Aquest any, què?

El passat dissabte dia vint-i-u de juliol el F.C. Barcelona va alçar el teló de la temporada 2007-08. Tornada al treball després de les ¿merescudes? vacances. Bé, merescudes per segons qui. El mal sabor de boca que ens va deixar la temporada passada on el Barça aspirava a tots els títols possibles que pot aspirar un equip campió (Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya, Lliga, Copa del Rei, Champions League, Copa intercontinental i Copa Catalunya) i sortia com a favorit en cada un d’ells. El balanç final de la temporada va ser dolent: d’aquest set títols només se’n van guanyar dos (Supercopa d’Espanya i Copa Catalunaya), casualment disputant les finals contra el mateix equip: l’Espanyol. Es cert que el Barça va estar lluitant fins la darrera jornada pel títol de Lliga i que durant més de 60 minuts era el campió, però es va acabar perdent. I el més trist: després de dur un avantatge considerable amb el Reial Madrid, vem haver d’agenollar-nos i veure com, amb un equip desfet; un entrenador que no el volia ningú i que estava enfrontat amb els jugadors, president i afició; un autoproclamat president que va se escollit en unes eleccions polèmiques (vot per correu en mans de la jutgessa); un secretari tècnic que va dir a mitja temporada que el vestidor blanc feia pudor a alcohol, fent clara referència a que més d’un jugador aquesta temporada havia arribat amb alguna copa de més a entrenar; i uns socis que només feien que xiular als seus jugadors, acabaven enduent-se el títol cap a les seves vitrines. Quin desastre!!

Per no parlar de la Champions League, de la que va eliminar-nos el Liverpool a les primeres de canvi: vuitens de final. Per no parlar de la Copa del Rei, on després de dur un 5-2 a favor del partit d’anada de les semifinals disputat al Camp Nou, va acabar eliminat per un Getafe que ens va esborrar del camp (4-0). Per no parlar de la Supercopa d’Europa disputada a començaments de temporada (única excusa possible) on el Sevilla ens va passar per sobre amb un fulminant 3-0. I per no parlar de la Copa intercontinental, on el Barça va caure a la final per un trist 1-0 a les acaballes del partit.

Els problemes van començar amb les lesions de Samuel Eto’o (millor inici golejador de tota la seva carrera) i Lionel Messi a mitjans de temporada (cinc i tres mesos respectivament). Estic segur i poso la mà al foc que la temporada hagués sigut una altre si Frank Rijkaart hagués pogut comptar amb aquest dos jugadors. Si això se li suma l’alarmant baix estat de forma que evidenciava en Ronaldinho (va passar-se més dies al gimnàs que entrenant) i el seu passotisme irreverent als partits on més que córrer s’arrastrava i fins i tot s'esborrava depenent del rival que hi havia davant (recordem l’últim partit abans de les vacances de Nadal on va provocar la targeta per tal de no jugar el primer partit de després de vacances, i dit sigui de pas que va arribar un parell de dies tard de la data marcada). Les famoses declaracions de Samuel Eto’o a Vilafranca on va esclatar i va carregar, sense dir noms, contra Ronaldinho acusant-lo de falta de compromís. Que Deco no era el Deco de la primera temporada i mitja que tots coneixíem i que semblava anar a remolc de Ronaldinho i també estava en baixa forma (aquest sense saltar-se cap entrenament). Que Màrquez mai va arribar a ser el kaiser que la temporada passada era una peça fonamental en l’eix de la defensa. Que l’equip no pressionava tant a dalt com ens tenia acostumats, ja que arribava al final dels partits amb les forces molt justes. Que en Frank Rijkaard feia la vista grossa amb el tema Ronaldinho i el famós gimnàs. Que la directiva també va adoptar una posició passiva envers als problemes. Si tot això ho posem dintre d’una coctelera i ho barregem, podrem arribar a entendre el que va passar la temporada passada: que un a un es van anar esfumant tots els títols importants.

De totes maneres sembla que aquesta temporada les coses tornen a fer-se bé:
- La directiva ha agafat el toro per les banyes i aplicarà el famós codi intern sancionant aquells jugadors que no estiguin a l’alçada del que significa lluir l’escut del Barça a la samarreta. El compromís és molt important i va ésser una peça bàsica per aconseguir les dues lligues i la Champios passades.
- La secretaria tècnica, en un vist i no vist, ha reforçat les posicions que més necessitava fitxant a quatre jugadors: Thierry Henry (crack de talla mundial), Touré Yaya (migcampista), Eric Abidal (lateral) i Gabi Milito (defensa central). Amb l’arribada de Thierry Henry, els tres cracks que tenien el lloc assegurat la temporada passada ara ja no el tenen. Eto’o, Ronaldinho i Messi saben que no podran adormir-se perquè darrera seu hi ha un jugador que els pot suplir perfectament.
- Sembla que hi ha un compromís total entre tots el jugadors per a que no es repeteixi els errors de la temporada passada.

