dilluns, 15 de desembre de 2008

La Marató de TV3.

Ahir, com per la majoria de vosaltres és sabut, es va celebrar la Marató de TV3. L’Alba i un servidor vam participar de voluntaris. La tasca que em van assignar va ser la de cap de taula. Sonava bé... Les hores prèvies estava nerviós. No m’havia llegit les tasques que havia de fer, i pel que anava llegint a mesura que m’estudiava el paper que ens havien entregat a la sessió de formació, ho veia cada vegada més complicat: resoldre dubtes als telefonistes, encarregar-me de subministrar butlletes, parlar amb els de la Caixa (parlem?), amb els auditors... En fi, un munt de coses que no m’entraven al meu cap atrofiat quan les intentava memoritzar. Semblava un examen final d’aquells de quan anava a l’escola. Fins hi tot durant trajecte de casa a la carpa on havíem de presentar-nos vaig anar amb el paper a la mà llegint-me’l i rellegint-me’l.


Pels voltants de la carpa del campus sud de la Diagonal, vam començar a trobar-nos a senyores (o senyors...) d’aquelles que fumen, duen bossa de mà i parlen de tu i jo els volia preguntar en la meva qualitat de cap de taula si volien fer alguna donació per la Marató de TV3. L’Alba no em va deixar. Llàstima, perquè segur que tenien moltes coses interessants que aportar...


Només arribar, ens acreditem, deixem les coses al guarda-roba i pugem a la sala de descans, que estava plena de coses molt bones per menjar i beure. Amb la panxa plena segurament que es podia fer millor la feina...


Arribat el moment, ens van cridar als caps de taula i van fer-nos entrar a una sala immensa ocupada per deu fileres de taules llargues amb deu telèfons cadascuna. A mi va tocar-me la taula nou. Hi havia nervis entre tots. La noia que tenia de cap de taula al costat no parava de preguntar-me coses i jo no parava de respondre-li el que em donava la gana. M’atabalava una mica els seus aires de superioritat. Li deia per espantar-la que s’aprengués les seves tasques perquè passaria el responsable a fer-nos preguntes i si no les sabíem ens desqualificarien. Sembla que la tàctica va funcionar i va deixar-me respirar una mica.


A les vuit, i quan tothom ja era al seu lloc (telefonistes, encapçadors, auditors, runners,...) van donar l’ordre de penjar els telèfons que romanien despenjats i vam entrar en acció. Va trigar a sonar la primera trucada, però quan vam sentir el so del telèfon va haver-hi un ohhhhh general. Com quan obres un regal de Nadal!!


S’ha de dir, però, que el volum de trucades pel que fa a la meva taula no era exagerat. Anàvem fent, jo anava recollint butlletes i contestant preguntes, però hi havia algun que altre voluntari que estava amb els braços creuats. Feia conya amb el cap de taula de la meva esquerra que ocupava la darrera taula (la que feia deu), perquè ells sí que estaven morts de fàstic. No sé si no funcionava el desviament de trucades o no hi havia gaire volum de gent per fer donatius, però van passar-se una bona estona (sense exagerar mitja hora llarga) de braços plegats. Jo, anava fent la meva feina, i de tant en tant li anava dient al meu homòleg: “Veig que no et treballen molt els teus... Els meus, en canvi, són una màquina de fer calés!!”. El moment més emotiu, però, va ser quan el primer component d’aquella taula va rebre la primera trucada. Sí senyor!! Rialles de felicitat i gairebé abraçades i petons entre tots els del grup. Jo els vaig animar a fer l’onada i tot, per celebrar-ho!


Una de les funcions que vaig autoassignar-me va ser la de donar-li conversa al pobre runner (noi encarregat de recollir les butlletes plenes que els donaven els caps de taula i portar-les als encapçadors) que tenia al costat. Com que el volum de feina era bastant baix, se m’avorria. Em va fer un anàlisis detallat del volum de trucades res

pecte al que s’estava emetent en aquell moment per TV3 (teníem televisors distribuïts per la sala i ho podíem veure). “Ahora hay más llamadas porque están emitiendo anuncios”, “Dentro de poco bajarán las llamadas porque es la hora de preparar la cena”, ...


Amb el volum de trucades gran, sobre tres quarts de nou, vaig girar-me un moment cap a la taula de darrere, els pobres que no tenien gairebé feina ni moltes garanties de tenir-ne, per més que ells volessin, i els vaig veure a tots deu xerrant per telèfon! Quin alegria!! El cap de taula regalimava felicitat per tots cantons, m’assenyalava la taula i reia. Vaig acostar-me, li vaig donar la mà per felicitar-lo i discretament i amb un somriure als llavis li vaig rec

ordar que la meva taula el guanyava de carrer, que havíem recaptat ja un munt de diners i que ja era hora que els seus deixebles es posessin a treballar.


I arribades les nou de la nit, van baixar en sec el nombre de trucades. Segons l‘anàlisis del meu tècnic/runner, era degut a que estaven emetent el telenotícies i que la gent estava sopant. Els telefonistes anaven xerrant entre ells, els de la taula de darrere, que seguien amb la seva ratxa de rebre ben poques trucades, van començar a jugar a fer carreres amb els bolígrafs, un altre va fer una pancarta que posava: “M’avorreixo, truca’m”. En fi, que cadascú passava els moments de tedi de la manera que podia. Una noia de la meva taula va trucar des del telèfon on rebíem les trucades a la seva mare per obligar-la a fer una donació. “¡Pues tu sabràs cuánto quieres dar!”, li anava dient, “el dinero es tuyo”.


