diumenge, 5 de juliol del 2009

Núria-Queralt’09: crònica d’un abandonament.

De vegades les coses vénen com vénen. No s’hi pot fer res. Hi ha moments en que s’està més preparat que d’altres. Hi ha instants. Hi ha pujades. Hi ha baixades. Hi ha muntanyes. Hi ha circumstàncies. Hi ha companys, amics. Hi ha decisions que fan mal. Però sempre, sempre, hi ha una primera vegada. I aquesta és la història del meu primer abandonament. La crònica d’una mort anunciada, es podria dir, ja que durant aquesta temporada sempre he dit que de cap no vaig molt bé, i és segurament la principal roda de l’engranatge de tot plegat. Està bé físicament és molt important, però estar-ho mentalment encara ho és més, sota la meva opinió. I si el cap no tira, per molt que les cames estiguin bé, no hi ha res a fer.

La Núria-Queralt i les circumstàncies, sobretot, han servit per posar a cadascú al seu lloc. A mi m’han ensenyat que aquesta temporada no és la meva. Que hauré de patir de valent. Que hauré de suar. Que hauré de lluitar. Que hauré de treure forces d’on no n’hi hagi. Que el repte més important de la temporada que arribarà a l’agost és encara més dur que aquesta Núria-Queralt. Segurament trobarem unes altres circumstàncies, o no, ja veurem. Però l’únic que sé és que el test, el gran test abans d’afrontar la prova del Mont-Blanc Sur les traces des Ducs de Savoie, ha estat un fiasco. Un fracàs. Dels cent quilòmetres de que constava la prova només em vam fer vint-i-set. Vam arribar fins La Molina i allà ens vam quedar. La logística ens va permetre disposar d’una casa relativament a la vora, d’un llit on poder intentar dormir (dic intentar perquè només vaig poder aclucar els ulls una hora) i d’una taula on poder sopar mitjanament decents.

La crònica d’aquest abandonament aniria més o menys així:

Sota uns núvols amenaçadors i amb unes petites gotellades anteriors que ja ens avisaven del que ens trobaríem, a dos quarts de quatre es va donar la sortida de Núria amb una peculiaritat: es sortia un a un, ja que prèviament havíem de passar per un lector que ens llegia el codi de barres del braçalet.

Es va posar a ploure quan portàvem uns tres quarts d’hora caminant. Bé, a ploure és un dir, perquè immediatament va començar a caure pedra. I quina pedra! De la mida entre un cigró i una llentia.

Vaig donar gràcies que a Núria m’havia comprat un impermeable, ja que el meu l’he perdut o no sé on l’he posat. És igual, crec que són els 104 euros millor invertits dels últims temps! El canvi de recorregut d’un tros respecte als anys anteriors, feia que no sabéssim què ens trobaríem. Només sabíem que la pujada pel Pas dels lladres, aquest any era de més avall i que patiríem més.

Ens anava passant gent que no duia impermeable, només amb samarretes de màniga curta. Xops de dalt a baix. Calats d’aigua. Nosaltres anàvem fent, amb compte, ja que les pedres relliscaven, els pocs rius que vam travessar baixaven plens, els corriols ja eren tolls d’aigua i el fang no era molt fiable per recolzar el peu. Tot i això, vam aconseguir arribar a l’avituallament bé de cames i sense cap contratemps.

Després de mig avituallar-nos sota una pluja constant, afrontàvem la pujada al Pas dels Lladres. Una ascensió de 700 metres positius que ens havia de deixar als dos mil cinc-cents i pocs metres d’alçada per una pendent fortíssima on no ni ha camí, sinó que la consigna és anar fer per allà on puguis. Aquí van començar a venir els contratemps, uns darrere els altres. Un dels pals que utilitzo principalment per baixar i per les pujades fortes, no enroscava bé, així que quedava més curt del compte. No passa res, això és del tot salvable. Després, però, quan portàvem poc de pujada, havíem de travessar un riu on utilitzaves una roca que hi havia al bell mig per facilitar el pas a l’altra banda. Mala sort la meva quan al donar-me impuls, saltar i recolzar el peu dret a la pedra, aquest va relliscar. Llavors, en un instant brevíssim de veure’m dintre el riu sense poder-hi gairebé fer res, vaig decidir que en lloc de caure dintre, intentaria donar-me impuls amb l’altre peu per tal de poder arribar a l’altre cantó com fos. I així va ser, però amb la mala sort que, sí que ho vaig aconseguir, però vaig caure de nassos al terra fent-me mal al peu i al canell. Millor això que caure i mullar-me encara més, què voleu que us digui. Per un moment em van passar per davant les imatges del Jordi Atleta caigut al riu a la Marxa Romànica de Navàs. Jo vaig ser més digne...

