dilluns, 19 de novembre de 2007

Rupit-Taradell'07: quilòmetres i temps final sota zero.

Dissabte, 17 de novembre de 2007.

Fred. Això era l’únic que sabia de la Rupit-Taradell. Els homes del temps de TV3 s’havien encarregat de remarcar-ho durant tota la setmana. La temperatura mínima de la nit abans havia estat de sis graus negatius, en consonància a la petita onada de fred que s’ha instal·lat a Catalunya durant aquests darrers dies. Era la primera vegada que feia aquesta marxa, i per tant, desconeixia per complert el que ens trobaríem allà, però una cosa tenia clar: passaríem molt de fred!!. Per tant, vaig haver de treure del fons de l’armari la gorra i els guants de llana que feia molt de temps que no me’ls posava i que els tenia perduts en la immensitat.

L’equip d’aquesta marxa el composàvem únicament dues persones: l’incombustible i incansable Jaume i un servidor. L’hora de sortida de Barcelona eren dos quarts de set de la tarda i el Jaume, puntual com un clau va passar-me a recollir per casa. Havíem decidit fer nit a Taradell, ja que si sortíem de Barcelona el dia de la prova ens havíem de llevar molt d’hora. Els del CET (Centre Excursionista de Taradell) van dir-nos que ens podíem quedar a dormir al pavelló, que l’obrien per la gent que volgués fer-hi nit. Així que a la motxilla no va faltar-hi el sac, l’aïllant, una manta petita (pel fred, evidentment) i el necesser.

A dos quarts de vuit estàvem al bar del pavelló preguntant-li a l’encarregat què havíem de fer amb les coses de dormir, ja que els del CET ens van comentar que s’habilitava aquest recinte per fer-hi nit. L’home, amb cara de pocs amics i amb una ampolla de Cacaolat mig buida a la mà esquerra que acabava de retirar de la barra, va dir-nos tot grunyint, mentre intentava tirar el contingut de la botella sobrant a la brossa, amb tant poca punteria que ho va anar abocant al terra sense adonar-se’n: “Aquest any no!! Diuen les coses sense saber-ho. Tenim sarau fins tard.”. Quin contratemps!! Decidim anar a la seu del CET, ja que era un punt de parada obligada per recollir els dorsals de la marxa de l’endemà, per exposar-los el problema.

Un cop allà ens comenten que ens deixaran quedar dormir allà al mateix centre excursionista, que no patim. No us imaginareu el gran pes de sobre que ens van treure!! Un problema menys. Ara només quedava saber on podíem omplir el pap per anar al llit amb la panxa plena. Ens van recomanar que anéssim a l’Hostal Rosa i que sobretot fessim el favor de dir que anàvem de part del Centre Excursionista, ja que segons la dona “posem l’anunci cada any i sempre es queixen que no hi va ningú”. Ens fa un croquis de com anar-hi i també ens explica com podem arribar demà fins a l’església, que és el punt de partida dels autocars que ens han de deixar a Rupit, amb tanta mala sort que se li acaba el paper i ha d’utilitzar el mostrador on estava repenjada per continuar amb el dibuix.

Un cop sopats (primer, segon i gelat) anem cap a dormir, que demà ens hem de llevar a dos quarts de cinc per ser dels primers en agafar l’autocar. No cal dir que el terra estava molt dur i que dormir va ser una operació francament difícil. Per molt aïllant que portis, la fusta no es torna tova i el matalàs de casa es troba a faltar. Em costa molt agafar el son, però finalment ho aconsegueixo...


Diumenge, 18 de novembre de 2007.

A dos quarts menys cinc de cinc ja estem llevats. No ha sonat el despertador. Senyal que el son no és molt profund i que no hem dormit del tot bé. Com a molt he pogut aclucar l’ull unes quatres hores sent generós, però les ganes de començar a caminar fan que tingui la sensació d’estar fresc com una rosa.

Quan surto del sac copso per primera vegada en el dia d’avui el fred que passarem. Avesat a l’escalforeta que notava dintre del sac, aconsegueixo, si més no, despertar-me encara més. I no diguem quan em rento la cara amb aigua totalment gelada!!

Després de fer una mica de turisme nocturn pel poble, ja que no ens en recordàvem molt per on parava l’església ni del plànol que ens va dibuixar la dona la nit anterior, arribem on surten els autocars. Hi ha molta gent fent cua i ens hem d’esperar fins el quart autocar per poder tenir lloc. A un quart i cinc de sis arrenca. Després d’un trajecte avorrit de cinquanta minuts arribem a Rupit.

