divendres, 30 d’octubre del 2009

“El último Don”.

Només una paraula per definir-lo: genial! Crec que ho deixaria aquí. Per què revelar més coses i no mantenir el misteri? Només sabent-ne l’autor, Mario Puzo, el tema no podria ser altre que la màfia. La mítica màfia italiana, aquesta vegada instal·lada a EEUU. Però no per això deixa de ser menys màfia. L’aparició de personatges, la història que munta amb i entre ells, les caracteritzacions, els flashbacks, tot, absolutament tot tant ben entrellaçat converteix aquesta novel·la en una gran, molt gran novel·la.

D’aquest autor m’he llegir “El Padrino” i “Ormetà”, genials totes dues. Del mateix estil i amb finals totalment increïbles. Vaig acabar amb les mateixes sensacions després de llegir la darrera pàgina. Aquest home en sap molt d’escriure!

dijous, 29 d’octubre del 2009

Pedroooo o com encarrilar una eliminatòria contra un equip d’inferior categoria i no fer un ridícul espantós i humiliant que es podria haver...

(segueix el títol, que no hi cabia) ... recordat durant molts anys.

Després del terratrèmol d’Alcorcón (o com uns jugadors amb la samarreta del Madrid poden fer un ridícul tan espantós), ahir va arribar el vendaval Pedroooooo. Dos fets meteorològics destructius, sí, però de conseqüències similars. El terratrèmol sacseja la casa blanca i afecta els fonaments. El vendaval serveix per encarrilar, i de quina manera, el passi a la següent ronda de la Copa del Rei. Això sí, no val a badar al partit de tornada al Camp Nou. És intranscendent, és deficitari i ruïnós pel club, però si no surts concentrat poden haver-hi sorpreses. Però bé, d’això ja se n’encarregarà el Profeta Pep de recordar-ho als jugadors. Només que els digui una paraula que comença per A i acaba per LCORCÓN, crec que ja n’hi ha més que suficient.

I què més es pot dir? Doncs res, partit d’aquells ensopidots, on teníem més a perdre que a guanyar, però que finalment es va saber resoldre com s’ha de resoldre: guanyant i donant una bona imatge. Van descansar molts titulars i es van esbravar uns quants de la cantera. Pedrooooo s’ha convertit un l’únic jugador que ha marcat en totes les competicions, que es diu ràpid. Farà història, tant de bo, si marca al mundialet de clubs (sis competicions de sis). Fuerte, fuerte!

La notícia seria, però, que malgrat jugar Keita no va marcar. Ja ens tenia massa ben acostumats.

El partit no va donar per més... Aquí a Barcelona, tot és una bassa d’oli. Allà a Madrid tot és tsunami de dimensions desconegudes (malgrat que no tinguin mar).

dimecres, 28 d’octubre del 2009

L’home que no estimava els menjadors comunitaris de la feina.

L’R, home-home (però dels de tota la vida), dels que per ell la vida no té més misteris ni complicacions que estar assegut en una terrassa bevent una cervesa darrera una altra, persona gràcies a la qual hi ha menys crisi perquè ell fa moure sempre els diners i es gasta el que s’hagi de gastar i sigui necessari (inclús incita a la resta a fer-ho dient que els diners estan per gastar-los), mascle a fora (i se suposa, pel que diu, dintre) de casa, dels de “nena porta’m això que estic assentat al sofà mirant el futbol”. En fi, model a seguir per la gran majoria habitants de l’Espanya profunda que tenen ja una edat considerable i que van ser educats dintre d’un tarannà un xic antiquat.

L’R sempre ha dit pestes i ha criticat en veu alta a la gent com el que escriu en aquest bloc que es porta carmanyola per dinar. L’economia és l’economia i si et pot escurçar un menú de deu euros d’un bar, doncs millor que millor perquè serviran per tapar un altre forat que no sigui el de l’estómac. Ell, en canvi, s’emmascara de Pedro Solbes, i sota el lema de que els diners són per gastar, i que s’ha de reactivar l’economia llença consignes contra la carmanyola i enalteix els beneficis del dinar en una terrasseta de bar (hivern inclòs) fregits i d’altres menjars rics en colesterol (no me n’amago, a mi també m’agraden, que consti). Per tant, a l’R mai se l’ha vist pel menjador comunitari dels treballadors. Ni rastre.

Aquesta setmana un restaurant dels encontorns ha posat en marxa un servei anomenat de carmanyola pels treballadors. Per tres euros pots escollir un primer i un segon. L’inconvenient (per alguns), entre cometes, és que ho has d’anar a buscar allà. No està ni lluny ni a prop, a uns cinc minuts caminant. Doncs bé, aquest dilluns passat, mentre dinava, em van arribar rumors fidedignes de que l’R havia decidit beneficiar-se del preu del menú i demanar-ne un. Com? No pot ser! Estem davant de la caiguda d’un mite? Eren les preguntes i exclamacions que em venien al cap. Al veure que fermament els meus companys de taula deien que probablement posaria els peus en terra prohibida (rajoles del menjador comunitari), em vaig alçar del lloc a mig menjar i corrents (no fos cas que aparegués mentre jo no hi era i em perdés un dels dies històrics dels últims anys) vaig anar i tornar de la meva taula de treball per recollir un parell de fulls i un bolígraf. Va ser llavors quan vaig fer un parell de pancartes improvisades amb dos lemes: “Bienvenido R al club de carmanyola” i “Todos somos R!”.

Quan la porta del menjador es va obrir i l’R i la seva aureola màgica va traspassar la terra santa de la carmanyola, vam alçar les dos pancartes, ens vam posar dempeus i vam començar a aplaudir i fer reverències, amb la conseqüent sorpresa de la resta de comensals de les altres taules. Vaig anar a donar-li la mà i a abraçar-me a ell perquè tingués una càlida benvinguda. Al cap i a la fi tots som humans i hem de ser hospitalaris els uns amb els altres.

