dimarts, 13 de novembre de 2007

No podríem jugar sempre a casa?

Tothom a aquestes alçades de l’actual temporada (bé, i de l’anterior també) ja s’ha adonat que el Barça té un greu problema: no hi ha manera de guanyar a fora de casa. Ara ja no parlem de jugar bé o jugar malament, de convèncer o de no convèncer, de patir o de no patir, de donar una bona o una mala imatge. Només parlem de guanyar un partit. Sí, és cert que aquesta temporada hem guanyat un partit fora de casa contra el Llevant (últim classificat, per cert), però com deia Cruyff “un paloma no hace verano” i no ens hem de deixar enganyar per això. El problema hi és, està detectat i el cos tècnic, la directiva i els jugadors han de posar de la seva part per solucionar-ho.

Aquest Barça, però, té dues cares diferents, com si es tractés del doctor Jekyll i de mister Hyde. La cara dolenta de la que he parlat abans, quan va de visitant. I la cara bona, la del Camp Nou, on no ha deixat escapar cap punt i on ha guanyat tots els partits disputats amb més o menys solvència de la que tots voldríem i en algun que altre fent-nos trempar i tot amb bon joc i gols bonics.

És per això que l’ànim culé últimament pateix molts alts i baixos. Quan el Barça juga a l’estadi sortim tots cofois, pensant que som invencibles, que juguem bé i que aquest any ho guanyarem tot. Quan l’equip empren el seu periple per les Espanyes visitant camps aliens, quan acaba el partit patim tots de desànim, de frustració, d’impotència i de ràbia de veure que un equip amb el potencial del Barça ha tornat a perdre. Bé, això de veure un equip és un dir, perquè realment el que veiem són onze homes amb la samarreta del Barça que es passegen per sobre la gespa (sempre exceptuant casos com el del Carles Puyol, evidentment). I jo em pregunto quan veig aquesta actitud que si algú els hi ha fet saber als jugadors que el fet de portar UNICEF a la samarreta (organització sense ànim de lucre destinada a ajudar als nens necessitats d’arreu del món) no vol dir que haguem d’ajudar els equips més necessitats de punts ni res per l’estil. Cosa que es veu palesa amb el fet que els components que conformen l’entitat blaugrana tenen tots ànim de lucre: jugadors, tècnics, empleats i ¿directiva?.

Arribats a aquesta conclusió tant evident que no és bo pel cor (ni per les empreses, ja que si tot segueix així hi haurà més d’una baixa per depressió) passar de l’estat d’eufòria a l’estat d’agonia cada setmana (que es correspon amb el cicle de partit a fora – partit a casa), em pregunto: no podríem jugar sempre a casa? Sé que la resposta és que no, evidentment, ja que els equips no s’avindrien a la proposta de que quan el Barça li toqués jugar de visitant ells vinguessin aquí amb despeses pagades i amb l’usdefruit (segons el diccionari és el dret pel qual una persona pot utilitzar els béns d’una altra amb l’obligació de conservar-los i cuidar-los com si fossin seus) de totes les instal·lacions.

Doncs jo des d’aquest petit blog proposo una iniciativa una mica revolucionària: que el Barça gaudeixi d’un calendari especial. M’explico. Es tracta de disputar tots els partits de la primera volta a casa i fer la segona volta tots els partits fora. D’aquesta manera passaríem només una vegada de l’estat d’eufòria a l’estat d’agonia i els alts i baixos no serien constants. Guanyaríem en salut i qualitat de vida. Gaudiríem durant el primer tram de la temporada i després ja tindríem la segona per dedicar-la a la família, amics i hobbies diversos. Total, per veure com perd!!Això sí, qui volgués perdre el temps veient com perd el Barça no li ho privaria ningú, evidentment.

3 comentaris:

Jo! ha dit...

avui no tinc cap queixa!!!

Jordi ha dit...

Home, menys mal!! Avui en Puyol ha sortit ben parat, no?

jo!!! ha dit...

Home, sempre es podria parlar més i millor d'ell, jo només he dit que avui no tinc queixa!!!