De totes maneres les coses, de moment, tornen a pintar bé: Ronaldinho ha arribat puntual al primer entrenament (el dia abans aterrava a l’aeroport del Prat somrient com sempre) i ja ha donat la primera roda de premsa (que quasi ja és més que tot el que portem d’any on després de Nadal només en va donar dues); Thierry Henry publica diàriament un el seu diari a la pàgina oficial del F.C. Barcelona (http://www.fcbarcelona.cat/) on només escriu meravelles del club i es desfà en elogis envers als seus companys; Deco, segons vaig llegir i escoltar per la radio, va comentar al vestuari que vol tornar a ser el d’abans; els preparadors físics mesuraran amb lupa diàriament l’estat de forma en que es troben els jugadors.

Amb tot això, esperem que aquesta temporada no es tornin a repetir els mateixos errors que la passada i que s’aconsegueixi tornar al camí de les victòries i dels títols. Si el Barça juga amb sacrifici, voluntat, humilitat i no creient-se superior a ningú, els èxits i el bon joc no trigaran en arribar. I amb això l’afició gaudirà, es tornarà a viure la comunió entre grada i jugadors, aquest jugaran sense tanta pressió, i la directiva només s’haurà de preocupar d’obtenir més ingressos i d’escampar el bon nom i la marca Barça per tot arreu. Només demano una cosa: que el jugadors surtin al camp a fer el que saben fer: jugar. Els èxit vindran sols.

Però amb tot això veig un problema. Bé, dos. El primer és si Frank Rijkaard serà capaç de governar aquesta nau blaugrana farcida de cracks i d’egos on tots voldran jugar i on les rotacions hauran d’estar a l’ordre del dia i ésser acceptades per tots. La temporada és molt llarga i hi ha molts partits (lliga, copa, Champions, …). A les seves mans (i al seu cap) està aconseguir l’equilibri dins del vestidor i que tots el jugadors es sentin una peça fonamental de l’equip. Qué passarà si Eto’o està dos partits sense jugar? I si Ronaldinho es veu obligat a estar més d’un partit a la banqueta? I si Thierry Henry el fa jugar en una posició que no es la seva? I si Leo Messi només surt a les segones parts? I si Touré es fa amb un lloc a l’onze titular en detriment de Deco? La veritat es que tot això fa por, però beneït problema. Hi ha tant on triar i tanta qualitat que el fet de que jugui un o altre no hauria d’afectar al rendiment de l’equip. El Barça disposa, segurament, del seu millor planter de tota la història. Però només disposa d’això: d’un planter excepcional de jugadors de molt alt nivell. Que es converteixin en un equip (que a la llarga és el que fa guanyar els títols) depèn de l’entrenador. Sort, Frank!!

El segon problema: Puyol, recupera’t ràpid. Ets una peça fonamental en aquest equip!! Ets l’ànima, la força, el seny i l’esperit d’aquest Barça. Amb Milito crec que formarà una de les millors parelles de centrals d’Europa. El temps ho dirà.

Només desitjo que aquest any podem tornar a dir, com fa temps enrere: Aquest any, sí!!

Llibertat? d'expressió...

Fa aproximadament una setmana que ens assabentàvem de la noticia que la revista d’humor “El Jueves” era segrestada. La raó? Doncs la polèmica portada on apareixia una caricatura dels prínceps d’Astúries fornicant (la Leti a quatre potes i el Felip darrera fent feina) i comentant que l’ajut de 2.500 euros que donava el govern per cada nen nascut, realitzar el coit cada nit seria el més semblant a treballar que havia fet mai.

Sens dubte la portada és impactant. Però, fins a quin punt és? Fins a quin punt fereix l’honor dels dos protagonistes? Fins a quin punt en aquest país hi ha la tant preuada llibertat d’expressió? O en tenim o no en tenim. O es que si la mateixa portada en comptes d’aparèixer els prínceps d’Astúries apareixés, per exemple, qualsevol altre personatge públic que no formi part de la corona reial també s’hagués retirat?

