dimarts, 27 de març de 2012

Eco-Trail de París: repte aconseguit!

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Senyores, senyors, comença la roda de premsa. Prengui’n lloc i després d’una petita introducció del Jordi, seguirem amb el torn de preguntes.

JORDI: Hola a tots! Ja de tornada a Barcelona penso que va ser dur, molt dur. Quan et planteges fer una cursa de vuitanta quilòmetres ja saps que patiràs. Si a més a més et donen només tretze hores per fer-ho, saps que correràs. I si a més a més l’acabes en deu hores i poc doncs encara patiràs i correràs més. I això és el que vaig fer, córrer i patir. La veritat és que ha estat una gran experiència a nivell personal. Agrair també a tots els que van estar al meu costat i els que em van donar suport via missatges. Moltíssimes gràcies, sou molt grans! També felicitar als dos campions amb els que anava (bons corredors i millors persones), l'Elvira i el Jordi Atleta. Felicitats cracks, també sou finishers!

PERIODISTA 1: Quin ha estat per tu el pitjor moment?

JORDI: Ostres, crec que els darrers vuit o nou quilòmetres, que transcorrien ja per dintre de París. Les cames no em tiraven, les tenia esgotades, i la panxa no rutllava gaire bé. Els vaig haver de fer caminant a bon ritme, i anar veient com els participants passaven corrents al meu costat. Va ser dur, sobretot mentalment. Potser també em quedaria amb el quilòmetre quaranta-sis que veus la Torre Eiffel al fons (quarta foto), la tens a tocar, i saps que encara te'n queden trenta-quatre per endavant.

PERIODISTA 2: I el millor?

JORDI: Hi ha molts bons moments, però em quedaria amb el moment d’una trucada. Estava a l’últim avituallament a manca d’onze quilòmetres per arribar i vaig fer una truc a l’Alba per dir-li que ja hi era, que ja ho tenia. Sentir la seva veu, parlar amb ella, recollir els seus ànims i felicitacions. Uff, encara ara se’m posa la pell de gallina. Mil gràcies!

PERIODISTA 3: Com és que finalment no vas desplegar l’estelada a l’arribada?

JORDI: Calla, calla, no me’n parlis! Quan arribava al peu de la Torre Eiffel la vaig treure de la motxilla. Vaig passar amb l’estelada al vent per la zona vallada on hi havia gent a banda i banda donant-te ànims. A l’arribar a l’entrada de la torre, em van parar dos homes de l’organització i em van dir que no era possible pujar amb la bandera. Els vaig demanar explicacions però no ens vam entendre. Després de discutir dos o tres minuts i de no deixar-me-la guardar a la motxilla (em deien que s’havia de quedar a baix), li vaig donar a l’Alba perquè se la custodiés.

PERIODISTA 1: Si, jo!

JORDI: Tu ja has preguntat, no?

PERIODISTA 1: Sí, i què! Ni això és una roda de premsa ni tu ets famós. I a més a més, tot aquest muntatge és fruit de la teva pròpia imaginació.

JORDI: D’acord, d’acord, endavant...

PERIODISTA 1: Alguna anècdota durant la cursa?

JORDI: Sí, enfilant una pujada dura, vaig veure deu o dotze metres davant meu una motxilla amb una bandera catalana cosida. Vaig cridar: “Un català!”. L’home va alçar el dit polze. Vaig enxampar-lo i ens vam posar a parlar. Resulta que és de Barcelona i vivim a cinc minuts! A més a més es deia com jo! Casualitats de la vida.

PERIODISTA 4: Des de quin quilòmetre vas anar en solitari?

JORDI: Al quilòmetre sis l’Elvira ens va comentar que tiréssim, que ella aniria al seu ritme. Al quilòmetre vint-i-tres, després del primer avituallament, venia una pujada una mica forta. Vaig esperar un minutet al Jordi Atleta a dalt i ell em va dir el mateix: “Tira, tira, no m’esperis”. Doncs res, em va tocar anar sol durant cinquanta-set quilòmetres de res.

PERIODISTA 4: I es va fer pesat?

JORDI: Sí i no. Sí perquè no tens ningú amb qui parlar ni fer broma. A més a més, gairebé tots eren francesos i jo de francès res de res... O sigui que imagina’t! I he dit que no es va fer pesat perquè mentre les cames tiraven, els quilòmetres anaven caient mica en mica, inexorablement, corria i corria i els quilòmetres passaven i passaven. I xalaves de valent!

PERIODISTA 5: Vas córrer durant molta estona?

JORDI: Home, tu diràs! Vaig fer els vuitanta quilòmetres en 10:09h. Imagina’t si vaig haver de córrer. De fet, hi havia moments en que em plantejava que podia parar una estona i caminar. Però llavors em deia a mi mateix: “Ara pots córrer, més endavant no saps si ho podràs fer. Per tant, a córrer!”. I una veu interior em deia: “Có-rre! Có-rre! Có-rre! Có-rre!”. Les pujades, això sí, les vaig fer totes caminant per no castigar encara més les cames.

PERIODISTA 1: Si, jo de nou!

JORDI: Home! Tu em sones!

PERIODISTA 1: I tu també! Bé, la meva pregunta és la següent: repetiràs en una altre edició?

JORDI: No sóc partidari de repetir curses, i més si són a fora de Catalunya. El viatge és car (avió, hotel, menjar...) i hi ha curses allà on vulguis. Per tant, les que ja he fet i acabat, acabades estan.

