dimecres, 26 de desembre de 2007

I ara què fem amb el menjar que ens sobra d’aquests dies?

Doncs sí, aquesta és la gran pregunta que es deu estar formulant molta gent. Però, llegit d’aquesta manera ho podem enfocar des de dos punts de vista diferents: què fem amb el menjar sobrant que tenim a la nevera i què fem amb el menjar sobrant que, a hores d’ara, deu estar allotjat en els racons més insospitats de tot el nostre cos fent que la balança sigui un lloc tabú on anar a parar.

Pel que fa al primer punt, el de les sobres de menjar que omplen arrebossar tots els espais de la nevera i dels armaris de la cuina, us diré que m’agrada el caldo, les gambes, els torrons, el pollastre, sóc un amant de les neules (sobretot de xocolata)... però no fins el punt d’estar-ne menjant durant dues setmanes seguides. És clar que sempre es pot recórrer a les famoses croquetes o els famosos canelons de la mare, però no deixa de ser carn que ja vam menjar per Nadal i per Sant Esteve. Innovem, si us plau!! Per això, no crec que triguin en aparèixer ja imitadors del gran Ferran Adrià, mestre dels mestres cuiners quan es posa davant d’uns fogons. Però dic jo: algú haurà ja inventat la truita als tres torrons (crema, massapà i xixona o coco, avellanes i llimona, depenent de les sobres de les que disposem)? I el sorbet d’escudella i carn d’olla? O el rostit de carn i neules amb gambes? Doncs crec que això és el que hauríem de començar a pensar: com reciclar les grans quantitats de menjar que ha sobrat per no tenir el mateix menú durant els propers catorze dies!!

I pel que fa al menjar de més que s’ha acumulat al nostre cos en forma de calories o greixos o poseu-li el nom que vulgueu, jo he decidit avui pel matí passar pel gimnàs a fer una miqueta d’esport. Què millor que començar el dia de Sant Esteve fent treballar el cor a pulsacions elevades?

A dos quarts d’onze em trobava ja al gimnàs corrent sobre aquella cinta que em fa tanta gràcia: dotada de televisió i de radio fa que córrer, sigui menys pesat i més distret. He estat aproximadament quaranta minuts fent treballar les cames, però, curiós, sense moure’m del lloc.

Quan he decidit que en tenia prou i que estava a punt de començar la primera classe d’spinning, he pujat a reservar la bicicleta. Ops!! La meva, la que sempre agafo, la número quatre, la que té la meva suor incrustada al manillar, estava reservada tant a primera com a segona hora. M’havien passat davant i m’he hagut de conformar amb una de la segona filera. Què hi farem!! Però l’ànim no ha decaigut, ja que tenia ganes de seguir suant la cansalada, i ho faria tingués o no tingués la meva bicicleta.

Deu minuts abans ja m’havia reunit amb els habituals de les sessions ciclistes. La conversa girava en torn al mateix: la gent havia vingut a cremar els torrons que havia menjat el dia anterior. Em girava a la dreta i sentia la paraula torró. Em girava a l’esquerra i la tornava a sentir. Mirava dintre la classe i em semblava veure una porció de torró enfilada a una bici i pedalejant (però per què? Per cremar-se ell mateix?). I jo, pensant, m’he recordat que ahir no vaig tocar el torró, perquè no n’hi havia de massapà. Estava perdut!! I ara què faria? I a mi que no m’agrada dir mentides... I si en dic se’m nota massa.. He intentat desviar les converses cap a altres temes fins que a la fi he hagut d’afrontar la dura realitat i m’han formulat la fatídica pregunta: “Què, ahir vas menjar molts torrons, no?”. Ostres, aquest no final volia dir que donàvem per suposat que n’havia menjat... i molts. He vacil·lat una mica abans de contestar però finalment, com que no volia quedar com el marginat que no ha provat el torró per Nadal i que tothom m’assenyalés amb el dit, he deixat anar un: “Uff!! No t’ho pots arribar a imaginar!! De xocolata, de massapà, de xixona, de coco, del dur, del tou, de neules, de turró...”. De fons he sentit un: “Torró de torró?”. M’he començat a posar vermell i he intentat sortir del pas: “Siiii... És que a casa meva som molt de menjar torró i en tenim de moltes classes... Ja te’n portaré!!”. Aquest ja te’n portaré és la típica sortida quan veus que la teva credibilitat ha quedat pel terra... Perquè, evidentment, no li’n portaràs mai.