Vam seguir pujant i ara la plovia i pedregava molt fort. A més a més, s’havien de sumar les ràfegues de vent lateral que patíem i xops que anàvem (imagineu-vos els que no portaven impermeable) perquè l’aigua havia traspassat. Llavors va ser quan va començar a aparèixer el fred. Molt fred. A mi em costava parlar i tot! Quan vaig veure que allò no podia acabar bé va ser quan davant nostre va caure un llamp i immediatament vam sentir un tro fortíssim a sobre nostre. Allò era la guerra: nosaltres contra la muntanya i els elements.
Un cop a dalt, amb els peus mullats, calats d’aigua, vaig comentar als companys que com ho veien. Si volien seguir. Vam arribar a la conclusió que el millor era plegar al proper control. I va ser llavors que vam posar el xip de passeig. I quan desconnectes el xip, quan canvies el cedé, després diria que és gairebé impossible tornar a entrar en ritme de competició. I això és el que ens va passar, ajudats per uns peus completament molls i uns intents de nafres que pugnaven per sortir. Desconnectes i les cames ja no van. L’aire que entra ja no és el mateix. L’energia sembla evaporar-se. Les ganes de seguir endavant s’exhaureixen. I tot, tot, ho engegues a rodar. Això sí, sempre amb bon humor!
Aquesta és, a grans trets, la crònica del meu primer abandonament. Com m’he sentit? Doncs crec que vaig fer el millor que vaig poder fer, per tant, contra això, no s’hi pot fer res. Només resignar-se i pensar que en una altra ocasió serà. Sabia que tard o d’hora aquest moment havia d’arribar...
Ah!! Una de les coses bones que m’emporto és haver pogut, per fi, conèixer a dos companys de bloc, el Fran i en Karli. Vam xerrar, vam riure i ens vam desitjar sort.


Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.

35 comentaris:

Assumpta ha dit...

I tant que vas fer el millor que podies fer!! :-)

Amb unes condicions climatològiques com les que descrius hagués estat absolutament temerari seguir endavant.

Si amb totes les caminades que portes, aquest és el primer abandonament, tens un percentatge altíssim de proves acabades amb èxit.

L'any de ve, amb un temps millor ho aconseguiras!! :-)) I si no, doncs nosaltres seguirem aquí, llegint-te amb un somriure amic tant quan les coses vagin bé (quasi sempre) com quan, com ahir, els elements es giren en contra.

M'ha fet molta gràcia veure que en Karli et té enllaçat com a "Jordi Culer i la seva banyera" :-))

Una graaaaaan abraçada!!! :-))

Assumpta ha dit...

La segona foto, o sigui, la que es veu el cel tan gris... impressiona, eh? :-)

Clidice ha dit...

Allà dalt no hi ha covards, hi ha prudents i els abandonaments et donen mesures de tu mateix per continuar millor. No hi pateixis gaire, als extraterrestres només us costa una mica més trobar els límits i prou :D

karli ha dit...

Nanuuuu!!!!!!com hem sona tot això!!! jo tambè les vaig passar putes!!!!! kina mala pata enganxar akest temps en el meu debut en akesta travessa!! putada per a mi i per a tots es clar!!

A mi si hi hà una cosa que hem mata es el fred, i ahir despres de la pedregada del Pas dels Lladres ja no hem vaig poder treure el fred en tot en tot el reste de travessa quevaig fer...vaig kedar tieso!!

Fins a La Molina vaig anar be, però la pujada a Coll de Pal hem va acabar de convençer que no arribaria fins el final. Ja tenia clar que a Rigoreixer plegaba junt amb un "amic" que vaig fer, però encara ens kedaba la sorpresa de perdrens gracies a la imbecil actitud d'una colla de cabrons que es veu que es van distreure canviant les cintes de lloc!! gracies a akesta col.laboració d'akests fills de... varem fer garebe 4 kms de mes per arribar a Rigoreixer!!!.

Desprès de 9 horetes tocaba plegar i marxar cap a casa a busca el llitet calent...va ser una llàstima doncs duiem un bon ritme, erem dels 90 primers i el 1er classificat ens varen dir que no ens duia mes d'1hora...llàstima!!

El Fran va seguir endavant i despres de perdres per els voltants de Pedraforca i fer 10 kms més gratis!! ha pogut acabar en 22hi poc...

Al menys el mes positiu de la jornada poder coneixer d'una vegada a en Jordi Culer!!!!

Anònim ha dit...

Jordi,

No et sàpiga greu haver abandonat la travessa.

