Antonio, on estàs?

NOTA INTRODUCTÒRIA (o avís al lector): Aquest post no pretén tenir connotacions racistes, paraula! Si així li ho sembla a algú, demano disculpes per anticipat (per això ho poso a dalt de tot! Si és que valc un imperi!)

M’he plantejat escriure una carta al “¿Quien sabe dónde?”, presentat per l’incombustible Paco Lobatón, però algú m’ha dit que aquest programa ja fa anys que va deixar d’emetre’s per la televisió. Ara com a molt, m’ha dit la mateixa persona, et queda recórrer al Diario de la Patricia o, al Sálvame de luxe, si se’ls estova una mica el cor. Sinó, nano, ho tens molt fotut.

Però bé, anem a pams. Dijous passat em vaig plantejar tallar-me el cabell a una perruqueria. Sí, ja sé que no és una gran decisió, però es que fins ara me’l tallava a casa amb una màquina d’aquelles que li dius el número i te’l deixa tot rasurat i sense clapes (bé, menys quan passen certs accidents). Així doncs que, després de fer anys de no anar-hi vaig pensar que em deixaria caure pel perruquer de tota la vida, el del costat de casa. Ara no us penseu que l’amo és un d’aquells homes grans que encara talla el cabell embotit en una bata blava i que et dona conversa pels descosits. Nooo!! L’Antonio, perquè ell es diu així i el nom de l’establiment així ho confirma, deu rondar els quaranta-cinc (almenys quan jo hi anava fa anys). El local vist des de fora no ha canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?

NOTA FINAL: Si algú de vosaltres sap on para l’Antonio, prego que ho notifiqui a LaBanyera, a la policia o al diario de Patricia. Hi ha gent que l’estima, l’enyora i el troba a faltar.