El primer que va fer l’R va ser bromejar amb l’S i dir-li que sisplau, que s’aixequés i li escalfés els macarrons al microones, que ell no sabia ni tenia ganes de saber com funcionava aquell aparell. Tots vam riure (per dintre i per fora). Finalment va ser l’R mateix qui va agafar el brau per les banyes i va escalfar el menjar, no sense abans, sent la sensació com era del moment, la gent aprofités per fer fotos de l’individu en qüestió utilitzant aquell aparell que carregava el dimoni. Ara corren fotografies penjades per les parets de l’oficina d’ell obrint i programant el microones. Jo només ho vaig proposar, no en sóc la mà executora...

Vaig comentar més endavant que podríem muntar una mena de negoci. Ja que el dia era assenyalat i s’havia produït un fet mai vist, aquell dia no cobraríem entrada perquè la gent pogués veure l’R al menjador, però que en dies successius podríem cobrar-la. El negoci és el negoci... També vaig dir-li que els coberts no se’ls emportés, que hi gravaríem el seu nom, la data i l’hora i els penjaríem de la paret del menjador juntament amb una fotografia seva. Passaria a formar part de la història viva del menjador.

Per acabar, companys, només dir que a partir del dilluns, aquesta data s’ha emmarcat en lletres d’or al calendari de la nostra feina i sempre es recordarà com el dia que el mite va caure devorat per la cultura de la carmanyola. Sé que murs més grans han caigut (o no), però si he après una lliçó és que mai pots dir mai... oi que no?

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Ultra Trail Serra de Montsant’09.

La primera edició d’aquesta prova es va celebrar aquest dissabte. La sortida era a les deu del matí, i allà estàvem amb els companys per participar-hi: el Xavi, el Jordi Atleta, el Josep, el Marc (feia moltíssim temps que no ens veiem) i el David. Molt pocs participants, només vuitanta-cinc sortits, per fer el recorregut circular de 101,3 quilòmetres i 3.185 metres de desnivell positiu que començava i acabava a Cornudella de Montsant.

La veritat és que el primer tram de pujada cap la Serra Major és bastant dur. Potser vaig acusar la parada obligada d’un mes per la tendinitis al genoll, però comentant-ho amb el el Xavi i el Jordi Atleta (el Josep s’havia quedat enrere i els altres dos van tirar cap endavant) em van donar la raó. Ara, una vegada superada aquesta part, els 1.070 metres d’alçada et permetien veure els encontorns i gaudir de valent de les vistes. Ens vam quedar una estona embadalits. A part, el recorregut, un sender estret amb el barranc a mà esquerra, també era espectacular.

L’estona que vam passar carenejant per sobre la muntanya va ser fantàstica. I no menys fantàstica la baixada per trossos on feien falta cordes, per escletxes fetes a la muntanya entre roques i per camins realment estrets. Impressionant! Em va agradar molt!

A la baixada ens vam agrupar amb en Pau i en Xeix i ja vam formar un grup gairebé compacte fins al final. Molt bona companyia i grans paisatges. Què més es pot demanar? A més a més, portaven GPS amb el trac facilitat per l’organització que ens va ser de molta utilitat pels trossos que estaven mal marcats.

Un dels trossos que també va agradar-me molt va ser quan vam passar per les runes d’una antiga cartoixa situada als voltants d’Escaladei.

I els quilòmetres van anar passant fins a trobar-nos al control 8, a Cabacés. Allà ens esperava el primer avituallament sòlid (quilòmetre 45,3): plat de pasta, entrepans i postres. Excel·lent. Mentre sopàvem va arribar en Josep que va comunicar-nos que plegava. No anava fi i vaig comentar-li que era el millor que podia fer.

Vam sortir de Cabacés que ja era de nit i al grup es va unir en Xavi Miquel. Així doncs, n’érem ja sis. Vam fer la pujada fins a la Foia (control 9) i de baixada va arribar la pèrdua. Quin desastre! Anàvem xerrant i no ens en vam adonar. La veu d’alarma la va donar en Pau dient-nos que tornàvem a entrar a Cabacés. Com? No pot ser home! Què sí, que sí! Res home res! Finalment, després de riure i fer broma, vam adonar-nos que tenia raó. Havíem fet tota una volta per anar a parar al mateix lloc! Però aquí no van acabar les desgràcies. Vam desfer el camí cap a dalt i de baixada vam trobar-nos a l’home del control anterior que va dir-nos que l’escombra ja havia passat i havia anat retirant senyals. Quin desastre! Perduts i sense el camí marcat fins al proper punt! Va posar-se en comunicació amb els de l’organització i el Jesús, el noi simpatiquíssim que feia d’escombra, va desfer el camí i ens vam retrobar. Salvats! Em va agradar molt la frase d’en Xavi Miquel: “Control 8, control 9, control 8, control 10!”. Això va ser exactament el que vam fer.

Després del Pantà de Margalef (quilòmetre gairebé seixanta-cinc) arribava el que l‘organització havia batejat com a zona fosca (o zona oscura), el Congost de Fraguerau. Eren tretze quilòmetres on no hi havia ni cobertura de mòbils, l’accés és bastant complicat i on s’havia d’anar bastant en compte. El vam superar amb unes tres hores i mitja. Se’ns va fer llarg i vam parar-nos a menjar un parell de vegades. Sempre, això sí, amb la inestimable companyia d’en Jesús. En Pau, en Xeix i el Xavi Miquel ens havien guanyat uns metres.

