Les claus (quarta entrega)

...continuació del post d'ahir.

Al replà:

Doncs mira que em sonava que n’havia de tenir alguna de radiografia... Bé, espero que aquesta mena de cartró plastificat faci el fet.

Gràcies, gràcies, de tot cor.

Mentre el veí del pis del costat, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), intenta que intentaràs obrir la porta passant el cartró plastificat entre el marc i la porta pròpiament dita, apa, amunt i avall el cartró i endavant i endarrere la porta servidor se li il·lumina el cervell, té una idea. I si existís una aplicació per l’ifón que per art de màgia t’obrís la porta? Busco a la App Store de l’Apple, la botiga de les aplicacions més fantàstiques que es fan i es desfan, per obertura de portes, per keys in the flat, per llaves en la cerradura, per mecagontotquelesclaussem’hanquedatadintre, però res, no hi ha sort. Potser aquest aparell, desgraciadament, no és tant bo com diuen...

El veí del pis del costat amb aquella mena de cartró plastificat substitut de la radiografia, intenta que intentaràs obrir la porta, desisteix, es desmorona i ens comenta que la missió ha estat declarada per ell com a impossible i que si volem passar a dintre el seu pis a espera que esperaràs el que haguem d’esperar, que estem convidats, que faltava més, que ell per nosaltres, el que volguem. Li agraïm i ara sí, gràcies a l’ifon aconseguim trobar el telèfon de la companyia d’assegurances que de ben segur que quan els truquem els saltaran les llums vermelles de perill, ja estan els pesats de l'altre dia!!!

Si? Mire, que m’he dejado las llaves puestas en el paño, sí, de la puerta. Ah! Eso, la ferradura... no, sí, cerradura, sí, mi DNI es el tal somos los del otro dia, los que nos pagaron el ifon porque me lo robaron anoche cuando dormia, donde estará mi ifooooon, donde estará mi ifoooooon si, calle tal, número tal, piso tal, sí, un manyà... eso, cerrajero 24h 365 días al año, que cuánto trabajan, digo yo, que ya podrían descansar un poco los pobrecillos, sí, esos que me tienen todas las persianas metálicas e interfonos de toda Barcelona llenos de pegatinas con sus teléfonos por si de caso, como hoy, hay algun pobre desgraciado que por una ventada del aire, que no vea lo que bulle hoy, se le sierra la puerta en las mismíssimas narises. Una hora? Sí, de acuerdo, muy agradesida! Gracias! Adiós i no se si lo había dicho pero oh!, desgrasia, cruel destino, qué refotudamente que eres de despiatado! Amén! Adiós!

Doncs anem cap al bar a esperar, no?

Vale!

Continuarà demà...