No hem d’oblidar, però, que si el jutge no hagués actuat d’ofici retirant la revista, aquesta portada hagués passat desapercebuda per la majoria dels ciutadans que no són fidels seguidors del setmanari d’humor. Ha sigut la millor publicitat que hagin pogut rebre en anys. Fes una portada polèmica i sortiràs per la televisió, la radio i se’n parlarà per tot arreu. Igual a partir d’ara es converteix en una eina publicitària que utilitzarà més d’un espavilat per donar-se a conèixer.

De totes maneres podem respirar tranquils, ja que el PP s’ha posat al costat de la veritat, defensant i recolzant els innocents i els dèbils. Ha fet costat aquest setmanari dient que és absurd aquest segrest. Que a Espanya, des de ja fa anys, hi ha llibertat d’expressió. Bé, ja puc dormir millor des de que ho sé. El que passa que el que em fa pensar i reflexionar, és que són els mateixos (via Alberto Ruiz-Gallardón) que van prohibir al Pepe Rubianes representar la seva obra “Lorca eran todos” a Madrid fa tot just deu mesos…

Se'ns han fos els ploms

Surto d’una reunió de treball que m’ha tingut ocupat dues hores llargues. Són un quart de dues del migdia. Si tot va bé, en una hora plego i me’n vaig cap a casa. Pujo les escales tot parlant amb una companya de feina fins al nostre lloc de treball. M’assec a la cadira i miro el mòbil. Tinc una trucada perduda i un missatge. L’sms és de l’Alba que diu que està a la feina sense poder fer res per culpa de la llum, que si en sé alguna cosa. Home, penso, jo avui també estic a la feina sense fer res, però no per culpa de la llum. Bé, sí, per culpa de la meva llum interior que avui em diu que no té ganes de fer res. La truco (ja que la perduda és seva). No tenen llum a l’oficina ni, pel que sembla, a El Corte Inglés tampoc. Iep!! Si El Corte Inglés no té llum, parlem-ne!! El problema deu ser greu.

Gràcies a la meva capacitat innata de poder fer més d’una cosa a la vegada, vaig mirant l’ordinador i veig que el Joel em comenta a través del Messenger si tenim llum o no. Caram!! Sembla que la cosa és seriosa, ja que tenen l’oficina bastant separada d’on treballa l’Alba.

El problema em supera. Aconsegueixo reunir forces i fer la tercera cosa alhora (segueixo parlant per telèfon i escrivint al messenger): obro l’Internet Explorer i em connecto a la pàgina d’El Periódico de Catalunya, que em saluda amb un titular que resa: “Barcelona es queda sense llum”. No si ja deia jo que em passava alguna de Grossa, penso. Una altre cosa no, però quan es tracta d’extreure conclusions a partir de premises i fets aïllats i semblants que succeeixen en períodes de temps similars, sóc un geni. Si es que cervell mai m’ha faltat!! Ja ho deia la meva mare que de petit apuntava maneres i que al “Quién es quién?” no hi havia ningú que em guanyés. Li dic a l’Alba que sembla que hi ha una apagada general a tot Barcelona. Menys on jo treballo, per què he de tenir tanta mala sort? Li dic que tinc feina i penjo: he d’anar a escampar la primícia per tota l’empresa. Amb una mica de sort m’estaré l’hora que em resta fent un bé per la humanitat i informant a la gent de la catàstrofe.

Surto al passadís tot somrient i sento frases com: “Doncs ja se’n podria haver anat per aquí!”, “Amb les ganes que tinc avui de fer coses!”, “Jo amb aquestes desgràcies no tinc sort i no em toquen mai a mi”, … Merda!! Pel que sembla la gent ja ho sap i la noticia s’ha escampat. I ara què faré jo amb l’hora que em falta? M’hauré de posar a treballar? Veig un grup a l’entrada que en una petita rotllana està comentant l’incident. Estic salvat!!

