dilluns, 8 de desembre de 2008

The North Face Ultra-Trail du Mont-Blanc: el vídeo.

Dijous quan vaig arribar a casa vaig trobar-me una sorpresa a la bústia: m’havia arribat ja el video de l’UTMB que havia demanat feia un parell de mesos. Com un nen amb sabates noves vaig treure el precinte, vaig obrir la tapa, vaig treure el DVD i vaig tocar-lo per tots cantons. Tenia moltes ganes ja de tenir-lo a les meves mans, de recordar aquella petita aventura que vam emprendre el gener d’aquest any apuntant-nos amb el Jaume i que va finalitzar el dia trenta d’agost a Chamonix quan després de vint-i-tres hores i cinquanta-vuit minuts d’estar caminant per cobrir el noranta-vuit quilòmetres.

No ha estat fins avui, però, que l’he pogut veure. I la veritat és que he sentit un munt de coses que no sé si us ho podré arribar a explicar. He sentit tristesa, pena i enyorança dels moments que vam viure allà, de la gent que vam conèixer, dels moments que vam compartir, de la fondue que ens menjar el primer dia per sopar.... He rigut i m’he emocionat tornant a veure els llocs per on havíem passat. Se m’ha posat la pell de gallina quan l’speaker feia el compte enrere, donava la sortida a Courmayeur i sonava aquella música celestial pels altaveus. He fotut un crit quan he vist que l’Albert dels xino-xano sortia amb un primer plano. He tornat a tenir aquell gust a la boca d’aquell sabor tant especial de la beguda isotònica Maxim que donaven als avituallaments. He recordat amb patiment els darrers quilòmetres, quan li vaig dir al Jaume que si volia tirar, que tirés, que jo no volia córrer, perquè tota la baixada que quedava era un xic perillosa i no volia jugar-me una torçada de turmell. I l’arribada!! Caram l’arribada, quan vaig donar el sí vull al Jaume de fer el darrer tram pels carrers de Chamonix corrents malgrat que m’aguantava amb pinces, tot lluint l’estelada a l’esquena i passejant els seus colors tant bonics per la ciutat amb tota la gent aplaudint i donant-te l’última empenta perquè poguéssim assolir la nostra fita. Es tractava d’arribar dignament, crec que va dir-me. Però és clar, dignament després de gairebé vint-i-quatre hores caminant, era possible?

I m’han tornat a venir unes ganes terribles de ser allà de nou, de patir, de gaudir, de córrer, de saltar, de caminar, d’assentar-me a descansar, d’omplir el camelbak, de desplegar els pals, de treure l’estelada i de calçar-me de nou les bambes per tornar a descobrir aquelles muntanyes i trepitjar aquells camins que ara són una mica menys desconeguts per mi. Llagrimeta...

6 comentaris:

Jaume ha dit...

Jordi no dubtis que tornarem...

Assumpta ha dit...

Ostres... no sé què dir... només que us felicito ben sincerament!!! :-))

robert mayoral ha dit...

recordar aquells moments ha de ser bestial, però ara tens un record per cansar.te veient-lo i ensenyar-ho a molts per posar-lis les dents llargues!

Jordi ha dit...

Jaume: a per ells!!

Assumpta: gràcies! Tota una gran experiència d'aquelles que no s'obliden mai.

Robert: Sí, és veritat, però crec que per gent que no apreciï aquestes coses és com si els hi mostressis les 500 fotos del cap de setmana a Lloret de Mar... jajaja

Alex. ha dit...

Em penso que ja t'ho he dit algun cop però, t'ho torno a dir:

Quan et moris... et dissecaran i et posaran en el vestíbul del teu Centre Excursionista, i qui sap, poder una Creu de Sant Jordi et cau!!

Jordi ha dit...

jajaja mentre la creu de Sant Jordi no em caigui a sobre!! Més que res perquè si estic dissecat pot comportar-me el trencament d'alguna extremitat: les superior, les inferiors o les mitges (depèn de com em dissequin...).