Sortits d’aquest tram, ja vaig veure que la cosa no anava bé. Va començar a fer-me molt mal una butllofa a la planta del peu esquerra. Cada pas que feia era com si em punxessin amb una agulla. Caminava coix intentant recolzar el mínim possible la planta del peu. Vaig arribar al control de l’ermita de Sant Antoni ranquejant. Allà hi havia un noi i una noia de l’organització. Vaig assentar-me i vaig treure’m la bamba. Quan vaig veure’m la planta del peu ja vaig tenir clar que no podia continuar. La butllofa era de proporcions considerables. Vaig comunicar-los als nois que abandonava i quina va ser la meva sorpresa quan em van dir que allà no podia. Com? Es que no puc caminar... Es que aquí no es pot abandonar, has de fer els tres quilòmetres fins a Ulldemolins (següent control). Però... vosaltres quan marxeu? Aneu caminant o amb cotxe? Van fer-se els ornis fins que al final amb la boca petita van dir-me que es quedaven a dormir allà. Però teniu cotxe? Sí, però ens quedem aquí. La noia va posar-me betadine i el Jordi Atleta va deixar-me gases i esparadrap. Vaig continuar caminant, no sense abans expressar el meu descontentament i dient-lo que ho trobava una mica esperpèntic. A més, va venir-me una frase al cap que va dir la noia quan va veure que l’escombra venia amb nosaltres: “Ui, que bé! Ja podem plegar!”. O sigui que tenien més ganes de plegar que d’assistir a un participant que es volia retirar per causes que saltaven a la vista. No és que em trobés cansat, sinó que em feia molt mal la planta del peu. A més, tenint cotxe, amb deu minuts anaven i tornaven al lloc on estaven. Estava realment indignat!

Doncs vaig haver-me de tornar a posar a caminar. Quan portàvem més o menys un quilòmetre, va passar un cotxe de l’organització que va preguntar-nos qui estava malament. Vaig dir que jo, i van portar-me fins al següent control. No sé ni com se’n van assabentar ni res de res, però van tenir el gest d’acompanyar-me i els ho agraeixo molt. Així va acabar la meva participació a la prova. Més o menys als quilòmetre setanta-nou i després d’unes dinou hores caminant. Quina llàstima!

Al control d’Ulldemolins vaig trobar gent meravellosa. Un metge em va curar les quatre butllofes (dues a cada peu) i van estar pendents de mi en tot moment. Un deu per ells! La despreocupació total i l’omissió d’ajuda a un “ferit” (que d’altra banda en tots els reglaments és obligatori i extensiu a tots els participants, en aquesta Ultra Trail no ho sé, però suposo que sí) per part de dos persones de l ‘organització no pot entelar el bon saber fer dels altres, que sí que realment van estar saber a l’alçada de les circumstàncies. Gràcies a tots!

No cal dir que van acompanyar-me amb cotxe fins l’arribada. Allà, vaig parlar amb un dels responsables de la prova i els vaig notificar el meu descontent per allò que havia passat. Em va comprendre, em va donar la raó i em va dir que ja parlaria amb els del control. No sé si ho ha fet. Tampoc no ho vull saber. Només vull que si en d’altres edicions de la prova un company es troba en la meva situació, no li deneguin l’ajut.

Finalment van acabar cinquanta-nou persones de les vuitanta-cinc que van començar. Felicitats a la resta de companys que van aconseguir creuar la línia d’arribada: Marc i David, per una banda i menció especial al Pau, al Xavi i al Jordi Atleta, que malgrat arribar últims, han d’estar molt orgullosos. Sou molt grans!

Si voleu veure més fotos, podeu punxar aquí.

M’HA AGRADAT.
L’organització va ser molt bona i la gent molt amable.

Hi ha trossos pels que vam passar realment fantàstics. Una gran descoberta.

El servei final de fisioterapeutes que va posar l’organitzador al servei dels participants.

NO M’HA AGRADAT.
Evidentment, la rentada de mans dels noi i la noia del control de l’Ermita de Sant Antoni que no els va donar la gana socorre’m.

Hi havia trossos que estaven mal marcats. És cert que l’organització facilitava el track pel GPS, però els que no en tenim vam perdre una mica de temps buscant el camí correcte.

Pel preu que vam pagar, vaig trobar a faltar una mica més de menjar ens els controls on no eren específicament de menjar, malgrat saber que una part de teca l’havíem de posar nosaltres, ja que era de semi-autosuficiència.

dijous, 22 d’octubre del 2009

El Liceu.

Diumenge passat el Liceu va fer jornada de portes obertes. Així doncs, com bon barceloní, vaig anar-hi a fer-hi un cop d’ull sota el lema: “Si és gratuït i no hi ha xerrada final perquè facis futures aportacions, ves-hi!”. I sí, sí, ni xerrada ni res de res (ni aperitiu ni catering de comiat, és clar). Què us puc dir del nostre Liceu. Impressionant. És preciós. Tot allà és gegant, enorme i magnífic. Fa molt temps que tinc ganes d’anar-hi a veure alguna òpera, a poder ser Turandot. Sentir l’estrofa famosa del Nessun Dorna ressonant per les quatre (o sis o vuit) parets del Liceu: “Tramontate, stelle! All’alba vincerò! Vincerò! Vinceròooooooooooo!” (ja se’m posa el pèl i el teclat de punta). Uff!! No em direu que no té el seu què!

De totes maneres, mentre no tingui l’oportunitat d’anar-hi (he vist el programa d’aquest any i aquest any “això no toca”, com diria algú), m’he imaginat un possible programa que de ben segur atrauria a moltíssima gent i que tindria el següent elenc de cantants:

Presentador: Josep Maria Bachs i Ramón Pellicer.

Primer acte: Pere Tàpies (primera aparició) - “La moto xupapà papà”.
Segon acte: Carmen de Mairena interpretant la banda sonora de “La bella i bèstia” (versió catalana i sense pista de gel). Trompeta a càrrec de Rudi Ventura.
Tercer acte: Maria Rosell – “Oh gavina voladora”.
Quart acte: La trinca – Popurri (inclou “La faixa”, “La guerra de l’enciam”, “Puja a l’avió”, “La patata”, entre d’altres).