Quan arribo a casa sa i estalvi, ja que han estat a punt d’atropellar-me a tots els semàfors, perquè no en funciona cap, obro la porta de l’entrada i encenc el llum. Res. A les fosques. No me’n recordava. Pujo a poc a poc i comptant les escales per no prendre mal. Dos trams primers de set escales i dos trams últims de vuit, sense folre ni manilles. Si no me la foto, estic salvat!! Quina habilitat: totalment a les bosques aconsegueixo encabir la clan al pany i obrir la porta. Deixo la bossa i encenc la televisió. No va, no me’n recordava que no hi havia llum. M’hauré de fer mirar lo de la memòria de peix (tres segons i encara gràcies!!). Què puc fer? Una pizza!! Tinc gana. He dinat poc. Ara que hi penso, no puc: el forn és elèctric i el seu homòleg, el microones, tampoc funciona. I si escolto una miqueta de música per relaxar-me? No puc!! I si jugo a la Play Station? (no l’utilitzo mai, però en moments de desesperació va bé). Tampoc puc!! I si aprofito per encendre el PC i fer la tria de fotos de la pujada a Sant Jeroni del dissabte per enviar-li a la Txell? Tampoc puc!! Aquí m’agradaria fer un petit incís: no tinc portàtil, però si en tingués, segur que tindria la bateria descarregada. I si aprofito per fer una rentadora que hi ha força roba bruta? Tampoc puc!! I si aprofito per dutxar-me que he vingut caminant i he suat bastant? Home, l’aigua funciona i l’escalfador també (és de gas), però per dutxar-me a les fosques... Si encara fos acompanyat per alguna noia estaria bé. Encendria unes espelmes i tot seria molt romàntic!! Opció també descartada. Segur que si prenc mal dutxant-me a les fosques encara se’n riuran de mi quan ho expliqui. Opció gimnàs també descartada perquè les màquines de córrer, fer bici o steep son totes elèctriques. Quin desastre!! Tampoc puc anar al lavabo ja que el triturador és elèctric i no funciona. Espero poder aguantar unes quantes hores i no morir ofegat (si aconsegueixo recuperar l’esperit de quan era petit i em duien de campaments i estava sense anar-hi els quinze dies, ho podré aconseguir). Es clar que també podria demanar-li a la veïna: “Si et plau, puc anar al lavabo, es que no hi ha llum...”. Bé, és igual, li hauria d’explicar la història del triturador i com funciona i no em tinc ganes.

Ja tinc la solució: faré la migdiada. Vaig cap a l’habitació i m’estiro al llit. No puc dormir degut a que els paletes que estan construint la casa del costat no paren de fer soroll. Són els únics que tenen corrent a tota Barcelona? Llencen pedres enormes al contenidor, piquen al terra, parlen alt... I per acabar-ho d’adobar, n’hi ha un que tota l’estona está cantant aquella famosa cançó de no me toques las palmas que me conozco (en doble versió: xiulada i cantada). Què he fet jo per a merèixer això?

Em sembla que agafaré un bolígraf i un paper i em posaré a escriure quelcom pel blog que recentment he penjat d’Internet. Com abans, a la manera tradicional. Per primera vegada des de fa anys que escriuré alguna cosa sense utilitzar els deu dits de la mà ni tenir una pantalla davant. Recuperem vells costums!! De totes maneres, espero que la llum torni aviat, perquè si no com per la nit segueixi estant Barcelona a les fosques, dintre de nou mesos el Zapatero s’arruïnarà si ha de pagar dos mil cinc-cents euros per cada nen que neixi. Per cert, alguna no té res a fer aquesta nit? Estic lliure... ;-)

De totes maneres, no us preocupeu: som una ciutat olímpica, varem organitzar el primer Fòrum mundial de les cultures, tenim el Bread & Butter (o com s’escrigui), en Woody Allen fent pel·lícules per la ciutat, ... però de vegades se’ns fonen els ploms.

Sant Jeroni - L'Albarda Castellana

Des de ben petit sempre he sentit que la gent deia que la muntanya de Montserrat és màgica. No sé si és per la gran quantitat de vegades que vaig anar-hi de petit amb els meus pares, però la veritat és que als que diuen això els hi he de donar la raó. No sé per què, però sempre que hi vaig sento alguna cosa especial. M’agrada pujar-hi, passejar pel monastir, veure a la Moreneta, sentir l’escolania cantar, ... Per més vegades que hi anés, crec que no me’n cansaria mai. Com diria un amic meu, té un no sé qué que qué sé jo...

La ruta de la que us vull parlar avui és la que vaig fer aquest passat dissabte dia 21 de juliol. Vem pujar des de Monistrol de Montserrat fin a Sant Jeroni (1.236 metres) i l’Albarda Castellana (1.180 metres) i vem retornar al punt d’origent, passant, com no, pel Monestir de Montserrat. La crònica fa més o menys d’aquesta manera:

Sortim a les 8:00 de Barcelona. Ja hem esmorzat, premisa bàsica per no començar a pujar amb la panxa plena. He dormit poquet, unes quatre hores. Ahir vaig tenir sopar i es va allargar més de la comta. Dia grisos, amenaça pluja, però com que de dies com aquest aquestes darreres setmanes n’ha fet molts i no ha arribat a ploure, val la pena arriscar-se i intentar complir l’etapa. Si no podem, intentarem fer-ho el cap de setmana que bé. Som un total de tres: la Txell, l’Alejandro i un servidor, amb ganes de fer els dos cims que ens hem marcat com a objectiu. Comentem que tant de bo el temps aguanti i ens permeti gaudir d’una bona caminada. Creuem els dits!!

