dimarts, 20 de maig de 2008

Per fi he tornat a córrer!!

Quatre sessions de fisioterapeuta i tres setmanes i dos dies després de patir la sobrecàrrega; o el que és el mateix, vint-i-tres dies després; o el que és el mateix, cinc centes cinquanta-dues hores després... he tornat a córrer!! Sí, sí, ho he pogut tornar a fer!! Per fi he vist la llum al final del túnel. Ja han passat les angoixes, els mals de cap, les preocupacions, aquells moments en que assegut al sofà em mirava el bessó i em preguntava per què carai em feia tant de mal i per què carai no podia donar dues passes sense que notés una gran molèstia que m’obligava a parar.

Us semblarà, potser, una exageració, però si heu passat per això (segur que més d’un sí) tinc la sensació de tornar-me a sentir útil, de ser de nou un home de profit (si és que ho he estat alguna vegada...).

Quan he arribat a casa, he fet el ritual que sempre feia quan sortia a fer esport: m’he posat els pantalons curts, la primera samarreta que he agafat de l’armari i m’he calçat les bambes (les ASICS Trabuco que vaig comprar-me l’altre dia). Una cosa sí que he fet diferent: els estirament previs. Aquesta vegada crec que he après la lliçó i seguint els consells del meu fisio particular (què bé i què pijo que queda això), m’hi he aplicat de valent. Em pensava que ja no me’n recordaria com es feia això de córrer, però finalment, i gràcies a un noi que ha passat per davant meu, ha tornat a venir-me el cap la tècnica i els moviments que es requereixen per dur a terme aquesta activitat i poc a poc ho he anat posant en pràctica. Han estat vint minuts corrent pels carrers de Barcelona, pel recorregut habitual (aquesta vegada el curt), però caram quins minuts. Pendent del bessó, de si em tornaria a fer mal, de si em ressentiria, de si hauria de plegar... I finalment, res de res. Prova superada!! Cal dir, però, que jugava amb avantatge, ja que tant ahir com avui ja he començat a fer vida “normal”: he aparcar d’una vegada el cotxe al pàrking, he passat de llarg la parada del metro, he pujat les escales del treball a peu i he anat caminant, com faig sempre, a tot arreu. Quina alegria!!

6 comentaris:

Jaume ha dit...

Japo amb calma que et vull al 100% pels nostres objectius 2008.

Mariona ha dit...

M'alegro que després de trenta-dos mil cinc-cents vint minuts (si no em fallen els càlculs), puguis tornar a córrer sense problemes!!

robert mayoral ha dit...

felicitats, mica en mica i bona lletra, jha veuras com aviat estàs a tope!

Jordi ha dit...

Jaume: sí, sí!! Per això no intentaré baixar de les 8 hores a la Travessa del Montseny... La Sole en principi bé, a sigui que segurament tindràs parella de ball.

Mariona: Gràcies!! Ja m'he treu un pes de sobre.

Robert: Espero, perquè quan estàs parat i tornes a posar-t'hi tens la sensació de tornar a començar de nou.

malfieten ha dit...

Es xungo aixo d'estar parat, a mi m'ha passat algo semblant amb el lligament del turmell ho he passat fatal...
Ànims, segur que al Montseny va de conya !

Jordi ha dit...

Moltes gràcies, Malfieten!! Anirem a provar!!