dimecres, 21 de maig de 2008

Taller de creativitat.

Aquest és el nom del curs al que avui he assistit i al que m’havia convocat la meva empresa des de feia dies. El lloc era l’hotel Princesa Sofia i l’hora de començament eren dos quarts de deu. Me n’havien dit meravelles tots els companys amb els que havia parlat i que ja l’havien fet: molt divertit, i el millor, el dinar al bufet lliure de l’hotel. Caram!! El dia, doncs, pintava bé, i si a això li afegeixes que m’he posat el despertador una hora més tard del normal, doncs que us puc dir: que només m’ha faltat menjar-me un donnut (o dos o tres, posats a fer) perquè el dia fos encara més rodó!!

Un quart d’hora abans voltava dintre per les portes giratòries de l’hotel i entrava al hall: luxe, glamour i molta gent ha estat la primera impressió que he tingut. La pregunta que m’he fet ha estat, evidentment: “Com pot tanta gent pagar-se una nit en aquell hotel si costa un ull de la cara?”. No ho sé, però us asseguro que hi havia turistes per donar i vendre asseguts pels sofàs distribuïts per la planta baixa i uns quants homes de negocis encorbatats xerrant en rotllanes de tres o quatre persones.

Com allà tot és gran i en grans quantitats, hi havia un total de quatre ascensors. Anava a la divuitena planta (el pis més alt de l‘hotel) que era on estava la sala on faríem el curs. Res, dit i fet. Només pressionar el botó del pis desitjat, encara no havia acabat d’enretirar el dit que ja s’obrien les portes al pis que havia sol·licitat. Sí que anava ràpid!! Crec que ni les atraccions de qualsevol parc temàtic van a aquesta velocitat!!

Una vegada a dalt, em trobo amb la gent que ja havia arribat. La meva empresa no és que sigui molt gran, però com que físicament no estic ubicat on hi són tots, doncs passa el que passa: que només coneixo la gent de vista perquè d’haver-hi parlat res de res. I què pot fer un per no avorrir-se mentre arriba l‘hora de començar? Doncs menjar i veure del petit bufet que ens havien col·locat a l’entrada (sucs, aigua, refrescs, galetes, ...) i dedicar-me a provar les butaques i sofàs d’estil rococó que hi havia al passadís. El diagnòstic ha estat: els sofàs són molt durs i les butaques són més còmodes, però l’estampat es veia molt antiquat.

Abans d’entrar, però, he vist al un company que sempre dona la casualitat que ens apunten (o ens apunten, millor dit) junts als cursos i al que només veig en aquestes ocasions. M’ha saludat pel nom i jo, com que sóc molt despistat per això, no me’n recordava del seu i he utilitzat la típica argúcia:
JO: Home... ummm.. com et dius?
ELL: Toni
JO: Bona memòria!! (li deixo anar això perquè es pensi que jo me’n recordava i que li he preguntat per fer-li la broma. El que passa és que em sembla que em té fitxat, perquè sempre li faig el mateix...)

Entrem a la sala (la de nom Bonanova), i em toca assentar-me de cap de taula. Millor, així domino més a les persones, tinc el projector just davant meu, no he de fer gestos amb el coll per poder veure el power point i em sento com si fos el qui mana a la sala i com si d’un moment a un altre hagués de deixar anar un: “Senyors, ens posem a treballar?” o “Tu, estàs despatxat!” o “Puc veure els resultats de l’empresa dels darrers... vint anys?”.

Comencem el curs i la professora (molt simpàtica) es presenta i ens explica vida i miracles i diu que ens farà presentar més tard i que ens posem còmodes, que si volem sortir a fumar, que no hi ha problema, que podem entrar-nos qualsevol tipus de beguda o menjar del que hi ha fora, que no hi ha problema, que si volem l’aire condicionat, que no hi ha problema, que podem participar, que no hi ha problema, que si volem anar al lavabo, que no hi ha problema... i jo penso que aquesta dona, amb la quantitat de problemes que hi ha arreu, podrien enviar-la aquests llocs perquè se n’encarregués ella de tots aquests problemes, perquè per ella, segur que no ho serien tant de problemes.

Però bé, seguim perquè després de la seva presentació, per parelles hem de dir què sabem l’un de l’altre. A mi em toca dir què sé de la noia que tenia al costat, i evidentment, el que jo sé i res... Per no saber, no sabia ni el seu nom. Utilitzo també la típica argúcia de la broma tot dient que no dic coses d’ella, però que jo ja les sé, que si de cas que les digui ella per veure si les sap i si se’n recorda i que jo ja la corregiré si diu alguna cosa sobre ella que no és veritat. No cola molt, però el meu objectiu s’ha complert: fer saber que no sé res de res de la persona en qüestió (i que consti que em sap molt greu), i l’únic que se m’acudeix de dir és que sempre la veig fumant a la porta de l’edifici quan plego... Crec que encara l’he cagat més, però tant se val!! Total, no estic a un curs de creativitat?

