He tingut un somni.

He tingut un somni, que deia aquell. Bé, n’he tingut més d’un, evidentment. Alguns s’han complert (el Barça de les sis copes), d’altres no es compliran mai (tenir un Ferrari a la porta amb la Raffaela Carrà assentada al seient del copilot cantant “Una mujer en el armario”) i d’altres estan per complir. D’aquests són dels que us vull parlar. Dels que estan per venir.

Somio, com molts, aquell dia en que em despertaré, obriré la finestra i veuré (a part del meu veí del davant al balcó i sense samarreta) el meu país lliure, sense lligams, content, amb la gent parlant català a cada cantonada, amb biblioteques on no sigui difícil trobar llibres en la meva llengua paterna, amb balcons que només llueixin les quatre barres, amb presidents de la Generalitat que parlin correctament el nostre idioma. Somio el dia en que engegaré el televisor i veuré jugar a la meva selecció, un dia en que no em diran de tot per defensar una vida digna pels braus on no se’ls toregi i se’ls mati a base d’estocades. Somio el meu país amb una constitució totalment constitucional i lliure de tota sospita. Somio el meu país només amb bona gent, que mira pel bé del propi país i no pel seu, on polítics de la talla dels que tenim ara (tant els d’aquí com els d’allà) no hi figurin i pels que arribar al poder signifiqui servir al país, no servir-se d’ell. Somio... Somio... I torno a somiar...

Mentrestant, que passeu una bona diada! Visca Catalunya... LLIURE (de tot aquell que no hi vulgui ser o ens vulgui mal)!!! Visca els catalans!!!