer més amena (no vull recórrer a la broma del Jaume) la nit. De totes maneres, ara fins a Reus ens esperava un camí gairebé pla amb lleugera baixada.

Al control d’Aliò (quilòmetre 72,26) fem acte de presència quan faltaven set minuts per a les dues de la matinada. Sortint d’aquí enllacem amb un tros de camí anomenat “Camí dels morts”. Quina alegria!! Jo els comento que amb aquest nom millor anar els quatre junts (i si pot ser agafats de la mà) no sigui que aparegui com en una pel·lícula de por algun excursionista mort fa anys amb una destral i comenci a tallar caps. O això o algun psicòpata d’aquells. En mig del fred i dels quilòmetres acumulats a les cames apareix la follia i el faig la pregunta clau: “Nosaltres tenim por de que aparegui un psicòpata. Però, ara bé, un psicòpata amagat en mig del bosc, té por de que li aparegui un altre psicòpata?”. S’admeten respostes... Només apuntar d’aquest tram que vam posar un pas de velocitat de creuer (sense córrer, però) i a mode de relleus vam anar tirant per parelles del grup. No sé si eren les ganes d’acabar, però us puc ben assegurar que vam passar a deu persones (una d’elles va fer cara d’espantat quan el Jaume va passar com una exhalació pel seu costat), que aquelles alçades de prova en són moltes.

Ara sí que ja havíem entrat en una fase en que vas fent quilòmetres i no te n’assabentes de res. Es pot dir que camines amb un únic objectiu: l’arribada.

El control de Vallmoll (quilòmetre 72,26) és el de les tres ces. Per què? Doncs perquè va tocar: coca, coca-cola i compit, i no necessàriament per aquest ordre. De coca me’n vaig menjar quatre trossos; de coca-cola me’n vaig beure una llauna; i de compit (amb l’ajuda del Raul que ens va rebre al control) vaig posar-me’n una parell, un a cada taló, ja que (imagino de les bambes noves) feia estona que arrossegava alguna que altre butllofa. En aquest control el Jaume ens tenia molt preocupats. No es trobava bé i la veritat és que la seva cara no tenia res a envejar a la de la nena de “Los otros”, de lo blanca que la tenia. Però no es va rendir i va continuar en mig d’una epopeia d’estossecs i de ganes de vomitar.

El darrer control a Vilallonga del Camp (quilòmetre 90,69) va ser gairebé vist i no vist. Un got de coca-cola i amunt a seguir caminant per no perdre el ritme. Ara ja quedaven menys de deu quilòmetres i sabíem de sobres que hi arribàvem, encara que fos apretant les dents i de genolls.

Entrem a Reus els quatre amb les primeres clarors del dia. Ja teníem a l’abast la nostra fita, el gran repte!! Però encara ens esperava una gran volta pels carrers de la ciutat. No us enganyo si us dic que vam estar més d’un quart d’hora des de que vam entrar a Reus fins que al punt d’arribada vam aturar el cronòmetre en 19 hores i 17 minuts. No se’m va caure la llagrimeta, però va estar a punt. És quan et venen al cap les imatges de patiment (el propi i el dels companys), les estones de fred, el moment en que penses en deixar-ho, ...

Però aquí no es va acabar la marxa. Encara quedava una sorpresa més per acabar de rematar-nos. Molt gentilment l’home que marcava l’última casella de la tarja de control, abans de donar-nos el diploma que acreditava el temps i la nostra arribada, ens va dir que en deu minuts sortia el tren amb destinació Barcelona de l’estació que estava just a dos-cents metres. Si no agafàvem el de les 7:30h ens hauríem d’esperar dues llargues hores fins a poder-ne agafar un altre. Ens vam mirar amb el Jaume, vam agafar els diplomes, vam fer-nos la foto d’arribada a corre-cuita i vam posar-nos a esprintar, ja que teníem el temps just per a comprar el bitllet, validar-lo i agafar el tren. Finalment, quan vam poder assentar-nos al vagó, vam respirar tranquils. L’objectiu ja estava complert: la cursa més llarga del CCCR ja era història i finalment podíem afegir una marxa de tres dígits al nostre currículum: 100 km!! Ni més ni menys, que aviat es diu, però que tants patiments comporta.

Malauradament hem de lamentar la mort d’una persona i l’atropellament d’una altre. Vam assabentar-nos-en perquè un company del tren mentre hi pujàvem ens ho estava explicant. Què es pot fer per evitar aquestes coses? Uff!! Doncs no ho sé, per això estan els experts en aquestes coses que han de determinar-ho. Però quan reflexiones sobre això de vegades se’t treuen les ganes de seguir participant en marxes d’aquest estil. A la Viladrau – La Garriga d’aquest any ja va perdre la vida un marxador. Sé que són fets aïllats, però fan molt respecte i por.