Entre acte: màgia a càrrec del Mag Lari.

Cinquè acte: Núria Feliu i Moncho- “Rellotge no marquis les hores” (versió catalana).
Sisè acte: Pere Tàpies(segona aparició) – “Jo vaig fent footing”.
Setè acte: Guillermina Mota – Megamix (inclou el “Remena nena” i “Jo sóc barcelonista”).
Vuitè acte: Dyango i Joan Manel Serrat – “El ball de la cibada”.

Acte final: Tots els cantants apareguts anteriorment interpretaran “Muntanyes del Canigó”.

Espero que sigui del vostre gust.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Derrota de líder.

Si abans del partit em ve algú, s’asseu al meu costat, em passa la mà per l’espatlla i em diu: “Mira, avui el Barça perdrà.”. Jo me l’hagués mirat amb cara d’estorat, m’hagués posat a riure, hagués rigut més i m’hagués partit el pit encara més. I amb ganes, eh! Ah! I després m’hagués quedat a gust enviat a l’individu en qüestió a pastar fang. Bé, això abans del partit.

Si l’altre dia titulava el partit del València com “Empat de líder”, perquè el Barça seguia sent líder malgrat l’empat, avui ho titulo d’aquesta manera perquè, malgrat l’amarga derrota, seguim sent líders del grup més igualat, crec, de tota la Champions. No hi ha mal que per bé no vingui, i esperem que això serveixi d’alerta a l’equip. Seria absurd no dir, i ho dic, o no veure, i ho veig, que el Barça actual, malgrat haver patit la primera derrota en dotze partits, no és el mateix que el de la temporada passada. Li falta quelcom en el joc aquell que ens feia caure la baba, i la pressió a dalt de tot també ha desaparegut. No sé, sembla que li falti espurna i que no estiguin tant frescos.

Quan el Rubin Kazan va marcar al minut dos de partit amb aquell golàs des de fora de l’àrea, vaig veure les coses una mica magres. Sabeu aquell sisè sentit de tenim els barcelonistes i que ens fa dir coses com: “Avui patirem” o “Avui perdrem”. Doncs això... Que no veia les coses clares. El resum dels minuts de la primera part seria:
- Minut 15 => ai...
- Minut 30 => ai, ai...
- Minut 45 => ai, ai, ai...

La segona part, però, va començar bé i al minut u els vam tornar la moneda i vam empatar el partir. Ibra-gol va ser l’heroi. Llavors aquell sisè sentit va començar a capgirar-se i aquells ai, ai, ai van transformar-se en som-hi Barça! Però el partit poc a poc es va anar apagant... I ja quan el Rubin ens va marcar el segon, vaig fer allò que de vegades em deien els professor a l’escola “recoja sus bártulos i marche de clase”. És a dir, que traduït en argot de bar i futbol, vaig recollir tot el que tenia a sobre la taula i vaig tocar el dos del bar. Enfadat, tenint molt clar, pel sisè sentit, que això ja no ho remuntàvem ni apel·lant a la Moreneta ni a les aromes de Montserrat, ni que hagués vingut el mateix Juanito ni ens hagués deixat una mica del seu esperit.

En definitiva, que espero que això sigui només un accident, una relliscada, i el Barça, sàpiga retrobar el camí i no ensopegar més amb les pedres que solen haver-hi.

EN POSITIU.
Ibrahimovic, que segueix en ratxa golejadora.

Malgrat tot, seguim líders.

EN NEGATIU.
Messi. No sé si és que està estressat o què li passa, però no li surt res, pobre! Els argentins l’han desmoralitzat per complert i li han fet creure que és una sola de sabata jugant a futbol. Messi, no hi vagis més allà!

La lesió d’Alves, que en té per tres setmanes. Ja només faltava sentir això!

En conclusió, esperem que la derrota d’avui sigui només un accident, com diuen molts.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Mundos paralelos.

Una proposta de Relats conjunts.

L’home va tirar ambdós braços cap enrere per agafar impuls. Volia saltar per la finestra. Aquell món paral·lel no li agradava. Tenia una àmfora plena d’aigua, una planta amb menjar i un rellotge que li marcava en tot moment l’hora que era. Les necessitats primàries totalment cobertes. Ah! A més a més, una finestra amb vistes al mar. Però tot allò no l’omplia. On era la gent? No podia parlar amb ningú. És per això que va estirar ambdós braços enrere per agafar impuls per saltar per la finestra.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Empat de líder.

Ahir, declarat dia valencià d’homenatge a Esparta i Heidi , que ja em diràs tu que tenen a veure l’un amb l’altre (en comptes de buscar les set diferències hauríem de buscar si hi ha alguna semblança), jo amb un refredat de mil dimonis a sobre, vaig disposar-me a veure el partit amb un bon bufet de musclos i gambes davant meu. La cuinera, l’Alba, es mereix un deu. Tot a la perfecció. Com veieu, he passat dels cacauets rancis a les patates braves, i de les patates braves directament al marisc. Bon canvi!

Tornant a Esparta i als Alps heidians, diré que vaig passar-me el partit buscant ambdós contrincants. La primera part vaig veure que Heidi anava amb el Barça (que juga amb avantatge perquè té el Pedrooo a les seves files) i els espartans eren els valencians. Els primers quaranta-cinc minuts, totalment d’ells. Algú va veure el Barça? El nostre Barça? El Barça de les grans ocasions? Amb l’Alba jugaven a veure com podia el Barça superar l’ofec de la pressió espartana: unes quantes gambes feien de jugadors del Barça i uns quants musclos de jugadors del València. No ens en vam sortir i van decidir deixar l’equip en mans del Profeta. Què faria per capgirar la dinàmica? S.O.S., es busca el Barça...

