dijous, 30 de setembre del 2010

I les pastes, què?

Aquests dies he estat fen un curs. Fins aquí tot correcte. Un curs on he après moltes coses. Fins aquí tot correcte. Un curs que tenia professors i alumnes. Fins aquí tot correcte. Però un curs que es feia a distància. Aquí és on rau la diferència. És a dir, que jo era a casa, connectat a un ordinador per veure la pantalla del professor i escoltant a través del mans lliures del meu mòbil les explicacions d’aquest. Com una videoconferència, més o menys, perquè també podia intervenir quan volgués per fer alguna pregunta o participar.

No era l’únic que feia el curs a distància, però també hi havia gent que feia el curs presencialment, és a dir, que estaven allà a l’aula amb el professor. Fins aquí, dintre de la particularitat de fer el curs des de casa (mai n’havia fet cap), tot era correcte. Us heu adonat que he escrit la partícula “fins aquí”? Doncs bé, fins aquí sí, però més enllà, no. No, que no era correcte, vull dir. Perquè, què passava quan es feia la pausa o descans? Doncs que la gent que feia el curs presencialment tenia pastes per picar. I, senyors, què passava amb la gent que feia el curs remotament? Doncs, com us ho podeu imaginar, dos pedres, o (desplegueu el dit del mig de la ma dreta, sisplau, i tanqueu la resta) puja aquí i balla. Quina injustícia! Es que la resta d’assistents no teníem gana? Es que la resta d’assistents no ens mereixíem aquest tresor tant preuat? Es que la resta d’assistents no tenim dret a una porció d’aquestes exquisideses? (tots a una, sisplau, i ben alt!!) Doncs és clar que sí!!

I vosaltres estareu pensant que quina solució hi ha, no? En proposo un parell:
a)Anar cada dia a la pastisseria a comprar-me un croissant i passar el tiquet a la gent que dona el curs perquè m’ho paguin.
b)Per missatger rebre a casa cada dia una safata amb alguna pasta.

Us diré que la solució emprada va ser la a), però sense passar tiquet. Bé, l’Alba va ser la meva proveïdora de pastes oficial del curs. Ah! Però això no quedarà aquí, perquè els tiquets els penso passar a la meva empresa per veure si rasco una mica d’euros. Que amb això de la crisi...

La Banyera, com sempre al costat del feble (en aquest cas jo) i alçant la veu contra les injustícies. Igualtat!!

P.D.: Com que el curs acabava a les 21h de la nit, no vaig poder veure el Barça!! Grrrr!! Això sí, el vaig estar seguint per internet!

11 comentaris:

Clidice ha dit...

ei ei ei! i les pantofles i la bata que no podien dur els "presencials" què? eh eh eh! quid pro quo ;P

Anònim ha dit...

No sé si l'empresa deixarà passar-te les pastes... si és així, digues quina és i si ha un lloc lliure m''hi apunto!

Assumpta ha dit...

Oooooh!!! I per la pantalla, podies veure "als presencials" com menjaven les pastes?? Perquè això seria molt mala baba, eh?

O sigui: Descans... i la càmera es dirigeix cap a la safata de pastes... malament, eh? molt malament...

Jo també passaria els tiquets!! I tant!!

Garbí24 ha dit...

si aconsegueixes establir la unió que hi ha entre les pastes el curs i l'empresa potser que encara les cobris, però queda un altre problema, caldrà establir la quantitat que t'endrapis i que sigui creible per l'entitat......

Sergi ha dit...

A veure, les pastes que els donaven als assistents eren per compensar el gran greuge comparatiu amb els molt afortunats que estàveu còmodament a casa! Home, pobres assistents, es mereixien un premi. Pensa que tu podies anar en gallumbos i espardenyes i estar assegut còmodament al sofà de casa, fent viatges a la nevera quan volies i fins i tot seguir el Barça, mentre que els altres havien d'estar atents i polits allà davant del professor. Aquí la injustícia es feia amb els pobres alumnes presencials! Que menys que oferir-los unes pastetes ràncies per compensar.

Assumpta ha dit...

"pastetes ràncies"... juaaaaaassss

Jordi ha dit...

Clidice: Amb això et dono la raó! hehehe

Albert B. i R.: ok, quedaràs avisat!

Assumpta: Noooo, només veia la pantalla del professor. No el veia ni a ell! Llavors hagués començat a renegar i m'haguessin sentit!!

garbi24: home, crec que tres o quatre croissants dels grans estaria bé, no? ;-)

XeXu: Que ningú els impedia anar a classe amb un sofà sota el braç i en pijama! Amb això dels viatges a la nevera no et falta raó... hehehe

Esther del Campo ha dit...

oooh... jo no he fet mai un curs amb pastes! :(
Com a molt un cafè aigualit!
Algunes rodes de premsa, en canvi, si tenen pastes i aquells croissants nevats que quan els mossegues inevitablement acabes tota empastifada de xocolata (mans, cara, samarreta...), i ja ens veus a tots els becaris aprofitant... :D
Igualtat de croissantets i mini napolitanes de formatge i pernil dolç per als cursos on-line!!!!

Albert ha dit...

I a sobre et perds el Barça? Quina injustícia!
Bé, alguna pega havien de tenir les noves tecnologies...
Adéu!

sànset i utnoa ha dit...

Merda! avui mateix m'acabo d'apuntar a un curs d'aquests via telemàtica.

No hi comptava amb la incompatibilitat de les pastetes i pica-piques!

*Sànset*

òscar ha dit...

Sempre m'ha agradat la frase "dos pedres", però acompanyada del gest grolleret de fer picar el lateral d'un puny contra l'altre en dos ocasions. Crec que el gest el vaig copiar de "Friends".

El comentari no vé massa a tomb però, la veritat, és el primer que m'ha passat pel cap.