dimecres, 5 de desembre de 2007

No m'agrada el Nadal.

Doncs sí, jo sóc d’aquesta minoria d’éssers humans que no li agrada el Nadal. Sorpresos? Ho sento!! No puc amb ell. I mira que ho he provat fent bona cara i integrant-me amb els costums, però no hi ha manera. Tot seguit intento explicar-me, de manera entenedora i fil per randa, el per què passo dues setmanes (les que duren les festes) d’autèntic patiment.

Quina dèria és aquest de posar llums a la majoria de carrers de la ciutat? Com tinguis la mala sort de viure en un pis (un primer o un segon) que la teva habitació tingui vistes al carrer, a l’hora de dormir és un infern. És com si dormissis de dia, però amb l’avantatge de que si obres la finestra tens UVA gratuït. Per cert, no us heu adonat que cada any les col·loquen més d’hora? Proposo que les deixin posades al carrer tot l’any i així menys feina, ja que es poden encendre quan vulguem (aprofitant festes majors, diades o qualsevol altre fet rellevant). Ah!! Això sí!! Després ens diuen per activa i per passiva que hem de ser respectuosos amb el medi ambient i estalviar llum i recursos, que si la contaminació lumínica de les ciutats, ... No tindrem bona sort i es tornarà a produir una altra apagada, no... Ah!! Per què no sé d’on va sortir aquesta tradició o qui se la va inventar, però estic segur que FECSA té alguna cosa a veure. Amb els diners que fa de més per aquestes festes gràcies a tota la llum que subministra per l’enllumenat nadalenc, segur que paga sobradament totes les indemnitzacions de l’apagada d’aquest juliol passat.

Una altra cosa que és superior a mi és veure Pare Noels per tot arreu que sembla que et busquin: vas a un centre comercial i pam!! Passeges pel carrer i pam!! Entres a una botiga de barri i pam!! Vaig a casa ma mare i pam!! Entres al lavabo i pam!! Si es que com voleu que no acabi dels nervis? Somio amb ells!! Per què n’hi ha de totes menes: de carn i ossos com els dels centres comercials que van amb una campana que no dubten a fer sonar tot repartint caramels (bé caramel, perquè només en donen un), que, penso, són aquells caramels que t’han dit tota la vida els teus pares que no agafis mai de desconeguts i és quan em pregunto que d’on han sortit aquests pares Noels i que si els nostres pares se’n refien i per tant pots menjar-te el caramel o millor que l’agafis i te’l guardis a la butxaca per llençar-lo al proper contenidor; de cartró o plàstic mida natural a algunes botigues que després digueu-me a mi on carai els guarden amb el lloc que deuen ocupar; petits als aparadors de les botigues; mitjans penjants dels balcons amb unes escales de plàstic que fan riure (i fan llums) i que tant de moda s’han posat fa tot just un parell d’anys enrere i que els xinesos de les botigues del tot a cent els venen amb una amplia rialla i és quan jo em pregunto si al seu país això també és tradició (que no crec) o ens ho han encolomat per la cara per tal de vendre i després riure-se’n; també n’hi ha d’aquells que tenen música i que es van movent al ritme del so que emeten i que si els escoltes més d’un minut (a part de que torna a començar la mateix tonada perquè només tenen una melodia emmagatzemada) t’agafa un mal de cap terrible; ... Ah!! I per si no en tenies prou amb un, apareix el trio calavera: els Reis mags d’Orient!! No faré sang d’ells que són com molt nostres.

Potser el mal de cap més gran que tinc quan ve Nadal és el tema dels regals. Què regalo? A qui? Aquesta última pregunta he de dir que amb els anys ja la tinc contestada. Amb això dels regals intentes ser original cada any, però per més que et trenques el cap al final acabes regalant coses pràctiques. Els pitjors, però, i que són els que us recomano que us en desfeu quan pugueu són els regals de compromís. Aquells que els has de regalar perquè no tens més remei (tradició familiar, per exemple) i per tant, intentes buscar alguna cosa que porti les mítiques BBB (bo, bonic i barat). I trobar això per Nadal és molt difícil, que les rebaixes comencen a partir del set de gener.

Felicitacions nadalenques. N'envio, però cada any sempre en reps alguna que no t’esperaves, amb la qual cosa quedes molt malament. Pots fer dues coses: enviar-la aquest any (amb lo que l’altre se n’adona que no t’havies recordat d’escriure-li perquè li arriba tot just dos setmanes més tard que ell te l’hagi enviat i qui es dedica a això no és tonto i de seguida lliga caps) o deixar-ho per l’any vinent (amb la qual cosa, també quedes malament perquè aquest any ell t’ha enviat quelcom i tu no).

