Les claus (cinquena i... última!! entrega)

...continuació del post d'ahir.

Espera que esperaràs i espera que esperaràs al bar del costat perquè passada l’hora encara no teníem notícies del manyà i jo ja m’havia llegit el Mundo Deportivo da dalt a baix i era el que més sabia del món sobre el fixatge del Jordi Alba pel Barça i de tota la seva vida i miracles i... ell s’hauria deixat les claus posades darrera el pany algun dia? ... i mecagon l’assegurança del dimoni que ja podrien dir al manyà del dimoni que es donés més pressa del dimoni perquè el cotxe carregat amb la maleta i la nevera i les il·lusions i ara capotat estava esperant al pàrquing i oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’est de despiatat!! “Les veus del Pamano” s’havia quedat al pis del veí , gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet). Ara la meva vida sí que no tenia sentit! Havia deixat a mitges al Jaume Cabré i l’havia... abandonat!

Quan feia una hora i mitja que esperàvem l’ifon de l’Alba va fer-se notar. Era el manyà que estava aquí. Vaig fer-li un petó a l’home del bar, li vaig pagar les numeroses consumicions i vaig deixar la propina pertinent, li vaig fer un petó a la cambrera i vam sortir corrents.... un moment!

Alba, tu li has fet un petó al cambrer i la cambrera?

No!

Doncs ves ara mateix a fer-los-el! O és que no estàs contenta?

Sí, però...

Ara mateix!!

Entra al bar, fa el petó al cambrer del bar, fa el petó a la cambrera del bar i surt, com no, del bar. L’home de gris ens saluda i ens comenta que perdó pel retard, no sabem com és aquest món dels manyàs, que està a vessar de feina i que tots ens posem d’acord amb l’hora i el dia en que ens hem de deixar les claus dintre casa...

Però posades al pany?

Bé, hi ha de tot.

Ah!

Ja em quedo més tranquil·la!

Ah!

D’acord! Teniu les claus?

Sí, les té ella.

No, les té ell.

Sí, les té ella.

No, les té ell.

He dit que SÍ, LES TÉ ELLA.

He dit que, NO, LES TÉ ELL.

Finalment piquem al veí, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), i sí!, és a casa!! I sí, m’he deixat “Les veus del Pamano” allà, espero que l’hagi cuidat bé, que crec que sí, perquè ja m’he fixat que tenia a sobre la taula el “Jo confesso” del Jaume Cabré també. Almenys no haurà estat mal acompanys, el pobre.

Al repla estant, el manyà de gris treu una radiografia plegada per la meitat de, sembla ser, tipus abdominal i intenta que intentaràs obrir la porta, radiografia amunt, radiografia avall, i porta endavant i porta endarrere i després d’un minut de provar-ho... oh! miracle!, fortuna!, destí meravellós! s’obre, amb una senzilla radiografia!!

Ens abracem tots plegats: el manyà de gris, el veí del Barça, la dona del veí del Barça, la senyora de davant que ha sortit per veure què caram passava amb aquest soroll del dimoni que no pot fer la migdiada, “Les veus del Pamano”, l’Alba i servidor. Tots units en una mena de rotllana guardiolista al mig del camp, ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara del dret i ara del revés i ara agafem al manyà de gris i el mantegem una, dos, tres vegades, les que facin falta. I jo em torno a carregar d’il·lusió perquè podem deixar enrere la calor enganxifosa de Barcelona i pujar cap al Pirineu a respirar aire pur i... el veí culé del costat em comenta que el dilluns portarà un parell de radiografies i em fa jurar que en tindrem una a casa nostra i una a casa d’ells per si de cas algun dia passés l’inevitable novament oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! estiguem preparats i apunt, radiografia en mà, per procedir a obrir la porta. Li comento que em sembla que a partir d’avui en portaré una sempre a la butxaca i no agafaré mai més les claus. Total, pesen i amb la radiografia puc obrir la porta...

Va, marxem, signa on et diu el manyà de gris que jo vaig al lavabo que amb l’emoció del moment m’han entrat ganes de fer un pipí ben llarg i...

Signo, recupero les claus de darrera la porta, me les poso a la butxaca, li pregunto al manyà de gris que si per obrir les portes amb una radiografia tant se val del tipus que sigui, és a dir, que si amb una del tipus lumbosacra, per exemple, o toràcica, per posar un altre exemple, també serveix o ha de ser del tipus abdominal com la que ell ha utilitzat i el manyà de gris em respon que ell suposa que tant se val, perquè que ell sempre utilitza aquella del tipus abdominal ja que és la que va poder aconseguir fa temps en un hospital i jo li dic que molt agrait per la informació i que me n'alegro que la radiografia no sigui de cap familiar o conegut perquè l'abdomen l'he vist una mica fotut, que tot pot ser que sigui degut a que si ha obert moltes portes s'hagi fet malbé, i apa, cap al pàrking manca gent que hi ha un cotxe esperant amb la maleta, la nevera i les il·lusions carregades. Ah! I les meves claus de casa que les tenia ella, no ell, no ella, no ell, he dit que ella, he dit que ell. Sí, culpa meva...

En principi, reso perquè així sigui, no continuarà mai més, eh Alba?