M’he posat a parlar amb el Mikel i la Tere que m’han comentat que havien vist a la dona de la neteja cantant pels passadissos la cançó de “Feliz Navidad, feliz Navidad próspero año y felicidad!!”, a lo que els he contestat que si a mi em tocava treballar el dia de Sant Esteve, cantar precisament no cantaria, sinó que m’estaria cagant en la mare que va parir a la persona que m’havia obligat a anar-hi!!

Anècdotes a part, hem entrat a fer la sessió d’spinning. Aeròbica alta, a primera hora. La classe estava a rebentar i la cremada de torrons es preveia imminent. La gent estava muntada a la bicicleta amb cara de voler fer desaparèixer tot allò que havien menjat de més ahir i jo he pensat que val, d’acord, cremem el que vam menjar de més ahir, però que passa amb el que vam menjar de més abans d’ahir i l’altre i l’altre?

La primera sessió ha estat molt canyera i la monitora (que havia estudiat amb mi a La Salle i m’he quedat estorat de veure-la a dalt de la tarima) hi ha possat tot de la seva part perquè així fos. Es nota que li corre la sang d’spinner per les venes i que gaudia fent-nos aixecar, assentar, aixecar, assentar, aixecar, assentar... i cridant consignes com: “Venga, un poco más, tu puedes!!”, home si podia!! “Un minuto y nos preparamos para subir de nuevo”, i jo preparat per tornar a pujar muntanya!! “Y ahora nota como va entrando...” ieps!! Jo no noto que em vagi entrant res!! “... la música!!”, ah!!

He arribat viu al final de la classe i he sortit fora de la sala per airejar-me una mica. I quina ha estat la meva sorpresa quan he vist al bell mig una vomitada que guarnia el terra d’una manera uniforme. Pobres rajoles blanques!! He pensat que quina forma més curiosa de cremar els torrons que tenen alguns i que aquesta pobre persona portava intentant pair-los des d’ahir al migdia. I m’han entrat temptacions d’escriure-hi a sobre Bon Nadal (com es fa amb els cotxes bruts de pols amb frases com: renta’l que no encongeix o tonto el que ho llegeixi), però he preferit tornar a entrar a la sala per donar-los la bona nova als meus companys. No entenc per què han posat cara de fàstic quan els hi estava donant la notícia!! Evidentment després la conversa ha girant en torn a la novetat: “Jo ja fa temps que no vomito”, m’ha dit el Mikel orgullós a lo que li he respòs que jo també, ja que recientment no tenia la sensació d’haver-ho fet i li he explicat la vegada aquella en que vaig veure’m obligat a fer-ho al metro perquè se m’havien indigestat un pèsols que m’havia menjat per dinar. I de vomitat en vomitat han anat transcorrent els minuts fins que la segona hora d’spinning ens ha xuclat a tots cap a dintre la sala. Ara era el torn de l’aeròbica baixa i la classe tornava a estar de gom a gom. Apa!! Tornem tots a cremar torrons!!

De tornada a casa, i per si encara m’havien quedat més ganes de fer esport, he pensat que, com que visc en un carrer estret que té una vorera molt estreta, la podia recórrer tota (bé, quasi tota, menys el tros del número nou al número onze que hi ha uns pivots per a que els cotxes no hi estacionin a sobre) fins al portal de casa meva saltant de cotxe en cotxe, ja que aquest estaven aparcats ocupant tot el tros reservat pels vianants. Són les coses que té el Nadal!!

