divendres, 15 de febrer de 2008

Premier de Km31

Ahir al matí l’Alba va proposar-me d’anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula “kilómetro 31” al Gran Via 2. Havien arribat a les seves mans un parell d’entrades i, com que feia temps que no anàvem al cinema, vaig acceptar el repte. I què caram!! Era una premier, amb el glamour que se suposa que s’ha de respirar per tots cantons, algun que altre periodista per allà, alguna càmera de televisió cobrint la fita, cambrers passant amb safates plenes de menjar. Si a tot això li sumem que no havia estat mai a cap, per què no provar-ho? A més, a l’entrada posava que el director del film faria acte de presència.

Mitja hora abans ja esperàvem davant de la porta d’entrada del cinema. Vaig mirar dintre i la veritat és que no vaig veure aquella tensió d’una premier d’una pel·lícula: ni periodistes, ni càmeres de vídeo, ni cambrers, ni pastes, ni olives, ni catifa vermella, ni res de res. Tot com sempre: el taulell on serveixen begudes i crispetes esperant a que els que esperàvem per entrar consumíssim a dojo. Quina decepció!!

Quan van deixar-nos entrar dintre les instal·lacions del cinema, vam haver de fer cua davant de la porta de la sala (la número 1). Darrere nostre hi ha via una parella de xinesos/japonesos (mai els he sabut diferenciar) tot cofois i eufòrics i xerrant animadament. Vam comentar amb l’Alba que eren valents per anar a veure aquest tipus de pel·lícules i que si entendrien alguna cosa del diàleg, sent aquest en castellà (bé i mexicà perquè aquest fil està rodat allà).

Passada una estona entrem a la sala. Vam escollir el lloc que vam voler per seure, això sí, hi havia tres files senceres reservades amb un cartellet (que van fer-me pensar que aquí estaria el glamour que tant buscava). Llavors va produir-se l’anècdota de la nit: quina va ser la nostra sorpresa quan la parella de xinesos/japonesos van asseure’s en una d’aquestes files. Quan l’encarregada de la sala ho va veure va anar cap a ells:
ENCARREGADA: Esto es una fila reservada.
XINÉS/JAPONÈS: (portava la veu cantant ell, i ella semblava morir-se de vergonya) Sí, sí, reservada, tener entrada.
ENCARREGADA: (comprova les entrades) Sí, pero esto es para Asterix, sala dos.

Evidentment, tota la sala va esclafir a riure i la pobra parella va haver de girar cua i anar a la sala del costat. I després, parlant-ho amb l’Alba, vam arribar a la conclusió que van tenir sort de que els toqués per numeració de l’entrada aquesta fila reservada, ja que sinó, ningú se n’hagués adonat i quan hagués començat la pel·lícula i no haguessin vist a l’Asterix, sinó que hagués aparegut el nen aquell tant blanc i que feia tanta por (la pel·lícula era de terror, tipus Los otros o The ring) no els hagués fet tanta gràcia. Pobrets!! Dintre de la vergonya que van passar, va ser pel seu bé!!

Bé, després d’aquesta petita anècdota (o incident) i d’una petita introducció per part del director, que micròfon en mà es va dirigir a tota la sala (expectant?) la pel·lícula va començar sense més preàmbuls (ni trailers ni anuncis).

La pel·lícula no va desagradar-me. És un thriller de por de producció catalano/mexicana on vaig poder aprendre paraules com: carajo, bájate el tono de voz, éntrale i no me chingues guey. No està mal per una nit!!

4 comentaris:

karli ha dit...

Bona experiencia nanu akesta del cine!! la darrera vegada que vaig anar jo al cine, hem sembla que en Rookie Balboa encara no boxejaba!!!
Pobres xinets, ara que ja ho has dit tu, va ser millor per ells!!
"no me chingues guey" això es el que l'hi han dit els del saragosa al arbitre quan ha pitat el penal!!
A 5 puntets nen, això ja pinta diferent oi?

Jordi ha dit...

Sí, Karli, pinta moooolt diferent. Sembla que els papers s'inverteixen en aquesta segona volta: el Madrid perd i el Barça jugant malament guanya.

Això del cine tens tota la raó. Jo perquè era de franc, que sino...

Jordi.

Fran ha dit...

Si és que et fiques a cada sarao...!
Els xinos sempre donant la nota, però mai incomoden, són genials i tothom acava rient, jajaja.
Interessant aquesta peli cat-mex. Què t'agrada el rotllo mex, picant, molt picant com les olives? ;-)))

Jordi ha dit...

Sí, justament penses dels xinos el que penso jo. Són com éssers cómics que fan riure. Sobretot amb les cares que posen.

Cop baix el de les olives... Ara que ja havia aconseguir deixar enrere aquest trauma...