Toc, toc...

Toc, toc! Hi algú? (ostres tu, ara semblo la Vicenteta. Millor que la frase “Que es pot pasar?” me la guardi al fons de l’armari). He d’intentar fer memòria de com anava tot plegat... Pensa... Hi havia quelcom semblant a un usuari una... com se’n diu... password en diuen els americans... umm... contrasenya? Sí, sí, això, contrasenya. I la pàgina d’accés? Sí, sí, la pàgina d’accés la tinc clara, perquè quan has gaudit fent una cosa durant molt de temps allò roman en tu, dintre teu, aletargat, esperant que tornis a tibar de la corda perquè torni a aparèixer a la superfície. I taxan! Dit i fet, la recordo a la perfecció.

(moment per posar tot plegat en pràctica)

Bé, sembla que això comença a rutllar. Com una màquina que ha estat parada durant molt de temps les peces es van col•locant mica en mica al seu lloc i mica en mica, també, van recuperant aquella música oblidada durant tant de temps. Passen a ser un munt de ferralla per convertir-se en una màquina engrassada i que fa feina. La veritat és que no sé com acabarà tot plegat, de què anirà, ni si ni tant sols tindrà continuació. Només sé que vull tornar, que tinc ganes de fer-ho, que he recuperat la il•lusió (cony, ara semblo el Profeta Pep el dijous quan li van entregar la medalla). Només sé que he tornat a començar.

Perquè... Mai no és massa tard per tornar a començar.

P.D.: Ahir, concert de Sopa al Sant Jordi
P.D.2: Gràcies per animar-me ahir. Tu, sí, sí, tu! Mils de gràcies!