Les claus (tercera entrega)

...continuació del post d'ahir.

Just en aquell instant el veí del pis del costat, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), s’atura a l’entrada del pàrquing i ens comenta que què tal estem i li responem que fotuts perquè oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! se’ns han quedat les claus a dintre, però a dintre posades dintre el pany i...

Amb les claus no surten, empenyent cap a dintre?

No, no, amb les claus no surten perquè primer ho he provat jo i després ell fent-se l’omnipotent mascle que tot ho pot i que tot ho soluciona i tampoc ha pogut i ara estem aquí, deixats de la mà de Déu, abandonats al detí d’unes claus, d’un aire que crema i d’una ventada que ha fet que la porta se’m tanquès al mateixos nassos. Oh!, desgràcia, cruel destí,

(tots) què refotudament que n’ets de despiatat! Amén! (fi tots)

Tranquils, això ho solucionarem! Heu provat amb una radiografia?

Doncs no, no en tenim cap per casa...

Penso, digue-me agosarat, que si en tinguessim una per casa i la poguessim haver agafat llavors ja haguéssim pogut entrar a casa i ja no estaríem davant d’aquest problema que ens asfixia i que ens fa la vida impossible.

Traiem el cotxe que el teníem entre dos guals, el nostre i el de l’escala del costat, i el tornem a entrar al pàrquing per desfer el camí que havia fet feia deu minuts abans. Agafo l’ifon (el meu i el d’ella) i l’inseparable “Les veus del Pamano” que pobre, l’he deixat, molt al meu pesar, finalment a mitges.

A l’ascensor torna l’esperança perquè el veí, que és metge, intentarà solucionar-ho i, segur que, de totes totes, podrà! Arribats al replà i sortits de l’ascensort, connectem amb el nostre corresponsal:

Surten els tres de l’ascensor, amb pas fer, amb brillantor a les ninetes, una brillantor d’esperança, de pot ser que el problema quedi solucionat en breu. I nosaltres des de la nostra posició els aplaudim i els cantem: “A por ellooooooos, oéeeeee, a por elloooooos, oéeeee”. Perquè, senyores i senyors, tots som aquesta parella que, desgràcies del destí i d’una ventada d’aire, s’han quedat sense casa, momentnàniament.

Pam! Es tanca la porta del veí del pis del costat.

Continuarà demà...