Les claus (primer acte).

Desgràcia! Desgràcia!

Què passa?

Les claus, que s’ha quedat a dintre! No sé què ha passat que...

(interiorment) No pot ser! ho sabia, sabia que algun dia acabaria passant. Tenia aquesta sospita. I jo ara aquí, amb el cotxe aparcat entre dos guals, carregat amb maleta, nevera i il·lusions, descapotat i apunt per fotre el camp de la calor enganxosa de Barcelona, cap a terres pirinenques, cap a les alenades d’aire fresc, i... (fi interiorment)

...i les claus s’han quedat a dintre, posades al pany.Així com per darrere.

Home, si és així com per darrere encara s’hi podrà fer així com alguna cosa...

Deixa’m les teves claus que provo si, amb una miraculosa mica, molta, massa de sort dona la puta casualitat que surten.

Ah! Sí, té, que jo estic acabant aquest llibre, no capítol, no pàgina, no paràgraf de “Les veus del Pamano” que em té terriblement enganxat, perquè t’he explicat que m’encanta com escriu aquest home? i ara em sap greu deixar a mitges al pobre Jaume Cabré, que sé que ho ha escrit des del cor per tots nosaltres i li sabria greu que el deixés a mitges. Perquè a mi, el que és a mi, no m’agrada que em deixin a mitges i...

Ella marxa, sense deixar-me acabar la frase. Se’n va, amb la faldilla onejant al vent, amb els blens de cabells movent-se al ritme de l’aire calent i les esperances, poques, dipositades en un manyoc de claus que no són seves i que ni tant sols tenen un clauer de propaganda per fer-les lluir, només una arandela de ferro, però que l’han de salvar de la mala estona que suposaria reconèixer que finalment, com tantes i tantes vegades l’havien advertit, es va deixar les claus a dintre. Oh, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! I avui, precisament avui!

Continuarà demà, si, suposo, ara mateix planifico el post...