Què us he d’explicar? Doncs que feia molt fred. La sortida era un quart d’hora més tard, però l’organització, a un quart de set, ens deixa començar la marxa sense posar-nos impediments. De fet, tota la gent que havia arribat amb els tres autocars que havien sortit abans ja estaven fent camí. Millor, ja que haver-nos d’esperar, encara que només siguin quinze minuts enmig d’aquella gelor insana i glacial, s’hagués fet molt coll amunt. Segons l’home que ens segella el dorsal estem a uns sis graus sota zero, cosa bastant probable, ja que quan hem passat per Roda de Ter el termòmetre de la farmàcia en marcava cinc de negatius. I què és el millor i el més recomanable que es pot fer estant a aquesta temperatura infrahumana? Doncs córrer, córrer i córrer per fer passar el fred. I això és el que fem només començar.

Sota l’abric d’un cel meravellós que ens obsequiava amb una gran quantitat d’estrelles i emprant els nostres frontals comencem a negociar les primeres rampes del corriol ple de fulles seques i relliscoses situat a la sortida del poble que ens ha de dur cap a Can Rajols. A mesura que anem avançant el sol es desperta mandrós darrere de les muntanyes que tenim a mà esquerra, però de totes maneres encara és massa d’hora per veure’n la sortida. Decidim que si l’any que bé tornem a participar en aquesta marxa, sortirem un quart d’hora més tard per tal de veure millor com treu el cap i ens acaricia amb els primers rajos.

El primer avituallament és a Tavertet un poble de gran bellesa situat en un gran penya-segat, i on podem beure aigua i té i menjar galetes. Sense perdre gaire temps ni segellar la targeta de control per indicació expressa de l’organització comencem a baixar per un corriol estret que queda a la sortida del poble i que ens porta penya-segat avall per una trialera impressionant i molt tècnica, que la superem a gran velocitat. Si voleu proves, podeu veure els vídeos que el Jaume ha penjat a la seva pàgina de youtube (http://es.youtube.com/capderec).

Arribats a La Riba fem la segona parada: coca amb xocolata i beguda per a recuperar forces després de la intensa i treballada baixada. Un foc encès pels membres de l’organització ens serveix per uns instants per donar-nos una mica de calor en mig de tanta gelor. Ens aturem uns cinc minuts per xerrar amb una parella que s’està prenent un petit respir. Just reprendre la marxa rebo un missatge del Miquel al mòbil donant-nos ànims. Ara comença la baixada cap al pantà de Sau per una carretera asfaltada. Quina és la nostra sorpresa quan veiem que l’aigua del pantà està quasi glaçada. La temperatura és molt baixa i és el tros on passem més fred. Més tard vam assabentar-nos que a la zona del pantà estàvem a nou graus sota zero. Només de pensar-ho ja m’esgarrifa. Només us diré que no podia beure aigua del camelback perquè l’aigua que hi havia dintre del tub va gelar-se.

Passat el pantà ens espera un tram d’escales que ens ha de dur fins al mirador del pantà. No sé quantes n’hi havia, però la veritat és que pujades de dos en dos (al pas del Jaume) es van fer bastant dures i van castigar de mala manera els quàdriceps. Un cop al mirador, donem un cop d’ull al pantà, fem unes fotos i continuem la ruta a través d’un camí on a banda i banda ens rep l’herba i les plantes amb una blancor típica de la gebrada. Quin espectacle!!

A tres quarts de nou arribem a Vilanova de Sau, on un parell de gots de Coca-cola, crec que la més freda que he pres mai i ho confirmen el sis graus negatius que ens envolten i un parell de galetes m’omplen l’estómac. La parada és curta i emprenen de nou la marxa preparats per la segona paret que hem de superar: la pujada al Salt de la Minyona. Que dir-vos d’aquesta pujada? Doncs que és molt dura i que els bessons van patir de valent. La inclinació és considerable i molt constant fins que ens deixa a una pista molt ample que prenem a mà esquerra per anar a parar al següent control, on les pomes i taronges que hi ha sobre la taula ens van de meravella. Ens conviden a veure les vistes que hi ha just darrere uns arbres, on un home està escalfant-se al costat d’un foc i ens ofereix una arengada. Realment fantàstiques. Recorrem amb la mirada el tros que portem fet i descobrim des d’on venim.

A la poca estona d’abandonar el control rebem un missatge al mòbil. És el Xavi que ens pregunta com va la cosa i si fa molt fred (a part d’altres coses que quedaria molt groller si les reflectís en aquest blog). El truquem per comunicar-li que estem bé, que no pateixi, i que la cosa va per bon camí: hem fet ja vint-i-dos quilòmetres en unes tres hores. Més endavant, dues fortes pujades que no surten al perfil trenquen la constant baixada que, després d’un avituallament sorpresa on mengem un iogurt natural Danone, ens deixa a les portes de Sant Julià de Vilatorta. Tres paraules: entrepà de botifarra. Amb això està tot dit. Ah!! I un got de caldo que va passar fantàsticament bé.