Minuts abans de que acabés l’informatiu, va passar una dona per la taula i ens va comentar que en breus instants connectarien en directe amb la sala i que tots havíem de fer que parlàvem per telèfon i teníem molta feina. Caram! Això és pur màrqueting, li vaig comentar. El company analista/runner va fer que sí amb el cap per afegir que “dentro de poco la gente habrá acabado de cenar”. Jo vaig dir-li a la senyora del màrqueting que si de cas ja agafaria una ampolla d’aigua i faria veure que parlava per telèfon, pel tal de motivar també a la gent i perquè veiessin que no estava parat. De totes maneres, no va caler tanta parafernàlia, ja que després del TN el nombre de trucades va pujar vertiginosament i fins i tot els de la taula del darrere rebien trucades i el meu analista/runner estava content perquè la gent havia acabat de sopar.


A les deu de la nit, quan es va produir el relleu, vaig comentar-li a l’Alba que m’hagués fet il·lusió agafar alguna trucada, i com que vam sentir que potser quedaven telèfons lliures, va estar d’acord en quedar-se i fer també el segon torn. En una taula que vam veure dos llocs buits ens vam assentar i vaig poder complir el meu petit somni de parlar amb la gent i recollir donatius. Va ser molt reconfortant el poder parlar amb la gent (grans, petits, mitjans, homes, dones, ....) i sentir com ells també t’animaven i t’agraïen la tasca que feies.


La veritat que les quatre hores que vam estar fent feina se’m van passar volant!! Uns minuts abans de les dotze vam marxar per poder agafar el metro. Sortint, la nit era freda i plujosa, però nosaltres teníem les mans calentes de tant escriure i el cor alegre de satisfacció per haver aportat el nostre petit gra de sorra a una causa solidària. Estàvem feliços... però jo patia per les pobres senyores que fumen i parlen de tu que estaven a fora mullant-se. N’hi havia una que no portava pantalons i ensenyava el cul. Imagino que hauria perdut els pantalons en algun lloc. Si es que la gent es despistada...


ANÈCDOTES.

- Un dels donants era una senyora que es dia Generosa Catalán. Veieu com no està renyit el nom amb el cognom...

- L’Alba va recollir imports de donacions bastant altes: 300 euros, 600 euros i una de... 3.000 euros!! Increïble fins on pot arribar la solidaritat de la gent!!

- Hi ha hagut un moment que hem acabat totes les butlletes que hi havia i fins que no n’han portat més, hem hagut d’agafar les peticions telefòniques en folis partits per la meitat. Finalment, n’han arribat més, i hem pogut tornar a la normalitat de la butlleta impresa.

13 comentaris:

bajoqueta ha dit...

Realment vau fer un bon acte, anireu al cel :)
Fora bromes ha de ser molt emocionant rebre una aportació molt gran de diners, i poder creure en l'espècie humana.
Tant de bo tots els diners arribessen on tenen que arribar...

òscar ha dit...

molt bona feina jordi. són petits actes que no tothom sabem/en fer en el seu moment!!! per tant, i de cor: moltes felicitats!

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
Quan ahir vaig mirar TV3, vaig pensar en la teva col.laboració. Bona feina!
salutacions
Sílvia

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

M'he llegit el teu post i m'ha donat alegria...
Et felicito, xiquet, a tu i a l'Alba, per la feina que vareu fer!! :-))

Alex. ha dit...

M'ha agradat el relat!!

I tu fent de Cap de Colla... entreteniment assegurat!

Enhorabona!

Silvi ha dit...

No saps quant m'alegro que tu i l'Alba hagiu fet aquesta feina d'ajuda. Dius que vau sortir amb el cor alegre i t'entenc us entenc, i és que encara que no ho sembi ajudar en el que cada un pugui reconforta l'ànima, sona cursi però així ho veig.

Us felicito de tot cor i ara ja esteu enganxats, l'any que ve a repetir experiència.

Una abraçada a tots dos.

Jordi ha dit...

Bajoqueta: sempre he pensat que de tots aquests donatius se'n queden part pel camí. Sóc bastant incrèdol amb aquestes coses. Potser la Marató, al ser més d'aquí, més nostre, sembla que no hagi de passar.

Òscar: Gràcies!! Tota una experiència!

Silvia: Gràcies!! Crec però que no vam sortir...

Assumpta: Moltes gràcies!!

Alex: em van faltar els grallers i la folra... jejeje

Silvi: No dubtis que si puc, intentaré repetir l'experiència!!

Fran ha dit...

Hola Jordi, diumenge em vaig recordar molt de tú, pensant que estaries allà fent aquesta tasca tan maca.
Bona xifra al final i divertides anécdotes. Amb això dels noms curiosos podries fer un post un dia...
Bon treball. Una abraçada.

toni ha dit...

jo no podia ser menys... i clar, em vaig recordar de vosaltres entre cata i cata... jejejee!!

ja saps el que penso... moltes felicitats per la tasca que heu fet els dos!! Sempre apunt per ajudar i estar allà!!

el proxim any vinc jo... però vull que tu siguis el cap de la meva taula!! jajajaaa!!

Jordi ha dit...

Fran: Moltes gràcies!! Una experiència molt enriquidora.

Toni: m'ho imagino, que entre copa i copa de vi vas pensar en nosaltres!! No diguis mentides!!
Si em deixen, fet!! Ara hauràs de currar, eh?!! jajaja
Tu el que vols veure en veritat són les senyores que fumen i parlen de tu que estan per fora...

Albert ha dit...

Felicitats!
M'han fet gràcia el runner i aquesta que es diu generosa catalán!

Adéu!

Jordi ha dit...

Gràcies!! Pertonatges curiosos...