dimecres, 29 d’agost de 2007

Dia 5: El Pereje – Alto do poio.

Les cinc del matí ja és l’hora oficial establerta per llevar-nos. Ens espera l’etapa més dura del camí. Cada vegada em costa més llevar-me. Amb penes i treballs em poso els pantalons i aconsegueixo aixecar-me mig endormiscat. Baixo les escales sense patir cap incident (si ahir els dos andalusos no els va passar res anant amb un pedal considerable, jo no puc ésser menys). Hi ha un home dormint al terra al costat dels lavabos que flexiona lleugerament la cama i es tira un pet, tot fent una cara de circumstàncies. Clar que millor això que no rebenti, que encara ens emmerdaria a tots. I per merda ja n’hi ha prou en aquest alberg. Una vegada m’he rentat i he enllestit tot el que un bonament pot fer al lavabo aquestes hores del matí, torno a pujar cap a dalt i aquesta vegada sí que em dono un cop al cap amb una biga. Sembla que ja estic més despert!! Igual si me’n donés un altre m’acabaria de despertar del tot. Fem les motxilles, les embenaments diversos dels peus i comencem a caminar sobre les 5:50.

Passant per Trabadelo, i una vegada segellada la credencial a l’alberg de torn, ens posem a caminar. Quin ensurt i quina sorpresa la meva quan giro el cap a la dreta i veig un tio caminant al costat nostre tot concentrat. Ostres!! I com ha aparegut aquest home aquí? Però si feia dos segons no hi era... Ningú se n’havia adonat!! Com qui no vol la cosa s’havia posat a caminar al nostre costat tot sigil·losament. Sense saludar ni dir res de res. Semblava una aparició d’un fantasma del camí de Santiago. I a sobre com era encara de nit, els pèls se’m van posar una mica de punta. Quin personatge més estrany!! Vaig pensar a trucar a l’Iker Jiménez per si en sabia alguna cosa d’homes que apareixien i desapareixien misteriosament al camí de Santiago... Igual va fer algun capítol parlant d’això i no el vaig veure. Bé, cosa probable perquè no n’he vist mai cap!!

L’esmorzar és digne de comentar, ja que ho vam fer a un forn de pa que feien unes pastes boníssimes. El pa feia tan bona pinta que vaig demanar-me una barra de quart per menjar-me-la a mossegades!! Què bona que estava!! La propietària ens va donar a provar un tros de pastis. La veritat és que ja començàvem a trobar gent més hospitalària. Igual la nostra sort estava canviant!!

Quan passem per un poblet anomenat Las Herrerias, ens trobem a una noia que ven polseres i anells. Ens comenta que ella és de Barcelona i que fa tres anys va fer el camí de Santiago. Li va agradar tant que es va quedar a viure. Tenen una casa i l’estant reformant per convertir-la en un alberg. Quin valor el d’aquesta noia!!

A les 12:40 arribem a O’Cebreiro. És hora de dinar i tinc molta gana. Comprem el menjar a una botiga petita, però que tenen de tot. Decidim partir-nos un queixo do Cebreiro entre tots, menys el Miquel que no hi participa. En faig tres mossegades i ja en tinc prou. Caram, és un formatge molt... ummm... no ho sabria definir. El mastegues i se’t queda al coll una bona estona, per molt que intentis empassar-te’l. Prometo que no en menjaré mai més. Ja n’he tingut prou!! Mentre acabo de menjar la resta de pa que em queda, passa un home tot enfadat que deixa anar “Vaya negocio que hicieron con Santiago, ¡¡ y eso que es una escayola!!”. No sé que caram li deuria passar ni perquè estava així d’enfadat, però feia una mica de por i tot. Decideixo oferir la resta del formatge als meus companys, que declinen la meva invitació. Així que el llenço a les escombraries i de tornada em paro a parlar amb un ciclista madrileny que m’ofereix una poma que han collit d’un arbre. L’accepto. És enorme i està molt bona. Només puc menjar-me la meitat, ja que estic prou tip.

