divendres, 24 d’agost de 2007

Dia 3: Santa Catalina de Somoza - Molinaseca.

Ens despertem a les 5:00. Bé, això de despertar-nos és un dir perquè la pobre Edurne avui no ha pogut aclucar l’ull. Quin xou!! El culpable? Doncs un home de Vigo que roncava com un condemnat. Jo ho he sentit quan m’he despertat unes quantes vegades, però el cansament era tant que no m’han influït i he tornat a quedar-me clapat en pocs segons. La que sí m’ha donat problemes avui ha estat la italiana que dormia sota meu. Només feia que protestar: si parlàvem abans d’anar a dormir, si em movia per canviar de posició, si roncava el de Vigo... però lo més fort del cas es que a mitja nit m’he despertat i quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que... ella també roncava!!! Si es que no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré, però el que sí que es pot ser és una mica educat i no queixar-se, que va ser el que vaig fer.

Surto al passadís per anar al lavabo a rentar-me la cara i em trobo al Miquel i la Tere dormint al terra amb un matalàs que hi havia recolzat a la paret. Ostres, quin panorama!! Després van explicar-me que la força dels roncs de l’home era tal que s’han recordat del matalàs del passadís i han decidit passar la nit a fora. Bona idea. Abans que passar-se la nit en vetlla!!

Una vegada preparada la motxilla baixo les escales per anar a la planta baixa i veig que, tal i com ens va prometre, el Ruben ens ha deixat preparat els dos termos i cinc tasses per a que podem esmorzar. Quin detall!! Clar que això no ho va fer per amor a l’art ni als peregrins, que ens va cobrar cinc euros.

La primera conversa del matí la tinc amb una dona que ve de Bayona (porta penjada de la motxilla una Ikurriña). Diu que no saben on arribaran avui (va acompanyada per una altra dona). Igual que nosaltres han començat des de Lleó, però volen fer el camí en 12 dies.

Avui encara em fa mal tot, de tot i més que ahir: cames, ronyons, esquena, espatlles, ... En tinc per donar i vendre i per triar i remenar. Encara gràcies que la mà la tinc intacte i puc escriure aquestes quatre ratlles mentre espero (per no començar i per què sempre m’han ensenyat que abans de començar a menjar tothom ha de ser a taula) que els meus companys es banyin en vaselina, topionic i cremes vàries i s’acabin de preparar les motxilles.

Ens posem en marxa, després d’omplir el pap, a les 6:15 (cada dia anem de mal en pitjor i ens costa molt arrancar). És fosc, molt fosc. I fa molt de fred. Quin fred!! Sens dubte el dia que més fred he passat. No me’l puc treure de sobre!! Per cert, a l’habitació feia molta calor. Tanta que he hagut de dormir fora del sac.

A mida que avancem, en lloc d’entrar en calor ens succeeix l’efecte contrari, el fred: cada vegada en fa més. Em fan molt mal les mans i em costa molt moure els dits. Fa molt de temps que no passava tant de fred i crec que trigaré temps en passar-ne tant (bé, no sé quin temps farà demà, però ens han dit que, de mica en mica, la cosa anirà millorant).

Esmorzem a Rabanal del Camino, al mesón “El Refugio”. Són les 8:30 i, sento ser pesat, però segueix fent molt de fred. Veig un donut de xocolata que, efectivament, en pocs segons me’l faig meu i el devoro en dues queixalades. Els de la fonda són molt estúpids. Des de la barra la dona ens pregunta, al cap d’una bona estona, què volem prendre. Comencem a demanar: un cafè amb llet, tres sucs de taronja, unes torrades, un descafeïnat de màquina, un... Davant l’allau incontrolat de peticions que la desborda per complert, ens deixa anar un: “Si es que así no se puede trabajar!!”. Ostres!! Em quedo parat. I jo pregunto: no seria millor que sortís de la barra llibreta i bolígraf en mà i ens prengués nota? Finalment tria servir primer els cafès i després el menjar, que amb tot no pot i s’atabala bastant. Començàvem bé el dia!! Amabilitat al poder!!

Sobre les 11 arribem a la Cruz de Ferro. Ens explicava ahir el Ruben que allà has de llençar una pedra que hagis portat guardada a la motxilla des d’on vens (en aquest cas de de Barcelona) i mentre ho fas demanar un desig. Evidentment, informats que estàvem, no la vam portar. Què hi farem!! També va dir-nos que podíem agafar-la allà mateix. Sobre el tamany no hi ha res tipificat, és a dir, que en poques paraules va aconsellar-nos que agaféssim una ben petita per evitar portar pes. Això ho hem fet avui pel dematí quan ens hem posat a caminar i quan hem arribat, l’hem llençat tot procurant no donar a ningú, ja que hi havia molta gent. Allà també ens trobem a les dues holandeses. Ens saludem efusivament i els desitgem sort. S’ofereixen a tirar-nos una foto a tots cinc sobre de la creu i, evidentment, no ens podem negar.

