La clau està en el vuit.

Sí, sé que té nom de llibre. O potser també hagués quedat bé el títol de “L’Enigma del vuit”, o “El codi da vuitinci”, o qualsevol altre que inclogués aquest número. Ara que hi penso, de fet ja hi ha un llibre que es diu “El vuit”, de la Katherine Neville. Bé, seguim que sempre perdo el fil.

(pels que us heu perdut, com jo i la meva poca memòria, estàvem parlant del número vuit).

No, no és cap xifra templària, ni jueva ni cap història d’aquestes. La lectura d’aquest post no us portarà a ciutats espectaculars d’Estats Units, ni Sant Pere del Vaticà, ni hi ha helicòpters, ni exèrcits, ni trets, ni res d’això. Així que si continueu, heu de saber que esteu a punt de submergir-vos en la història més avorrida i tonta  increïble que mai hagueu llegit! I a més a més, com sempre, us garanteixo que està basat en fets reals.

El dia d’autos va ser el dimecres passat, sis de juny (dia mundialment conegut per sempre més com el 6-J o el dia en que Marcelinho Huertas va deixar amb un pam de nas als Madridistes amb el triple que va donar la victòria al Barça de bàsquet al primer partit de la final de Lliga). Es va produir el que feia temps, avisats amb antelació, succeiria. Li van robar l’iphoneaifon a l’Alba.

(arribats a aquest punt el departament de defuncions i esqueles de La Banyera us demana de genolls que, sisplau, interrompeu la lectura del post i feu un sentit minut de silenci.)

Sé que ara mateix se us ha caigut el món a sobre. No sou persones. Esteu entristits i algú fins hi tot ha anat a l’armari a posar-se roba negre pel tema del dol. Sé també que alguns de vosaltres ja heu engegat iniciatives per obrir comptes solidàries al meu nou per recaptar diners perquè aquesta pobra noia pugui tornar a estar comunicada amb el món exterior via aifon. Però bé, només us puc dir que la vida continua... i aquest post també.

Gràcies a l’assegurança del pis, ens han abonat l’import íntegre del telèfon. Ahir dimecres vam anar a la botiga d’Appel al bronx a la Maquinista i vam poder reparar el mal fet adquirint un nou telèfon. De tornada cap al metro de repent hi vaig caure.

Espera!

Què passa?

Ja ho tinc! No hi caus?

Doncs no! On he de caure?

Avui fa just vuit dies que et van robar el telèfon.

Ah!  e   I? o u

Doncs que va ser justament a les vuit de la tarda!

Ostres sí, és veritat!

De sobte em vaig aturar sobresaltat i vaig mirar al terra. Vaig ajupir-me observant atentament un objecte petit. Hi havia una burilla de cigar. Llavors vaig alçar el cap i vaig dir: 

Aquí han fumat.

I què té a veure això amb el que estaves parlant?

No sé, però se m’han despertat les ànsies detectivesques.

 Després de cinc o sis passes vaig continuar:

I el més fort de cas, saps quina hora és ara?

 No! Mai porto rellotge!

Doncs passen justament cinc minuts de les vuit de la tarda! I fa més o menys cinc minuts que hem adquirit l’aifon! Tot quadra!

Ostres sí, és veritat!

Després de sis o set passes més, vaig tornar a la càrrega:

Ep, ep, ep, ep!! Un moment. No veus que el cercle es tanca?

Quin cercle?

Doncs el cercle del vuit!

(cara d’esmaperduda... i de contenta, molt contenta per tornar a tenir aifon)

Recordes el comentari que vas fer-me quan vam entrar a la comissaria dels mossos d’esquadra a posar la denúncia?

No!

Sí, dona, sí. Quan vam entrar a la sala d’espera!

Ostres, ostres, ostres... no pot ser! Sí que ho recordo!! Vaig dir: això està molt... buit!

Veus com el cercle es tanca?

Creus que és una conxorxa d’alguna organització secreta o quelcom semblant?

La veritat és que ni ho sé, ni m’importa! Segurament deu ser una sobirana tonteria, ruqueria, estupidesa o com li vulguis dir. És a dir, una pèrdua de temps!

Llavors va ser quan la vaig agafar entre els meus braços i allà enmig del carrer, sense por a res ni a ningú, li vaig fer un petó de pel·lícula, però de les de Jolibut!!

NOTA: I vosaltres us preguntareu: i perquè això del petó? Doncs la veritat és que no va passar, però totes aquestes històries sempre acaben així!

NOTA 2: Sí, com a conseqüència d’això no vaig poder veure el partit on el Marcelinho Huertas va fer el triple de la seva vida. Estàvem a comissaria...

NOTA 3: Alba, la nota 2 la tinc guardada molt a dintre, que ho sàpigues!