Arribem sense problemes sobre les 8:40 a Monistrol de Montserrat, aparquem el cotxe (quina sort no trobar ni zona verda, ni blava ni haver de donar voltes tot esperant que marxi algun cotxe) i entre que ens carreguem les motxilles a l’esquena i acabem de preparar-nos, ens posem a caminar pels carrers de Monistrol a les 8:45. El cel segueix grisos, amenaçant pluja, però de moment aguanta.

Passem per la placeta de Monistrol, pujem les escales i creuem la carretera. Allà està, com tres anteriors vegades que he pujat caminant al Monestir, la primera rampa que ens indica que comença la pujada. En tenim ganes. No fa calor degut als núvols. Així que som-hi. Propera parada: Monestir de Montserrat.

Durant la pujada fa dos tímits intents de voler ploure, però, per sort, es queda en això, en tímits intents. Pluja que no mulla, però que refresca. Encara estem a temps de donar mitja volta i tornar a Barcelona, però ni ens ho plantejem. Tenim ganes de pujar. Mirem cap a dalt i veiem passar el cremallera. Això és pels covards, penso. Nosaltres pujem a peu.

Només trobem dues persones que pujen caminant. Amb un simple “hola” i “adéu” els passem. No porten un bon ritme, així que s’han d’apartar per a deixar-nos pas. Allà davant veiem la canyeria verda famosa que baixa del Monestir i que creua el camí: més de la meitat de la pujada ja està feta.

Sobre les 9:50 arribem al Monestir de Montserrat. Malgrat l’hora, no es veu molta gent. El dia que fa no convida a moure’s de casa. Parem a mirar el plànol, menjem quatre ganyips i tornem a carregar-nos les motxilles a l’esquena per a reempendre el camí. Ara el nostre proper objectiu és l’esglèsia de Sant Miquel.

Les rampes no són molt dures, però el camí va pujant poc a poc, constant, sobre ciment empedrat, i de mica en mica veiem com el Monestir va fent-se més petit a mà esquerra. Passem entre quatre columnes fetes amb pedres (dos a la dreta i dos a l’esquerra) i les voreres plenes de fulles marrons caigudes dels arbres. La cosa pinta bé. M’agrada el paissatge.

Passen vint minuts i arribem a l’esglèsia de Sant Miquel. Està tancada. No hi ha ningú. Fem la parada tècnica de cinc minuts per a fer fotos i contemplar el paissatge i prosseguim.

Ara el camí, però, puja molt més. Aquest tros no té res a veure amb l’anterior. Segueix cimentat, però les fortes rampes fan que els bessons pateixin. Es faran forts, quin remei. Tot just acabem de començar. Ànim, encara queda molt per arribar al cim. Son les 10:10 del dematí i el temps encara ens respecta. Fins i tot ja s’han obert clars i fa tot l’efecte que els núvols escamparan la boira i tindrem un dia amb sol i calor.

Seguim pujant i de sobte, davant nostre veiem el tros de muntanya on hi ha les roques del mico, l’elefant, la mòmia i la momieta. Qué boniques que son! Sembla que el temps, l’erosió, l’aigua, el vent i el fred s’hagin entretingut a escolpir figures a les roques. Es clar que si les mires amb més atenció encara pots imaginar-te més figures. La imaginació al poder!! Ens quedem una estona fent fotos i contemplant-les. L’escena s’ho mereix.


Poques passes més endavant veiem que ve una baixada que porta a l’estació superior del funicular de Sant Joan, on hi arribem sobre tres quarts menys cinc d’onze. Una altre etapa complerta. Allà omplim una miqueta la panxa amb unes galetes i prosseguim el camí, amb tanta mala sort que agafem el camí de l’esquerra i anem cap a l’ermita de Sant Joan on, després de caminar uns deu minuts i arribem. Ens hem desviat una mica del camí, però ja que hi som ho hem vist. Dues persones que hi tornen ens indiquen que per pujar a Sant Jeroni hem de tonar a l’estació del funicular i agafar el camí cap a la dreta. Ara ho recordo, el Xavi m’ho va dir el dijous que va estar explicant-me el recorregut: “heu de passar per sota un pont. Sobretot no agafis el camí que va cap a l’esquerra”. Però no hi ha manera, sóc despistat de mena i no m’enrecordo de les coses. Qué hi farem!!

