diumenge, 11 de maig de 2008

El segon diluvi universal.

Quina manera de ploure!! Ahir dissabte per la nit portàvem ja més de quaranta vuit hores seguides ininterrompudes plovent. Un non-stop de xàfecs, una megarave d’aigua caiguda del cel que feia témer el pitjor: que el segon diluvi universal havia començat. I ni més ni més que a Barcelona, cosa que em va fer pensar que segurament havia estat cosa del nostre alcalde que amb la dèria que té de fer Barcelona universal i d’organitzar esdeveniments a nivell mundial (que si el Fòrum, que si les Olimpíades, que si la fira 3G, que si el Bread and butter, entre d’altres) també s’havia fet amb l’exclusivitat del segon diluvi universal. Bé, alguna cosa ha de tenir ser una ciutat puntera i moderna que vol fer-se un lloc entre les ciutats més importants del món.

Però bé, al que anava. Per la nit havia quedat amb uns amics per sopar unes pizzes (i que les portés el de la moto, que amb la que estava caient no era qüestió de treure la feina als que bonament es guanyaven la vida), perquè amb el temps que feia venia de gust quedar-se a casa ben calentet. Quan baixava pel carrer Escorial, de sobte, vaig veure un home que pujava per la mateixa vorera que jo, a poc a poc (no és que el meu pas fos d’allò més ràpid, perquè el meu bessó no m’ho permet), vestit d’una manera estranya: una túnica blanca bastant bruta, recolzat en un bastó de fusta molt llarg, i amb els cabells blancs molt llargs i una barba, també blanca, que li arribava a l’alçada de la panxa. A mesura que s’anava apropant, el seu aspecte em resultava més familiar i mica en mica vaig anar reconeixent la seva cara. Quan va ser a la meva altura, amb veu tremolosa em vaig adreçar a ell:
JO: Tu ets... Tu ets Noé!!
NOÉ: (portant-se el dit índex als llavis) Shiiit!! No vull que em reconèguin!!
JO: Perdó!! Però la veritat, no és molt difícil...
NOÉ: Què vols dir?
JO: Home, doncs que amb aquesta manera de vestir tant carrinclona...
NOÉ: Carrin... què?
JO: Tant clàssica, tant poc moderna...
NOÉ: Ah!! Es que vosaltres vestiu de forma massa estrafolària. I jo estic molt xapat a l’antiga. Ja sap, tinc una edat!!
JO: Sí, sí!! (després d’uns instant en silenci) T’ha enviat Ell?
NOÉ: Què vols dir?
JO: (senyalant cap a dalt) Que si t’ha enviat el de dalt... Jesucrist?
NOÉ: Ah!! No, no pateixis. He vingut per voluntat pròpia. Estic en missió extraoficial.
JO: Com?
NOÉ: Era a casa mirant la televisió quan fent zapping he enganxat el canal de TV3 internacional i he vist les noticies del temps. Segons la predicció d’un tal Tomàs Molina, per aquí estarà plovent durant uns quants dies seguits.
JO: Ah!! El Tomàs!! Sí, les sol encertar totes... Però... entens el català? (ostres ara me n’adonava que des d’un primer moment havíem estat parlant en el meu idioma!)
NOÉ: Bé, diguem que el practico en la intimitat...
JO: Ostres, què gran!! Aquí al país veí, hi ha molta gent que també el parla en la intimitat. Quines casualitats!! Doncs el parles molt bé!!
NOÉ: Sí, fa temps vaig estar veient un programa de televisió que es deia “Digui digui”, per TV3, també, crec recordar... I mira, vaig fent progressos poc a poc.
JO: Me n'alegro!! I això de la pluja va en serio? Vull dir que si plourà durant quaranta dies i quaranta nits?
NOÉ: Doncs no ho sé, però té tota la pinta...
JO: Ostres i jo que m’he quedat amb tantes coses sense fer a la vida... Això no es pot acabar així!! Seria molt cruel!! I més tenint en compte que la Lliga l’ha guanyada el Madrid i el Barça li ha hagut de fer el passadís!! Això ens ho han de tornar!!
NOÉ: Bé, bé, tranquil·litzat. No he dit pas que fos la fi. Només que pel que sembla la cosa pinta malament.
JO: I ja tens l’arca preparada?
NOÉ: No, encara no. No m’ha donat temps. M’ha agafat tant d’imprevist que per molt que volgués no em donaria temps a tenir-la enllestida.
JO: I com t’ho faràs?
NOÉ: M’han dit que hi ha un lloc anomenat Tibidabo que allà puc trobar una atracció d’un vaixell que es mou a banda i banda. Encara en podré treure profit. Crec que farà el fet!
JO: Ostres!! Doncs encara et queda per arribar allà dalt! Vas caminant?
NOÉ: Sí.
JO: Doncs et recomano que agafis un taxi. Arribaràs més ràpid!!
NOÉ: Un què?
JO: Un taxi. És un vehicle, de tracció no animal, que et porta on vulguis a canvi d’uns quants diners.
NOÉ: Ah!! No puc, m’ho impedeix la meva religió. Ja saps, allò de l’austeritat, el vot de pobresa...