Arribem a l’Alto do Poio a les 16:05. Hi ha lloc. Només hi ha una persona. Qui? Doncs casualitats de la vida, és l’home misteriós que s’ha posat a caminar avui a primera hora i que ha aparegut com per art de màgia. La noia jove que ens atén diu que l’alberg no val res “es sólo la voluntad, cinco o seis euros por persona”. Però no és la voluntat? En què quedem? Paguem finalment vint-i-quatre euros. La casa on dormirem està just al costat. Ens diu que ens posem als llits que no estan trencats, que ja ho veurem...

Hi ha dues dutxes. El noi ja s’ha dutxat, així que muntem torns: la Irene i jo primers i després la resta. En aquest alberg hi ha aigua calenta, quin luxe!! Sense adonar-nos, una dona que acaba d’arribar es dutxa un cop la Irene ha sortit del lavabo. Quina educació!! Sense preguntar ni res!! Per postres, quan jo em disposo a anar a rentar roba en mà, m’avança i es posa ella lluint un gran somriure a la cara, d’aquells de no haver trencat mai un plat. Quines penques que té!!

He aprofitat que els altres s’estaven dutxant per xerrar amb l’home misteriós amb el meu anglès macarrònic. És holandès i ve sol. Aprofita per preguntar-nos on hem començat i més coses que no recordo. Observo que l’anglès el tinc bastant rovellat, però em faig entendre, que és el que importa.

Un cop sopats, en posem a parlar amb la propietària de l’alberg. Ens diu que té setanta cinc anys i que fa temps havia treballat llaurant camps. Sembla molt hospitalària. Crec que li deu saber greu lo dels llits trencats perquè diu, sense nosaltres comentar-ho, que “mañana vendrà mi hijo a arreglar las camas”. Però: i la llum fosa? I la dutxa que li costa molt empassar-se l’aigua? I les humitats de les parets? Uff!! Com ho hagi d’arreglar tot demà no donarà a l’abast. Si estarà més d’un dia... No m’agradaria estar a la seva pell. Clar, en cas que vingui, ja que segurament els deu dir això a tots per quedar bé.

Són les 22:19 h i ens disposem a anar a dormir quan surt un nou contratemps: el noi que dorm al matalàs que hi ha a l’esquerra del meu llit (no llit, pobre que és l’únic que dorm al terra exceptuant a l’holandès que poguent agafar un llit essent el primer en arribar, ha escollit matalàs al terra) ha perdut la funda negre on va el sac. Després de molt buscar i no trobar-la tot posant l’habitació potes enlaire, ens pregunta l’holandès tot treient-se els cascs de l’mp3 de l’orella, què passa. Li diem el que estem buscant i en poques paraules ens diu que ha vist com el propietari de la funda se la guardava amb les altres coses dintre la motxilla. Cert!! Caram, sembla que no hi sigui però ho veu tot... Aquest bon home no deixa mai de sorprendre’m!! Ah!! I com si res, després d’evitar un atac de nervis per part del noi, tot humil, es torna a posar els cascs i segueix escoltant música. De fet, ara que l’enfoco amb el frontal abans de posar-me a dormir veig que està assentat al llit amb les mans entrellaçades i resant. Uff!! Millor que apagui ja la llum i dormi perquè encara el veuré levitant o fent coses encara més estranyes.


FRASE DEL DIA:
Arribem a Vega de Valcarce i volem esmorzar. Passem per un alberg anomenat Albergue Brasil que llueix una bandera del brasil a fora i que tenen posat el bolero de Ravel a un volum considerable. Ens acostem a la porta i li preguntem al propietari si podem esmorzar. Ens tanca la porta als nassos i se’n torna cap a dintre. Aprofitem per segellar la credencial i torna a sortir. La Irene li pregunta tot educadament: “Hay algún bar por aquí para poder desayunar?”. L’home la mira i diu: “¡¡Hay!!”, però pronunciat com a “Jay”, i se’n torna a dintre de nou.


FOTO DEL DIA:
La veritat és que igual ho provo de fer a Barcelona, el que passa que la meva rentadora és de càrrega superior...