Una de les maneres més fàcils d’assabentar-te si ha arribat el Nadal és mirant la televisió. Els anuncis delaten l’època en la que estem. El mític espot de la marca de Freixenet (que sembla que cada any hi hagi una norma establerta perquè duri més que l’any passat) on els protagonistes famosos cobren una milionada per sortir-hi i és clar, si a mi em paguessin el que els paguen a ells per ser els protagonistes també m’agradaria que arribés el Nadal. Les campanyes publicitàries de mòbils d’obligada compra per pares, mares, familiars i amics, trucades i missatges gratuïts per a tothom per ser Nadal (i no podria ser tot l’any?) no paren de bombardejar-nos els nostres cervells, ja que sempre hi ha un mòbil millor que el que ja tens perquè segur que el teu no fa això o això altre, encara que tu només l’utilitzis única i exclusivament per trucar i rebre trucades. Els anuncis de colònies i perfums diversos en francès o anglès (important que no sigui en un idioma que coneguem per a que sigui com més bo) que sembla que ho facin per posar calent al personal amb aquella veu suggestiva de dona i que una vegada ha passat el Nadal desapareixen com per art de màgia fins l’any vinent, ja que deu ser que durant l’any la gent no es deu posar colònies o que una botella d’aquestes dura tot l’any.

També hi ha el tema dels àpats o el menjar per menjar. És una competició que es celebra els dies de Nadal i Sant Esteve sobretot, on es posa a prova qui treu més menjar a taula i, per descomptat, qui pot menjar més sense agafar un empatx o sense haver d’anar al lavabo a vomitar. Jo sóc d’aquells que utilitzo la tàctica de menjar poc primer i poc segon (o millor dit no menjar tant primer i tant segon) per tal de, quan treuen els postres a la taula, enganxar per banda el paquet de neules de xocolata i poder endrapar-lo tot sense deixar-ne ni una. Ah!! I sóc un expert, ja que normalment aconsegueixo apurar el paquet fins que només queden tres o quatre, tot un rècord si tenim en compte el vermut previ al dinar, la sopa, la carn d’olla i el guisat de segon que m’he fotut abans. Els torrons no solc tocar-los, cosa que fa que cada any caigui la mateixa frase de “I ara què faig amb tants torrons si els he comprat per tu?”, a lo que jo responc quelcom semblant a “cada any et dic que a mi el torró d’ametlles, de trufa, de licor, de crema i de nata i els fruits secs i el guirlache no m’agraden, que només menjo les neules de xocolata i el torró de massapà, això sí, traient-li la fruita”. Crec que hauríem de fer una reflexió profunda i enriquidora tots plegats aquests dies i pensar que el món no s’acabarà després del dia vint-i-sis de desembre i, per tant, no és necessari menjar tant.

Empalmant amb el tema dels àpats estan, ineludiblement, les temudes reunions familiars: no les podríem fer durant l’any i de forma esglaonada que hem d’esperar-nos a fer-les només per aquestes festes? A part d’acabar embafat de menjar tant i de tot, acabes també empatxat de família perquè et veus per nit bona, per Nadal, per Sant Esteve, per final d’any, per cap d’any... Uff!! Llavors entenc el perquè no els veus durant tot l’any, perquè ja has fet unes dos setmanes intensives de família i durant la resta de l’any fas cura de desintoxicació.

Un episodi a part mereix la programació de televisió (deixant a part els anuncis). Què caram mirem si cada any fan les mateixes pel·lícules? No estem ja cansats de veure Els deu manaments, Ben-Hur, Los goonies (sempre la donaven per TVE1), Los fantasmas atacan al jefe (no faltava mai a la cita amb la graella de programació de Telecinco), Solo en casa (creuant els dits i esperant que no facin un cicle on incloguin la primera, la segona i la tercera entrega) i Disney y la navidad?

Si us he de ser franc, el dia que menys em desagrada és el dia 1 de gener: cap d’any. Per què? Dons perquè és l’únic dia on pots triar (poc o molt): el concert de música clàssica per TVE1 o els salts d’esquí per TVE2. Vosaltres per quin dels dos preneu partit? Això sí, sempre i quan la nit abans no hagis pernoctat molt i, per tant, no hagis de fer cura de son o no tinguis una ressaca terrible degut a la gran quantitat de beguda que has ingerit pagant el gust i les ganes per la macrofesta de torn on mai pots acabar les setanta consumicions que van incloses al tiquet que t’ha costat quaranta euros degut a la gran quantitat de gent que, com tu, fa cua a la barra intentant acabar les setanta consumicions que van incloses al tiquet que, com tu, han comprat i els ha costat quaranta euros (el mateix dia cinquanta a les guixetes).

Ah!! Me’n descuidava. El que més m’agrada de Nadal és la paga extra que es cobra al desembre. L’espero amb autèntica devoció!! Això sí que s’ha de celebrar!!

4 comentaris:

Mariona ha dit...

Hola Jordi. Ens coneixem de la passada Rupit-Taradell. Si no saps de què et parlo, pregunta-li al teu amic Jaume i t'ho explicarà, jeje. Molt bona aquesta crítica que has fet del Nadal. Tens bona part de raó. Per cert, a mi també només m'agraden les neules i el torró de massapà (sense fruita, jajja). Només de pensar en tots els àpats que ens esperen, ja quedo empatxada. Ens veiem a la cursa dels Nassos!

Jordi ha dit...

Ei Mariona!!! Doncs no en parlem més: de massapà i sense fruita. Que per cert, per què el fan amb fruita si tothom la treu? En fi, un altre tema curiós... Vinga, ens veiem a la cursa dels Nassos. Demà vaig a apuntar-m'hi i em sembla que el Jaume, segons el seu blog, no ha perdut el temps i ja fa com 4anys que es va apuntar jejeje.

Anònim ha dit...

Sense comentari!

Ona ha dit...

Totalment d'acord, jo també sóc anti-nadal.