dimecres, 4 de juliol del 2012

Les claus (cinquena i... última!! entrega)

...continuació del post d'ahir.

Espera que esperaràs i espera que esperaràs al bar del costat perquè passada l’hora encara no teníem notícies del manyà i jo ja m’havia llegit el Mundo Deportivo da dalt a baix i era el que més sabia del món sobre el fixatge del Jordi Alba pel Barça i de tota la seva vida i miracles i... ell s’hauria deixat les claus posades darrera el pany algun dia? ... i mecagon l’assegurança del dimoni que ja podrien dir al manyà del dimoni que es donés més pressa del dimoni perquè el cotxe carregat amb la maleta i la nevera i les il·lusions i ara capotat estava esperant al pàrquing i oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’est de despiatat!! “Les veus del Pamano” s’havia quedat al pis del veí , gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet). Ara la meva vida sí que no tenia sentit! Havia deixat a mitges al Jaume Cabré i l’havia... abandonat!

Quan feia una hora i mitja que esperàvem l’ifon de l’Alba va fer-se notar. Era el manyà que estava aquí. Vaig fer-li un petó a l’home del bar, li vaig pagar les numeroses consumicions i vaig deixar la propina pertinent, li vaig fer un petó a la cambrera i vam sortir corrents.... un moment!

Alba, tu li has fet un petó al cambrer i la cambrera?

No!

Doncs ves ara mateix a fer-los-el! O és que no estàs contenta?

Sí, però...

Ara mateix!!

Entra al bar, fa el petó al cambrer del bar, fa el petó a la cambrera del bar i surt, com no, del bar. L’home de gris ens saluda i ens comenta que perdó pel retard, no sabem com és aquest món dels manyàs, que està a vessar de feina i que tots ens posem d’acord amb l’hora i el dia en que ens hem de deixar les claus dintre casa...

Però posades al pany?

Bé, hi ha de tot.

Ah!

Ja em quedo més tranquil·la!

Ah!

D’acord! Teniu les claus?

Sí, les té ella.

No, les té ell.

Sí, les té ella.

No, les té ell.

He dit que SÍ, LES TÉ ELLA.

He dit que, NO, LES TÉ ELL.

Finalment piquem al veí, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), i sí!, és a casa!! I sí, m’he deixat “Les veus del Pamano” allà, espero que l’hagi cuidat bé, que crec que sí, perquè ja m’he fixat que tenia a sobre la taula el “Jo confesso” del Jaume Cabré també. Almenys no haurà estat mal acompanys, el pobre.

Al repla estant, el manyà de gris treu una radiografia plegada per la meitat de, sembla ser, tipus abdominal i intenta que intentaràs obrir la porta, radiografia amunt, radiografia avall, i porta endavant i porta endarrere i després d’un minut de provar-ho... oh! miracle!, fortuna!, destí meravellós! s’obre, amb una senzilla radiografia!!

Ens abracem tots plegats: el manyà de gris, el veí del Barça, la dona del veí del Barça, la senyora de davant que ha sortit per veure què caram passava amb aquest soroll del dimoni que no pot fer la migdiada, “Les veus del Pamano”, l’Alba i servidor. Tots units en una mena de rotllana guardiolista al mig del camp, ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara del dret i ara del revés i ara agafem al manyà de gris i el mantegem una, dos, tres vegades, les que facin falta. I jo em torno a carregar d’il·lusió perquè podem deixar enrere la calor enganxifosa de Barcelona i pujar cap al Pirineu a respirar aire pur i... el veí culé del costat em comenta que el dilluns portarà un parell de radiografies i em fa jurar que en tindrem una a casa nostra i una a casa d’ells per si de cas algun dia passés l’inevitable novament oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! estiguem preparats i apunt, radiografia en mà, per procedir a obrir la porta. Li comento que em sembla que a partir d’avui en portaré una sempre a la butxaca i no agafaré mai més les claus. Total, pesen i amb la radiografia puc obrir la porta...

Va, marxem, signa on et diu el manyà de gris que jo vaig al lavabo que amb l’emoció del moment m’han entrat ganes de fer un pipí ben llarg i...

