divendres, 8 d’agost del 2008

Intentaré no tancar per vacances!!

Avui començo oficialment les vacances. Dia vuit del vuit del vuit a les 14:00h en punt és l’hora estipulada (encara que puc dir que ha estat a les vuit del matí, hora en que he entrat a treballar). Quatre setmanetes (que també en podrien ser vuit) on hi haurà de tot: estones pel relax, per les festes majors, pel turisme i per les Ultra-Trails. Així que només desitjar-vos molt bones vacances a tothom, que les gaudiu d’allò més i que torneu amb les piles ben carregades el proper setembre.

Intentaré anar actualitzant el blog amb alguna coseta, però no crec que tingui molt de temps ni molts mitjans. Ja se sap, quan es té un ordinador a mà no es té internet, i quan es té internet no es té un ordinador a mà... Umm mala excusa perquè sense ordinador no hi ha internet. Bé, que faré el que bonament podré!!

He muntat una petita festa (o cerimònia) a Pequín per celebrar que començo les vacances. Si connecteu la televisió sobre la una del migdia la podreu veure en directe. Per què Pequí i no Santa Perpètua? Doncs mira, perquè sempre he volgut anar-hi i perquè em sortia més econòmic. Ja se sap que la mà d’obra xinesa és més barata que la d’aquí.

BON ESTIU A TOTHOM!!

El maleït Porsche Cayenne.

Imagino que tots els que pagueu religiosament la factura a final de mes a Movistar o que de tant en tant passeu per algun caixer de la xarxa tant extensa que tenim a Barcelona i recarregueu el telèfon amb saldo (el meu cas), pels vols del passat Nadal, crec recordar, no deixàveu de rebre missatges diaris perquè enviéssiu sms per participar al sorteig d’un Porsche Cayenne. No, jo no vaig picar, com tampoc pico en el sorteig de 6.000 euros de la cadena televisiva de torn, com tampoc m’he baixat encara mai politó, megató, supertó o maxitó de cap cançó del moment ni cap joc per poder entretenir-me quan espero l’autobús o m’estic avorrint a casa (per combatre això van inventar fa molt de temps un objecte molt curiós i didàctic anomenat llibre).

Doncs bé, que ja me’n vaig per les rames. Aquesta pobra dona (que no sé si dir-li pobra o no perquè en aquesta aventura ha acabat amb saldo positiu pel seu compte corrent) segons ella ha passat un calvari. Però és clar, s’ho va guanyar a pols perquè la dona tota soleta segons l’article del diari havia enviat missatges per participar al concurs per valor de dos cents euros. Si fem la divisió a dos euros el missatge surt la bonica quantitat de cent missatges enviats per participar al concurs de marres. He de dir que en la meva vida si sumo totes les cartes (sobretot al Filiprim amb les etiquetes d’OK), sms o trucades per participar a concursos no arribo ni a una desena part. Ah!! Només tenir en compte que aquesta dona té hipoteca i no té feina fixa... i es gasta 200 euros en missatges. Així va el país i la crisi!!

Si seguim llegint l’article la tal Enriqueta (Enri pels amics), va haver de desplaçar-se a Madrid (amb la mare inclosa) amb l’AVE, participar en l’entrega de rigor del cotxe amb piscolabis inclòs (que ella diu que va ser una merda i que ja s’hi podien haver lluït més, cosa que em fa pensar que va voler participar al concurs per poder endrapar gratis), fer tractes infructuosos amb un mafiós per vendre el cotxe, tornar a Barcelona amb el vehicle i finalment vendre’l a un altre comprador anònim i embutxacar-se la meravellosa quantitat de 36.851 euros nets d’impostos. I encara té la barra de dir: “Que sàpiguen els espanyols a qui tornen diners que una part ve del meu Porsche Cayenne”.

Total que les conclusions que se’n poden treure són:
1) És un cotxe per persones amb molts diners, ja que finalment va vendre’l per 45.000 euros.
2) Existeixen els mafiosos.
3) Actualment hi ha un Porsche Cayenne circulant per Barcelona amb una persona que es va estalviar un bon grapat de diners.
4) Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

De totes maneres jo tinc clar el que faria si em toqués aquest cotxàs. No me’l quedaria, evidentment. És il·lògic fer-ho. Les despeses que comporta el manteniment d’aquest cotxe són molt elevades. Sí, pots lluir un carro impressionant, però també pots lluir unes butxaques buides i relluents que de ben segur guanyaries el primer premi de qualsevol concurs.

