dilluns, 26 d’octubre de 2009

Ultra Trail Serra de Montsant’09.

La primera edició d’aquesta prova es va celebrar aquest dissabte. La sortida era a les deu del matí, i allà estàvem amb els companys per participar-hi: el Xavi, el Jordi Atleta, el Josep, el Marc (feia moltíssim temps que no ens veiem) i el David. Molt pocs participants, només vuitanta-cinc sortits, per fer el recorregut circular de 101,3 quilòmetres i 3.185 metres de desnivell positiu que començava i acabava a Cornudella de Montsant.

La veritat és que el primer tram de pujada cap la Serra Major és bastant dur. Potser vaig acusar la parada obligada d’un mes per la tendinitis al genoll, però comentant-ho amb el el Xavi i el Jordi Atleta (el Josep s’havia quedat enrere i els altres dos van tirar cap endavant) em van donar la raó. Ara, una vegada superada aquesta part, els 1.070 metres d’alçada et permetien veure els encontorns i gaudir de valent de les vistes. Ens vam quedar una estona embadalits. A part, el recorregut, un sender estret amb el barranc a mà esquerra, també era espectacular.

L’estona que vam passar carenejant per sobre la muntanya va ser fantàstica. I no menys fantàstica la baixada per trossos on feien falta cordes, per escletxes fetes a la muntanya entre roques i per camins realment estrets. Impressionant! Em va agradar molt!

A la baixada ens vam agrupar amb en Pau i en Xeix i ja vam formar un grup gairebé compacte fins al final. Molt bona companyia i grans paisatges. Què més es pot demanar? A més a més, portaven GPS amb el trac facilitat per l’organització que ens va ser de molta utilitat pels trossos que estaven mal marcats.

Un dels trossos que també va agradar-me molt va ser quan vam passar per les runes d’una antiga cartoixa situada als voltants d’Escaladei.

I els quilòmetres van anar passant fins a trobar-nos al control 8, a Cabacés. Allà ens esperava el primer avituallament sòlid (quilòmetre 45,3): plat de pasta, entrepans i postres. Excel·lent. Mentre sopàvem va arribar en Josep que va comunicar-nos que plegava. No anava fi i vaig comentar-li que era el millor que podia fer.

Vam sortir de Cabacés que ja era de nit i al grup es va unir en Xavi Miquel. Així doncs, n’érem ja sis. Vam fer la pujada fins a la Foia (control 9) i de baixada va arribar la pèrdua. Quin desastre! Anàvem xerrant i no ens en vam adonar. La veu d’alarma la va donar en Pau dient-nos que tornàvem a entrar a Cabacés. Com? No pot ser home! Què sí, que sí! Res home res! Finalment, després de riure i fer broma, vam adonar-nos que tenia raó. Havíem fet tota una volta per anar a parar al mateix lloc! Però aquí no van acabar les desgràcies. Vam desfer el camí cap a dalt i de baixada vam trobar-nos a l’home del control anterior que va dir-nos que l’escombra ja havia passat i havia anat retirant senyals. Quin desastre! Perduts i sense el camí marcat fins al proper punt! Va posar-se en comunicació amb els de l’organització i el Jesús, el noi simpatiquíssim que feia d’escombra, va desfer el camí i ens vam retrobar. Salvats! Em va agradar molt la frase d’en Xavi Miquel: “Control 8, control 9, control 8, control 10!”. Això va ser exactament el que vam fer.

Després del Pantà de Margalef (quilòmetre gairebé seixanta-cinc) arribava el que l‘organització havia batejat com a zona fosca (o zona oscura), el Congost de Fraguerau. Eren tretze quilòmetres on no hi havia ni cobertura de mòbils, l’accés és bastant complicat i on s’havia d’anar bastant en compte. El vam superar amb unes tres hores i mitja. Se’ns va fer llarg i vam parar-nos a menjar un parell de vegades. Sempre, això sí, amb la inestimable companyia d’en Jesús. En Pau, en Xeix i el Xavi Miquel ens havien guanyat uns metres.