Una vegada agafat el camí correcte avancem a bon pas, no sense abans veure a mà dreta de nou el Monestir de Montserrat encara més petit que abans, fins el creuament on sí que haviem de girar cap a l’esquerra. Allà ens trobem de front amb el mico, l’elefant, la mòmia i la momieta que tornen a saludar-nos, i amb un caminant solitari que diu ser de Madrid i que està ja fa un mes per Barcelona per temes de treball. Ens fa una petita disertació de la muntanya, tot dient-nos que és la segona vegada que hi puja en dues setmanes. Un altre enamorat de la muntanya, penso. També afegeix que el mico li diuen la dona embarassada. Li demanen si ens pot tirar una foto als tres. Serà la primera foto de grup. Amablement ho fa i no només ens en tira una, sino que ens en fa una altre amb les tres Gorres, que paren a la nostra esquerra. Ens despedim d’ell i prosseguim el camí, que planeja bastant.

A la Gorra Frígia (1.152 metres) veiem dos escalador que l’estant pujant. Un sembla experimentat, el que va més amunt. L’altre, acaba de començar a pujar i va seguint les indicacions que li van donant dues noies que s’han quedat a baix. Segurament després hi haurà canvi de torn, ja que elles també van equipades i ganes no els faltaran de pujar grimpant aquesta paret. Quin valor!! La veritat es que vist des de baix la la roca és gairebé recta. Aquestes coses les deixo pels experts, que en saben més. Jo he vingut a caminar.

El camí segueix planejant. Arribem a un mirador on contemplem lo alts que estem i lo petit que sembla tot des d’aquí dalt. El Cavall Bernat queda a la dreta i ens acompanya durant un bon tros del camí. Alta, solitaria, sembla contemplar l’inexorable pas del temps sense inmutar-se. Més a l’esquerra i molt lluny veiem l’antena repetidora. Aquest és el nostre objectiu. Allà està el cim de Sant Jeroni. Les cames responen i el camí és plar, així que seguim avançant tot embadalits amb el paissatge que veiem.

Arribem a l’altre creuament de camins. Nosaltres agafarem el de l’esquerra, però de tornada prendrem l ‘altre que ens deixarà també al Monestir de Montserrat. Ara sí que comença a pujar de nou, i de debó. El camí torna a ser empinat i els bessons tornen a patir. Passem per un cartell de fusta que ens indica que anem camí de Sant Jeroni. Sembla que de moment només ens hem perdut una vegada. Esperem que sigui l’única.

Després de pujar unes quantes escales topen de front amb l’ermita de Sant Jeroni. Hi ha tot de gent sentada que també, ha pujat. Els faig un petit comentari per si sabem com es va a l’Albarda Castellana, ja que segons el Xavi costa una mica de trobar. No ho sabem. Provarem sort més endavant amb algú altre.

Aprofitant que hem pujat decidim anar a mà dreta cap a l’Antena. M’ho han desaconsellat, però la veritat és que els deu minut que trigues en arribar fins allà han valgut la pena. El paissatge que veus des d’allà és preciòs. A mà dreta tota la muntanya de Montserrat. Batejo una pedra que de ben segur ja deu tenir nom, però jo li poso: caca de l’Arare, ja que té una gran semblança amb les que surten a la sèrie. De front, per on abans pujava l’aeri (segons va explicar-nos aquell senyor de Madrid i tal i com ens indica el mecanisme que han deixat com a mostra) hi ha un penyasegat enorme. No m’atreveixo a deixar-me anar de la barana. Fa molta impressió mirar cap a baix. A mesura que passa el temps vaig acostumant-me i les mans ja no s’agafen tant fort.

Arriba el moment de desfer el camí i per fi fer el primer dels dos cims que tenim en el full de ruta: Sant Jeroni. Tornem a passar per l’ermita i aquesta vegada agafem el camí que pujant ens quedava a mà esquerra. Puja bastant i després de pujar innumerables escales arribem al cim sobre dos quarts d’una. A la tornada les he de comptar, penso. Per pura curiositat. Fa sol i el dia ha clarejat, però sembla de nou tornen a venir poc a poc aquells núvols grisos.

Després de xerrar una mica amb la gent, de fer-nos la foto pel repte dels 100 cims amb la rosa dels vents i de menjar quatre ganyips més, baixem les escales. Un total de dos-centes vint-i-dos. Crec que no m’he descomptat. El número, si més no, crida l’atenció.