A més, és un cotxe que s’ha de portar ben net i lluent i amb la mala sort que tinc jo amb la pluja quan netejo el cotxe... Per cert, abans d’ahir vaig tornar-lo a netejar per la nit i ahir van caure quatre gotes per Barcelona. Jo desisteixo!!

dijous, 7 d’agost del 2008

Crivellats*.

Una, dues, tres, quatre, cinc… fins a sis picades de mosquit he contat jo aquesta nit. Casualitats de la vida, com els gols que el Barça li va marcar al New York Red Bull. És a dir, que en els nostres respectius partits va guanyar el Barça i els mosquits tigres (bé podria ser el nom d'algun equip mexicà), i vam perdre els New York i un servidor. Total, que els perdedors vam acabar crivellats: uns a gols i l’altre a picades. I ara no sé si els que s’havien pres el Red Bull, vistes les proves, eren els mosquits per les ganes inusitada que demostraven de xuclar sang (o per allà de que et dona ales) o Eto’o, Xavi i companyia!!

De totes maneres si no hagués estat per la forta picor que sentia a la meva part dreta del cos (braç i cama), no hagués vist aquesta matinada la golejada blaugrana. Quan estava tip de rascar-me i gratar-me totes les meves parts del cos exposades a la voracitat ferotge dels mosquits, vaig alçar-me del llit i vaig decidir que provaria sort i aniria a la planta de sota on s’està més fresquet i on hi ha un sofà gran on el metre vuitanta-quatre centímetres que fa un servidor hi caben estirats. Després d’una sessió de bany i massatge, és a dir, bany de colònia fresca barata aplicada per mi mateix en forma de massatge per tot el cos, vaig consultar l’hora (la una de la nit) i vaig recordar-me que jugava el Barça. Com a bon barcelonista vaig sacrificar hores de son (l’endemà m’havia de llevar d’hora per anar a treballar) i veure el partit. Fet i fet, se m’havia passat la son. Just endollar la televisió començava el partit. D’això se’n diu arribar i moldre. Gràcies mosquits!! De totes maneres avui no us hi esforceu que no juga el Barça i em fotria bastant tornar a estar despert a aquestes hores intempestives de la matinada.

El partit va ser molt distret. La primera part se’m va passar volant i a la que vaig adonar-me’n l’àrbitre ja xiulava el final i enviava a tots els jugadors al vestidor. Imagino que qualsevol cosa era millor que lluitar contra l’enemic invisible que m’atacava per tots cantons i em tenia martiritzat. La veritat és que el Barça va jugar força bé: joc molt ràpid, vertical, amb moltes oportunitats per marcar gols i pressionant la sortida de la pilota des de dalt,. Un Xavi pletòric i un Eto’o que va marcar ell sol dos golets.

La segona part la vaig veure amb els ulls tancats i les orelles ben obertes. Ja em començava a entrar la son, però jo aguanta que aguantaràs. De fet sé que va marcar el Jefren i el Pedro però no vaig veure els gols, només els vaig escoltar. I així és va arribar al final del partit amb una nova golejada d’escàndol ( 2 - 6) i tot ja preparat per la prèvia de la Champions League contra el Wisla de Cracovia.

L’únic però, els dos gols encaixats. Segueixen havent-hi errades defensives de concentració. S’ha de millorar per tal d’evitar errades inesperades. Excepte el primer partit, a la resta el Barça no ha aconseguit deixar la porteria a zero. És clar, que si després n’han de marcar cinc o sis, ja signo!

Bé, avui abans d’anar a dormir miraré si hi ha algun mosquit més gran de lo normal. Perquè si les sis picades són d’un mateix insecte a hores d’ara ha d’estar més gras que el Laporta i de ben segur que salta a la vista. Faré una inspecció a fons de l’habitació per trobar les pistes necessàries i eliminar l’assassí que ronda per casa.

ETO’O.
Sisplau, quedem-nos-el. Deixem ja de marejar la perdiu. Se’l veu implicat, amb ganes d’aportar coses i recuperat de la lesió al genoll. Hi ha algun davanter millor actualment a Europa que aquest Eto’o tant millorat? Permeteu-me que ho dubti. Segueix estant entre els tres primers. I a més a més s'ha tornat a apropiar del número nou...


