dimecres, 1 d’agost de 2007

Sant Pere Màrtir

Aquest dissabte passat (vint-i-vuit de juliol) vàrem afrontar la pujada a Sant Pere Màrtir (382 m), un pic situat al punt més occidental del parc de Collserola. Pels pocs entesos, és la zona situada a la sortida de la Diagonal. La durada del recorregut va ésser d’una mica més de quatre hores i la dificultat va ser baixa.

Vàrem sortir del DIR Castillejos sobre les 8:30. Una mica de retard degut als nostres amics de FECSA que no se’ls va ocórrer altra cosa que tallar la llum per la nit. Amb amics com aquests, qui vol enemics? Els components d’aquesta petita aventura érem: la Irene, la Tere, el Miquel, l’Edurne i un servidor (els component de l’expedició Camí de Santiago: Lleó – Santiago de Compostel·la). Això sí, a meitat de camí se’ns va incorporar l’incombustible Txell, que malgrat haver dormit poc, no se’n perd ni una i sempre està al peu del canó. Només cal dir: “caminar” per a que ella et digui: “on i quan?”.

El recorregut començava, segons la ressenya que vaig trobar a la pàgina dels 100 cims de la FEEC (
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=148) a la porta del darrera del Monestir de Pedralbes. Crec, que jo recordi, que mai l’havia vist (tot i treballar a la vora) i em vaig emportar una grata sorpresa. Va agradar-me molt. No solc freqüentar aquest barri. Deu ser cosa de la zona, que a mi les alçades (i sobretot si està més a munt de l’avinguda d’Esplugues) em provoquen mal de caps i de butxaca...
Començàvem bé. Amb penes i treballs i després de molt dubtar i de recular diverses vegades pels solitaris carrers de la zona alta de la ciutat (Avinguda Pearson, carrer Panamà, ...) i gràcies a l’ajuda inestimable de l’home del Rolls-Royce (quan va passar amb el seu relluent cotxe i vaig fer-li una senyal en un moment de desesperació perquè ens ajudés a trobar el camí, no s’ho va pensar i va frenar de cop tot provocant la calada del cotxe i amb una gran amabilitat i mostrant-nos la seva lluent, bruta i compacte clenxa – batejada com a clenxa-Anasagasti per l’Edurne - va posar-nos de nou en la direcció correcte), vàrem aconseguir trobar el carrer de la Font del Lleó, on, al final, s’acaba l’asfalt i la civilització barcelonina i comença el parc de Collserola. Abans, però, de deixar enrere els blocs de cases, aquests ens recordaven on estàvem: piscines amb grans vistes a la ciutat i grans torres amb jardins cuidats, que a falta del cartell de “ATENCIÓ!! Gos perillós”, ens barraven el pas amb alts murs i vegetació atapeïda tot recordant-nos que mai en podrem tenir una com aquesta.

El camí girava bruscament a l’esquerra i ens portava fins a la carretera de les Aigües. Allà,
després de fer un parell de petits giravolts havíem d’afrontar la part més “complicada” del nostre objectiu. Mitjançant un camí estret que pujava entre cactus i roques, havíem d’anar a agafar-ne un altre que carenejava per sobre. Aquest tros va ésser el més dur de l’etapa. La pendent era bastant dura i el fet d’haver d’ajudar-se en algun tros amb les mans encara ho complicava més. Finalment vam arribar a dalt de tot i agafar el camí que, gràcies a una última pujada forta final (per no faltar al costum l’Edurne i el Miquel la van fer corrents) ens conduïa al nostre objectiu: Sant Pere Màrtir.

Un cop a dalt, em va donar la sensació de que teníem Barcelona als nostres peus. Podia veure i distingir cadascun dels edificis del perfil de la nostra ciutat: Sagr
ada Família, Torre Agbar, les torres de La Caixa, el Camp Nou, i fins i tot, l’edifici Vèrtex on treballo. Em va fer il·lusió. I direu: per què? Doncs no ho sé (diguem tonto), però em va fer il·lusió.

Després de fer les fotos corresponents per enviar al repte del 100 cims (objectiu primordial de la sortida), vam afrontar la baixada per l’altre costat. Un camí estret, pedregós i de forta inclinació ens duia de nou a la carretera de les Aigües, concretament. al mirador del Xiprers on, casualitats de la vida, vàrem trobar-nos amb més gent del DIR: el de manteniment i una de les dones que neteja (acompanyades per dues dones més). Permeteu-me el tòpic, però el món és un mocador!! (sempre m’ha agradat dir aquesta frase i ara que la he dit ja m’he tret un pes de sobre...). De la conversa que vam mantenir amb ells, em quedo amb un parell de perles que va deixar anar una de les que els acompanyaven: “Si es que hoy en día las mujeres ya no cocinan para sus maridos” i “para arreglarse para salir no tardan ni cinco minutos, pero lo que es ponerse a trabajar... ¡¡les cuesta!!”. Apa, visca els vells temps!! Només faltava que digués aquella mítica frase tant popular de: “¡¡Con Franco se vivía mejor!!” (bé, frase que vaig deixar entreveure jo per veure si picava).

La tornada al punt de partida no va tenir gaire misteri: vàrem desfer el camí que ens va dur fins
al monestir de Pedralbes i després cap al DIR que hi faltava gent!!

Com a conclusió d’aquesta petita excursió, em quedo amb que he conegut una mica més la nostra geografia barcelonina que sembla que tinguem bastant oblidada, la calor i el sol de justícia que feia, que tenim una altre 100 cims al sarró del repte plantejat per la FEEC i, per acabar, ens ha servit d’entrenament de cara a fer el Camí de Santiago, que per cert, cada vegada queda més a la vora. Ànims, ja queda poc!!

2 comentaris:

Txell ha dit...

Jo hem vaig quedar amb les ganes de demanar-li al del Rolls-Royce que hem portes a donar una volteta per la zona (bé una de les moltes que hem penso va donar)! Va estar molt bé la sortida...una bona manera de començar el cap de setmana!!!

Jordi ha dit...

Uff, Txell!! Millor que no, de veritat t'ho dic. Jo que el vaig tenir ben a la vora i vaig parlar uns instants amb ell, va fer-me molta por. Segur que és d'aquells cotxes de les pel·lícules que pujes i no baixes mai... O si baixes, ho fas sense cap, sense braços o sense cames... ;-) Encara no les tinc totes de que l'home existeixi de veritat i que sigui l'esperit d'un personatge molt ric que es passejava fa molts anys per allà amb el seu Rolls Royce. De fet, si t'hi pares a pensar, era l'únic que feia: passejar-se amunt i avall amb el cotxe. No et sembla sospitòs?

De totes maneres si vols que et concerti una entrevista amb ell, només has de dir-ho. Crec que cada dos minuts passa per l'encreuament del carrer Panamà amb Avinguda Pearson...