...continuació del post d'ahir.
Quan pel retrovisor del cotxe amb l’ull esquerra la veig aparèixer amb aquella cara de ha-anat-tot-malament-ho-sento-ja-m’ho-havies-advertit-que-algun-dia-passaria-i-finalment-oh-!-desgràcia-,-cruel-destí-,-què-refutudament-que-n’ets-de-despiatat-! i amb l’ull dret estic acabant aquest llibre, no capítol, no pàgina, no paràgraf de “Les veus del Pamano” que em té terriblement enganxat, perquè t’he explicat que m’encanta com escriu aquest home? i ara em sap greu deixar a mitges al pobre Jaume Cabré, que sé que ho ha escrit des del cor per tots nosaltres i li sabria greu que el deixés a mitges, tanco el llibre i em preparo per la fatalitat de les fatalitats, la notícia tràgica del dia en grans titulars: “Veïna de Barcelona es deixa les claus posades darrera el pany, i ara què farem?”
Doncs deixa’m a mi les claus que si vols ho provo jo.
Té, a veure si tens més sort.
Pujo poc convençut. Més aviat per fer-me l’omnipotent mascle que tot ho pot i que tot ho soluciona. Efectivament, concurrència, sembla ser que l’hem ben espifiada/cagada/oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! Connectem en directe amb el nostre corresponsal:
El mascle, amb la llengua fora encarada cap a dalt, ha tret el manyoc de claus de la butxada. Una, no... dues, no... tres, no... la quarta clau que mira és la bona. Amb templança la introduiex dintre del bombí, l’empeny fort, cap a dintre, però sembla que no acaba d’entrar del tot. L’intenta fer girar ara a la dreta, ara a l’esquerra, però no, senyors telespectadors, no hi ha sort. Llegint-li els llavis podem entendre que diu quelcom semblant a mecagonlamarequemvamatricular. Abandona capcot l’escenari del fets i baixa les escales a ritme ràpid. Entre nosaltres, segur que practica esport, perquè té estil, en sap, ho clava!
Arribo al carrer, on segueix el cotxe descapotat i carregat ara ja només amb maleta i nevera, ja que les il·lusions s’han quedat al replà del pis, on els cabells d’ella segueixen onejant al vent calent de la ciutat comtal i on deixo anar la frase culpidora:
Oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! I avui, precisament avui!
Continuarà demà...
11 comentaris:
Ostres, JORDI, m'encanta!!
Noooooooo, no m'encanta que us deixéssiu les claus posades per dins, no... No m'encanta imaginar que les vostres il·lusions eren allí, totes juntes, al replà del pis, on els cabells d'ella onejaven al vent -què maca que està, malgrat sigui tan despistada!!- horriblement càlid de la Ciutat Comtal...
El que m'encanta és com està escrita la teva narració, és boníssima!! :-))
Per cert... les temperatures han baixat molt... per si un cas seguiu a Barcelona -cosa que no crec- això us servirà de consol... si sou al Pirineu... ja us heu posat l'anorac? :-)))
per un problema de les claus serà un cap de setmana on fotre un clau serà més complicat del normal......
esperem resultat satisfactori final....no per la porta, més que tot per el/la clau.
A un veí del bloc li va passar això i també devia ser un "mascle esportista", concretament amant de l'escalada, perquè li va demanar a la veïna del costat que el deixés passar i va saltar de finestra a finestra per la façana (tercer pis). La veïna va quedar tan esglaiada que li va dir que si mai li tornava a passar ja podia anar trucant als bombers perquè ella no estava disposada a patir un atac de cor veient com realitzava filigranes.
Tu els peuets a terra, eh! ;-)
Caram amb el cruel destí, ja podria ajudar una miqueta... espero que no haguéssiu de recórrer a un manyà, perquè més que un/a clau, és una clavada...
maremeua! tragèdia total! i no podeu entrar per una finestra o balcó? ains... aquí és nota que sou gent honrada. Si fóssiu lladres ja sabríeu com entrar, ja! Sort!!
Cruel destí!!!!! m'ha agradat això de que semblava que havia de practicar esport, hehehe! m'ho he imaginat i tot, allà baixant les escales, pim, pam, pim, pam!
Les il·lusions no poden desapareixer així com així.... se n'hauran de buscar d'altres doncs!!
Gràcies Assumpta per la teva floreta! Ostres, m'he posat vermell. No et perdis doncs, els capítols següents!! hehehehe
Acabem d'arribar a Barcelona i la temperatura ha baixat, sí!!! I plou!! Visca!!
Bé, sí, de fet, pujant al poble, ja has vist que el tema claus està complicat joan gasull.
Ostres, us heu confós Montse... el teu veí no és un veí normal, és l'Spiderman!!! Demana-li un autògraf per mi, sisplau!! :-) De moment els peus al terra, sí, i per tot!
Bé, Gemma Sara, no et dic res, perquè no m'agradaria desvetllar res. Tot plegat és un misteri... per entregues!
hahaha ja ho pots ben dir nimue. Si fóssim de l'ofici ja estariem ben a dintre de casa i de qualsevol casa que no fos la nostra!
Home, Alba, jo no ho dic, ho diu el reporter, però un estilàs d'aquells que creen escola! :-)
Les il·lusions no han desaparegut. Com que venen amb mi, ja no es van quedar al cotxe. Potser les tornarem a carregar més tard, a veure com evoluciona la història...
tens la clau cada dia Jordi!!!! mira mira el blog que torna a ser una bomba rere bomba!
Em sembla que ets massa fan del Cabré i estàs començant a imitar l'extensió de les seves obres... espero que el final de la història estigui a l'alçada!
Ui, ui, ui, passo en breu penyabogarde, que encara estic assumint la meva importància dintre de tot plegat!
hahahaha oh! sí, des de que vaig llegir el "Jo confesso" XeXu. I ara, amb "Les veus del Pamano", no puc deixar de pensar en ell!
Bé, això de si el final està a l'alçada o no, només ho podeu dir vosaltres...
ETS IMPORTANT I HO SERAS MOLT MÉS I MÉS I MESSI...
Publica un comentari a l'entrada