* Per qui desconegui el significat de la paraula, jo l’acabo de descobrir ara mateix, vol dir en castellà “acribillar”.

Repàs a l'actualitat.

M’agrada aquesta iniciativa de la cadena “Bon preu”. Fa país. I a més a més, ens treu aquesta costum tant lletja que tenim tots plegats (jo el primer) d’adreçar-me a algú que ve de fora en castellà directament, sense provar si entén o no el català. Els estem malacostumant, crec. Estic millorant amb això dia a dia i últimament quan m’adreço en la meva primera llengua per demanar un gelat, comprar a un supermercat o demanar quelcom a una restaurant sembla que m’entenen. I això és bo. Diria que se’n diu integració. Però bé, tornant a la iniciativa de les xapes, ara només falta que aquest treballadors l’entenguin, perquè si jo anés a Alemanya (posem pel cas) i em fessin penjar una xapa de “Sisplau, parla’m en alemany”, sí, quedaria bé, però la veritat és que faria més nosa que servei perquè no m’assabentaria de res del que em diguessin. Si és que per això de les llengües s’ha de néixer amb un do, oi senyor Montilla?

Home, que jo de cafè no en prenc!! No podríem diversificar les opcions? Hi ha un ampli ventall al mercat de begudes!! Per exemple, jo em conformo amb una Coca-Cola ben fresca o un Trinaranjus de llimona. Però de totes maneres, que per mi no sigui dit. Que si cal fer un cafè el fem, que després no puguin retreure’ns que posem entrebancs. Vostès posin dia i hora i jo, puntualment, serè allà. Ara, que m’estranya que ens citin per prendre quelcom...


Ostres, què fort!! Resulta que al segle III ja menjaven calçots. I a més a més, per acabar de corroborar els fets, han trobat una pintura on apareix un home amb una safata a la mà plena de calçots i menjant-ne un a la manera habitual en que es sol fer actualment (veure la foto annexada). Imagino doncs, per omissió, que ja els sucaven amb salsa romesco, i que aquesta també ha de datar d’aleshores. Si es que l’home es pensa que tot els descobriments són recents i la paternitat de les coses ens agrada atribuir-la a la gent que és més coetània a nosaltres. Em pregunto ara quin serà el proper descobriment culinari i si trobaran alguna pintura grega, romana o fenícia d’alguna persona menjant truita de patata, espagueti a la bolonyesa, ensaladilla russa o unes patates braves. No si ara resultarà que aquesta fama de cuiners innovadors que tenen en Ferran Adrià i companyia no serà pas certa i l’únic que faran serà reinventar el que ja estava creat...

Mira, no està gens malament. Han tingut una bona idea aquesta gent. Tenen un bon departament de màrketing. De fet estic per comentar-los si me’n poden repartir a la meva feina perquè el temps ara a l’agost d’espera per entregar un programa és molt més llarg que no pas a la resta de l’any. Les ganes de treballar són poques i la calor no ajuda gens. O sinó el que puc fer és retallar els que surten cada dia als diaris i entregar-los als usuaris per correu intern. També estaria bé. Però, és clar, tampoc asseguren que l’entrega del correu intern vagi gaire a l’hora. Tothom està de vacances i els pocs que quedem ens ho hem de manegar com podem. Si es que a l’agost sempre estem sota mínims, però a tot arreu. I TMB no és una excepció.

Ah!! Adjunto un dels passatemps. Si algú troba alguna paraula a la sopa de lletres que m’ho digui. M’he estat trencant el cap buscant-ne alguna i no hi ha manera. Ara els programes encara trigaran més a sortir després del temps que invertit... Imagino també que d’altra banda els passatemps seran diferents cada dia, perquè si no ho són una vegada els has resolt tots, de què serveix que l’endemà et tornin a repartir els del dia anterior?


Ja em quedo més tranquil!! Quin tros de periodista... Però no patiu, que jo encara estic amb el tema del boicot a Tele5 i no la veig. Me’n lliuro!!

dimecres, 6 d’agost del 2008

TAS adonat com teníem raó?