La segona meitat, l’S.O.S. enviat al final de la primera, va donar resultat. El Profeta Pep va donar les ordres precises i Heidi se’n va anar al combatre amb els valencians i els espartants es van posar la samarreta del Barça. Però no va haver-hi sort i les poques oportunitats les va treure Cèsar o se’n van anar fora per poc. Finalment, l’empat el donaven per bo tants els uns (el València) com els altres (el Barça) com els de més enllà (Heidi i esparants).

P.D.: Gràcies Sant Víctor Valdés! De no ser per tu, segurament l’empat no hagués estat un empat!

REFLEXIÓ PUNYETERA (2a part).
Recordar només que el partit passat contra l’Almeria, on tampoc estava en Tito Vilanova a la banqueta per sanció, vaig fer aquesta pregunta: a veure si el que en sabrà de futbol serà en Tito Vilanova? Avui, la torno a deixar sobre la taula (o el bloc). No te m’enfadis, Profeta Pep, mestre de tots els mestres, oh! gurú del futbol, gran entre grans, vident i visionari pels segles dels segles. Només és per generar debat entre la culerada...

divendres, 16 d’octubre del 2009

130è joc literari.

Basat en una proposta d'en Jesús M. Tibau del bloc Tens un racó dalt del món.

- M’han arribat rumors…
- Canta!
- Et busquen. Se n’han adonat que has tocat el dos.
- Bé, era d’esperar. Recompensa?
- No, sembla que no. Només un trist cartell escrit a mà on hi figura el telèfon de casa seva.
- Han donat alguna dada sobre mi?
- Bé, una foto teva enfilat a dalt de la gàbia (on, per cert, quedes bastant ben afavorit). Ah! També citen el color: el verd.
- No crec que siguin pistes molt bones. Tots som més o menys iguals...
- Per què ho vas fer?
- El què?
- Marxar.
- Ah! Qüestió de principis. No suportava estar engabiat les vint-i-quatre hores del dia.
- Gairebé tots hi em passat per aquí...
- A més a més, crec que em volien aparellar amb una femella que vivia al pis de sobre.
- I com vas poder escapar tot sol?
- Tenen un nen, el Ferran. Ell va ser qui em va obrir la porta de la gàbia. Li estaré eternament agraït.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

L’home que somiava amb una fideuà i un bidó de gasolina.

Dilluns, 12 d’octubre. Festa de nostra (bé, d’ells) senyora del Pilar i quelcom més que comporta desfilades militars i exhibició absurda de la maquinària bèl·lica del país veí. Amb els amics ens disposem a dinar, a poder ser una fideuà (a petició meva, que em venia molt de gust). Conec un restaurant a prop de casa. Hi fem cap un grup composat per cinc persones. Aconseguim fer-nos i atrinxerar-nos en dues taules després de forta oposició de rebels arribats al mateix temps que nosaltres. Ens hi fem forts sota el lema de “Noooo, nooooo, no ens mouran”. Trobem a faltar algun crit de “Xanquete ha mort” a la llunyania. No passar res. No ens desil·lusionem. Hem vingut a devorar la fideuà. Bé, fideuà per tres, arròs negre per dos. Acord tàcit i amistós per ambdós bàndols. Som amics. Són dos quarts de tres. Fa calor i el sol escalfa de valent.

Passa mitja hora i aconseguim sota consignes intimidadores i des de la llunyania del nostre racó fer venir un dels cambrers perquè ens porti unes begudes i:
a) Una patates braves.
b) Unes escopinyes a petició, sembla a ser que no es tractava de cap antull**, de la dona G (res a veure amb el punt... el G).

Un quart de quatre. Devorats a consciencia els anteriors apartats a) i b), aconseguim novament que el cambrer ens faci una mica de cas, ens posi estovalles a la taula i ens cedeixi un parell de cartes on hi figuren els menús. Ni les toquem. Ni les llegim. Tenim molt clar el que volem i què hem anat a fer allà. Noi, apunta: fideuà per tres, arròs negre per dos.

Dos quarts de quatre. Ja ha passat una hora. Les cares dels atrinxerats a la taula mostren autèntica fam. Ja he devorat la premsa esportiva del dia i també les notícies d’El Periódico. L’home T també ho ha fet. És estrany, perquè només li agrada llegir els manuals d’instruccions de les coses i les xorrades que la gent penja al Facebook. La dona G ja ha arreplegat el meu llibre, la tercera part de la trilogia Milenium, que també s’està llegint i, una vegada localitzada la pàgina per on va, posa mans a l’obra (o ulls al llibre). L’home J no s’immuta. Sempre ha estat molt tranquil. O racional, millor dit.

Tres quarts de quatre. Els ànims ja comencen a estar caldejats. La fam és voraç. Ens comencem a mirar els uns als altres per veure qui morirà primer i ens el podem menjar. Jo somio que sigui l’home J o l’home T, perquè tenen més carn que la dona G i la dona N. Evidentment no desitjo ser jo el primer perquè no podria participar del festí i encara em queden moltes coses per fer a la vida, com per exemple, menjar-me una fideuà.

Les quatre. Ha passat ja una hora i mitja i seguim sense notícies del nostre menjar. Des del nostre racó, la nostra república independent batejada ja com a Santa Coloma de Fideuà i Arròs negre, amb ulls injectats amb sang per la manca d’aliment, la situació és insostenible. Veig passar l’amo del local, un d’aquest xinesos que s’han fet amb el control de la majoria de bars i restaurants de Barcelona. Li canto les quaranta, les cinquanta, les seixanta i les setanta. Fa que si amb el cap i torna cap a dintre. Seguidament arriben reforços, per part d’ells, és clar. Un cambrer ens diu que només tenen un forn, i que encara haurem d’esperar vint minuts o mitja hora. Passen insults i coses diverses pel meu cap (inclús imagino la pinta que tindria aquest cambrer al forn adornat amb patates). Somio amb un bidó de gasolina per cremar tot el bar.