8 comentaris:

mas de mi que de... lirio ha dit...

Se que irrumpir en tu espacio de esta manera no es justo ni bonito pero me he apuntado a mi primer concurso, un año en un post y la verdad es que me hace mucha ilusión llegar al jurado… lamentablemente me he apuntado tarde y para que ellos me lean necesito votos… muchos votos. No es mi intención ganar el viaje pero si que mis palabras lleguen….
Gracias por tu atención.
Guardare tu blog y luego lo leeré con calma… es lo mínimo que siento hacer para compensar mi invasión.
Felices fiestas!


Si la montaña no va Mahoma, Mahoma va a la montaña.

“Trescientas sesenta y cinco palabras y ya me quedan menos para tanto vivir… “
A la espera de que este sea el otro, voy diluyendo los días, arrastrando las horas, suprimiendo segundos como si la vuelta de página en un calendario aun vigente resolviera los silencios que no responden a cada una de mis dudas.
Ilusa esperanza que espera milagros… un día es un día y no por traspasar ese instante que lo convierte en el siguiente deja nuestro equipaje en la línea que lo aparta del momento presente.
El hoy aun clava sus dagas en el fondo de mi alma…
Mañana aun seré yo.

Y si te ha gustado, “VOTAME” jejejej
http://lirioenelespejo.blogspot.com/2007/12/trescientas-sesenta-y-cinco-palabras-y.html

Uri ha dit...

La nevera és teva? Sigui com sigui, explica'm que fa el dvd del rey león allà.

Salutacions d'un que va treballar el dia de Sant Esteve (i Nadal, i Any nou i Reis...)

Jordi ha dit...

No, la nevera no és meva. Pots estar tranquil. Crec que en comptes d'un DVD del rey León hi hauria la trilogia del Senyor dels Anells o quelcom semblant.

Et compadeixo per haver de treballar per Sant Esteve, Nadal, etc, etc... A mi ja només el queda el dia 31 de desembre de vacances...

Jordi.

Mariona ha dit...

Avui finalment he anat a spinning amb unes dècimes de febre (que quan he acabat ja havien desaparegut) i esperava que no hi hauria ni déu al gimnàs, més o menys seguint la tònica dels dies previs a festes. Doncs per la meva sorpresa, estava força ple. És cert això de comentes que tothom vol cremar els turrons. Fins i tot el professor ha llençat un: VINGA, TOTS A CREMAR EL TURRÓ DE XIXONA!! ;-)

Jordi ha dit...

Sí, és com la consigna del Nadal!! Cremem tots torrons i com més millor!! Curiós, si més no... Apa, et deixo que he de seguir menjant torrons... jajajaja

Jordi.

Alba ha dit...

je je je je, molt bona pregunta. A la nevera o on hi càpiga. La veritat es que aquest dies porta el propòsit d'entrada del nou any d'apuntar-te a un gimnàs. Bé, el que tenen temps, perquè ni els dies de festa faig festa.
Salutacions

Alex. ha dit...

Jordi, molt bo aquest post!!
Llàstima que la nevera no sigui la teva, anava a preguntar-te que cony hi fa en allà dins la bombeta i el paper de water... vols dir que no és pas teva aquesta nevera? mmmmmmm no sé, no sé!!

Normalment, després de les cremades de torrons al estil spining, el "bestiar" va al cinema i s'afarte de crispetes i coca-coles, i al endemà tornen al gimnàs a cremar les crispetes... d'això en dic una dicotomia políticament correcta.

... què nassos hi fa el paper de water a la nevera??????

Jordi ha dit...

Paraula!! Aquesta nevera no és meva. La meva està més buida!!

Sí, som la societat del consum desenfrenat en el menjar i la posterior anada al gimnàs per compensar els excessos!

A mi el qu més em sobte de la nevera és la pel·lícula de "El Rey León". Imagino que els DVD's no porten l'etiqueta de "Manténgase en frío"...