Unes vegades les coses van bé i altres no tan bé.

Pren-te aquesta temporada una mica com una temporada sabàtica i la temporada que bé ja veuràs.

Vas fer lo millor de tota la travessa, abandonà en el moment apropiat, qui sap el que ves passat si vessis continuat.

Ànims i molts petons,

La teva mare

Albert ha dit...

El temps que feia ja ho deia tot...
Quina llàstima.

Com a mínim vas poder allunyar-te de la calor insuportable que fa a Barcelona.

Aquesta explicació del que vas fer per no caure a l'aigua m'ha agradat, jaja.
Pren-t'ho amb humor i ànims de cara a la pròxima.
Adéu!

neus ha dit...

El canell, i el peu, bé?
si és que... l'estiu al Pirineu sempre té sorpreses preparades, cada tarda hi ha un festival o altre.

Hi ha abandonaments que no s'haurien de considerar com a tals.

Aquesta del Montblanc la meva germana gran la va fer. Segur que anirà bé, ja ho veuràs.

dave ha dit...

Ànims company! Ja m'ha explicat el Xavi com va anar tota la moguda i Déu-n'hi-do...
Molta gent es va emprenyar amb l'organització, alguns perquè ens van fer voltar amunt i avall per estar mal marcat, i altres perquè els van tancar els controls després de 70km (hauries d'haver vist els renecs del Juanito...)
Oblidem aquesta marxa i segur que n'hi haurà d'altres i de més ben muntades!

bajoqueta ha dit...

Segons expliques lo temps no va acompanyar, així que tampoc tot no era només motivació personal.
Segur que has tret coses bones igualment, i un altre cop serà. A part, que abans d'això has aconseguit altres coses així que no tot se basa en una cursa, travessa o lo que sigue.
Com sempre ens has fet una bona crònica :)

òscar ha dit...

m'invento (o reinvento) la cita que diu "retirar-se és de savis i córrer és de covards".

seguint amb les cites, també aquella que diu "cuando no puede ser, no puede ser y además es imposible".

per tant, com no crec que ni núria, ni queralt ni tu mateix tingueu previssió de fugir de lloc ... doncs l'any que vé serà i a continuar somrient que a tu de ganes no te'n falten!

gemma ha dit...

una retirada a temps és una victòria amb dignitat!!!
hi ha més núries-queralts que botifarres.
ànims!!!

Anònim ha dit...

Apreciado Jordi: Un buen marchador no puede considerarse como tal hasta que, a pesar de haber luchado con todas sus fuerzas, no se retira de varias marchas como la N-Q.

Un abrazo y muchos ánimos desde Asturias.

Quique

Mariona ha dit...

Impressionant la crònica. T'asseguro que on estic ara fa més aviat calor, però se m'ha posat la gallina de piel!! Vas prendre la millor decisió. Per cert, no sabia que en Karli i en Fran també hi eren, quin parell jajjaja

Luigi ha dit...

Home Jordi, que vas fer molt bé, vas meditar i enraonar i per tant, és la teva decisió, assenyada i prudent. No vivim d'això, ho fem perquè ens agrada i l'important és el camí fet. ¡Toma manual d'autoajuda!

Ara en sèrio, continua amb la trempera que vas ben entrenat pel Trail de la Savoia. El calendari és com les marxes: amunt i avall, però sempre endavant, fent camí

Curiosament, a Andorra jo també vaig decidir fer el meu primer abandonament a una prova

Una abraçada

Joan Benet ha dit...

Aquell 2005


http://picasaweb.google.com/JnBenet/NURIAQUERALT2005#slideshow/5355355154819492546

Jordi ha dit...

Assumpta: d'any vinent segur que no n'hi haurà. És l'última travessa Núria-Queralt que faig. Ahir em va quedar clar! De totes maneres, mai es pot dir mai, però bé, tinc aquesta idea. Gràcies pels ànims, s'agraeixen!
Amb en Karli ja fa molt temps que ens llegim. És un gran culé!!
Sí, sí, la foto impressiona moltíssim!

Clidice: extraterrestres? jajaja bona paraula! Eh!! Que jo sóc de carn i ossos! jajaja gràcies! De vegades el poti-poti de circumstàncies i estats d'ànim et juguen males passades! Gràcies de nou!

