diumenge, 5 d’agost de 2007

El suplici de fer una motxilla...

Avui al matí m’he llevat del llit amb un objectiu clar i obligat: aconseguir fer la motxilla per marxar demà cap al Camí de Santiago. Després de donar voltes i voltes al cap de què m’havia d’endur ha arribat el difícil moment de posar-ho en pràctica. Ja no ho podia demorar més. M’havia de posar mans a l’obra si no volia fer salat.

Després de rentar-me la cara, he encès la televisió Diuen que tenir la petita pantalla o la radio encesa mentre estàs per casa fent coses fa companyia (es com un gat o un gos, però amb la peculiaritat de que ni menja ni s’ha de treure a passejar). Total, que envoltat de noticies tant esperançadores com els retards i talls de la circulació dels trens que van de Barcelona a l’aeroport i a l’inrevés (acompanyat per les imatges gravades amb el mòbil per un passatger que va quedar-se tancat al tren amb molts d’altres on es veu com els bombers els aconsegueixen desallotjar tot caminant per les vies), els setanta cinc quilòmetres de cues que es van formar ahir a l’AP-7 i que van obligar a aixecar les barreres del peatges (gran titular el de la portada d’avui d’El periòdico de Catalunya: “Atasco gratuito”), la mort d’una valenciana a Assuan (Egipte) a conseqüència d’un accident d’autocar i els problemes de facturació a l’aeroport (cintes transportadores espatllades degut al pes, maletes que no han sortit en el vol que els tocava, taulells sense poder facturar, falta de personal, …) m’han fet adonar que ja estan aquí de nou les vacances. Cada any passa el mateix i sembla que no es faci res per solucionar-ho. Suposo que no deu interessar o els que estan a dalt no saben com fer-ho per resoldre-ho. Tant difícil és?

Quan he aconseguit tenir a sobre la taula del menjador totes les coses que havia de col·locar dintre de la motxilla (adjunto fotografia il·lustrativa), quasi m’agafa un cobriment de cor. Masses coses per tant poc espai. Si alguna vegada he pensat en que els miracles existeixen, aquest era el moment en que se n’havia de produir un. Ah!! I ràpid, a poder ser, que no tenia tot el dia. Un munt d’objectes en postura amenaçant m’estaven desafiant a cabre dintre de la motxilla: pantalons, samarretes, roba interior, productes d’higiene diària, menjar, botelles, navalla amb infinitat d’accessoris, frontal, sac de dormir, esterilla inflable per si hem de dormir al terra (aquest és l’únic petit caprici que m’he permès ja que l’experiència és un grau i d’esquena només en tinc una), corda i pinces per estendre roba … S’han quedat fora objectes tant apreciats per mi com la meva colònia i un llibre, però l’aventura és l’aventura i tot no es pot portar.

Finalment, i després de sang, suor i llàgrimes, he aconseguit encabir-ho tot. I vosaltres direu: miracle!! I jo us respondré: i una merda!! I no serà que no li he donat oportunitats i temps al miracle: he desaparegut un parell o tres de vegades (a consciència i sense mirar cap endarrere) del menjador per veure si a la tornada, i degut a la providència d’algun sant, àngel, arcàngel, dimoni, ésser que habita l’espai ulterior o alguna ànima del purgatori que estigués aspirant a entrar al regne del Senyor que passes per allà, la motxilla estava feta amb les coses totes ben ordenades… Doncs d’això res de res. Ningú més que jo sap el que he patit per aconseguir-ho posar tot a dintre. Es tractava, al final, d’un repte personal, d’un desafiament, d’una prova de foc, de veure qui vencia a qui… En resum: era la motxilla o jo.

El resultat d’aquesta petita aventura la podreu veure a la foto. Es ben cert que no està feta en plan professional, però si amb molt d’afecte… i mala llet!!. La definiria com a motxilla estil Torre de Pisa: si la poso de peu no s’aguanta sola i queda inclinada cap a l’esquerra, però tinc la tranquil·litat de saber que ho he fet de la millor manera possible. Tenint en compte que feia molts anys que no en feia una, el resultat no ha estat tant desastrós.

Demà deixo la meva estimada Barcelona per uns dies. Concretament onze. Una Barcelona que ara mateix llueix solitària, plena d’obres, de persianes dels comerços baixades, de rètols de “Tancat per vacances”, de llocs per aparcar i de generadors de la companyia FECSA-Endesa aparcats pels carrers que només fan que soroll, fum i pudor. Quina serà la Barcelona que em trobaré d’aquí uns dies? Una pista: segur que no haurà canviat molt…