dimecres, 3 de març de 2010

La increïble història de l’home que va menjar paella quatre dies seguits... i va sobreviure (de moment).

Aquesta és una història dura, plena de lliçons morals, d’aquelles que fan esgarrifar, que t’arriben ben a dintre, que s’hi queden, que et fan reflexionar. Potser és d’aquelles històries que en Pep Guardiola els explicarà, passats uns anys, als seus jugadors, per motivar-los abans d’una final important. No la busqueu al youtube, que no la trobareu. No s’han gravat imatges, ni s’han fet fotografies. Llegiu amb atenció la història d’aquest ciutadà anònim que va convertir-se en heroi per un dia. D’un home que va estar menjant durant quatre dies seguits per dinar paella... i va sobreviure.

La història comença aquest diumenge quan després de participar a la Cabrilenca i de fer uns divuit quilòmetres i mig en dos hores i vint minuts, el nostre home arriba a casa, cansat. Per dinar li esperava una sorpresa: una paella preparada amb molt d’amor. I no era una paella qualsevol, no. Era la primera paella que menjava preparada per les mans de la seva estimada. L’home contava els minuts que quedaven per dinar. Mentre s’anava fent, veia el xup-xup que feia el caldo que anava coent l’arròs poc a poc, ensumava aquella olor màgica. Els pèls se li van posar de punta.

Arribat el moment de la ingesta, la primera cullerada que es va dur a la boca, va tenir aquell gust celestial que només tenen els bons menjars, aquells preparats amb tot el cor. Les papil•les gustatives van detectar un munt de sabors que el van fer embogir de plaer. I així, una cullerada rere l’altra, el plat es va anar buidant. Fixeu-vos si estava bona, que per assaborir-la amb tota la seva integritat, va declinar posar-li llimona, costum arrelat des de fa uns quants anys.

Va repetir, però encara en va sobrar un bon grapat. Tant que va donar per omplir un parell de carmanyoles que s’emportaria dilluns i dimarts per dinar a la feina. No li sabia greu, ans al contrari. De fet, és partidari de que la paella està més bona d’un dia per l’altre, quan ha reposat.

Va arribar dilluns i el nostre home va rebre una trucada del seu pare. Passa per casa, li deia, ahir vam anar a dinar i va sobrar una mica de paella. I així va ser que aquell mateix dilluns va passar per casa el seu pare a recollir una carmanyola amb arròs, que quedava reservat per dinar dimecres.

I tant diumenge, com dilluns, com dimarts, com dimecres, per dinar, aquell home va fruir, va gaudir, va submergir-se en aquell món ple gambes, musclos, sèpia, pèsols, colorant i d’altres menges que anaven barrejades amb l’arròs. Van ser quatre dies. Quatre dinars. Quatre arrossos. Quatre.

Ara, però, s’imposa abstinència. Li han dit que tant d’arròs no és bo i que provoca quelcom anomenat estrenyiment. No li importa gaire. Ho encaixa bé. Amb un somriure als llavis. Pensa allò de que li treguin el ballat (o que le quiten lo bailao, com preferiu), que camini jo calent, que se’n rigui la gent (o ande yo caliente, riase la gente, com preferiu). En definitiva, que dies millors vindran, si parlem de la famosa regularitat, però que ell no pensa prendre cap iogurt amb bifidus actiu ni que li recomani en Jose Coronado.

AVÍS: no ho intenteu repetir a les vostres cases. Pot portar conseqüències inesperades.
Aquest post no és d’un medicament. En cas de dubte, no consulteu ni al metge ni al farmacèutic. Podeu dirigir les vostres preguntes a La Banyera, sense por.

17 comentaris:

alba ha dit...

No si al final restrenyit i tot aconseguirà fer-me sentir malament!

Jordi ha dit...

Jo?? A sobre que acabo de piropejar la teva excel·lent paella?? Home!!

kweilan ha dit...

No et preocupis. No ho repetiré :)

Assumpta ha dit...