Baixo pendent de veure un camí a l’esquerra que queda una mica amagat (segons indicacions del Xavi) i que ens ha de dur directes a l’Albarda Castellana, el nostre segon i últim objectiu. El trobem. Sembla que és aquest, ja que s’adapta a les indicacions rebudes dos dies abans pel meu company en un bar de Gràcia tot fent un gelat i veient les fotos que ell havia fet quan hi havia pujat feia una mica més d’una setmana. Hi ha un parell de cartells en forma de fletxa fets en fusta on posa: “El camell” i “Coll del migdia”. Ens arrisquem i ens endinssem en la gran maranya de plantes que hi ha que tapen quasi tot el camí. Hem encertat i després de passar una gran pedra per l’esquerra procurant no caure per un petit barranc, grimpar per roca que fa uns cinc metres d’alt i superar una pujada de gran pendent arribem al cim de l’Albarda Castellana. Son les 13:25. La rutina de sempre: fotos, contemplem el paissatge, carreguem motxilles i reemprenen el camí de baixada que comença a ploure i aquesta vegada sembla que va de debó.


La baixada al Monestir de Montserrat no té gran misteri. Va ser a bon pas, desfent el camí fins al creuament citat abans i on posa Monestir de Montserrat. Passem per un bosc ple d’arbres, baixem moltes escales i ens trobem a dos escaladors a l’altre banda pujant una roca impossible. No són els mateixos d’abans, però tenen més valor. Torno a pensar que jo he vingut a caminar.

La pluja ens acompanya fins al Monestir, on hi arribem sobre dos quarts de tres. Entrem al camerino de per veure a la Moreneta, la Txell encen un ciri encàrrec d’una companya de treball i dinem uns entrepans que portem de casa al porxo que hi ha al monestir tot esperant que pari de ploure per baixar fins a Monistrol.

Comprem les coques de rigor i sobre les tres quarts de quatre comencem a baixar cap al Monistrol, sense pluja i amb la panxa plena. El camí de baixada es fa curt. El disfrutem. El gaudim. Sabem que portem al sarró dos cims més del repte dels 100 que planteja la FEEC i que deixem enrera el dos pics d’una gran bellesa. Tornem a veure el cremallera que s’enfila per la muntanya. Aquesta vegada tampoc l’hem agafat.

Arribem al Monistrol de Montserrat a les 16:55. Fita aconseguida. Estic cansat. El haver dormit poc aquesta nit em passa fatura, però no me’n panedeixo. Ha valgut la pena. Les muntanyes de Montserrat m’han tornat a donar vida. Tornem cap a Barcelona amb una pregunta que em ronda pel cap: quan serà la propera vegada que tornaré a pujar? No tinc la resposta, però espero que sigui aviat...

Ah!! Gràcies al meu amic Xavi de nou per totes les indicacions i per dir-me que el recorregut té dinou quilòmetres i un desnivell acumulat de 1.264 metres de pujada.

Virus

Recentment l’empresa on treballo ens van donar un curs de comunicació. Concretament: “Comunicació i influència: com generar impacte i influència durant el procés de comunicació”. Sintetitzant, eren tot un seguit de punts bàsics de com expresar-nos en públic, coses que feiem bé i coses que feiem malament, qué era el més important a l’hora de captar l’atenció de l’espectador, quin vocabulari haviem d’emprar, entre d’altres coses. El curs va èsser molt productiu, divertit, amè i vaig apendre forçes coses (que el professor encarregat d’impartir el curs es digués Xavier Casanovas de l’empresa Casanovas Consultors va ser una simple coincidència, ho prometo!!). La durada era de dos dies (matí i tarda). El primer dia, només entrar ens va fer preparar un tema que haviem d’exposar a la resta de la classe (unes dotze persones). Però tenia trampa: ells ens grabaria mentre nosaltres de peu davant de tots els nostres companys parlavem d’aquest tema durant aproximadament dos minuts. El procés el tornariem a repetir l’endemà després de dinar quan ja disposessim de les mínimes nocions per parlar en públic, però aquesta vegada amb un tema que nosaltres dominessim. I així va ser. Realment el canvi que es va produir al visionar la cinta de com ho vem fer el primer dia i com ho vem fer el segon va ser enorme!! En positiu, evidentment.

Bé, tot això per dir-vos que, quan vem acabar el curs, a més de donar-nos un diploma ben maco on hi figura el meu nom en lletres majúscules i ben grans (que, per cert, encara he de guardar a la carpeta dels certificats d’assistència als cursos que vaig fent i que imagino que algun dia em serviran per alguna cosa més que per anar col·leccionant-los), ens van entregar un llibre anomenat “Virus” de Ferran Ramon-Cortés.

