Cap de Rec’09: una marxa pel paradís.

Heu estat mai al paradís? Feu un exercici, tanqueu el ulls i intenteu imagineu-lo? Com el veieu? A mi, no em cal fer-ho. Una vegada a l’any hi sóc. I aquest dissabte passat vaig tornar a estar-hi. És un lloc d’on no voldria marxar mai. Voldria quedar-m’hi. Estar-m’hi hores, dies, contemplat les muntanyes, les vaques, els cavalls, l’herba, les clapes de neu, els llacs, els rius, els arbres, els camins... En definitiva, voldria quedar-me per sempre al paradís. Allà on cada arbre, cada pedra, cada racó té quelcom que el fa especial, màgic, idíl·lic.

I això és el que fan els companys del Club Muntanyenc Sant Cugat, acostar-nos per una vegada a l’any a aquest jardí de l’Edèn. Gràcies a la Marxa de Cap de Rec gaudeixo del meu particular Paisatge favorit de Catalunya (TV3, em sentiu??). Si voleu ser-hi l’any vinent, ja ho sabeu! Això sí, aneu preparats perquè aquesta visió excepcional no és gratuïta, sinó que ho haureu de suar de valent i ho haureu de patir. Amb els seus cinc mil metres de desnivell acumulat (dos mil cinc-cents positius) i els seus cinquanta-un quilòmetres de distància, és de llarg una de les marxes més dures de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Algú ha dit que arribar al paradís és fàcil?
El camí cap al paradís començava aquest dissabte passat al refugi de Cap de Rec, al costat del poble Lles de la Cerdanya. La sortida, a les sis del matí. La temperatura ideal, uns tretze graus, que per ser l’hora que era ja feia presagiar un dia molt calorós, com així va ser. La companyia, perfecte. Per primera vegada aquest any érem deu components del club: el Xavi, l’Atleta, la Txell, la Maria, els germans Vernet, el Josep, el Jaume Abella (el president del club) i l’Enric.

Sempre dic que aquesta marxa té dos pujades, però quines dues dos pujades! Ho podeu veure al perfil. La primer comença ben d’hora en territori català, quan arribats al poble de Viliella, esmorzem i cap amunt que fa pujada! Des d’una alçada de mil cinc-cents i pocs metres s’arriba gairebé a dos mil cinc-cents. Mil metres positius que per començar no està gens malament. I mentre pugem i pugem, ens acompanya la remor del riu Vallcivera que baixa carregat d’aigua, i anem gaudint d’imatges tant espectaculars com aquestes:
La sorpresa de la cursa ens la vam emportar quan alguns privilegiats que fem més el badoc, vam poder veure un esquelet d’un cavall:
A dalt de tot del Port de Vallcivera, ens dona la benvinguda el llac de l’Illa, immens, majestuós, enorme, i ens permet per primera vegada trepitjar una mica de neu:

I després, baixant cap a la font de la Closa, resseguint la vall del Madriu, també imatges per emmarcar: La segona pujada és en territori andorrà. Una impressionant ascensió molt exigent des dels mil dos-cents i pocs metres fins als dos mil cinc-cents setanta. Tu, la muntanya, les teves cames, la teva respiració, el soroll del batec del cor (pum-pum-pum), un pas, un altre, ... De tant en tant, una parada per recuperar l’alè que en les tres hores i mitja de pujada s’agraeix molt. Només deu, vint o trenta segons, per beure aigua, per agafar aire i que la respiració es calmi una mica. Després, continuar cap a dalt, cap a l’objectiu. A poc a poc, un pas, després un altre. Qualsevol cosa és bona per concentrar-se: una cançó, una acudit, una anècdota... I pas a pas, acabes arribant a un prat immens on el refugi de Perafita (situat a dos mil dos-cents metres) et dona una petit respir. Deu minuts, el temps perquè els meus companys de camí arribin en grup: l’Atleta, el Raul i el Xavi.
Però encara queden els gairebé quatre-cents metres més exigents. Els pitjors. Els que et fan coronar el cim de la marxa, el collet de Sant Vicenç. Vaig mancat novament de forces i una mica marejat per un nou malestar a la panxa (tercera marxa que em passa) i la conseqüent mala alimentació que porto. Pensant pensant, crec que sé d’on en ve: el metge, pel mal a la cama, em va recomanar que em prengués un voltaren al començament de la marxa i crec que podria anar per aquí. Prenc nota per la propera. Potser l’alçada i l’esforç acumulat també en tenen part de culpa. De totes maneres, després de patir el que no està escrit, arribo l’últim del grup al collet. M’assec en una pedra. Un minut, dos, tres... els companys demanen de continuar però a mi se’m fa una muntanya (mai millor dit) aixecar-me. Ara tot el que queda és baixada i pla.
Després de dotze hores i quart, tornava a ser al refugi de Cap de Rec. Cansat. Enfonsat. Fet pols. Però amb la sensació d’haver trepitjat per tercera vegada el paradís. Els companys, coneguts i amics que ja havien arribat m’aplaudeixen i em donen ànims als darrers metres. Ho he aconseguit de nou! Estic feliç! Content! Cofoi! Francament ho he passat bastant malament. Fa temps que no ho havia patit tant. Però la recompensa final per l’esforç realitzat, i tot el que vaig poder veure, paga la pena. Fins l’any que ve, Cap de Rec!
Si voleu veure més fotos, aquí les trobareu. Paga la pena fer el clic, us ho recomano. I no perquè hagi fet jo les fotos, perquè amb els paisatges tant bonics que hi ha, gairebé es fan soles!