Sí, el Barça s’ha sortit amb la seva. Ha posat la maquinària jurídica en marxa i de recurs en recurs ha aconseguit que finalment el TAS (Tribunal d’Arbitratge Esportiu) li doni la raó pel que fa al cas Messi. Ara està amb tot el seu dret de reclamar a la selecció Argentina que torni el jugador, que és nostre i no tenim cap dret a cedir-los-hi. Els arguments? En són dos: els Jocs Olímpics no estan al calendari oficial de la FIFA i no hi ha una reglamentació especial d'aquest estament per la qual obligui a cedir als jugadors.

De tota manera no sé si té molt de sentit fer-lo tornar ara cap aquí. Dos motius apunto: el jugador vol ser amb la seva selecció malgrat que ha manifestat que tornaria si aquest tribunal donava la raó al club i al Barça tampoc no li interessa enfrontar-se amb la selecció argentina ja que mai se sap si, favor per favor, podria quedar lliure per algun partit que el necessitéssim més que per aquest. Ara ja, tant se val, que el deixin allà. No és un ninot perquè el facin anar amunt i avall. Que en Messi compleixi la seva il·lusió de poder disputar una olimpíada. Bé, i la il·lusió de jugar un Mundial, i la il·lusió de jugar una Libertadores, i la il·lusió de recuperar-se d’una lesió al seu país... Són masses il·lusions, però bé, no seré jo qui els hi trenqui. El que està clar és que brasilers i argetins sempre aprofiten la més mínima (il·lusió, afegeixo) per marxar cap al seu país d’origen i estar-s’hi uns quants dies.

Lo bo del cas és que aquesta sentència ara sentarà jurisprudència i les properes edicions dels jocs olímpics en que les seleccions reclamin jugadors als clubs d’origen, aquest s’hi podran negar amb tot el pes de la llei. Ja hi ha una sentència que els recolza i l’amic Blatter de la FIFA no podrà fer-hi res. Ja comença a ser hora que aquesta presa de pèl de les seleccions s’acabi i per alguna cosa s’havia de començar. Els clubs paguen religiosament als jugadors perquè pels partits importants no puguin tenir-los. Sempre diré que el no poder disposar d’un jugador perquè literalment te’l prenen de les mans, és una manera com una altra d’alterar o manipular el resultat d’una competició. Una cosa és que estigui lesionat i una altre que no el puguis tenir per obligacions contretes per contracte. Potser si el Barça fa dos temporades no hagués perdut Samuel Eto’o per dos mesos perquè aquest va anar a disputar la copa d’Àfrica, ara tindríem una lliga més al nostre haver.

Com no, la llei de Murphy...

Dimarts dia cinc d’agost. Sol espatarrant al cel. Un quart de set de la tarda. El dia més calorós de l’any segons els meteoròlegs de TV3. En plena canícula (paraula nova que vaig aprendre fa tres o quatre dies). Ni un núvol al cel. Corre una mica d’aire, això sí, que fa que la xafogor es pugui aguantar millor. Què es pot fer, doncs, a una torre de Castelldefels si tens el cotxe aparcat al jardí i tot brut de merda? Doncs netejar-lo!! I això va ser el que vaig fer. Ah!! He de dir que la prohibició de netejar els cotxes i regar jardins amb aigua de boca ja està aixecada. Bé, també he de dir que li diuen aigua de boca a qualsevol líquid, perquè la que surt allà està més dolenta!!

Vaig posar-me mans a l’obra i en tres quarts d’hora el tenia relluent com una patena: vaig ruixar-lo amb aigua i després un assecat d’aquells amb drap que no ratlla (és de pell de bé o de no sé què, que va aconseguir-me el meu pare a través d’un taxista). Feia goig, en poques paraules. Com si me l’acabessin d’entrega al concessionari. El negre tornava a ser negre i relluïa enmig dels rajos solars que li tocaven. Bé, tot no, perquè el meu pare ja va encarregar-se’n per la nit mentre sopàvem de trobar un tros que havia quedat una mica brut.

Fins aquí tot correcte. Després de sortir a córrer mitja horeta i de fer un granissat de llimona, tot tornant cap a casa a sopar hi havia núvols sospitosos. Quan ho vaig mencionar van dir-me: “Res, cada dia fa el mateix i no plou”. Salvat!! Però no vaig anar-me’n a dormir molt tranquil, després de la pallissa que m’havia pegat. Res, que allò del karate kid de poner cera, pulir cera es quedava curt comparat amb l’esforç que havia fet jo.

