La increïble història de l’home que va menjar paella quatre dies seguits... i va sobreviure (de moment).

Aquesta és una història dura, plena de lliçons morals, d’aquelles que fan esgarrifar, que t’arriben ben a dintre, que s’hi queden, que et fan reflexionar. Potser és d’aquelles històries que en Pep Guardiola els explicarà, passats uns anys, als seus jugadors, per motivar-los abans d’una final important. No la busqueu al youtube, que no la trobareu. No s’han gravat imatges, ni s’han fet fotografies. Llegiu amb atenció la història d’aquest ciutadà anònim que va convertir-se en heroi per un dia. D’un home que va estar menjant durant quatre dies seguits per dinar paella... i va sobreviure.

La història comença aquest diumenge quan després de participar a la Cabrilenca i de fer uns divuit quilòmetres i mig en dos hores i vint minuts, el nostre home arriba a casa, cansat. Per dinar li esperava una sorpresa: una paella preparada amb molt d’amor. I no era una paella qualsevol, no. Era la primera paella que menjava preparada per les mans de la seva estimada. L’home contava els minuts que quedaven per dinar. Mentre s’anava fent, veia el xup-xup que feia el caldo que anava coent l’arròs poc a poc, ensumava aquella olor màgica. Els pèls se li van posar de punta.

Arribat el moment de la ingesta, la primera cullerada que es va dur a la boca, va tenir aquell gust celestial que només tenen els bons menjars, aquells preparats amb tot el cor. Les papil•les gustatives van detectar un munt de sabors que el van fer embogir de plaer. I així, una cullerada rere l’altra, el plat es va anar buidant. Fixeu-vos si estava bona, que per assaborir-la amb tota la seva integritat, va declinar posar-li llimona, costum arrelat des de fa uns quants anys.

Va repetir, però encara en va sobrar un bon grapat. Tant que va donar per omplir un parell de carmanyoles que s’emportaria dilluns i dimarts per dinar a la feina. No li sabia greu, ans al contrari. De fet, és partidari de que la paella està més bona d’un dia per l’altre, quan ha reposat.

Va arribar dilluns i el nostre home va rebre una trucada del seu pare. Passa per casa, li deia, ahir vam anar a dinar i va sobrar una mica de paella. I així va ser que aquell mateix dilluns va passar per casa el seu pare a recollir una carmanyola amb arròs, que quedava reservat per dinar dimecres.

I tant diumenge, com dilluns, com dimarts, com dimecres, per dinar, aquell home va fruir, va gaudir, va submergir-se en aquell món ple gambes, musclos, sèpia, pèsols, colorant i d’altres menges que anaven barrejades amb l’arròs. Van ser quatre dies. Quatre dinars. Quatre arrossos. Quatre.

Ara, però, s’imposa abstinència. Li han dit que tant d’arròs no és bo i que provoca quelcom anomenat estrenyiment. No li importa gaire. Ho encaixa bé. Amb un somriure als llavis. Pensa allò de que li treguin el ballat (o que le quiten lo bailao, com preferiu), que camini jo calent, que se’n rigui la gent (o ande yo caliente, riase la gente, com preferiu). En definitiva, que dies millors vindran, si parlem de la famosa regularitat, però que ell no pensa prendre cap iogurt amb bifidus actiu ni que li recomani en Jose Coronado.

AVÍS: no ho intenteu repetir a les vostres cases. Pot portar conseqüències inesperades.
Aquest post no és d’un medicament. En cas de dubte, no consulteu ni al metge ni al farmacèutic. Podeu dirigir les vostres preguntes a La Banyera, sense por.