Signo, recupero les claus de darrera la porta, me les poso a la butxaca, li pregunto al manyà de gris que si per obrir les portes amb una radiografia tant se val del tipus que sigui, és a dir, que si amb una del tipus lumbosacra, per exemple, o toràcica, per posar un altre exemple, també serveix o ha de ser del tipus abdominal com la que ell ha utilitzat i el manyà de gris em respon que ell suposa que tant se val, perquè que ell sempre utilitza aquella del tipus abdominal ja que és la que va poder aconseguir fa temps en un hospital i jo li dic que molt agrait per la informació i que me n'alegro que la radiografia no sigui de cap familiar o conegut perquè l'abdomen l'he vist una mica fotut, que tot pot ser que sigui degut a que si ha obert moltes portes s'hagi fet malbé, i apa, cap al pàrking manca gent que hi ha un cotxe esperant amb la maleta, la nevera i les il·lusions carregades. Ah! I les meves claus de casa que les tenia ella, no ell, no ella, no ell, he dit que ella, he dit que ell. Sí, culpa meva...


En principi, reso perquè així sigui, no continuarà mai més, eh Alba?

15 comentaris:

Alba ha dit...

no sabia això de les radiografies!! així els lladregots ho tenen ben fàcil no???

Cap al Pirineu s'ha dit!!!!

(segur que les claus les tenia ELL. ;))

Ma. Victòria ha dit...

Colorin Colorado aquest conta s'acabat!
Ara no Et deixis tu les claus. No es pot dir mai d'aquesta aigua no en veuré.

Mama

Sílvia ha dit...

Bravooooo!!! Avui ja dormiré més tranquil·la!!! Quin gran final, que bonic. Ja es veia a venir que tot acabaria bé, no parles de la factura del manyà... a mi em va passar una vegada i em van cobrar un ull de la cara. I quan va fer el joc per obrir la porta em va fer girar d'esquena. Es devia pensar que li volia robar el truc, hehe

Jo també penso que les tenia ELL

Clidice ha dit...

Ja ho veus! res de claus, radiografies i una bona assegurança, que si t'entren -que si ho volen fer ho fan- com a mínim et paguin l'ensulsiada. Un relat molt bo :)

Assumpta ha dit...

Aquest relat és boníssim, JORDI!! Molt, molt, bo!!! :-DDD
El detall dels petons als cambrers i la pregunta sobre si val qualsevol radiografia o ha de ser de tipus abdominal és per tronxar- se de riure!! :-DDD

Escriu un llibre de relats així!!! Aquesta mida està força bé... Quan deu ocupar això en un llibre, un parell de pàgines? Aplaudiments i reverències!!

SÍLVIA, noooooo no va pagar factura, que ho paga l'assegurança!! hehe

Yáiza ha dit...

Suposo que la radiografia només serveix quan no has donat les dues voltes al pany, no? O sigui, serveix perquè la porta es va tancar "de cop" i prou... no?

El cas és que em penso que jo hauria fotut el camp de vacances i ja hauria solucionat el tema de la porta tornant, eh... quina mandra de periples vau haver de fer!

I per cert, el millor del món són les portes que es poden obrir i tancar perfectament amb les claus posades per dins, sempre i quan tu en tinguis un altre joc. A casa en tenim una que va així i ens ha salvat uns quants cops!

Jordi ha dit...

Doncs si tens la porta tancada de cop Alba sí. Per això sempre has de tenir-la tancada amb clau, llavors la radiografia ja no val!

Umm... sí, sí, ja ho he reconeguuuuut! Vinga aquí, el dit a la nafra!! :-)


Sí, Mama, sí, ara hauré d'anar amb molt de compte perquè no em passi a mi!


Celebro que avui ja puguis finalment dormir d'una tirada Silvia. Doncs no et puc dir quant va costar perquè ho va pagar l'assegurança del pis. Tenim un paper que ens va donar el manyà de gris i que, per curiositat, vaig llegir i no posa res de res del preu...