Les quatre i cinc minuts. Acabat el conclave a la nostra taula, hi ha fumata blanca (o negre, depenent de com es miri perquè tots trèiem foc pels queixals). Abandonem sense incidents la nostra república independent per anar a pagar el que hem consumit. Hi ha veus que conviden a fer un sinpa (el que en llenguatge planer es coneix com a fotre el camp sense deixar anar un puto duro). Finalment, el propietari ens diu que no li hem d’abonar res, que ens convida. Agraïts que som li donem les gràcies i ens disposem a trobar quelcom per dinar.

Dos quarts de nou de la nit del dia 13. Han transcorregut trenta hores. Ni rastre de la fideuà ni de la paella. He passat la nit al ras, assegut al meu racó. Esperant. Sense fer soroll. Les nits ja comencen a ser frescotes (que diria el Tomàs). Espero reforços, però ningú ha vingut a fer-me el relleu. No sé què passarà a partir d’ara. Em costa mourem. Però jo resistiré. L’esperança és el darrer que es perd. He demanat un altra plat de braves...

NOTA: tota aquesta història està basada en fets autènticament reals, menys el darrer paràgraf. Evidentment no em vaig quedar a esperar. Faltaria més!

**El que col·loquialment en castellà s’anomena antojo. També hagués pogut escriure desig o capritx. No m’ha donat la gana. El bloc és meu i faig el que vull. Aquesta paraula sona més culta i sembla que en sàpiga més, quan la veritat és que ho he buscat al diccionari.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Els premis C@TS.

Aquest és un post de reconeixements. Aquest és un post de reverències. Aquest és un post d’aplaudiments. Aquest és un post de gratificació. Aquest és un post d’admiració. Aquest és un post de d’agraïments. Aquest és un post dedicat a aquelles persones que van fer-nos passar una gran estona el dissabte per la nit. Una estona plena d’emocions, sentiments, somriures, comentaris, nervis, ansietats, coneixences, ... Una hora aproximadament plena d’il·lusions i envoltat d’una aureola de companyonia sense límits.

Aquest és un post en lletres majúscules. Les lletres que composen els noms dels encarregats dels premis C@TS: en XEXU, ESTRIP, JORDI CASANOVAS (no sóc jo!) i NÚR. Des d’aquí, modestament, la meva sincera enhorabona. Sou molt grans! No molt... moltíssim... Bé, sou enormes! Gràcies!

Ah!! I enhorabona a tots els guanyadors i finalistes, alguns desconeguts per mi i que espero anar descobrint poc a poc aquells que encara no he descobert.

P.D.: Sento arribar tant tard, però el cap de setmana ha estat moooolt curt!

divendres, 9 d’octubre del 2009

"El cocinero del Dux".

Ja feia dies que no recomanava cap llibre. No és que no me n’agradés cap dels que he llegit, al contrari. Si un llibre et fa passar una bona estona quan el tens entre les mans i el llegeixes, per mi esdevé automàticament un bon llibre. Però aquesta darrera novel·la que m’he llegit, ha tingut quelcom d’especial. No sé si és perquè la trama transcorre pels carrers de Venècia; per l’època, finals del segle XV; perquè el protagonista és un noiet de catorze anys, aprenent del chef de la cuina del Duc de Venècia; per la trama i les intrigues inspirades a la cort i pels més poderosos de la ciutat; o per totes aquestes coses barrejades i alguna més que de ben segur me’n deixo, però en un obrir i tancar d’ulls vaig començar a llegir la primera pàgina i vaig tancar la darrera sense gairebé adonar-me’n.

En definitiva, un llibre del tot recomanable si voleu passar una bona estona.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

El gran dilema.

Em trobo amb el dilema més gran que qualsevol aficionat als esports es pugui trobar. Us en faré cinc cèntims sense dir noms (primer) per poder-vos fer una idea. Jo sóc d’un equip. D’uns colors. I per tant, jo sempre vull que guanyi aquest equip i sóc fidel a aquest colors. Fins aquí suposo que tot és correcte. Ara bé, aquest equip fitxa a una persona que els ha de portar a l’estrellat. En principi, diuen que suposadament és el millor del món. El problema arriba quan aquesta nova incorporació, no la puc veure ni en pintura. Què he de fer, doncs? Jo vull que guanyi el meu equip, els meus colors, però esportivament parlant (mai li desitjarem el mal a ningú) desitjo de tot cor que aquesta nova incorporació no guanyi res de res. No sé si m’he explicat. Vist així és una mica incongruent tot plegat, no?

Ara anem a posar noms. Jo sóc d’un equip: Ferrari. D’uns colors: el vermell. I per tant, jo sempre vull que guanyi aquest equip (Ferrari) i sóc fidel a aquests colors (vermell). Ara bé, aquest equip (Ferrari) fitxa a una persona (Fernandu Alonsu) que els ha de portar a l’estrellat. En principi, diuen que suposadament és el millor del món. El problema arriba quan aquesta nova incorporació (l’Alonsu), no la puc veure ni en pintura.

Una vegada centrats en el tema, no sé que he de fer. És tanta la ràbia que li tinc a l’innombrable (ja no el citaré més, i si us fixeu innombrable ho he escrit amb i minúscula) que només sentir anomenar el seu nom ja tinc urticària per tot el cos (i no em grato perquè el metge que m’ha tractat m’ha dit que tot és psicològic, paraules textuals: “Todo está en tu cabesa, respira y cuenta hasta tres, boludo!”). És més, durant aquestes temporades passades, vaig arribar al punt que, sinó guanyava Ferrari, anava a favor dels altres disset corredors per tal que no guanyés ni a les cartes.

I és que heu vist alguna vegada un esportista espanyol que generi tanta polèmica? I tinc entès que no és només per terres catalanes, que consti! De fet, qui no recorda les gestes de Miguel Indurain i com tothom estava amb ell? I no és perquè sigui del Madrid, ans al contrari. I no és perquè sigui Asturià, Déu me’n lliuri (si fos madrileny fins al moll de l’ós, potser encara li trobaria una explicació). Crec que és tot ell, la seva persona, la seva supèrbia, la seva manera de fer.

