La botiga dels horrors (primer acte)

Necessitava uns pantalons del pijama. Ja feia dies que anava darrera d’ells i quan vam passar per una botiga barcelonina amb el cartell PIEDAD oportunidades y restos de fàbrica i a més a més enclastat a l’aparador un rètol fet en ordinador que resava: “Oulé” vaig pensar que oulé tu, com el de l’APM, que si allò era el que hom coneix com a outlet, cap a dintre que segur que quelcom similar a uns pantalons de pijama hi trobaria.

Aquí ja vam tenir el primer problema. La botiga era tancada. Però com pot ser? Si són tres quarts de set de la tarda!! I això és Barcelona!! Quan ja giràvem cua i jo maleïa la meva poca fortuna perquè PIEDAD oportunidades no m’havia donat l’oportunitat de firar-me amb uns pantalons del pijama, va sortir una senyora de dintre de la botiga. Ostres!! Serà un esperit?, li vaig preguntar a l’Alba, un zombi? Carallot, va ser la resposta, no veus que la porta s’ha obert i s’ha tancat? Si de cas serà un zombi, no un esperit, que els zombis no travessen les parets! Tenia raó, com sempre... De sobte, el zombi va parlar:

Se ha ido la lú.

Ah! Y dónde se ha ido?

Como?

La luz.

Qué?

Que dónde se ha ido..

Ah! Pues dicen que igual es del aire acondicionado.

Ah! Mala suerte la nuestra.

Adelante, adelante!

I apa, adelante adelante, cap a dintre la botiga hi falta gent. Vam submergir-nos, doncs, en el món apassionant de PIEDAD oportunidades, una botiga màgica amb roba, roba i més roba de fora de temporada penjada en barres amb rodes que prenien la botiga per complert. De totes maneres era un desordre dintre de l’ordre, com observareu més endavant.

Llavors va ser d’aquells dies que agraeixes al món sencer tenir Iphone. No, no hi ha cap aplicació anomenada APPiedad ni AoPPortunidades on gràcies al localitzador del telèfon tu li introdueixes pantalón del pijama hombre i et porta fins a ell. No, quelcom més difícil! L’Alba va utilitzar l’aplicació llanterna (és a dir, adelante gatcheto-linterna) i llavors, es va fer la llum dintre la negror de la botiga. Vam triomfar, què voleu que us digui.

El primer, únic i més impactant que vam veure va ser que estàvem rodejats. Sí! Rodejats de dones de la tercera edat! D’aquelles que quan compren la roba (sobretot la interior) l’estiren i l’estiren per veure si ella, la Puri, la Paqui el seu home o qui sigui hi caben dintre. Semblava Lloret un dia d’hivern, com si algun autocar d’aquest que porta jubilats de la IMSERSO hagués fet parada i fonda davant de la botiga i sota el crit de Oportunidadeeeeeeees! els hagués deixat anar dintre de la botiga. Així doncs, hauríem d’anar en compte!

On ens hem ficat?, així, en veu baixa i sense obrir gaire la boca, perquè no em sentís l’enemic, li vaig preguntar a l’Alba.

Tu sabràs, ara, si em passa quelcom, tu en tindràs la culpa...

A llocs pitjors he estat, no fotem! T’he de recordar qui es va deixar les claus posades darrera la porta i...

D’acord, d’acord... (així, obrint les mans)

I ens vam endinsar en aquella mena de passatge del terror en mig de l’obscuritat que gràcies a l’ifon no ho era tanta, d’obscuritat. Potser perdria la vida per uns pantalons del pijama, sí, però ho faria com un home, intentant-ho! Riu-te’n tu, sí, sí, tu, de l’Indiana Jones!

... continuarà demà.