Després de les presentacions arriba aquella fase de la introducció del curs que no m’agrada gens i on sempre apareixen paraules en anglès que no sé que volen dir però que la resta de la gent sí que ho saben i on jo em sento molt malament: que si coaching, que si mentoring, que si ja ens han marcat el timing... (eh!! Aquesta sí que la sé!! I ho faig saber mirant de costat a costat i mostrant un somriure al meus llavis i fent que si amb el cap volen donar a entendre que aquesta sí que l‘he pescat i en sé el significat). I llavors deixa anar la frase de les frases: “Què espereu treure d’aquest curs?”. Uff!! Si li dic que fotre’m un bon tiberi s’enfadarà amb mi? He mantingut la boca tancada perquè no volia espifiar-la una altra vegada, però al veure que no sortia el tema i que tothom volia ser creatiu, divertir-se, etc, etc... ha estat ella qui ho ha deixat anar fent la broma pertinent.

Després del primer exercici ens ha repartit unes frases diferents a tots els presents i ens ha fet comentar-les amb la parella del costat i després en veu alta. A mi m’ha tocat una d’en Pablo Picasso que deia: “Pinto moltes hores perquè quan m’arribi la inspiració em trobi treballant”. Molt bona la frase, quanta raó té, però jo no puc dir que de mi esperin que treballi moltes hores perquè quan m’arribi la inspiració em trobi treballant, perquè jo a les cinc en punt fitxo i marxo cap a casa. Per sort, l’he hagut de citar en un moment en que la Judit (la professora) m’ho ha demanat perquè anava molt lligada a una altra frase i m’he estalviat de comentar-la. Ah!! També hi ha hagut una frase molt bona que va dir algun versat/il·luminat en la matèria i que ara no recordo el seu nom, que a mi m’ha fet molta gràcia: “Naixem com a genis i morim com imbècils”.

Es veu que això de la creativitat és intentar fer les coses que sempre fas però de manera diferent, trencant la rutina, mirant-t’ho des d’un altre angle: “No heu provat mai de fer una macarrons amb tonyina, per exemple, o tornar a casa de treballar per un camí diferent, o vestir-vos d’una altre manera, o canviar una cosa que no us agrada per una altra, o comprar un diari diferent al que sempre llegiu, o escoltar una emissora diferent a la que sempre escolteu ...”. A mi que m’ha vist murmurar, em diu: “Digues, digues, no t’ho callis”. I he deixat anar: “Sí, que tot això em sembla molt bé, però jo no em faré del Madrid!!”. S’ha posat a riure i n’hi ha hagut una que ha deixat anar: “Doncs mai podreu guanyar tantes lligues...”. Dimoni de dona!! Fins i tot els meus propis companys m’han de mortificar?

I ha arribat el moment del Brainstorming (aquesta paraula també sabia el que volia dir i he tornat a fer el gest de mirar de cantó a cantó amb el somriure als llavis i fent que sí amb el cap) o pluja d’idees. Ha necessitat un parell de voluntaris que tinguessin bona lletra perquè escrivissin a les dues pissarres les idees que anaven sortint. Jo, com que de petit havia fet quaderns de cal·ligrafia a l’escola i al veure que només s’havia ofert una persona, he alçat el braç com a voluntari. La cosa ha començat bé, apuntant tranquil·lament una idea jo una idea l’altra companya, però a mesura que passava l’estona (un total de tres quarts d’hora dempeus) m’he començat a col·locar per culpa del retolador BIC d’aquells de pissarra Vileda que fa aquella olor tant característica, peculiar i tant nociva pel cervell. I lo bé que m’ha anat per anar dient idees d’aquelles sense solta ni volta però que a la professora semblava que tant li agradaven. “Bé, bé, bona aquesta, així m’agrada, arrisquem-nos i perdem la por”. I jo que pensava que si tots oloressin el bolígraf aquell segur que la por la perdien ipso facto. La por, la vergonya, el sentit i segur que començarien a veure passada una estona fantasmes i gnoms imaginaris assentats a les cadires o pujants a sobre les pissarres com jo els estava començant a veure ara...

El Dinar. Amb la de majúscula. Què us en podria dir? Què té un bufet lliure d’un hotel de cinc estrelles que no tingui un bufet lliure d’un hotel de tres? Doncs ara ja em veig amb cor de poder respondre aquesta pregunta: molt, de tot i molt bo. Només dir que vaig fer el que s’espera d’un quan es va a un lloc d’aquests: endrapar com un cosac. Crec que van ser quatre plats (no tots plens fins dalt). Amb els segons vaig tenir un petit problema: jo sóc més de carn que de peix i la que tenien preparada amb salses diverses no m’emocionava molt, i com que hi havia l’opció d’anar a una barra on un cuiner te la feia a la planxa i al moment, va ser l’opció que vaig triar. Però clar, com que hi havia de tot i molt, no sabia amb quin dels quatre tipus de carn quedar-me. Solució? Si no pots, uneix-te a ells. Per tant li vaig dir que em fes un tros de cada que si de cas després ja passaria per dir-li quina m’havia agradat més.

