dimarts, 6 d’octubre de 2009

A cavall.

Molta atenció al personatge de la fotografia anterior. O sigui, un servidor. Molta pinta de genet no faig, ho sé! Només cal fixar-se amb la vestimenta: samarreta Springfield de la temporada passada, bermudes tipus jugador de golf i bambes Nike. Res que podríem considerar material reglamentat per muntar a cavall. Bé, la única cosa el casc, i perquè ens l’han obligar a posar a la hípica. És a dir, que quan he fet la meva entrada triomfal i m’ha vist el monitor, segur que ha pensat: “Aquest és de Barcelona. Un urbanita!”. Doncs sí, i amb molta honra. Els pantalons llargs me’ls he deixat a casa (fa calor), de botes de muntar no en tinc (bé, ni de pluja tampoc), i de samarretes que facin el fet, tampoc. El barret de cowboy no me l ‘han deixat portar...

El temps contractat ha estat de dues plàcides i tranquil·les hores. Al començament (abans de pujar al cavall, vull dir) semblava tot molt maco i idíl·lic: una bonica excursió a cavall pels Aiguamolls de l’Empordà. Però al final, ha acabat convertint-se en una autèntica tortura.

Com us deia, només pujar al cavall ja me n’he adonat que dues hores a sobre aquella bèstia era una cosa inhumana. Tant per ell com per mi, vull dir. Primer l’alçada a la que veus les coses i després el mal que et fa a diverses parts del cos.

Vagi per endavant que l’animal, de nom Perezosa, i un servidor al començament no ens portàvem molt bé. Com el seu nom bé indica li costava de tirar i sempre anàvem uns metres més endarrere del monitor i de l’Alba, que semblava haver-li enganxa el truc de pressa. El monitor m’aconsellava que li donés petits cops amb el taló al cavall i que aquest acceleraria el pas. I sí, sí, tenia raó: accelerava una mica el pas, però quan li donava la santa gana. Jo patint per si m’accedia amb la força dels cops i la euga ignorant-me per complert.

Després ha vingut l’etapa en que, cop de tacó que li fumia a la panxa ella em responia movent el cap amunt i avall de manera incontrolada, com dient-me que sí, que sí volia córrer que baixés del cavall que tenia dues cames molt maques que m’hi portarien. I no la treies d’allà, per molt que li parlessis o li acaronessis el llom. Ella es feia l’ofesa. Ai, no sé a què em recorda... Ha arribat a buscar les lesions físiques vers la meva persona: passava pel costat de branques que m’anaven a l’alçada del coll, per esbarzers alts i punxeguts, inclòs ha simulat una relliscada per veure si em feia caure del cavall. Tot de manera molt subtil... El monitor ha dit quan ha relliscat: “No et preocupis, que ha perdut la mà!”, i llavors jo he pensat en la mà del logotip de Madrid 2016 i m’he dit que quanta raó tenia, que havien perdut...

L’etapa que hem encetat una mica més tard ha estat la de les ordres contradictòries. És a dir que ella movia el cap a dalt i a baix, jo li tirava de les regnes cap endarrere perquè no ho fes (seguint ordres del monitor), i ella interpretava que volia que parés (sé que ho feies expressament, Perezosa!) i llavors jo li donava copets amb el taló a la panxa perquè corrés més. O sigui, que era una mena de frena i accelera que no hi havia qui ho entengués.

Com que veia que l’animal i jo ens havíem d’entendre d’alguna manera per arribar a bon port i allò anava cada vegada de mal en pitjor, he decidit arribar a un acord tàcit amb ella (ja se sap que amb les dones s’ha de negociar molt bé). Jo no li tocaria molt els nassos, és més, ni la molestaria. Només em dedicaria a contemplar el paisatge i els encontorns mentre que ella només s’hauria de dedicar a fer la seva feina: seguir el cavall capdavanter. Aquest binomi perfecte ha durat uns quant minuts, fins que ella s’ha tret un dret heretat dels funcionaris: fer el vermut mentre s’està treballant (sobretot en dates assenyalades o festivitats de guardar). Es veu que teia gana i cada dos per tres volia parar a menjar. Seguint ordres del monitor, cada vegada que ho feia, jo no l’havia de deixar, i per tant, havia de pegar una estrebada a les regnes.

Quan ja ens dirigíem cap a les quadres, ella ha començat a tirar. Imagino que impulsada per una força interior provocada pel desig de desfer-se de mi veient que ja arribava a casa. Ha estat l’estona que ens hem portat millor: home i euga, format una parella de ball perfecta, conjuntats, units, cavalcant vers l’horitzó (on es veia una gasolinera Petronor). Inclòs hem cavalcat durant un metres!! Crec que allà és quan ha nascut l’amor entre ella i jo. Ha estat a primera vista, però!

