El malson.

Em desperto per les nits. Xop. Amarat de suor. Amb els ulls esbatanats. Amb un crit ofegat en plena matinada, apunt de sortir de la meva gola. Ja no sóc el mateix des de que fa un parell de setmanes els meus ulls van presenciar aquella escena. Una escena cruel, esfereïdora, macabres. Una estampa que no recomano a ningú. Una vivència d’aquelles que es podeu estalviar. Si algun dia penseu que us podeu veure involucrats o que, per casualitats del destí prediu que en breus instants pot succeir, fugiu. Comenceu a córrer i a posar terra de pel mig entre vosaltres i l’escena en qüestió. És un consell d’amic. Un consell de Banyera. Un consell fet amb la mà al cor.

Els fets es remunten a fa un parell de setmanes. Concretament un divendres. Vaig anar a tallar-me els cabells al poble de l’Alba (no l’anomenaré per respecte, perquè no tingueu temptacions de visitar el lloc del crim). Una perruqueria de poble. Una perruquera de poble. Una, en definitiva, auca de poble. Obro la porta, saludo, arribo just però m’agafaran. Total, tallar els meus cabells és un pim-pam. M’assec a llegir una estona mentre espero. De sobte, passada una estona, sento que un home em diu: “Bé, me’n vaig, et deixo sol amb totes aquestes dones”. Sense temps per contestar-li res, surt per la porta. Jo guaito al fons de la perruqueria i veig que, a part de la perruquera, hi ha el bo i millor de les dones del poble dient-me que no tingui por, que seran bones i es portaran bé. Un total de cinc. Tremolo. Suor freda. Però em faig el valent i amb un ull faig veure que llegeixo mentre amb l’altre estic pendent de tot el que succeeix. Veig que en una de les cadires on t’asseus perquè et tallin els cabells hi ha una rotllana de dones contemplant a una que està assentada. Bé, la deuen estar pentinant. “Pots passar!”, sento que la perruquera em diu. M’alço, m’assec a la cadira i amb no res ja tenia la bata i les mans de l’experta palpant-me el cabell i preguntant-me què serà, què farem, com vols el tallat. S’alça la dona de la cadira del costat i el cercle femení es fa a una banda perquè pugui passar. Observo que es mira al mirall i diu: “No està malament”. Comença el meu tallat de cabells. Una de les altres dones s’assenta al lloc que ha deixat la que es mira al mirall i el cercle es torna a tancar. Jo no trec la vista d’allà, intrigat, mentre els meus cabells van caient per davant els meus ulls. Passats un tres minuts la dona assentada s’alça, el cercle s’aparta i l’operació anterior de mirada al mirall es repeteix. Així fins a quatre vegades, fins que la última diu mirant-se al mirall: “Jo no me l’havia fet mai, però no vegis quin mal fa!”. A la que me n’adono, veig que s’estava tocant el bigoti. No pot ser! Miro a costat i costat. Observo a les altres dones del cercle i veig la prova del crim: el llavi superior o zona del bigoti tota vermella. Em venen ganes de cridar. Què cony foto jo en una perruqueria mentre quatre dones (una d’elles primerenca) es fan el bigoti a la cera? Vull marxar, però si surto al carrer estic segur que ni els més vells del poble haurien vist un pentinat similar. Cada vegada em vaig fent més petit a la cadira i només miro el mirall que tinc davant tot resant perquè el meu bigoti quedi intacte. Finalment ho aconsegueixo. M’alço de la cadira, pago i surto corrents mentre sento el dringar d’aquell objecte que es posa a les portes per avisar que entri algú. Estava salvat, fora de perill!

La pregunta és, però, si algun dia podré tornar a ser aquell que era. Si algun dia podré tornar a dormir per les nits. Si algun dia aquest malson em deixarà viure i podré ser el d’abans per sempre més. Ho intento, però no ho crec...