I què ha passat avui pel matí quan he agafat el cotxe per anar a treballar? Doncs sí, la maleïda llei de Murphy s’ha complert. Ha plogut i el negre del cotxe ja estava brut amb petites gotes de fang. Quina ràbia!! Després d’un any de no netejar el cotxe a consciència aquest tal Murphy apareix i fa que plogui. No home no!! I ara què faig avui? El torno a netejar o m’estic de braços creuats? Una cosa tinc clara, la propera vegada que entrem en sequera oferiré els meus serveis a la Generalitat: si em paguen una suma elevada d’euros rento el cotxe i, per tant, pluja assegurada!!

Bé, també em fa recordar això que quan vaig comprar-me el cotxe aquell mateix dia va ploure. El meu cotxe i la pluja tenen un idil•li amorós...

P.D.: Aquest dies que em quedo a dormir per Castelldefels intentaré fer el seguiment puntual de les putes que es posen a l’autovia. Ahir sobre dos quarts de tres del migdia només en vaig veure una amb un paraigües. Imagino que també tenen dret a dinar les pobres. Avui pel matí sobre dos quarts de vuit, estava tot desert. No n’hi havia ni una. O estan dormint o estan de servei.

Col.laboració amb el 68è joc literari

El blog Tens uns racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb premis inclosos. Aquest mes, el premi és un lot de llibres de Manuel de Pedrolo.
Al joc d'aquesta setmana hi col·laboro amb un text que haureu d'endevinar-ne l'autor. Trobareu les instruccions del joc al seu post tituolat 68è joc literari:

“La dona em va preparar la cistella amb el recapte i vaig baixar a poc a poc al moll. L’Ebre tenia el color de la terra i rosegava la vora igual que una bèstia fura. Els llaüts es gronxaven i les amarres, tibants, semblava que anaven a petar d’un moment a l’altre”

Bé, espero que participeu i que l'encerteu! Bona sort!

dimarts, 5 d’agost del 2008

Cavalls del Vent’08.

Una altra fita d’aquesta temporada aconseguida. No sense patiment, això sí. Ha estat un bon entrenament pel proper objectiu que ja és a tocar: la CCC de l’Ultra-trail du Mont-Blanc. Cavalls del Vent és una travessa dura, d’aquelles que et fan suar de valent. No és un passeig i pateixes de valent. Nosaltres vam escollir la modalitat sub36 (fer-ho en menys de trenta-sis hores), i ho vam aconseguir. Imagino que per la propera vegada ens marcarem la fita del sub24, que és una autèntica prova de foc.

Ah!! Aquest post pretén ser un recull de les anècdotes que vam passar i dels fets ocorreguts durant la travessa que siguin dignes de destacar. M’estalviaré anar dient tota l’estona lo bonic i les vistes espectaculars que va deparar-nos en tot moment el parc natural del Cadí-Moixeró. Vam passar per llocs idíl·lics, vam veure isards a pocs metres de distància, cérvols, ocells, vaques i cavalls. En fi, que tot el que pugui escriure crec que es quedaria curt.

Divendres, 1 d’agost de 2008: arribada.

Arribem el Jaume i un servidor als voltants de les set de la tarda al refugi de Gresolet. L’anècdota de la jornada és que al tram de pista que agafem per arribar al refugi per passar la nit, ens trobem a l’inigualable Tomàs Molina. Sí, sí, el famós home del temps de TV3. Em va fer il·lusió, que voleu que us digui. És el meu ídol televisiu. Després de xerrar un parell de minuts i fer-li memòria que jo vaig escriure fa temps un post al blog que parlava d’ell i que gentilment va respondrem via correu electrònic per donar-me les gràcies, vam reprendre el tortuós camí.

Allà al refugi de Gresolet, vam trobar-nos amb el Jaume Terés i uns quants màquines més que sortien aquella mateixa nit a les 00:00h per fer la Cavalls de Vent en menys de vint-i-quatre hores. I, evidentment que van fer-ho. Ens en vam assabentar més tard.