Mostrar el meu agraïment ja per acabar a la meva Alba, que no va deixar-me sol ni un moment (encara que fos des de la distància) i amb les seves trucades d’ànim va alegrar-me les hores i va donar-me també aquell plus per a tirar endavant.

M’HA AGRADAT.
Les bambes les he trobades molt còmodes. Malgrat que m’han fet alguna que altre butllofa, l’amortiment és molt bo i la comoditat excel·lent.

El moment de la posta de sol ha estat fantàstic. Sóc un enamorat tant de les sortides com de les postes de l’astre rei.

Veure la superació que el ser humà té, reflectida en aquest cas amb la persona que potser ho va passar pitjor dels quatre que formàvem el grup: el Jaume. Vaig alegrar-me un munt per ell quan vam arribar a Reus.

NO M’HA AGRADAT.
La samarreta. No és que no m’hagi agradat. M’explico: és de color negre amb les lletres en petit de la marxa on normalment aniria un escut en una samarreta d’un equip de futbol. Però: on està la xifra màgica? On està el número 100? L’he buscat per tot arreu i no l’he trobat!! Senyors, si us plau, si jo faig 100 quilòmetres, m’agrada que a samarreta testimoniï amb lletres ben grans que els he fet. Que això no es fa tots els dies!!

Els avituallaments els he trobat una mica justos. Són molts quilòmetres els que fem i necessitem menjar de valent. En algun que altre avituallament (crec que era al control del Coll de la Llacuna), només havent passat uns cent cinquanta participants, ens van dir que ja no els quedaven llaunes de coca-cola. Ah!! I si es pot demanar, he trobat a faltar algun que altre donnut. De totes maneres, no només diré coses dolentes, sinó que, per exemple, l’avituallament de Santes Creus era molt complert.

Hi ha trams de carretera que es fan de nit que són molt perillosos. Els conductors no són conscients de que passa gent i si això se li afegeix que és de nit i es veu poc, doncs les probabilitats de que passin accidents, com el que va passar, és més gran.

La gran quantitat d’asfalt que es trepitja, sobretot els últims vint-i-cinc quilòmetres.

Assabentar-me de que dos companys (encara que siguin anònims i que no els conegui) hagin patit dos accidents. Se m’encongeix el cor i et fa pensar que, potser, hagué pogut ser jo.

LA PREGUNTA.
Va sorgir mentre caminàvem: quantes passes hem fet durant aquests cent quilòmetres?

17 comentaris:

Luigi ha dit...

Caram Jordi, em trec el barret davant la vostra proesa. Jo no dubtava pas que l'acabaríeu, però llegint la crònica fins i tot he tingut algun dubte

Enhorabona!

Noe ha dit...

Holaaaa!!!
enhorabonaaaa!! nosaltres també vam aconseguir acabar-la, allà 3 quarts de 10 arribàvem a Reus, anàvem força bé (dins les nostres possibilitats), però ens vam clavar en començar a xafar l'asfalt dels últims 25-30km, què dur! a més un del grup anava molt tocat, i vam aminorar molt la marxa per a estirar entre tots i... va ser mortal. A les 2 de la matinada vam tenir un atac de bogeria i vam començar a cantar cançons de lo més cutres que et puguis imaginar (quin riure), tres que portàvem davant van accelerar el pas per distanciar-se (no se perquè, jeje). La veritat és que ha estat una senyora experiència en tots els sentits (el repte, el ficar-se a prova, el companyerisme, els lligams momentanis que es creen... tot!!), molt gratificant i de ben segur que repetirem!

Fins aviat!

Jordi ha dit...

Luigi: Moltes gràcies!! En travesses d'aquestes sempre hi ha moments dolents i si saps fer-los front tens molt guanyat.

Noe: Moltes felicitats!! Me n'alegro moltíssi!! Veient a la teva companya fent estiraments em pensava que estava més fotuda del que al final sembla que estava!! Té molt mèrit, de veritat.
Sí, l'asfalt dels últims quilòmetres es notava molt als genolls sobretot.
Cançons cutres? Home, això no es fa!! No m'estranya que tiressin els de davant!! jejeje Ah!! Ara ja sé perquè van forma-se aquells núvols de tempesta... Jo vaig connectar-me a l'mp3 i també anava cantant. Baixent, però cantant...
Bé, doncs si repetiu ja ens anirem veient per les marxes de la Copa Catalana. Ara la següent en la que participarem és la de Riudoms, que per la dels Matxos no quedaven places!!

Uri ha dit...

Moltes felicitats!

Jordi ha dit...

Gràcies!! Repte aconseguit!!

Mariona ha dit...