El següent tram que ens esperava era quasi bé tot de pujada, majoritàriament suau, però amb dos parets considerables, segon indicava el plànol del perfil facilitat per l’organització. Això passat a sensacions reals mentre afrontàvem el camí va traduir-se en que la realment forta va ésser la segona, la pujada fins a l’Enclusa. Vam assabentar-nos més tard que aquesta última part era nova d’aquest any. Com anava dient, arribats a aquesta pujada forta, els organitzadors van tenir el detall de posar un avituallament sorpresa on podies prendre líquid. Diré, però, que aquesta vegada ja es notava que la temperatura havia pujat uns graus, ja que la Coca-cola estava calenta.

Quina pujada!! Renoi, aquesta de l’Enclusa. Era un camí habilitat bosc a través i senyalitzat degudament per l’organització amb banderoles de color carbassa llampant. Era una autèntica paret. Els bessons tornaven a patir de valent i el cansament ara sí que ja començava a passar factura. La pujada va deixar-nos sota una muntanya coronada per una gran roca que s’estenia a banda i banda. Vam haver de sortejar-la per sota sortejant desnivells constants del terreny i enduent-nos, com en el cas del Jaume, un fort cop al cap amb el sortint d’una roca. Passat aquest ensurt, ja vam afrontar la baixada fins l’últim control, el de La Collada on la fruita tornava a fer acte de presència i on havien tingut el detall de treure-li la pell a la poma.

Ara sí que estàvem arribant al final: només quedaven poc menys de cinc quilòmetres per assolir l’anhelada meta final. Com no, corrents de nou vam arribar fins a una petita rampa que ara de debò va costar-me horrors pujar-la. Si us he de ser sincers, crec que si hi arriba a haver una altre rampa m’ho hagués pensat dues vegades a l’hora de pujar-la, o si més no, hagués reduït força el ritme. Notava molt el cansament a les cames degut al fort ritme que havíem portat durant tota la cursa, un ritme al qual no estava acostumat i que, evidentment, ara em passava factura. Finalitzada aquesta petita “gran” (per mi) rampa l’entorn va tornar-nos a oferir una vista impressionant del castell d’en Boix i de l’entorn. Vam quedar-nos uns instants gaudint de la postal que veiem davant nostre. Era preciós!!

Però les ganes de fer una bona marca eren tantes que de nou vam tornar a posar-nos en marxa fent corrents els últims tres quilòmetres que quedaven fins a Taradell. Un cop arribats als poble, van rebre’ns dues nenes petites cridant “Que guanyi tot el món!! Que guanyi tot el món!!” i que semblaven passar-s’ho d’allò més bé contemplant l’arribada dels participants. Només quedava una última pujada d’asfalt que ens duia just a la cantonada on estava situat el CET. Últims metres. Ens mirem amb el Jaume. Alço el puny i el sacsejo amb ràbia. Hem arribat per fi!! I quina bona marca, sens dubte: sis hores i trenta cinc minuts. Crec que costarà tornar a repetir un temps tant bo com aquest. Lliurem els nostres dorsals amb tots els controls senyalats als membres de l’organització i ens fan entrega d’un regal: una bossa d’esport. No imaginareu el que vaig pensar, no? On és la tant esperada samarreta? Doncs, per segona marxa consecutiva aquest any, vam quedar-nos sense ella. No podrien posar una norma de samarreta obligatòria per a tots el participants? Haurem de parlar amb la FEEC!!

Més dades d’aquesta caminada que us puguin interessar? Doncs que la velocitat mitja que vam fer la prova va ser de 6,6 km/h, el desnivell total era de 2.860 metres per cobrir un total de 43,5 km (encara que corrien rumors de que com aquest any havien canviat l’últim tros, la distància havia augmentat).

Vam quedar-nos descansant una estona i al marxar vam saludar l’Ismael, que va cridar-nos l’atenció perquè duia un buf de la Des sables. Vam preguntar-li si l’havia fet i va respondre’ns que sí. Les anècdotes que explicar-nos no tenen preu: la duresa de les etapes, la poca flexibilitat dels comissaris, la incomoditat de dormir, el preu (3.000 euros) que val apuntar-se a la prova... En fi, que se’ns queia la baba escoltant-lo parlar...

Per acabar dir que vam trobar a faltar els companys habituals de les marxes que venem amb nosaltres i recomanar-los que l’any que bé facin un cop de cap i marquin el calendari amb un cercle vermell el diumenge que es disputi la prova per tal que no se’ls passi i es puguin apuntar i puguin gaudir de les meravelles d’aquesta marxa, tal i com vam fer-ho nosaltres.