De reunió... imprevista.

Avui, una hora abans de la reunió, m’han comentat que havia d’assistir-hi (d’aquí això de qualificar-la d’imprevista). Una presentació per un canvi de versió del programa informàtic amb el que treballem on ens exposaven les noves funcionalitats (bonica paraula) que oferia la nova versió. Quan ha arribat l’hora, he recollit el meu dossier a tot color acabat de sortir de la impressora i que algú gentilment havia deixat a sobre la meva taula.... i som-hi que a la sala hi falta gent.

Arribats a la sala de reunions, salutacions a tots els presents (coneguts i no coneguts) i m’assec a l’única cadira lliure, al costat d’una consultora externa. Se’m queda mirant i em pregunta si sóc el Jordi. Li dic que sí, seguit d’un i tu eeeetsssssss (evidentment no sabia qui era ni el seu nom)... La Pilar, em deixa anar. Tirant d’acudit i que perquè no es notés que no sabia li he etzibar allò de bona memòria seguit d’un somriure i una guinyada d’ull. Si es que quan vull fer-me el simpàtic...

Quan ja hi érem gairebé (dic gairebé, perquè ha estat un continuat regalim de gent que anava entrant) ha començat a xerrar l’orador, expert en tot el que es pugui ser expert, destre en recordar sigles i sigles de noms de coses que no duen enlloc i portat directament, per tots nosaltres, de les espanyes madrilenyes més profundes que es fan i es desfan (tocant a la famosa Sierra), amb posat de xulapo i marcat accent de Madriz. Llavors m’he endut el primer ensurt del matí. No és que l’orador tingués un color diferent de pell. Pàl·lid. Blanc. Ans al contrari. Però quan la llum del projector li ha anat a parar a la cara... hòstia! ... s’ha tornat de sobte tot groc, amb el consegüent vot de la cadira que he fet. Allò era rigor mortis, us ho prometo! Quina mala estona que he passat!

La cantarella més utilitzada per aquest personatge era un “eeeeeee” que pujava i baixava de ritme i to mentre pensava el que havia de dir després. De tal manera que quan entrava en un bucle eeeeeeeeistic d’aquest, era seguit per la concurrència amb un gest de vinga, som-hi, que tu pots treure-ho, mentre aguantàvem l’aire i anàvem fent cops de cap fent que sí. Finalment quan aconseguir arrencar la següent frase, se sentia a la sala una respiració profunda per part de tots i es produïen un seguit de mirades còmplices amb el que tenies al costat (menys amb la tal Pilar, que era de l’empresa de l’orador) i al davant.

He vist que tothom començava a prendre notes i un servidor no sabia què carai apuntar, si estava tot a la presentació escrit. Per no quedar malament a ulls dels caps i de la gent que m’envoltava, he començat a apuntar amb cara d’interessant frases com: la gent apunta coses i jo no sé què apuntar o apunto coses per apuntar o crec amb el Guardiola entrenador totpoderós, perquè es veiés que un servidor també prenia notes.

Al començament costava una mica de passar l’estona. Anava avançant pàgina a pàgina i jo que tenia clar la quantitat d’aquestes que tenia la presentació (un total de seixanta-set), veia que la cosa s’allargava de mala manera. S’enrotllava i s’enrotllava. I parlava i parlava. I li donava voltes a les coses amb aquella seguretat de saber-se dominador de la situació i agradant-se a sí mateix mentre tot un conjunt de parells d’ulls el guaitaven demanant més i més informació per a les seves neurones del cervell.

Passada la primera mitja hora, s’ha produït el caos en la presentació quan l’orador ha començat a passar pàgines de la power point que es projectava a la paret i els assistents ja no sabíem a quina pàgina de la mateixa presentació que teníem impresa just davant nostre estava. Per gestos, hem començat a opinar, talment com si fóssim àrbitres de bàsquet i marquéssim el número d’un jugador que ha comès una falta personal. Un senyalava la vint-i-nou, l’altra la trenta-u. Jo per despistar, la tres-cents quaranta-quatre, tot alçant la primera pàgina que tenia davant.

Deu minuts més tard, ha arribat el moment més complicat per mi. M’ha començat a entrar aquella sopor i aquella són que t’entra quan una cosa t’avorreix soberanament i perd tot l’interès que hagi pogut tenir en algun moment. Llavors, com un Berlusconi qualsevol a la final de Roma, m’he començat a quedar adormit amb els braços creuats i fent petites capcinejades, fins que m’ha vingut un cop de colze la meva dreta (la Pilar no, eh!) per avisar-me que la cosa es notava una mica. Us he de posar en el meu lloc: el sorollet del ventilador de l’ordinador, el brunzit del projector, aquella caloreta de sala on hi caben vuit persones i n’hi ha vint... En definitiva, un cúmul de circumstàncies que han pogut amb mi i amb el cansament que arrossegava.

Així que per mantenir-me despert i no adormir-me, m’he posat a contemplar les sabates de les dones que tenia davant, justament a la part oposada de la taula de reunions al voltant de la qual estàvem asseguts. Us puc informar que la tendència femenina per aquest estiu són les sabates obertes per davant i amb una mica de taló.

Finalment, després del torn de preguntes i aclariments diversos, la reunió s’ha acabat i he respirat tranquil. He fet les estirades de rigors de músculs del cos (braços i cames sobretot) i he sortit de la sala comentant la jugada amb un company. Més o menys pensava igual que jo. Uff!!