diumenge, 11 de maig de 2008

Recuperant velles costums: el vermut.

Ahir quan vam acabar de sopar, tot parlant de què podríem fer avui, una proposta va destacar més d’entre la pluja d’idees que van sortir: fer un vermut. I on millor que a casa meva? Bé, l’acord era que jo posava la casa i ells posaven el menjar. Bon tracte no? I us preguntareu: per què a casa i no a fora? Doncs, companys, amb els temps que corren anar a fer un vermut (parlem d’un aperitiu complert) a un bar, com a mínim has de demanar un préstec a la caixa o al banc pertinent. La fiblada que et foten per menjar una trista llauna d’escopinyes, unes quantes olives i una bossa de patates (ja no hi compto els calamars a la romana típics i que, segons diuen, sempre són acabats de fer, i que et poden cobrar ben be nou euros per una tapa on n’entres quatre o cinc) és d’aquelles que fan història, i, millor que a casa no s’està en lloc.

I a bones hores, després de que l’últim integrant del trio (evidentment, el Toni) que vam participar a la iniciativa de recuperar velles costums dels diumenges fes acte de presència cap allà les dues passades, i després de col·locar totes les viandes que el que havia arribat tard ens havia portat (era el subministrador oficial de menjar i beguda de la trobada), es va donar el tret de sortida d’aquest esdeveniment tant nostre.

L’aperitiu constava de: dues llaunes d’escopinyes, una llauna de navalles, una llauna de cloïsses, dues llaunes de musclos, dues llaunes mitjanes d’olives farcides, una bossa de patates gran i tot regat amb una botella de vermut negre i una de sifó. Ah!! I gel que no en falti per donar una mica de frescor a la beguda.

Vam rendir comptes de l’aperitiu sense presses però sense pauses, a bon ritme, assaborint peça de menjar que ens duien a la boca. S’ha de dir que vam liquidar totes les existències, està clar.

Ah!! Em deixava de dir que el suc de les escopinyes el va fer un servidor, tirant de receptari matern. La veritat és que m’agrada ser humil, però el suc va quedar, segons paraules textuals del Toni: “Al seu punt, ni molt fort, ni molt fluix.”.

Finalment donàvem per acabat el primer vermut de l’era.. ummm... dels trenta anys, a dos quarts de quatre, evidentment, sense ganes de dinar. Qui era el guapo ara que es menjava uns macarrons, una botifarra a la brasa o un tros de pollastre amb suc?

Canviant de tema, no m’agradaria acabar aquest post, sense donar-vos un seguit de normes bàsiques per si voleu fer un bon vermut:
1) Les patates fregides no poden faltar. Han estat concebudes única i exclusivament per evitar que caigui la gota que sempre cau de qualsevol peça sucosa que punxem. És a dir, que sempre ha d’estar sota la forquilla o l’escuradents amb que hem punxat el tros de vianda i fer el recorregut en paral·lel a aquest que sempre anirà del plat on estava dipositat a la nostra boca. Si no se’n tenen, poden substituir-se per, cornes d’aquelles grans de xurreria o per un tros de pa. Mai per ganxitos, patates palla o qualsevol tipus d’snack que no tingui una superfície suficientment gran i que, per tant, faciliti que la gota vagi a parar a sobre la taula.

2) Les escopinyes tampoc poden faltar mai. Hi ha molta gent que es fa la típica pregunta de si el suc s’ha de beure o no, si és de bona educació o no és de bona educació. Deixeu-vos de romanços. Si us agrada us l’heu de beure, ja que en el moment que tu pagues una cosa, aquesta et pertany, i el suc ja va inclòs en el preu que et cobren. I molt important fer soroll mentre el xarrupes, per tal de fer notar al de les taules del costat vostre que heu demanat una escopinyes per què sou suficientment solvents per poder-vos-en pagar una ració, que als preus que van als bars...
Una recomanació que faria als amants del suc de les escopinyes: el millor per agafar-les és una cullereta petita. Per què? Doncs perquè a l’hora que te’n poses un a la boca, també fas que hi vagi a parar la quantitat justa de suc que fa que tingui millor sabor.

3) Si el vermut es fa en un bar, mai poden faltar els calamars a la romana. Són també un element indispensable. Com he dit abans, sempre dóna la casualitat que quan els hi demanes al cambrer aquest et diu que estan acabats de fer.

4) Una cloïssa o navalla, inclòs una oliva farcida, pot ésser sucat al caldo de les escopinyes (que normalment és el que es fa fort), però un musclo en escabetx no. Evidentment, el suc és diferent i ens deixaria el nostre suc preferit amb restes vermelles.

4 comentaris:

robert mayoral ha dit...

ho heu devorat tot!!
no m'extranya que us surti car, si jaleu com llops!!!

Jordi ha dit...

Quan la gana apreta!!

Esterri ha dit...

ja vos val!!! i mira q no dir res !!! si m'haguessou trucat segur q baixo!!!!!!! CARNUSOS !!!

Jordi ha dit...

Que baixes d'Esterri? Quins collons!! De totes maneres entre que baixes i no baixes ja ens ho haguéssim fotut tot!! jejeje