Uff!, una altra que ja m'ho tira en cara això de les claus...


Gràcies Clidice! Com dius, el secret està en una bona assegurança que ho cobreixi tot. Ara semblo de "La Caixa"-parlem?...


Moltíssimes gràcies Assumpta! Aquesta era la intenció, fer riure, com no, de les desgràcies alienes... hehehe Sempre, sempre, sempre, els meus relats són basats en fets reals, ja ho saps!

Home, en un document word crec que ocupava cinc o sis pàgines ben bé...


Elemental estimada Yáiza! Només si has tancat de cop.

Noooo, que només marxava de cap de setmana. De fet, ens ho vam plantejar i quan vam arribar a casa el diumenge, cansats, tard i amb molta gana vam reconèixer que sort, repeteixo sort, que ho vam solucionar el divendres!

Sí, li vam preguntar al manyà i ens va confirmar l'existència d'aquest tipus de pany. La propera vegada que l'haguem de canviar, ja sabem quin hem de col·locar! Ho tenim claríssim!

Assumpta ha dit...

Cinc o sis pàgines?... ah, clar, és veritat que tu poses la font a 32!! :-DDD

Hauré de fer la prova, a veure que m'ocupa a mi hehehehe

Assumpta ha dit...

Noi, tens tota la raó... 5 pàgines!!!

2.554 paraules...

11.175 caràcters sense espais.
14.063 caràcters amb espais.

246 línies
66 paràgrafs

Una mida genial per relats!!! :-DD

Per cert, que he descobert que "despietat" s'escriu així, amb "E"... és que tinc el Word amb el corrector català hehehe

Ei, fa goig vist en el Word tot seguidet, eh?

En faràs més? ;-))

Garbí24 ha dit...

no tot el que fan servir els metges ha de ser dolent.....almenys té algun ús de bo.
Almenys hem tingut final feliç....encara que si comentes la factura del manyà.....donarà per un parell de posts més

Elfreelang ha dit...

final feliç! almenys pel manyà, que cobrarà ....bon relat! ai ai jo un cop em vaig deixar les claus al pany! per sort meva un familiar tenia còpia i amb cura vaig poder entrar...

penyabogarde ha dit...

reeixit i eixerit, en Jord les clava com mai, ospes! Compte que els enemics del bogadisme ens estan marcant en el nostre blog i volen basarda i barrilada...

per cert, amics i amigues del Jordi de les banyeres....ja coneixeu el ser i estar del bogardisme?

Visiteu-nos i no en podreu sortir de plaer i gust acumulats.

Gràcies.

Albert ha dit...

Feia temps que no passava per aquí. No has perdut el sentit de l'humor! Si d'una desgràcia en pots fer un post, ja no és una desgràcia tan gran!
Salutacions!

Gemma Sara ha dit...

Oh quin gran goig quina joia, quin gran final, sense clavada i amb aquests trucs pràctics perquè no torni a passar. Molt divertit (viure-ho potser un pèl menys...).

Jordi ha dit...

Ostres Assumpta, dona de poca fe!! Lletra 32!! Home, calcula llavors quantes pàgines ocuparia!!

Mare meva 2.554 paraules?? Uff! Quantes no?? Em semblen un munt!!

Intentaré fer-ne més, a veure què surt. Però primer m'haurà de passar alguna cosa interessant d'explicar! :-)


Sí, joan gasull, i no cobren l'euro de la recepta! Bé, millor no donar idees...

La factura, res de res, ho paga la companyia d'assegurances. Si de cas que el facin ells el post! :-)


Crec que final feliç per tots Elfreelang! Gràcies! Doncs vas estar de moooolta sort, perquè sinó, ja veus quins problemes!


Estimada penyabogarde, anirem a donar guerra, no ho dubteu!


Home Albert, quant de temps!! hehehe Ja et deus haver fet més gran!! hahahaha Espero que les hagis aprovat totes! Ja ens diràs!!


Gràcies Gemma Sara! Home, viure-ho també té el seu intríngulis. Si no has de fer res aquell dia, mira, és una bona excusa per fer passar el temps...