Karli: i tant que va fer fred! Allà dalt de tot, el vent que feia era increïblement gelat i com anàvem xops de dalt a baix la sensació era horrorosa!
No et creguis això de l'actitud d'alguns. M'ha arribat que és una excusa i que realment estava molt mal marcat. Tinc un company que es va perdre i quan van aconseguir trobar el camí van topar amb un cotxe de l'organització que els ho va reconèixer. Imagina't!
Ostres, doncs anàveu fort eh!! Ara que dient-me que un crack com tu va abandonar, ja em quedo més tranquil... jejeje
I tant, i tant. Poguer-nos saludar per primera vegada va ser el millor de tota la travessa. Ens veiem en properes, suposo! Apunta't la Marxa de Cap de Rec per l'any vient. Allà xalaràs de valent!!

Mama: moltes gràcies! Sí que és cert que aquest any no estic tant fi com l'any passat... Coses de la naturalesa humana!! jejeje

Albert: sí, sí, per uns moments vaig oblidar la xafogor infernal de Barna! Però bé, una miqueta menys de fred també s'hagués agraït!! Si és que no estem mai d'acord amb res... jejeje
Si t'ha agradat l'explicació, imagina't haver-ho viscut en directe!! jejeje

Elur: ja vaig llegir que estaves per Núria. Home, ens haguèssim pogut saludar i donar-nos forces tel·lúriques!! Aix...
La teva germana ha fet alguna marxa de les del Mont-Blanc? Aquesta que anem no, perquè és la primera edició, però segurament faria la que vaig fer jo l'any passat, la CCC (Courmayeur-Champec-Chamonix). Merci!

Dave: sí, sí, ara m'ha explicat el Xavi coses i la veritat és que és per portar-se les mans al cap. Moltes felicitats, que vas ser tot un finisher de primera! Estàs que et surts!
Hagués pagat per veure al Juanito fotre bronca a la gent de l'organització. I segur que amb motiu!

Bajoqueta: moltes gràcies! De les experiències negatives sempre se n'extreu quelcom de positiu. Així que és amb això amb el que ens quedem!

Òscar: jajaja m'agrada molt la segona! Segur que l'has treta d'algún savi que es va retirar... ;-)
De moment, no hi haurà any que ve, ja t'ho dic!

Gemma: botifarres? ummm (actitud Hommer Simpson, ja ho sé!) jejejeje Gràcies!

Quique: muchas gracias, compañero! La verdad es que abandonar nunca entra en los planes de nadie. Y mira que las he pasado canutas en otras marchas, pero es que este año no es el mio, así que lo doy por bueno. Supongo que ya has hecho bastantes NQ como para hablar, así que ya nos entendemos. Realmente el recorrido de este año es duríssimo. He hablado con gente que ha acabado. Gente que son máquinas que van a por todas y se han aproximado a las 19h. Entonces es cuando piensas que no teníamos nada que hacer y que lo que hicimos fue lo mejor... Muchas gracias por el comentario!

Mariona: gràcies!! Sí, sí, i els vaig conèixer i saludar per primera vegada. Em va fer molta il·lusió.

Luigi: Aquesta frase apareix a l'apartat deu punt dos del manual d'autoajuda de Santillana? jajaja
A Andorra també les vau passar (anava a dir putes) magres, no? Ja em van arribar notícies!
Primer abandonament també? Uff!! Sembla mentida que pugui arribar algun dia, eh?
Una gran abraçada!

Joan: Molt bones fotos!! Només faltava la pluja d'aquest any, perquè els núvols ja hi eren!! jejeje Merci!!

Assumpta ha dit...

Doncs si no hi ha més Núria-Queralts, és igual!! Altres caminades ens podràs explicar... altres fotos ens ensenyaras, altres lligues, copes i champions celebrarem i altres anècdotes compartiras amb els qui ens sentim a gust aquí, a cal "Jordi Culer i la seva banyera" :-))

(Ja et vaig dir jo el dia de Montserrat que això de "Núria Queralt" semblava un nom de persona... no deu ser massa bona, aquesta dona, eh?)

Jaume Tolosa ha dit...

Hola, he caigut rebotat aquí i només interfereixo per donar-te ànims.
Abandonar no és cap fracàs i crec que moltes vegades és la decisió que demostra una certa inteligència(molt dubtosa en els que ens agrada això).
No diguis mai...si no és el 2010,sera un altra, però no et deixis aquesta espina amb la NQ. Val la pena tronar-hi.

salut i molts km

Jaume

Clidice ha dit...

Perdona maco, però jo, que em passo la vida trescant per les muntanyes, quan us veig, als "esportistes", que passeu rabent, a més d'un us he vist les antenes verdes en comptes d'orelles ^^

Anònim ha dit...

Iep Jordi!!

Ànimus!! L'ultra trail Núria-Berga (camuflada sota el nom de caminada de resistència) enguany
ha estat molt dur. Crec q poc podíem imaginar el q ens esperava.....