El següent poble que ens vam trobar va ser Manjarín. Dues cases, només. Semblava molt acollidor: banderes de molts països s’exhibien a l’entrada, fletxes de fusta on t’indicaven la distancia que hi havia fins Jerusalem, Santiago, Roma, entre d’altres. Entrem a segellar la credencial i em crida l’atenció que al fons, com dintre d’una cova estan celebrant una missa. M’acosto més per si puc fer una fotografia, però m’ho impedeix un home que hi havia a la porta. Bé, ho accepto i em poso a mirar i a escoltar. El que veig és una mica misteriós i fins hi tot em fa por: a la missa hi ha dos personatges vestits de templaris: túnica blanca amb caputxa posada i creu vermella gran que li cobria per davant tot el vestit. Està parlant en veu bastant baixa als set o vuit peregrins que l’estan escoltant i que formen una rotllana. No puc sentir molt bé el que diu, però faig un bot enrere i desapareixo. No m’agrada gens el que he vist. Amb un calfred al cos decideixo donar pressa als meus companys per començar de nou a caminar i marxar d’allà.

A El Acebo dinem. Anem directes a un supermercat que ja bé anunciat de lluny: Josefina House. No té desperdici. La mestressa és una dona molt xerraire. No calla. Està preparant dos entrepans a dos peregrins estrangers (semblem fancesos). La botiga és molt petita, però te de tot: llaunes de beguda, gelats, embotits, fruita ... Els comenta als dos clients que si volen tomàquet al pa. Mira, penso, han agafat el costum català. Somric... Ells contesten que si i quan veig com el posa, torno a somriure i penso: il·lús. Evidentment no mulla el pa amb el tomàquet. El talla a rodanxes i el col·loca sobre l’embotit. Molt genuí!!

Després de dinar, ens adonem que no hem segellat la credencial. Anem a un alberg que hi ha just sortit de la plaça on hem dinat. Entrem el Miquel, la Irene i jo i li comentem a la noia que si ens pot segellar. “Hacerlo vosotros que yo estoy muy cansada”, ens deixa anar. Ostres!! Doncs nosaltres venim de caminar tot el dia, li comento. “Pero seguro que no me cambiáis el lugar”, dona per tancada la conversa. Però què passa avui. Hi ha un concurs de gent estúpida i no me n’he assabentat? Primer la de l’esmorzar i ara aquesta.

Seguim caminant amb la panxa plena i quasi arribant al nostre punt de parada i fonda d’avui, s’afegeix un home al concurs aquest fictici que sembla que s’ha convocat per avui. És un home gran que està caminant per les muntanyes, bastó en mà i xiruques. Quan l’intentem passar ens deixa anar la següent perla: “Pasad, pasad, que como os caigáis me voy a reir”.

Finalment arribem a Molinaseca, l’última etapa d’avui. Només queda buscar l’alberg per dormir. Estic esgotat i tinc unes ganes de descansar bestials. Doncs si no vols caldo, dues tasses: hem de travessar tot el poble per arribar fins els dos albergs que hi ha. I el poble no és que fos molt petit. Trobem l’alberg. És el privat i es diu Santa Marina. I ara que hi penso, de santa ben poc la dona que ens atén. Un petit conflicte sobre on he de segellar la credencial i quin ordre he de seguir ens fa tenir una petita enganxada. Molt simpàtica no ho és i m’ho acaba de confirmar el que ara us explicaré. Entra a l’alberg un home que per la pinta no és d’aquí (austríac, ja que finalment vam acabar compartint habitació amb ell). No s’entén amb la dona ja que l’idioma és una barrera infranquejable, segons ens dona a entendre la dona. La Irene, tota voluntat, comença a parlar amb ell en anglès. Al veure que l’entenien li diu a la senyora: “Hablan inglés!”, a lo que la dona li repon: “Ya, pero yo no.”. I es queda tan ample. La Irene aconsegueix entendre’s amb ell i li diu a la dona que són cinc persones i que els agradaria veure l’habitació. Ara aquí ve la perla del dia que va deixar anar: “Vienen rebentados, les das una cama i encima quieren ver la habitación. Leches van a ver!!”. Ostres!! Vaig quedar-me de pedra. Ja sé que de moment feia molts números per guanyar el concurs del dia, però amb aqueta frase crec que l’ha guanyat. Campiona!! Premi a la persona més estúpida que et puguis trobar no avui, si no a tot el camí de Santiago. Es pot ser tant estúpid?

El sopar també va tenir una aspirant al concurs: la dona que ens va servir. Però la veritat és que no va superar a la de l’alberg. És insuperable.

Tot sigui dit que mentre fèiem vam trobar gent molt simpàtica i acollidora. Aquests petits successos no han estat gens representatius de lo que són habitants dels diferents pobles que vam anar passant.

FRASE DEL DIA:
Crec que sense discussió la frase de la dona de l’alberg té tots els números per esdevenir, no la frase del dia, si no la frase del camí. I el leches final per acabar de rematar i donar-li més musicalitat a la frase és espectacular. És curiós de totes maneres com una dona que viu dels peregrins els pot tractar d’aquesta manera. Ah!! I és un alberg privat, que no és públic. Set euros per persona vam haver de pagar per poder allotjar-nos-hi. Poca broma. El més car de tot el camí. Si sabéssiu la mala llet i el mal rotllo que em va entrar quan vaig sentir que ho deia. Perquè realment estàvem cansats i necessitàvem quedar-nos a dormir, si no li hagués dit més d’una cosa... Però des del respecte, està clar!!

FOTO DEL DIA:
Aquest home és el doble d’en Paco Vegara.