Total, que tinc un dilema. Què puc fer, doctor?

dimarts, 6 d’octubre del 2009

A cavall.

Molta atenció al personatge de la fotografia anterior. O sigui, un servidor. Molta pinta de genet no faig, ho sé! Només cal fixar-se amb la vestimenta: samarreta Springfield de la temporada passada, bermudes tipus jugador de golf i bambes Nike. Res que podríem considerar material reglamentat per muntar a cavall. Bé, la única cosa el casc, i perquè ens l’han obligar a posar a la hípica. És a dir, que quan he fet la meva entrada triomfal i m’ha vist el monitor, segur que ha pensat: “Aquest és de Barcelona. Un urbanita!”. Doncs sí, i amb molta honra. Els pantalons llargs me’ls he deixat a casa (fa calor), de botes de muntar no en tinc (bé, ni de pluja tampoc), i de samarretes que facin el fet, tampoc. El barret de cowboy no me l ‘han deixat portar...

El temps contractat ha estat de dues plàcides i tranquil·les hores. Al començament (abans de pujar al cavall, vull dir) semblava tot molt maco i idíl·lic: una bonica excursió a cavall pels Aiguamolls de l’Empordà. Però al final, ha acabat convertint-se en una autèntica tortura.

Com us deia, només pujar al cavall ja me n’he adonat que dues hores a sobre aquella bèstia era una cosa inhumana. Tant per ell com per mi, vull dir. Primer l’alçada a la que veus les coses i després el mal que et fa a diverses parts del cos.

Vagi per endavant que l’animal, de nom Perezosa, i un servidor al començament no ens portàvem molt bé. Com el seu nom bé indica li costava de tirar i sempre anàvem uns metres més endarrere del monitor i de l’Alba, que semblava haver-li enganxa el truc de pressa. El monitor m’aconsellava que li donés petits cops amb el taló al cavall i que aquest acceleraria el pas. I sí, sí, tenia raó: accelerava una mica el pas, però quan li donava la santa gana. Jo patint per si m’accedia amb la força dels cops i la euga ignorant-me per complert.

Després ha vingut l’etapa en que, cop de tacó que li fumia a la panxa ella em responia movent el cap amunt i avall de manera incontrolada, com dient-me que sí, que sí volia córrer que baixés del cavall que tenia dues cames molt maques que m’hi portarien. I no la treies d’allà, per molt que li parlessis o li acaronessis el llom. Ella es feia l’ofesa. Ai, no sé a què em recorda... Ha arribat a buscar les lesions físiques vers la meva persona: passava pel costat de branques que m’anaven a l’alçada del coll, per esbarzers alts i punxeguts, inclòs ha simulat una relliscada per veure si em feia caure del cavall. Tot de manera molt subtil... El monitor ha dit quan ha relliscat: “No et preocupis, que ha perdut la mà!”, i llavors jo he pensat en la mà del logotip de Madrid 2016 i m’he dit que quanta raó tenia, que havien perdut...

L’etapa que hem encetat una mica més tard ha estat la de les ordres contradictòries. És a dir que ella movia el cap a dalt i a baix, jo li tirava de les regnes cap endarrere perquè no ho fes (seguint ordres del monitor), i ella interpretava que volia que parés (sé que ho feies expressament, Perezosa!) i llavors jo li donava copets amb el taló a la panxa perquè corrés més. O sigui, que era una mena de frena i accelera que no hi havia qui ho entengués.

Com que veia que l’animal i jo ens havíem d’entendre d’alguna manera per arribar a bon port i allò anava cada vegada de mal en pitjor, he decidit arribar a un acord tàcit amb ella (ja se sap que amb les dones s’ha de negociar molt bé). Jo no li tocaria molt els nassos, és més, ni la molestaria. Només em dedicaria a contemplar el paisatge i els encontorns mentre que ella només s’hauria de dedicar a fer la seva feina: seguir el cavall capdavanter. Aquest binomi perfecte ha durat uns quant minuts, fins que ella s’ha tret un dret heretat dels funcionaris: fer el vermut mentre s’està treballant (sobretot en dates assenyalades o festivitats de guardar). Es veu que teia gana i cada dos per tres volia parar a menjar. Seguint ordres del monitor, cada vegada que ho feia, jo no l’havia de deixar, i per tant, havia de pegar una estrebada a les regnes.

Quan ja ens dirigíem cap a les quadres, ella ha començat a tirar. Imagino que impulsada per una força interior provocada pel desig de desfer-se de mi veient que ja arribava a casa. Ha estat l’estona que ens hem portat millor: home i euga, format una parella de ball perfecta, conjuntats, units, cavalcant vers l’horitzó (on es veia una gasolinera Petronor). Inclòs hem cavalcat durant un metres!! Crec que allà és quan ha nascut l’amor entre ella i jo. Ha estat a primera vista, però!

Finalment el suplici (pel meu maltractat cul) i per la seva pobra esquena s’ha acabat i hem arribat sans i estalvis a bon port. He desmuntat i m’he sentit John Wayne per la forma de caminar. Ah!! I he fet estiraments per l’abductor, com segurament feien tots els del l’Oest, John Wayne inclòs (el que no sé si tenien una zona expressament dedicada com al DIR) i m’ha anat la mar de bé!

Quan el monitor ens ha preguntat si tornaríem alguna altra vegada, jo li he respòs: “Sí, però el següent cop muntaré sense sella, com els indis!”.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Partit de càstig.

Ostres tu, quin partit el d’avui!, Espès, pastós, d’aquests difícils d’empassar, que es fa una bola i costa de que passi esòfag avall. He perdut el compte de les vegades que he mirat el rellotge a la segona part. Avui no n’han donat una a dretes (pels dretans) o esquerres (pels esquerrans). Com vulgueu. En poques paraules, que avui la màquina de fer futbol s’ha quedat a casa i s’han hagut de posar el mono de treball.