Finalment el suplici (pel meu maltractat cul) i per la seva pobra esquena s’ha acabat i hem arribat sans i estalvis a bon port. He desmuntat i m’he sentit John Wayne per la forma de caminar. Ah!! I he fet estiraments per l’abductor, com segurament feien tots els del l’Oest, John Wayne inclòs (el que no sé si tenien una zona expressament dedicada com al DIR) i m’ha anat la mar de bé!

Quan el monitor ens ha preguntat si tornaríem alguna altra vegada, jo li he respòs: “Sí, però el següent cop muntaré sense sella, com els indis!”.

15 comentaris:

Clidice ha dit...

si home si! cada dia n'estic més convençuda: ets fan de chuck norris! però de carrer! XDDDDDDDDD

Alex. ha dit...

Et veig el proper cap de setmana camí de la hípica amb el descapotable i l'euga de copilot!!!

Ho portes a la sang... vull dir!

Calldetenes 2020... amb la Perezosa!

Cristina ha dit...

Jajajaja, no t´hagués imaginat mai en aquesta situació. Si és que ho domines tot,jeje. Jo no sé si em posaria en mans d´un cavall,jeje.

òscar ha dit...

nota de premsa:

el reial club de polo de barcelona i banyera productions es plauen a convidar-los, el proper cap de setmana, a l'exhibició de "doma" clàssica que ens oferiran una de les parelles del moment: perezosa (les senyoretes primer) i jordi.

millor que la red bull dels avions!!!

Alex. ha dit...

Òscar, jajajajajajajajjajajjaaajajaj!!!!!

Em vestiré de gala per anar a veure'l, fins i tot em posaré els grampons!!

Albert ha dit...

Jajaja.
Demano una estàtua representant la primera foto.

"Un de can fanga" devia pensar concretament el monitor.

Molt bo això de la mà.
El pròxim cop agafa el cavall del monitor!
Adéu!

kweilan ha dit...

Jo ho vaig provar un cop i d'entrada no sembla que hagis de baixar del cavall tan feta pols.Ánims!!

Assumpta ha dit...

Jo no m'atreviria!! :-)

Massa grans aquests bitxos per mi :-))

Jordi ha dit...

Clidice: ja no puc amagar més l'evidència... El següent pas és comprar-me el tot terreny aquell del Ranger de Texas!

Alex: tu em veus... jo no em veig... algú em veu? Carme? Núria? Estructura?

Cristina: de vegades el destí o els capricis fan que t'hagis de posar mans a l'obra i adaptar-te a qualsevol situació.

Òscar: jajaja ostres, boníssim! Ah!! I no t'oblidis que el següent cap de setmana ja vindrà el tema de posar-me dempeus a sobre el cavall i fer-hi tot seguit la vertical!

Alex: jajaja grampons? D'acord, doncs jo agafaré els pals!

Albert: el del monitor corria molt i es deia Capitán (com el Raúl...?). Veig la meva estàtua en mig de la plaça Sant Jaume!

Kweilan: ostres, doncs de veritat que aquelles dues hores van ser fatídiques!

Assumpta: tot és posar-s'hi i provar-ho!

Angle ha dit...

Jo hi he muntat uns quans cops i sé com et sents quan baixes del cavall, et pot passar un tricicle entre les cames sense tocar voreres. Si un dia trobes un animal més dòcil o agafes una mica més de traça li prendràs el gust.
M'hagués agradat dir-te que sembles el "Llanero solitario" a la foto, però definitivament no :)

Anònim ha dit...

Has tingut sort, Jordi

Una vegada fa uns anys vaig muntar en una burra què es deia Francis i a sobre estava embarassada. Aquesta sí que va agafar el galop i tan fort que en va fer caure a terra.

Quina patacada! Vaig tenir més d’un mes el cul negre com el carbó i quin mal!

Mama

Jordi ha dit...

jajajaja ostres, què bo! Potser a les embarassades no els agrada que se'ls pugin a sobre!

Jordi ha dit...

Angle: el "Llanero solitario" em demana consell quan ha de sortir a cavalcar! jajaja

Jaume ha dit...

No coments....ara a cavall!

Jordi ha dit...

Jaume, Ultra-Trail Cavall! Ja saps en quins entorns em moc... D'altre, en canvi, van en burro! ;-)