Sortits d’aquest tram, ja vaig veure que la cosa no anava bé. Va començar a fer-me molt mal una butllofa a la planta del peu esquerra. Cada pas que feia era com si em punxessin amb una agulla. Caminava coix intentant recolzar el mínim possible la planta del peu. Vaig arribar al control de l’ermita de Sant Antoni ranquejant. Allà hi havia un noi i una noia de l’organització. Vaig assentar-me i vaig treure’m la bamba. Quan vaig veure’m la planta del peu ja vaig tenir clar que no podia continuar. La butllofa era de proporcions considerables. Vaig comunicar-los als nois que abandonava i quina va ser la meva sorpresa quan em van dir que allà no podia. Com? Es que no puc caminar... Es que aquí no es pot abandonar, has de fer els tres quilòmetres fins a Ulldemolins (següent control). Però... vosaltres quan marxeu? Aneu caminant o amb cotxe? Van fer-se els ornis fins que al final amb la boca petita van dir-me que es quedaven a dormir allà. Però teniu cotxe? Sí, però ens quedem aquí. La noia va posar-me betadine i el Jordi Atleta va deixar-me gases i esparadrap. Vaig continuar caminant, no sense abans expressar el meu descontentament i dient-lo que ho trobava una mica esperpèntic. A més, va venir-me una frase al cap que va dir la noia quan va veure que l’escombra venia amb nosaltres: “Ui, que bé! Ja podem plegar!”. O sigui que tenien més ganes de plegar que d’assistir a un participant que es volia retirar per causes que saltaven a la vista. No és que em trobés cansat, sinó que em feia molt mal la planta del peu. A més, tenint cotxe, amb deu minuts anaven i tornaven al lloc on estaven. Estava realment indignat!

Doncs vaig haver-me de tornar a posar a caminar. Quan portàvem més o menys un quilòmetre, va passar un cotxe de l’organització que va preguntar-nos qui estava malament. Vaig dir que jo, i van portar-me fins al següent control. No sé ni com se’n van assabentar ni res de res, però van tenir el gest d’acompanyar-me i els ho agraeixo molt. Així va acabar la meva participació a la prova. Més o menys als quilòmetre setanta-nou i després d’unes dinou hores caminant. Quina llàstima!

Al control d’Ulldemolins vaig trobar gent meravellosa. Un metge em va curar les quatre butllofes (dues a cada peu) i van estar pendents de mi en tot moment. Un deu per ells! La despreocupació total i l’omissió d’ajuda a un “ferit” (que d’altra banda en tots els reglaments és obligatori i extensiu a tots els participants, en aquesta Ultra Trail no ho sé, però suposo que sí) per part de dos persones de l ‘organització no pot entelar el bon saber fer dels altres, que sí que realment van estar saber a l’alçada de les circumstàncies. Gràcies a tots!

No cal dir que van acompanyar-me amb cotxe fins l’arribada. Allà, vaig parlar amb un dels responsables de la prova i els vaig notificar el meu descontent per allò que havia passat. Em va comprendre, em va donar la raó i em va dir que ja parlaria amb els del control. No sé si ho ha fet. Tampoc no ho vull saber. Només vull que si en d’altres edicions de la prova un company es troba en la meva situació, no li deneguin l’ajut.

Finalment van acabar cinquanta-nou persones de les vuitanta-cinc que van començar. Felicitats a la resta de companys que van aconseguir creuar la línia d’arribada: Marc i David, per una banda i menció especial al Pau, al Xavi i al Jordi Atleta, que malgrat arribar últims, han d’estar molt orgullosos. Sou molt grans!

Si voleu veure més fotos, podeu punxar aquí.

M’HA AGRADAT.
L’organització va ser molt bona i la gent molt amable.

Hi ha trossos pels que vam passar realment fantàstics. Una gran descoberta.

El servei final de fisioterapeutes que va posar l’organitzador al servei dels participants.

NO M’HA AGRADAT.
Evidentment, la rentada de mans dels noi i la noia del control de l’Ermita de Sant Antoni que no els va donar la gana socorre’m.

Hi havia trossos que estaven mal marcats. És cert que l’organització facilitava el track pel GPS, però els que no en tenim vam perdre una mica de temps buscant el camí correcte.

Pel preu que vam pagar, vaig trobar a faltar una mica més de menjar ens els controls on no eren específicament de menjar, malgrat saber que una part de teca l’havíem de posar nosaltres, ja que era de semi-autosuficiència.

19 comentaris:

Clidice ha dit...