Mirat de (molt) lluny, hi ha hagut moments que m’ha recordat una mica aquells últims partits de la era Rijkaard en que no sabien ni per on navegaven, ni on estava el nord, on rifar les pilotes estava a l’ordre del dia i on aconseguir trenar una jugada costava Déu i ajuda. I a més a més veies de tant en tant aquella cara de desesperació que feien els jugadors com dient: “Si és que no surt res avui!”.

Finalment, però, s’ha guanyat. Amb penes i treballs, suors i llàgrimes i amb empentes i rodolons, però s’ha guanyat, que és el que interessa. Els culés hem passat el nostre partit de càstig on no s’ha vist per enlloc aquell futbol meravellós i d’una altra galàxia al que ens tenen acostumats. Però els hi perdonem, no?

Avui tot el mèrit el té el un noi de la cantera, format a la masia, petit, rialler, hàbil amb la pilota als peus, menut... No, companys, no és en Messi, sinó en Pedrooooooo! Quin golàs que ha marcat el de Tenerife! Per emmarcar! De fet crec que em compraré un quadre d’aquests digitals al Fotoprix que tant estan de moda i m’hi descarregaré el gol per anar-lo veient cada dia. Aquest noi creix a passos de gegant! No hi ha moments que per la manera de jugar us recorda al Messi?

En l’aspecte culinari, només afegir un petit apunt: he canviat els cacauets rancis de l’altre dia per un plat de patates braves. Segurament repetiré experiència. M’agrada més!

P.D.: no em pregunteu pel penal del Márquez, que no l’he vist... ;-) Ara, que el que sí que he vist ha estat el que li han fet al Messi a la primera part. De llibre!!

P.D2: Yo aún me RIO (a bon entenedor, poques paraules són suficients).

P.D.3: En bàsquet, ja tenim un altre títol al sac! Felicitats, campions! Aquest any ens donaran moltes alegries. Des d’aquí ja us puc avançar que aquesta temporada alcem la copa d’Europa!

EN POSITIU.
El meu Pedrooooooo. O el Pedrooooooo de tots, ja! A aquestes alçades és patrimoni del Barça i cada dia que passa està més assentat al primer equip. El golàs d’avui ho certifica. De fet, és l’únic jugador del planter que ha marcat a les quatre competicions que ha disputat l’equip.

Malgrat el joc, els tres punts que fan que ja haguem sumat divuit de divuit. No està gens malament, no?

EN NEGATIU.
El joc, evidentment, que en certs moments feia desesperar.

Si dic que en Sergio B ha fet un partit desastrós, no sé si em quedaria curt i tot...

Ummm... després de molt reflexionar, no inclouré a l’Ibrahimovic en aquest apartat.

REFLEXIÓ PUNYETERA.
A veure si el que en sabrà de futbol serà el Tito Vilanova? Avui, primer partit de sanció i el Barça ha jugat fatal!

dijous, 1 d’octubre del 2009

Trànsfugues.

Diuen que on se’n veuen més és en política. Potser en el món empresarial també n’hi deu haver algun que altre. Per qui no sàpiga què i qui són, us diré que segons l’enciclopèdia catalana té tres significats:
1) Persona que passa d’una banda a l’altra.
2) Persona que abandona el seu partit i es passa al partit contrari.
3) Soldat que en temps de guerra deserta del seu camp per incorporar-se al camp contrari.

Arribats a aquest punt, no sé on incloure’m, perquè ni sóc polític (ni ganes) ni sóc soldat (ni ganes) ni vull passa d’una banda a l’altra (ni ganes). De totes maneres, l’única definició on em podria mitjanament encabir, seria la primera. M’explico. Aquest passat cap de setmana eren, conegudes per tots els (llegiu això que ve a continuació entre cometes amb veu de l’alcalde Hereu, sisplau) “barcelonins i barcelonineeees!” les festes de la nostra patrona, la Mercè (no confondre amb la Milà, aquesta és una altra). Com a bon (tornar a posar veu d’Hereu) “barceloníiii!” hauria de celebrar la festa major de la meva ciutat de forma civilitzada, sostenible i recicladament educada. No és que no ho faci o no ho hagi fet així, l’Hereu me’n lliuri, però és que festes de la Mercè a (tornar a posar veu d’Hereu) “Barcelonaaa!” són sinònim de riades i onades de gent que fa acte de presència a la multitud de actes que s’han preparat arreu de la nostra ciutat. Tant se val de què sigui l’acte: un concert, una gimcana, els focs artificials o una menjada popular de carmanyoles. Tant se val. És per això que, des de fa uns anys, vaig decidir que a Barcelona fessin el que volguessin, que jo m’estaria a casa la mar de tranquil, llegint o fent qualsevol altra cosa (ara no entrarem en detalls, que no és el cas). No vull quantitats descontrolades de gent tota suada enganxant-se a mi i fent-me-les passar magres. Ho sento, potser sóc un asocial, però és el que hi ha.

Aquest any però, em va arribar una proposta via un amic d’aquells que es fan dir amics per fer de trànsfuga. “Mira Jordi, jo sé que a Barcelona estàs molt bé, però què et semblaria pujar a les festes majors d’Artesa de Segre?”. Aquí va ser on vaig veure la meva oportunitat i la meva via d’escapament, i vaig dir, evidentment, que sí, que amb molt de gust aniria i d’aquesta manera em lliuraria de les festes majors més grans que es fan i es desfan, que són, evidentment, les de Barcelona.

I així va ser com em vaig convertir en trànsfuga de festa major. Servidor, barceloní de pro. Espero que el nostre estimat, adorat i il·lustrat alcalde Hereu no s’enfadi amb mi.


Signat,
Un humil barceloní!