Eco-Trail de París: repte aconseguit!

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Senyores, senyors, comença la roda de premsa. Prengui’n lloc i després d’una petita introducció del Jordi, seguirem amb el torn de preguntes.

JORDI: Hola a tots! Ja de tornada a Barcelona penso que va ser dur, molt dur. Quan et planteges fer una cursa de vuitanta quilòmetres ja saps que patiràs. Si a més a més et donen només tretze hores per fer-ho, saps que correràs. I si a més a més l’acabes en deu hores i poc doncs encara patiràs i correràs més. I això és el que vaig fer, córrer i patir. La veritat és que ha estat una gran experiència a nivell personal. Agrair també a tots els que van estar al meu costat i els que em van donar suport via missatges. Moltíssimes gràcies, sou molt grans! També felicitar als dos campions amb els que anava (bons corredors i millors persones), l'Elvira i el Jordi Atleta. Felicitats cracks, també sou finishers!

PERIODISTA 1: Quin ha estat per tu el pitjor moment?

JORDI: Ostres, crec que els darrers vuit o nou quilòmetres, que transcorrien ja per dintre de París. Les cames no em tiraven, les tenia esgotades, i la panxa no rutllava gaire bé. Els vaig haver de fer caminant a bon ritme, i anar veient com els participants passaven corrents al meu costat. Va ser dur, sobretot mentalment. Potser també em quedaria amb el quilòmetre quaranta-sis que veus la Torre Eiffel al fons (quarta foto), la tens a tocar, i saps que encara te'n queden trenta-quatre per endavant.

PERIODISTA 2: I el millor?

JORDI: Hi ha molts bons moments, però em quedaria amb el moment d’una trucada. Estava a l’últim avituallament a manca d’onze quilòmetres per arribar i vaig fer una truc a l’Alba per dir-li que ja hi era, que ja ho tenia. Sentir la seva veu, parlar amb ella, recollir els seus ànims i felicitacions. Uff, encara ara se’m posa la pell de gallina. Mil gràcies!

PERIODISTA 3: Com és que finalment no vas desplegar l’estelada a l’arribada?

JORDI: Calla, calla, no me’n parlis! Quan arribava al peu de la Torre Eiffel la vaig treure de la motxilla. Vaig passar amb l’estelada al vent per la zona vallada on hi havia gent a banda i banda donant-te ànims. A l’arribar a l’entrada de la torre, em van parar dos homes de l’organització i em van dir que no era possible pujar amb la bandera. Els vaig demanar explicacions però no ens vam entendre. Després de discutir dos o tres minuts i de no deixar-me-la guardar a la motxilla (em deien que s’havia de quedar a baix), li vaig donar a l’Alba perquè se la custodiés.

PERIODISTA 1: Si, jo!

JORDI: Tu ja has preguntat, no?

PERIODISTA 1: Sí, i què! Ni això és una roda de premsa ni tu ets famós. I a més a més, tot aquest muntatge és fruit de la teva pròpia imaginació.

JORDI: D’acord, d’acord, endavant...

PERIODISTA 1: Alguna anècdota durant la cursa?

JORDI: Sí, enfilant una pujada dura, vaig veure deu o dotze metres davant meu una motxilla amb una bandera catalana cosida. Vaig cridar: “Un català!”. L’home va alçar el dit polze. Vaig enxampar-lo i ens vam posar a parlar. Resulta que és de Barcelona i vivim a cinc minuts! A més a més es deia com jo! Casualitats de la vida.

PERIODISTA 4: Des de quin quilòmetre vas anar en solitari?

JORDI: Al quilòmetre sis l’Elvira ens va comentar que tiréssim, que ella aniria al seu ritme. Al quilòmetre vint-i-tres, després del primer avituallament, venia una pujada una mica forta. Vaig esperar un minutet al Jordi Atleta a dalt i ell em va dir el mateix: “Tira, tira, no m’esperis”. Doncs res, em va tocar anar sol durant cinquanta-set quilòmetres de res.

PERIODISTA 4: I es va fer pesat?

JORDI: Sí i no. Sí perquè no tens ningú amb qui parlar ni fer broma. A més a més, gairebé tots eren francesos i jo de francès res de res... O sigui que imagina’t! I he dit que no es va fer pesat perquè mentre les cames tiraven, els quilòmetres anaven caient mica en mica, inexorablement, corria i corria i els quilòmetres passaven i passaven. I xalaves de valent!

PERIODISTA 5: Vas córrer durant molta estona?

JORDI: Home, tu diràs! Vaig fer els vuitanta quilòmetres en 10:09h. Imagina’t si vaig haver de córrer. De fet, hi havia moments en que em plantejava que podia parar una estona i caminar. Però llavors em deia a mi mateix: “Ara pots córrer, més endavant no saps si ho podràs fer. Per tant, a córrer!”. I una veu interior em deia: “Có-rre! Có-rre! Có-rre! Có-rre!”. Les pujades, això sí, les vaig fer totes caminant per no castigar encara més les cames.

PERIODISTA 1: Si, jo de nou!

JORDI: Home! Tu em sones!

PERIODISTA 1: I tu també! Bé, la meva pregunta és la següent: repetiràs en una altre edició?

JORDI: No sóc partidari de repetir curses, i més si són a fora de Catalunya. El viatge és car (avió, hotel, menjar...) i hi ha curses allà on vulguis. Per tant, les que ja he fet i acabat, acabades estan.

PERIODISTA 2: I la recomanes?

JORDI: De totes totes! Ara, qui hi vagi que entreni de valent! És molt exigent, sobretot pel temps que et donen per fer-la.

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Alguna pregunta més?

Si voleu veure el track del recorregut, podeu clickar aquí.