La tornada a la sala va ser una mica accidentada. La pujada amb ascensor no va ser del tot el que m’esperava. Doblegat com estava de tant menjar i amb la crema catalana demanant torn per començar a barrejar-se amb la resta del menjar, vam agafar el que es diu l’ascensor turístic, és a dir, aquell que para a gairebé tots els pisos (i n’havíem de pujar divuit). El motiu, entre d’altres, va ser que amb nosaltres van pujar tot un seguit d’estrangers encorbatats d’alguna mena de conferència cap a les seves respectives habitacions i, casualitats de la vida, no estaven situats tots a la mateixa planta. Així doncs que amb tant arrancar i parar, arrencar i parar, crec que un total de set o vuit vegades, el menjar volia sortir per on havia entrat. Tenia una sensació molt semblant a la que tens quan baixes del Dragon Kan, perquè m’entengueu, amb la cara blanca i tot.

Només començar la sessió de la tarda vam fer un exercici anomenat Columna vertebral. Et donaven tres paraules i havies d’escriure una altre que les relacionés. Per exemple, amb roda, elèctrica i alta sortia el mot cadira. Doncs bé, vaig començar a completar l’exercici i per tot el que llegia em sortia la paraula migdiada. Estava tant tip i tenia tantes ganes de dormir, que m’afectava els pensaments i tot. Vaig començar:
a) Porquet verd corretja => evidentment, migdiada, perquè ja m’imaginava l’animal estirat a un prat verd i amb la corretja posada, tot dormint.
b) Blau cabanya tenda => migdiada, estirat sota un cel blau amb una cabanya al costat i una tenda de matalassos just davant.
c) Fastigós terra corral => no, no em faria pas fàstic estirar-me al terra d’un corral a fer la migdiada...

Amb tot això vam haver de canviar de sala per fer un exercici anomenat Mapa mental on t’havies de preguntar el què, com, qui, quan i per què sobre l’opció escollida a la pluja d’idees. I per això estava jo, per fer-me preguntes intranscendents sobre coses que ni m’anaven ni em venien... Vaig adonar-me’n de camí cap a la nova ubicació que en una altra habitació hi havia una quantitat il·limitada de televisors de pantalla plana marca Bravia tots posats en fila i preparats per a que algú els agafés. Caram!! La de diners que hi havia allà invertits.

Per acabar, la Judit va regalar-nos un llibre (gentilesa de la nostra empresa) i jo li vaig fer un petit comentari, a mode de suggeriment, de si es podia canviar el llibre per un dels televisors que hi havia a la sala del costat. Més que res pels meus companys, que jo de televisor ja vaig servit a casa amb un que tinc que de pla el que té és el botó d’encendre i apagar. Evidentment va dir-nos que no i va acabar de rematar-me dient que havíem d’omplir un qüestionari per a la nostra empresa sobre què tal havia anat al curs, amb preguntes com: “Resum del temari i continguts” i “Comenta quines aplicacions pràctiques o impacte en la teva activitat tindran els coneixements/habilitats que has adquirits”. Seré sincer, no sabia que carai contestat a cap d’aquestes preguntes...

4 comentaris:

karli ha dit...

Collons t'has quedat a gust amb aquest mini post que has escrit!! vols dir que no t'has deixat d'explicar alguna cosa?
A mi aquest cap de setmana em va pasar el mateix amb un altre hotel de luxe, quan vaig entrar vaig pensar el mateix que tu: qui collons pot pagar tanta pasta per una nit? molta gent Jordi molta gent...
En resumides contes que amb el que mes vares disfrutar va ser amb el menjar oi?
Apa nanu, no et dic que et cuidis per que ja veig que ho fas!!
Ole Barça ole!!!!
Crec que canviarè la proposta de blog pro-Mou per la de blog-anti-Cristiano Ronaldo...kin fastic de paio!!!

Jordi ha dit...

Sí, crec que sí, que els boquerons en vinagre estaven boníssims!! jejeje

Sí, pel que es veu, hi ha molta gent que té molta pasta i molta gent que en té poca. El món està mal repartit, sñiff, sñiff...

Evidentment, amb el que més es gaudeix d'aquestes coses és el menjar (que te'n donen) i el dia de "festa" i de trencar la rutina, que és d'agrair.

Ostres, tornem a pensar igual!! Aquest home cada vegada em cau pitjor i ja gairebé no puc veure'l ni en pintura!! No vull que vingui al Barça!! Per cer, ahir partidàs del Barça de basket, que m'estan deixant garrativat últimament!!

Alba ha dit...

Actualment, les empreses cada vegada són més partidàries de fer aquest tipus d'activitat per crear dinàmiques de treball, bon ambient, etc. La veritat es que és una bona crònica del dia i espero que hagi sigut profitós.
Salutacions

Jordi ha dit...

Sí, li hem tret profit, el que passa és que ara s'ha d'intentar aplicar tots els coneixements al dia a dia de l'empresa, i això costarà!!