PERIODISTA 2: I la recomanes?

JORDI: De totes totes! Ara, qui hi vagi que entreni de valent! És molt exigent, sobretot pel temps que et donen per fer-la.

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Alguna pregunta més?


Si voleu veure el track del recorregut, podeu clickar aquí.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Felicitats tiu! Ets un megacrack! (un català que es deia Jordi com tu, què raruuuu :D)

El porquet ha dit...

Enhorabona crack! Ets un campió com hi ha pocs. El més semblant que he fet jo a això va ser, ja fa uns anys, la Matagalls-Montserrat. 82 kms. Ara, en cap moment em vaig plantejar córrer, tot caminant... i vaig trigar 17 hores!!! O sigui que déu n'hi do el teu ritme... una animalada!!!

Enhorabona de les enhorabones!!! Finisher!!

Yáiza ha dit...

PERIODISTA LOCAL: Abans de res, deixa'm retransmetre't les meves sinceres felicitatcions, i l'admiració que em desperta que algú sigui capaç de fer això. Ara la meva pregunta:

Per què? Per què córrer? I per què córrer 80km en 13h? Jo no hi trobaria cap plaer, però encanvi sí que trobo plaer a caminar 14h fent més de 1000m de desnivell per pujar un cim. Necessito entendre què suposa per vosaltres córrer.

MBosch ha dit...

Felicitats!!! Sàpigues que t'admiro i t'envejo a parts iguals.

joan gasull ha dit...

I en quin moment de la cursa et vares preguntar: que collons foto jo aquí? i quan et contestes encara corres més?.
Reconec que s'han de tenir ben posats per una cursa com aquesta. Felicitats!!!!

Assumpta ha dit...

CANAL-BLOG-REUS.- En primer lloc, li volem donar una sincera enhorabona i, entrant ja en tema, veiem que vostè no té res en contra fer rodes de premsa, cosa que l'honora.
Te alguna cosa a dir de la gent que aplica la Llei del silenci?


Uaaaaaaaaaaaau!!! Moltes, moltes, mooooooltes felicitats!! Súper-Banyera!!

Alba ha dit...

Uuaaaalaaa, quin mèrit! Moltes felicitats! Això no ho fa qualsevol!!

XeXu ha dit...

Pots creure que és la recomanació de la que menys faré cas de totes les que m'han fet a la vida. Ni en somnis, no em passa ni remotament pel cap fer-ho. Per tant, jo et diré que t'admiro i et felicito, però d'enveja cap ni una. Ànim per la propera, si has fet això, pots amb tot segur. Les maratons et queden curtes, això segur. Tampoc volem que t'avorreixis.

Jordi ha dit...

Clidice: moltíssimes gràcies! Sí, coincidències de la vida...

El porquet: Gràcies! La Matagalls, però, té més desnivell positiu que aquesta, això sí. L'hora de sortida també fa, ja que aquí sortíem a les 12h del migdia i a la Mm surts per la tarda i enganxes tota la nit.

Per tu també les felicitats de les felicitats, finisher! Que ja he vist que has acabat la Marató, que també és dur de nassos! Fixa't que jo no m'atreveixo a fer-ne cap!

Yáiza: Umm... bona pregunta! Jo sóc tant de caminar com de còrrer eh! El que passa que quan ja has caminat molt, llavors comences a córrer una mica. I quan has començat a córrer una mica llavors córrer una mica més. I després una mica més. I una mica més. I la bola es fa tant grossa que ja no hi ha qui et pari. Bé, fins que les cames diuen prou, eh! Tot té un límit!

Ah!! Que sàpigues que et vaig buscar a l'arribada i no et vaig veure!

MBosch: Merci, de veritat!

joan gasull: Gràcies! Quan en una cursa et preguntes això, malament, senyal que no estàs gaudint. La veritat és que no m'ho vaig preguntar cap vegada. Només tenia al cap acabar, arribar al peu de la Torre Eiffel, pujar les escales i creuar la línia d'arribada.

Assumpta: En primer lloc, moltíssimes gràcies! La gent que aplica la llei del silenci, i més gent que està al càrrec d'equips tant grans, no mereix ocupar el lloc que té. És de perdedors. Ara, que pel que he llegit es veu que no tothom dintre el vestidor combrega amb les seves idees.

Alba: tot és proposar-s'ho i entrenar, entrenar i entrenar una mica més. Moltes gràcies!

XeXu: hahahaha quan vulguis et dono alguna lliçó per principiants-que-no-volen-fer-ho-ni-en-somnis.

Barcelona m'enamora ha dit...

Mamma mia...80 quilòmetres, 10 hores!!!! Tu ets un campió entre els campions! Moltíssimes felicitats!! M'ha fet gràcia el teu diàleg intern de "Có-rre! Có-rre"! Quanta força mental deus tenir, les petites dificultats de la vida diària et deuen semblar un cigronet. Enhorabona crack!

Jordi ha dit...

Barcelona m'enamora, sóc una persona que li agrada molt l'esport i els reptes. El campió, el primer! Gràcies!

Yáiza ha dit...

Ooohh! Em sap greu! Però dimarts tenia un examen i el dissabte me'l vaig passar a la biblioteca de sol a sol. Però ja he vist que feies molta patxoca!!

I per cert, jo caminant, caminant... ja faig. De córrer res, que se'm carreguen els turmells! (dec necessitar plantilles... o unes vambes una mica bones!)