Però endavant Jordi!! El repte dels Ducs des Savoie ha de ser preciós, a més a més, aneu una colla maquíssima!! I sou uns privilegiats de poder participar a la primera edició!! Per cert, me l'heu d'explicar per si next year em torno animar a pujar a Chamonix, ok?

I remember Jordi, yes we can!!

Fins aviat

Dolo puipui

neus ha dit...

al final vam descartar Núria i vam optar per una matinal, Taga...
sé que ma germana va voltar el Montblanc... i tinc una samarreta de Chamonix i 'hasta aquí puedo leer' perquè ja no sé res més jejeje, mala memòria!

Els del PiT ha dit...

A mi després de 27 km no em semblaria gens malament, per tant, ànims per la propera i, si el cap no et deixa, no et faci por anar a un psicòleg esportiu o llegir alguna cosa al respecte, que el tema funciona.
Ànims!

joan ha dit...

Vinga Jordi,
Estic segur que l'any que ve ens retrobarem a la sortida de Núria!
Bona crònica.
Em sembla que tenies llit a Puigcerdà i per això vas plegar. Jo també ho hauria fet, en aquest cas!

mikel ha dit...

Ey figura no te lo tomes como un fracaso, tomatelo como lo que fue, un abandono obligado y como una decisión inteligente, habrá más nuria queralts y mas retos por conseguir que seguro que te hará olvidar de estos contratientos. Muchos ánimos Jordi y a seguir haciendo kilometros
Un saludo
Mikel

Josep ha dit...

Patètica la crònica de la FEEC en relació a la N-Q. Deixa de banda el més mínim espèrit crític. Per culpa de gent així la CCCR empitjora any rera any.

Salut i Kms., Jordi!!!!

Jordi ha dit...

Clidince: jajaja ara m'aniré a mirar al mirall a veure si hi ha alguna cosa verda...

Dolo: holaaa!! Fet! T'explicarem fil per randa tot, tot i tot! Merci pels ànims! Yes, weekend!! Petons, Puipui!

Elur: res, res, que hauràs de seguir investigant! Potser ens coneixem i tot, encara que sigui de vista! Mont-blanc és molt Mont-blanc!

Sergi: sí, tota motivació és bona i tota ajuda poca! Merci!

Joan: no sé, no sé... ja veurem. No tinc molts ànims de repetir a la NQ! Però de veure-us a tots vosaltres sí, que consti!! jejeje Moltes gràcies per tot!

Mikel: gracias por los ánimos compañero! Tu ya sabes de que hablas! gracias de nuevo!

Josep: no l'he llegida, sincerament! Ara ho faré i valoraré. Salut i kms!

Alex. ha dit...

Amic Jordi!

Quedes encabit al Museu de Banyoles... per ser com ets!!!!

...vulll dir!

Assumpta ha dit...

Corroboro el que diu l'Alex. :-))

Alex. ha dit...

...i tu també, Assumpta!!!!

Assumpta ha dit...

I tu!! :-)))

Alex. ha dit...

...tu més!!!

Jordi ha dit...

Alex: gràcies per tot, però tu i l'Assumpta més que jo! No fotem!! jejeje Aneu fent-me lloc al museu que vaig cap allà!!

Assumpta ha dit...

Va, fem lloc per tu, per Òscar i per tota la bona gent que passa pels nostres blogs :-)

Fran ha dit...

Recordo bé el riu aquell, vaig ficar-me de potes i l'aigua baixava glaçada, sort que no vas caure a dins. Després... els llamps... és el que jo no vaig poder soportar... ara, amb el pas dels dies... reconec que quan ens va caure un llamp molt però que molt a la vora, al Gorrablanc, em vaig fer pipi sense voler, de l'impressió. Es va fer tot molt dur. No sabia del teu abandonament, vaig trobar la Xell a Berga i em vaig alegrar moltíssim, després vaig marxar sense saber res de tú. Em sap greu per tota la gent que va haver de retirar-se ó que va quedar desqualificada... aquesta NQ ha sigut terrible, però espero que l'any que vé ens tornem a trobar a la porta de l'ermita de Sant Gil... això sí... sense desitjarnos sort!!!
Una abraçada i ànims per la Saboia...

Jordi ha dit...

Fran, a hores d'ara ja saps que ets al meu altar i que t'idolatro per ser dels pocs afortunats que van acabar! Moltes felicitats.

El llamp va ser bestial! Vaig flipar, de veritat!!

Crec, amb la mà al cor, que aquesta ha estat la meva darrera NQ! T'ho puc ben assegurar... a hores d'ara... jejeje!