Se m'ha posat la pell de gallina quan llegia la crònica. Ets el rei!! 100 Km no els fa qualsevol. Felicitats!! Per cert, et podries plantejar participar a la Marató des Sables 2009, jeje

Jordi ha dit...

Gràcies!! Home si algun patrocinador em paga els 3.000 euros... encara m'ho podria plantejar... jejeje La veritat és que vam acabar molt cansats.

malfieten ha dit...

Deu ni dó !!! 100 kms, mare meva !

Felicitats. La crònica fa "viure" molt bé la marxa.

karli ha dit...

Felicitats i una altre al sac!!!
Collonut que les bambes hagin respós tant be, el tema bullofes gairebe deu ser inebitable portis les bambes que portis no?
Sobre el tema samarretes de regal podriem obrir un forum de queixes o anecdotes per que es per llogar-hi cadires!!
Que no porteu conta pases vosaltres que esteu tant currats en aquest tipus de marxes? no teniu cap aparell que ho miri això? bueno va a la propera ja vindre jo per contar les pases que fan els nens!!jejejeje...
Barça...Mourinho...buaaaaa buaaaa tot es dolent i negatiu!!!

Silvi ha dit...

Jordi 100 km és com per treure's el barret i jo ho faig, et felicito per lo aconseguit i ara ja a buscar el seguent repte. FELICITATS!!!!

Per cert el trajecte si no és pel patiment de fer-ho caminant es preciós no?.

Un petó.

pd. Es un detall que t'enrecordis del que t'han ajudar a fel el cami més planer com ara l'Alba. Bon tio sí senyor ;-)))

Jordi ha dit...

Malfieten: Benvingut al blog!! Moltes gràcies!! Sí, la marxa és molt llarga, la que té més quilòmetres de la Copa Catalana, però amb patiment vam aconseguir acabar-la.

Karli: Gràcies!! Sí, un altre per la col·lecció... jejeje Però es d'aquestes que, parlan-t'ho amb els companys crec que només en tindrem una al currículum.
No, no portem compte passos i sí, t'espero a la propera, però els comptes de cap, sense ajudar-te de cap aparell!!! jejeje I si et descomptes a tornar a començar...
Em sembla que la temporada que ve ens haurem de conformar amb el Guardiola...

Silvi: Gràcies!! Per treure's el barret no ho sé, però per treure's les bambes quan acabes sí!! jejeje De fet és el que vam fer tots al tren.
Sí, té trossos bastant macos, però el tram final (els últims 30-35 km) són molt monòtons perquè gairebé són tots per asfalt i a més a més de nit!!
Tot ajuda en aquests casos i una trucada, sentir una veu, poder parlar amb algú o saber que algú se'n recorda de tu i t'ho fa saber és per estar molt agraït.

Alba ha dit...

Felicitat! Jo no em em veuria capaç de fer-la, a més, en una cursa, caminada, etc, els últims quilòmetres sempre es fan eterns. Arar, a recuperar-se per la propera que sempre és divertit llegir les cròniques.
Salutacions

Jordi ha dit...

Gràcies Alba!! I sí, quanta raó tens, els últims quilòmetres són els més pesats i eterns!

Jaume ha dit...

Jordi gracies per estar alli quan mes ho necessitava. Va ser dur però finalment els objectius s' aconsegueixen.

De ben segur que la propera vigilo el que menjo!

Fins la propera

Jordi ha dit...

Ei Jaume!! No ho has d'agrair, crec que és bàsic que entre uns i altres ens donem recolzament. Segurament que un altre dia seré jo el que necessitaré i no dubto que tú hi seràs!! Sí, sí, vigila amb el tomàquet!!

Fran ha dit...

FELICITATS 142.857 passos, (70 cm cada pas). Quina crònica tan encertada i Amena, també el patrocinador aquí...
La veritat és què ens has fet sentir moltes emocions amb el teu article, amb tantes vivències, anècdotes, com les ganes que es tenen d'acabar d'una punyetera vegada, emocions incontrolades amb els companys de travessa, la gent que anima. M'ha agradat molt i m'ha fet sentir, només algunes, és clar, dels centenars d'emocions que tu vas tenir. Només he trobat un punt negatiu: fatal portar les bambes noves...
Finalment, per desgràcia, les morts produïdes donen categoria èpica a la travessa. Descansin en pau. +

Jordi ha dit...

Gràcies!! Realment ara si miro enrere i penso en la marxa no sembla que hagi estat bufar i fer ampolles, però la veritat és que en el moment en que estàs allà i has de lluitar tú contra tú mateix i els quilòmetres que et queden per endavant se't fa tot bastant coll amunt.
Sí això de les bambes noves va ser un punt una mica negatiu, però es que no tenia més remei!! Ara encara em dura la llaga del taló del peu esquerra, pèrò mica en mica ja es va tancant.