JO: Quina putada!! Vols que t’hi acompanyi jo amb el meu cotxe? No et cobraré res.
NOÉ: No, és igual, deixa-ho estar. Com se n’assabenti el cap (va fer un gest amb el cap senyalant cap a dalt) em fotrà una bona esbroncada.
JO: I ja t’has mirat lo des les parelles d’animals? Ho tens tot enllestit?
NOÉ: Què va, noi!! Ja no és el que era. Amb això de que us esteu carregant mica en mica les espècies animals costa molt trobar de tot i bo.
JO: Sí, tens raó. Has provat d’anar al zoo?
NOÉ: Ara en vinc. Està la cosa molt malament. M’han volgut cobrar entrada i tot!!
JO: Què dius? Si es que la gent només va de cara al negoci, a la pela que diem per aquí.
NOÉ: Sí, ni que ho diguis. He intentat parlar amb ells, raonar, fer-los entendre que és molt important que me’ls endugui. Els he anat amb la cantarella de que les futures generacions els ho agrairan, i tot això, però no hi ha hagut manera. L’únic que he pogut aconseguir és una parella de gats i una altra de gossos. Això sí, m’han dit que de camí al Tibidabo hi ha una protectora d’animals on si signo uns papers comprometent-me a que els cuidaré bé i que no els maltractaré me’ls donaran.
JO: Bé, millor això que res, no?
NOÉ: Sí, tens raó. Però a mi m’agrada fer les coses ben fetes. I clar, com en el primer diluvi qui ho coordinava tot era Ell, doncs les coses van anar més rodades. En un obrir i tancar d’ulls vaig tenir a totes les parelles d’animals hagudes i per haver davant de l’entrada de l’arca. I sense moure un dit!! I ara, si finalment ens trobem davant d’un altre daltabaix com aquell, ens enganxarà amb els pixats al ventre.
JO: Sí, quina putada!! Si puc fer-hi res per ajudar-te...
NOÉ: No, tranquil. Això és cosa meva. No m’agrada delegar funcions. Si després les coses surten malament no vull que d’altres carreguin la culpa de coses que no els pertoquen.
JO: Si hi hagués més gent com tu al món, tot aniria diferent.
NOÉ: Em faràs posar vermell... (després de pensar uns instants) Eh que abans has dit que si em podies ajudar en alguna cosa?
JO: Sí, si puc i vols...
NOÉ: Doncs sí, ara que ho penso. M’agradaria que parlessis amb la gent que va fer aquella pel·lícula... ummm... Cóm es deia? Ah!! Ja ho sé!! “Sigo como Dios”. Què dolenta, per Déu!!
JO: Sí, dolentíssima!! L’he vista i no va agradar-me gens.
NOÉ: Doncs això, que si pots parlar amb el director i dir-li que no n’estic gens satisfet de com em van ridiculitzar, t’ho agrairia.
JO: Faré el que podré, però crec que només poc enviar un mail a la productora per queixar-me. Però no sé si el que els pugui explicar serà una història molt creïble.
NOÉ: Un mail? Vols dir una carta d’aquelles que no necessita segell i que no s’ha de tirar al correu? Aquelles que viatgen per... com li’n dieu? Per l’internet?
JO: Sí!!
NOÉ: Ah!! Bé, prova-ho!! Potser tenim sort!! No tinc internet a casa. La veritat és que estic fet un embolic. Amb tantes empreses que últimament s’anuncien per televisió, no saps quina quedar-te. I a més a més, el servei que ofereixen deixa molt que desitjar.
JO: Tens tota la raó!!
NOÉ: Bé, jo vaig tirant, que com dieu aquí... és tard i vol ploure!!
JO: I mai millor dit!!
NOÉ: I el més calent és a l’aigüera.
JO: Caram!! Quins progressos més bons amb el català!! Crec que el parles millor que el Montilla!!
NOÉ: Bé, això no és molt difícil, no?
JO: (esclafint a riure) Ets la bomba!!
NOÉ: Apa, a cuidar-se i que vagi bé el sopar!!
JO: El sopar? Ostres, com ho saps?
NOÉ: Perquè mentre hem estat parlant, t’han sonat els budells tres vegades!!
JO: Bé, adéu i encantat d’haver-te conegut!! I espero que això d’aquests aiguats sigui només una falsa alarma. Que no passi d’aquí!!
NOÉ: Sí, jo també, perquè si no hauré de fer hores extres. I no les paguen molt bé, que diguem... Amb aquesta crisis... (va fer un gest amb la mà per acomiadar-se i va seguir caminant tot xiulant la cançó I’m singing in the rain. Si és que és molt de la broma!!)

NOTA: Aquest relat és pura ficció (per qui no se n’hagi adonat) i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

4 comentaris:

alba ha dit...

Què vas fumar ahir?? per què no comparteixes??

Jordi ha dit...

jajaja Res de res, t'ho juro!! De vegades passen aquestes coses... De totes maneres ja he avisat que és pura ficció!!

Uri ha dit...

No m'estranya que no dormissis, quina paranoia xD

Torna'm el Padrino, gràcies ;)

Jordi ha dit...

jejeje Sí, m'he emparanoiat.

Sí, sí, te la tornaré!! Si faig memòria!!