Jajaja Alba, no t'enfadis, dona, que t'ha dedicat unes frases precioses :-))

"Era la primera paella que menjava preparada per les mans de la seva estimada... ensumava aquella olor màgica. Els pèls se li van posar de punta... Arribat el moment de la ingesta, la primera cullerada que es va dur a la boca, va tenir aquell gust celestial que només tenen els bons menjars, aquells preparats amb tot el cor..." :-))

No sé si els meus "bucates" podrien mereixer tantes paraules boniques :-))

garbi24 ha dit...

Doncs no vagis de menú el dijous que sempre hi ha arrós...aviso!!!

XeXu ha dit...

Això és perquè tu deus tenir un estómac delicat. Si tinguessis un estómac de titani com el meu, acostumat a menjar coses de dubtosa qualitat, aquestes coses no et passarien. Quin plaer menjar quatre dies seguits un plat que t'agradi tant. Jo a la paella tampoc li faria fàctics durant quatre dies seguits.

Que no s'assabenti l'E de que has ni que sigui pensat en ingerir un iogurt amb bifidus. Mai.

òscar ha dit...

Avui dijous, apreciat Jordi, és el dia per antonomàsia (mai he sabut què vol dir exactament aquest mot però sé que, segur, aqui enmig hi escau) de la paella.

Per tant un home d'arrelades tradicions com tu, un home que es vesteix pels peus, en definitiva, un home com cal; hauria avui dijous de dinar paella de menú.

elur ha dit...

No saps pas com t'admiro! quasi tant com a l'E, però clar ell menja a part (o come aparte, com prefereixis)

No li facis cas a l'Òscar! jo només sóc capaç de menjar-ne dos dies seguits i encara perquè l'ha fet la marona.

Jordi ha dit...

kweilan: no saps el que et perds!

Assumpta: ja li ho he dit jo, ja!! Hauries d'haver provat aquella paella!! Umm...

garbi24: jajaja sí, sí, ahir m'ho van dir. Com que menjo de carmanyola, no tinc problema. No segueixo aquest ritual!

XeXu: veig que la vida t'ha maltractat, culinàriament parlant. O ha estat al revés??
Noooo!! Entre tu i jo, mai ho faria. Sóc partidari del iogurt grec, el de jronya que jronya!!

Òscar: sento defraudar-te, però no n'he menjat. Crec que l'àbstinencia s'esqueia de totes totes.
Antonomàsia? Pot ser un mot compost per Anton i Masià?

Elur: sí, sí, i tant que menja a part. Ja t'ho ben asseguro. Té una sala reservada només per a ell amb microones i tot!

sànset i utnoa ha dit...

Als hàmsters els agrada la paella...

*Sànset*

sànset i utnoa ha dit...

i el bitter kass, per cert.

*Sànset*

sànset i utnoa ha dit...

i al Caudillo, sobretot els dijous (que consti que no estic insinuant res...)

*Sànset*

Anònim ha dit...

Hola,
he estat llegint el teu blog i el trobo molt interessant. M'agradaria posar-me en contacte amb tu per tal de fer-te una proposta.
Et deixo el meu contacte. sic.esports@gmail.com

Atentament,

Jordi ha dit...

Sànset: a mi no m'agrada el bitter Kass. Uff!! No em puc considerar un hamster!! ;-)

Anònim: t'he enviat un mail.

Assumpta ha dit...

Ostres, Jordi!! Ja t'han contractat!! :-))
Si ja t'ho deia jo que arribaries lluny! :-)

Ara bé, vigila amb els desconeguts, eh? :-)

Albert ha dit...

Jo menjo gairebé cada dia el mateix per esmorzar, però no és el mateix que repetir el dinar tantes vegades! Però quan un menjar és bo val la pena que en sobri.

Adéu!

Rosa Díez = KK ha dit...

Jordi, per a quan la crònica de la cabrilenca? Els teus fans estem esperant des de diumenge!