Converses de carrer amb desconeguts.

Avui, quan he plegat de treballar, anava cap a casa caminant i amb el llibre obert a les mans mentre llegia. És un costum que tinc des de fa molts anys i que ja he comentat alguna vegada (i que inclús algun blocaire també comparteix). Llegir mentre camino forma part de la meva rutina diària. Segurament si no tingués aquesta diguem-li mania, l’anècdota d’avui no s’hagués produït.

En un semàfor en vermell m’he aturat i, casualitats de la vida, he tancat el llibre. Això ha permès a un senyor que estava al meu costat poder-ne saber el títol: El asedio d’Arturo Pérez-Reverte. Està bé?, m’ha preguntat. He arronsat les espatlles, he deixat anar un psé i li he dit que no estava malament, però que aquest autor, el Reverte, no és dels meus predilectes. La seva manera d’escriure no m’acaba d’agradar perquè trenca molt els diàlegs amb llargs paràgrafs del tot insignificants i alguna cosa més. Llavors el semàfor s’ha posat en vermell i hem reprès el camí, l’un al costat de l’altre tot xerrant d’aquest autor i d’altres llibre seus. Ell m’ha dit, contràriament al que jo he opinat, que li agradava molt com escrivia. Ostres, he respòs, doncs em vaig llegir La piel del tambor i no em va agradar gaire (potser aquest que m’estic llegint m’agrada més, penso ara mentre escric). M’ha recomanat La Reina del sur (no és el primer que ho fa) mentre, després de caminar plegats durant uns dos minuts girava a mà dreta. Ens hem acomiadat i... qui sap si demà ens tornarem a trobar al mateix semàfor i podrem seguir parlant de llibres...