Mentre sopàvem (sopa, mandonguilles i flam) va arribar el Luigi, el tercer component de l’expedició sub36. Ens van assignar una habitació de sis, a la planta de sota del refugi: humitats a les parets i olor a tancat és el que vam haver d’aguantar durant tota la nit. La veritat és que quan la noia ens va dir que dormíem a l’habitació ho va fer així: “No té ventilació, però si deixeu la porta oberta passa aire”. Malament!! De fet el Luigi ja hi havia dormit la vegada que va estar-hi i ens ho va comentar.

Sobre les 23:00h ens posàvem al llit, però fins les 2:00h no vam aconseguir agafar el son: els nervis i la bona estona que vam passar xerrant i rient van ser els culpables. Vam sentir al grup de màquines marxar a les 00:00h i també crítiques i més crítiques al propietari de l’hostal, un tal Susso, que a nosaltres tampoc no és que ens tractés molt bé. No ho sé, crec que no hi tornaré a dormir en aquest refugi. Tot eren esbroncades i crits per part seva. S’ho hauria de fer mirar.

Dissabte, 2 d’agost de 2008: dominguero’s power.
Tram: Gresolet – Cortals de l’Ingla.
Temps invertit: 5:00h – 19:11h.


Ens llevem a les 4:00h i després d’esmorzar comencem a caminar. Com que encara era de nit, vam perdre’ns un parell o tres de vegades, però no per un espai molt gran de temps. El Jaume i el Luigi ja l’havien fet i més o menys es coneixien el camí.

A bon pas arribem a les 8:05h al refugi de Sant Jordi. Allà l’amabilitat de la persona que ho portava deixava molt que desitjar. L’home era bastant estúpid i semblava que li féssim nosa. Ja vam tremolar una mica pensant que com tots als refugis ens passes el mateix, podíem acabar a crits i a bufetades. Tant costa ser una mica amable amb la gent?

Al tram següent va produir-se la primera desgràcia per al pobre Jaume: gravant una baixada a tota màquina amb la càmera, no va recordar-se de tancar la cremallera de la butxaca i se li van caure totes les barretes pel terra. Arribats gairebé a la cruïlla de Gréixer, va adonar-se’n que no duia el mòbil. Com que no va voler remuntar tot el que havíem baixat, ara el mòbil deu estar en mans d’una altra persona o l’any vinent creixerà un arbre de Nokia i podrem fer collita de telèfons a la primavera.

Com que a la tercera va la vençuda, al refugi del Rebost eren l’amabilitat personificada. El porten un matrimoni molt simpàtics. Van donar-nos aigua i aquí ja va començar la nostra experiència dominguera: vam estar xerrant uns tres quarts d’hora amb ells. Greu error, ja que quan vam tornar a començar (encara quedaven gairebé mil metres de desnivell positiu seguits per pujar) ens havíem refredat massa.

Arribant al Puig de Comabella va sortir de mi un instint assassí. M’explico: suava sang i llàgrimes per arribar a dalt de tot. Movia treballosament els pals i les cames i esbufegava de valent. De sobte, un noi d’uns tretze anys que baixava acompanyat del seu pare, va deixar-li anar: “No sé perquè pugen fins aquí dalt si arriben tant ofegats”. Comorr? Perquè les poques forces que em quedaven les havia d’emprar per intentar arribar al cim, que si no hagués llençat al pal estil javelina per intentar travessar el noi.

Un cop vam ser al refugi del Niu de l’Aliga (2.510 metres d’alçada), vam patir la segona alenada dominguera. Només arribar el Luigi (que ja hi era des de feia uns cinc minuts) em va alertar del que m’esperava dintre: “Això que veuràs a continuació segur que sortirà al teu blog”. Entrem i som rebuts a ritme de música de Los Chunguitos amb coreografia del cambrer que anava amb un barret estil Humprey Bogard. De ben segur que eren cançons extretes d’algun àlbum recopilatori perquè va sonar el bo i millor del seu repertori: versionant el Vivir así es morir de amor del Camilo Sesto, i el temazo, segons paraules del barman al Luigi mentre estava demanant els cafès, que va ser Dame veneno que quiero morir. Només faltava en Justo Molinero per allà per acabar de donar un ambient una mica més flamenc. A aquesta onada casposa de música canyí (que no menystinc, que consti), s’ha d’afegir també un altre tic dominguero: l’hora que vam estar per dinar. Diré, però, que no vam tenir molta culpa, ja que els que portaven el refugi no es van donar molta pressa en servir-nos els entrepans de llom. Finalment vam poder posar-nos en marxa per fer-nos passar el fred que ja s’havia instal·lat dins nostre.