òndia! vaig passar el cap de setmana a Albarca, passejant per Scala Dei i tota la zona :P vaig veure a molts corredors, si ho arribo a saber m'enduc una pancarta per animar-te :)

Albert ha dit...

Una llàstima que no poguessis acabar. Però el més trist és que no et proporcionessin la petita col·laboració que vas demanar a aquelles persones.

Almenys vas poder gaudir del paisatge.
Ànims per la propera!

Cesc ha dit...

Tu pares mai quiet? ets un crack nano, i content per ahir no? a creure en ells!

alba ha dit...

Confirmo el considerable diàmetre de la butllofa, felicitats campió perquè caminar amb allò és del tot menys fàcil!

Jesús M. Tibau ha dit...

uf, déu n'hi do, quin cansament!
Has estat al meu poble, a Cornudella

Anònim ha dit...

Es hora de descansar, company...!!!
Cuida't!!

Raül

Assumpta ha dit...

Enhorabona i mil vegades enhorabona!! :-))
Vas fer quasi 80 Km. i si et vas retirar va ser perquè era impossible seguir amb aquelles butllofes!

Sigui com sigui ets el nostre magnífic representant a aquestes caminades de resistència!! Així que tot el nostre suport i endavant sempre! ;-))

Aquestes fotos del barranc només de veure-les em fan vertígen ufff jajaja

Jordi ha dit...

Clidice: doncs sí, sí! Per allà vam estar! Una pancarta m'hagués fet posar vermell!!

Albert: gràcies! Sí, de vegades esperes que el tu faries t'ho fessin a tu també. Però bé, així és la vida!

Cesc: intento no apalancar-me molt! La golejada del diumenge va ser una anti-crisi, pels que la veiem emergir una mica...

Alba: moltes gràcieeeeees!! Muak!

Jesús M. Tibau: sí, sí, vam dormir a l'alberg del poble al carrer Major.

Raül: i tant, i tant de cap i de cames!

Assumpta: gràcies! Quedes nomenada mànager de la Banyera!

elur ha dit...

Enhorabona Jordi! estàs fet tot un crack!
i els del control nàfent, è?! vaia impresentables!!! els hi hauria de sortir una butllofa a la punta del... nas!

Assumpta ha dit...

Voto per la butllofa al nas (i grandeta, eh?) pels del control!! ;-)

Jordi ha dit...

Elur: no, no, a la punta del peu, que és on fa mal!! jejejeje Gràcies!

Assumpta: ostres, i no pots votar per la del peu? jejeje

elur ha dit...

rè, una al peu i una altra la nas, que és molt sentit el nas è? a part de s'ha de fer patxoca amb una butllofa a la punta!
;)

Jordi ha dit...

jajaja sí, sí!! I si pot ser que es constipin i s'hagin de mocar tota l'estona!! Per demanar... ;-)

elur ha dit...

ooooooooooooh... això sí que seria horrorós! ho estic visquent en carn pròpia! aviat em caurà el nas a trossos!!
Estàs refredada? Do! doméz com uda zopa...
:P

Assumpta ha dit...

Val, val, una al peu i l'altre al nas... i, a sobre que es constipin :-)) i, a més, que es perdin a la muntanya i llavors passis tu per allí amb cotxe i els hi diguis:

- Necessiteu ajut? Sóc aquell al qui vàreu abandonar a la seva sort... em recordeu?.

I llavors... (continuarà...)

Jordi ha dit...

Elur: jo ho vaig passar fa un parell de setmanes. Horrorós!! Nas vermell, tapat i encetat! A recuperar-se!!

Assumpta: on s'ha de signar??

Assumpta ha dit...

Jejeje aquí mateix... Falta saber si els agafaries o no :-))

- No agafar-los (la venjança és un plat que es serveix fred... però no queda bé i s'ha de saber perdonar jeje)

- Agafar-los (els hi dones una lliçó que no obliden a la seva vida... pugen al cotxe amb el cap cot i, entre llàgrimes et demanen perdó, que tu acceptes, mentre -de fons- es pot escoltar una música angelical)

:-))

Jordi ha dit...

No seria tant reconrós i sí que els socorreria. No pateixis! T'ha faltat dir... i em conviden a una fideuà!

Assumpta ha dit...

Jajajaja i, finalment, et conviden a una magnífica fideuà!! :-))