diumenge, 4 de novembre de 2007

Entrenant per Collserola.

Aquest divendres passat vaig decidir anar a córrer per Collserola, concretament per la Carretera de les Aigües. Una bona idea!! Es un lloc bastant pla, tranquil, ubicat en plena muntanya però sense perdre de vista en cap moment la nostra Barcelona, que et queda als teus peus, gaudint de la mateixa contaminació de la que gaudeixes caminant pel carrer Balmes, però això sí, sense tant de soroll ni tants embussos, amb nuclis urbans habitats i amb cotxes aparcats als marges per recordar-te, de tant en tant, que no deixes d’estar a tocar de la ciutat... Això és vida!!

Vaig deixar el cotxe a l’avinguda del Tibidabo i cap a dalt s’ha dit tot escurçant camí per la gossera municipal. Una vegada vaig ser a dalt a la Carretera de les Aigües, amb més esbufegades de les que m’esperava degut a que la pujadeta és una mica empinada, començava el meu repte: volia arribar fins a Sant Pere Màrtir i tornar. Exactament no sé la distància que hi ha ni el temps trigaria.

Als pocs metres de començar a córrer veig venir en direcció contrària un noi jove que també està practicant esport, però això sí, més equipat que jo: malles de corredor, unes bones bambes, i una samarreta professional, tot a conjunt i amb uns colors que fan joc els uns amb els altres. Penso que la propera vegada hauré de millorar el meu aspecte de corredor, ja que és una mica trist: pantalons antics del Barça (de quan portaven Kappa i jugava Koemam, Guardiola i companyia), samarreta de la “Reus-Prades-Reus”, mitjons blancs i les meves bambes d’anar a caminar (grises i carbasses). En fi, tot un cromo comparat amb l’altre. L’únic que quedava bé era el perfecte joc dels mitjons blancs amb la samarreta blanca.

Quan ens creuem el saludo entre esbufegades: “Adéu!”, però veig que ell passa olímpicament (i mai millor dit) de mi. Imagino que això deu ser normal, que aquí a Collserola, com que no deixa de ser ciutat, la gent no es saluda. Que no és com quan vas a la muntanya un diumenge qualsevol que els adéus siaus van que volen quan trobes algú, i si pots parlar de quin dia més bonic que fa o de què verds estan els prats, molt millor.

Segueixo corrent i al cap de poca estona veig que torna a venir un altre noi fent esport. Això sí, aquest no tant ben equipat com l’altre i amb un estil que s’acosta més al meu. Penso que el corredor d’abans era un mal educat i que no tenia moltes ganes de saludar-me ni de fer-se amb algú que no va ben equipat per l’ocasió, així que decideixo de nou prendre l’iniciativa i saludar al nou vingut que s’aproxima, però prenent precaucions per no tornar a fer el ridícul: aquesta vegada faig un lleuger gest amb el cap per saludar-lo tot alçant les celles. Res de res!! Passa de llarg pel meu costat sense donar senyals de vida. Penso que el fet que no em saludés el primer no era degut a la meva pinta de poc (o gens) corredor professional, ja que aquest altre tampoc ho ha fet i la indumentària era gairebé la mateixa que la meva.

Tot gaudint de les vistes barcelonines segueixo endavant, motivat però pensant en si la propera persona que em trobi l’hauré de saludar o no. No vull quedar com mal educat, però tampoc com a principiant que va saludant a tothom. M’agrada ser amable amb la gent i transmetre bon rotllo... Iep!! Se n’acosta un altre. Què faig? Saludo? No saludo? Giro el cap? Alço la mà amb el palmell obert? Sí, saludaré de nou!! Ja ho tinc decidit. A la que alço el cap, però, veig que el corredor ha desaparegut. On ha anat? Em giro i veig que fa un parell de metres que ja m’ha passat. Jo capbussat en les meves cabòries de si salutació sí o salutació no, decidint si vull ser un ciutadà modèlic, educat i exemplar o no, no me n’he adonat. Tant se val!! Segur que ell no m’ha saludat, com els dos anteriors.

Més endavant passo per un conjunt de cases. Bé, cases cases no serien... En diríem torres. No molt luxoses, però torres amb petits jardins i pàrking. Quant ha de valer una torre d’aquestes? És a l’abast de tothom? Si els propietaris decideixen vendre-la, penjaran un cartell al balcó-terrassa o tiraran d’immobiliària, ja que hi ha poca gent que passi per allà? Just aparcat a la vorera veig un Dacia Logan. Aquell cotxe tant lleig (sempre segons el meu parer, clar) que el lema publicitari diu que “hace lo que todos los coches, pero desde sólo 7.350 euros”. I jo penso que aquestes cases també podrien fer el que fan totes les altres cases, però des de només 7.350 euros. Però bé, crec que és com una mica impossible. El terme Torre-Logan crec que no existeix. Les cases (o pisos), són cars per naturalesa i no paren de pujar. De totes maneres crec que no m’agradaria pas viure per aquí dalt: pendent tot el dia de si t’han d’entrar a robar (tant de moda que estava fa pocs mesos), de si hi ha o no incendis pels voltants ja que està tot rodejat de vegetació, ... A part, està una mica apartat de la ciutat i sempre necessites agafar el cotxe per fer qualsevol cosa. I és més millor que no hi visqui, ja que amb alguna dèria de les meves encara em donaria per, com està a la muntanya, pujar o baixar caminant o corrents cada dia... Millor deixem-ho així!! Em quedo amb el meu petit pis a Gràcia que segur que em fa el mateix servei i m’estalvio patiments innecessaris, trencades de cap de si he de saludar o no a la gent que passa, decisions de si he de baixar a Barcelona corrents, caminant o en cotxe, o pendent de si he de sortir corrent per si hi ha algun incendi o si m’entren a robar.

Tot pensant tot això, me n’adono que m’he de donar pressa en tornar. No he tingut en compte que amb el canvi d’horari de la setmana passada es fa de nit abans i el sol ja ha començant a desaparèixer a l’horitzó. Accelero el ritme i tot esbufegant i traient el fetge per la boca arribo al cotxe quan la nit comença a envair els carrers de la Barcelona no rural.

3 comentaris:

Txell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Txell ha dit...

Hola Jordi san!
Em penso que reconec el que expliques doncs jo he anat bastant a córrer per Collserola. Sempre et trobes gent que et saluda i que no saluda, jo opto per saludar, ells que facin el que vulguin...
Per cert vas conèixer algun que altre jabalí, potser ells són més educats!
Cuida't,
Txell

Jordi ha dit...

Ei Txell!!

De jabalís pocs a les hores que vaig, però segur que deuen estar ben amagats. No dubtis que si algun dia me'n trobo algun per allà, intentaré endur-me'l a casa per tal de domesticar-lo i portar-lo més endavant amb mi quan vagi a córrer per la Carretera de les Aigües. Seré l'enveja de tots el corredors!!

Petons,
Jordi.