La segona desgràcia del dia pel Jaume, va succeir-li quan afrontava una forta pendent buscant el refugi de Serrat de les Esposes. Allà, va relliscar i va caure d’esquenes amb la mala sort que va trencar-se-li un pal i va fer-se alguna rascada que altre al colze i a l’esquena. Quan va alçar-se i vaig veure que no havia estat res (jo anava darrera seu) vam continuar el camí i a les poques passes va ser el meu torn de caure. Quin desastre!! Jo vaig sortir més ben parat que no pas ell, ja que vaig conservar intactes els pals, però vaig fer-me alguna que altra esgarrapada a la mà.

Vam arribar al final d’etapa a les 19:11h. Al refugi de Cortals ens van atendre meravellosament bé. El porten un parell de noies molt simpàtiques. El sopar, encara que curt de sal que s’arregla posant-hi més, estava per llepar-se els dits: sopa, pollastre rostit i iogurt. Boníssim!! Mentre menjàvem vam estar enraonant amb tota la gent que compartia taula amb nosaltres intercanviant opinions i anècdotes d’altres travesses. Vam anar a dormir d’hora, ja que el cansament era molt gran i havíem de recuperar forces per l’endemà.

Diumenge, 3 d’agost de 2008: anem per feina.
Tram: Cortals de l’Ingla – Gresolet.
Temps invertit: 5:05h – 12:14h.


Després del son mig reparador (unes sis horetes) vam despertar-nos a les 4:30h, i després d’esmorzar vam posar-nos en marxa. Era de nit encara, però la temperatura fresca convidava a caminar. Aixecar-nos tant d’hora va permetre’ns veure la sortida del sol. Fantàstic!! Quin moment!! És d’aquells que triguen en esborrar-se de la retina. Era tant, tant, ... romàntic que gairebé vam estar a punt d’abraçar-nos, donar-nos la mà i fer-nos petons amb molt d’amor.

Quan vam sortir del refugi de Prats d’Aguiló i vam començar a pujar cap al Pas dels Gosolans, quan estàvem gairebé a dalt, va començar a perseguir-nos al Jaume i un servidor un cavall. Sí, sí, com ho llegiu. La pendent era considerable i estàvem a gairebé 2.400 metres d’alçada. Imagineu-vos doncs el que ens constava avançar i fer un pas. Doncs el cavall darrere nostre fent sonar l’esquella que portava. I no és que anés a poc a poc, anava com una fletxa. El que ens salvava era que cada quatre o cinc passes seves (que equivalen a deu o dotze nostres) s’aturava i se’ns quedava mirant. Doncs així vam estar força estona, uns cinc minuts crec jo amb la por al cos i sense saber el futur incert que ens deparava aquell animal. Finalment en un moment on ens veiem ja abocats al precipici, el cavall va desviar-se a l’esquerra i nosaltres vam poder respirar tranquils. Bé, respirar és un dir perquè la pujada era d’aquelles que et deixen sense alè.

Quan quedaven només uns cinc minuts per arribar al refugi, la fatalitat es va cebar amb en Luigi. Duia calçat nou i de sobte la bamba dreta va quedar-se-li enganxada en una pedra amb tanta mala sort que va fer-li un estrip. Pobre!! Ja havíem arribat gairebé i tal com va reconèixer ell després quan parlàvem, no havia patit cap contratemps i s’havia torçat cap peu ni res semblant.

Arribat novament al punt de sortida (refugi de Gresolet), vam fer-nos una foto conjunta, vam recollir els bufs que ens acreditaven com a complidors del repte sub36, vam fer una Coca-cola i vam acomiadar-nos per marxar cadascú a casa seva. Agrair des d’aquí al Jaume que va acompanyar-me amb cotxe fins a casa. Un detall!! Gràcies company!!

LA PREGUNTA.
Vam veure molts cavalls i moltes vaques que pesen un munt. Però, algú s’ha plantejat com han arribat fins allà? Jo tinc dues teories:
a) L’extraterrestre, que diu que un bon dia éssers d’un altre planeta les van deixar allà.
b) La del transport aeri, que una vegada criades, les enganxen amb helicòpter i les deixen enmig del prat amb les altres.