És un llibre curt: lletra gran i poques pàgines que es pot arribar a llegir en menys de tres hores. L’autor porta en paral·lel dues històries que a l’hora son homòlogues i que es van resolent gairebé al mateix temps: l’infecció dels clients i treballadors d’un hotel de les Illes Verges Americanes a causa d’un virus i el malestar produit en una empresa a causa de rumors que circulen entre els treballadors. L’autor es basa en establir una associació d’idees entre el procés víric i l’intent per part del responsable de l’empresa d’erradicar aquests rumors i aconseguir que a l’empresa torni a reinar el bon ambient que hi havia abans: el virus l’identifica amb els rumors, la malaltia la identifica amb la desconfiança entre els treballadors, les defenses que hom pot tenir per lluitar contra el virus les identifica amb la motivació que una persona té a l’hora de dur a terme la seva feina, ...

M’agradaria destacar un paràgraf del llibre que seria el que m’ha cridat més l’atenció i el que, per poc que pugui, procuraré dur a terme: “Seria bo que de tant en tant reflexionèssim sobre què és el que contagiem, i qui efecte té sobre la gent amb la qual ens relacionem. Jo reconeixia no haver estat sempre reservori de bon ambient. Però reconèixer-ho i entendre-ho em permetria escollir en un futur de què volia ser reservori i què volia contagiar”, entenent com a reservori “l’indret on es troba el virus abans d’iniciar el seu viatge infecciós”. En poques paraules que cadascú de nosaltres podem escollir portar bones o males vibracions a la gent que ens envolta. A les nostres mans està el fer que l’ambient que ens rodeja sigui bo o menys bo (diguem-ho així). Jo crec que he escollit, i vosaltres?

Per començar...

Des de fa dies que em rondava pel cap la idea de poder plasmar les meves idees, vivències, opinions, comentaris i més coses en paper. Escriure sempre ha sigut una de les meves passions amagades, i com amagada que estava, sempre ha quedat oculta dintre meu. Ara, animat pel fet que veig que cada vegada més gent aprofita l’era digital per fer-ho, crec que no he d’èsser menys i llençar-me al buit. I com no, la millor manera de fer-ho és a través d’internet, aquesta gran xarxa que mica en mica ha anat formant part de la nostra vida fins que gairebé no podem passar un dia sense estar en connectats per consultar la pàgina del nostre diari esportiu preferit, mirar els nostres comptes bancaris, baixar alguna que altre cançó, o esbrinar qualsevol cosa que ens pica la curiositat i que tant sols entrant en un buscador d’internet i col·locant la paraula clau podem saciar el nostre afany de saber.

Com vaig sentir fa temps pel carrer que deia un personatge anòmin que, serè sincer, tampoc tinc el gust ni les ganes de conèixer: “Actualment, si no tens un bloc penjat d’internet no ets ningú”. Primerament vaig mirar de penjar un bloc din-A4 a intenet sense espirals, però em va èsser impossible. Vaig pensar que potser no podia perquè al no tenir espirals dificultava el fet de que es podés penjar i aguantar-se de cap lloc. Vaig comprar-ne, doncs, una amb espiral doble, fulls quadriculats, amb marge i tapes dures (per a que durés més, vaig pensar). La casa és gran i diners no en falten. Però el resultat va ser el mateix: tampoc vaig aconseguir-ho. Després de molt rumiar sobre el tema vaig arribar a la conclusió de que el tamany sí que importa, i que potser el Din-A4 era massa gran i aquesta era la raó per la qual no podia penjar el meu bloc a internet. Així doncs vaig tornar de nou a la llibreria de la cantonada de casa on havia anat a comprar les altres i el llibreter, amb cara d’estranyat, va vendrem una altre llibreta tamany més petit. Sí, vaig respondre-li a la pregunta de com la vol, de tapa dura, doble anella, fulls cuadricualts i marges (la casa seguia sent gran). Va deixar anar-me que si en necessitava moltes més em podia fer un preu reduït a partir de les deu unitats. Quan vaig tornar a pujar a casa per provar-ho de nou, vaig tornar a fracassar.

Finalment, després de molt pensar i fent cas al que diu tothom de que internet és la font del saber i que conté tota la informació que puguis imaginar (i la que no també), vaig decidir buscar qué caram havia de fer per penjar un bloc d’internet. Pel que podeu comprobar, ja ho he aconseguit. Com a resultat podria dir que ara ja estic ciber-connectat i tinc tres llibretes més a casa que no sé que fer-ne.

Ah!! I reprenent la frase del personatge anònim, com tots, vull ser algú en aquesta vida i ja m’he creat la meva propia pàgina a internet on poguer donar a conèixer com sóc, com visc i com penso. Fàcil, no? I a més a més és gratis... (bé, si se sap fer des del començament).