Al loro... que això va en serio!!

La moció de censura ja està a punt. Tot està llest i preparat per que els socis del Barça triïn entre seguir amb Joan Laporta dos anys més (temps que li queda de mandat) o convocar eleccions per escollir un nou president. Dues terceres parts dels socis que acudeixin a votar el dia assenyalat han de posar-se d’acord amb tirar endavant el vot de censura. Només així Laporta es veurà amb l’obligació d’abandonar el club i convocar eleccions. Però, què passa si la meitat més un decideix dir si a la moció de censura? Evidentment, no tirarà endavant, però això hauria de fer reflexionar i molt a l’actual junta. Ah!! I no ens n’oblidem: com a mínim ha de votar un deu per cent de la massa social del club amb dret a vot. Cosa que no ha de ser difícil, però s’ha de tenir en compte que el període en el que ens trobem és temps de vacances per més d’un.

Qui li anava a dir a Oriol Giralt quan va començar que arribaria fins on ha arribat? Molta gent (entre els que m’incloc) no confiaven en que arribaria a aconseguir el mínim de signatures que són necessàries per donar suport a la moció (concretament 5.882). I no només les ha aconseguit, sinó que durant els quinze dies que ha durat el procés gairebé les ha doblat: 9.473. Un èxit rotund per part d’aquest soci que, sense disputar-se cap partit oficial al Camp Nou, ha superat amb escreix el número mínim de signatures. Només calia veure la cara d’enorme satisfacció de l’Oriol (i companyia) quan va entrar a dos quarts de vuit el passat vint-i-nou de maig amb el seu Porsche Cayenne de color negre (bon gust i... molta pasta ha de tenir) a les instal·lacions del F.C.Barcelona amb les dotze caixes negres i precintades per dipositar-les a les oficines del club.

I qui li anava a dir a Joan Laporta, que ho veu tot des de les altures, que Oriol Giralt ho aconseguiria? Doncs sí, Joan, com diu el refranyer popular, no hi ha enemic petit i aquest ho ha demostrat. Ara li toca defensar-se i fer veure al soci que no és tant dolent com el pinten i que està capacitat per tirar endavant aquest Barça.

Enemics no li’n falten al president: als eterns nuñistes i els pro-rossellistes pels que el color de la papereta ja està clara, s’uneixen els que van votar-lo i ara estan descontents amb la seva tasca. Té molta feina per davant per intentar convèncer a l’electorat que pot tornar a ser aquell president que la gent va votar, aquell, no oblidem que va arrasar a les urnes.

Dos rècords obren al seu poder: ser el president que ha estat escollit amb més vots i el president que més signatures ha rebut per fer-li una moció de censura. Un bo i un altre dolent. Un de positiu i un de negatiu. Un paral·lelisme que s’uneix al que li ha succeït a la seva persona des de que va pujar al presidència: ha passat de ser el bo (o boníssim) de la pel·lícula a ser odiat per un gran sector de la massa social. Sembla mentida que un president tant estimat hagi passat a hores d’ara a estar a la corda fluixa. Però, per què ha perdut aquella gran popularitat que va guanyar? Tant mediàtic que havia estat... Fins hi tot els candidats a la Generalitat se’l rifaven per fer-se fotografies amb ell en plena campanya!! Crec que la pressió i la popularitat han pogut amb ell. No es fàcil ser president del Barça i tenir-ho tot (o gairebé tot) al teu abast. S’ha emborratxat de poder i ho ha dut a la seva màxima expressió. Ha volgut passar per sobre de molts i s’ha fet valer del seu càrrec. I això al soci no li agrada, i ara n’està pagant les conseqüències.

En favor de Laporta i l’actual junta directiva està haver aixecat el club quan va passar per un dels pitjors moments de la seva història amb una crisi institucional, econòmica i esportiva que no tenia precedents. Si van ser capaços d’il·lusionar-nos una vegada i tirar endavant el nostre Barça, mereixen una segona oportunitat per intentar la gesta novament?

Jo no sóc soci, i per tant no puc votar. De totes maneres si ho hagués de fer em trobaria en un embolic dels grossos. Dic sí al Laporta de fa cinc anys que va entrar per donar, segons ell, els seus millors anys de la seva vida al Barça, aquell que va aconseguir fer un equip amb sàvia nova que va tornar a portar títols a les vitrines del museu i aquell que va tornar a fer gran el nom de l’entitat a tota Europa. Dic no, en canvi, al Laporta dels pantalons baixats a l’aeroport, al dictador/embaucador de “¡¡Al loro!!”, al president que va donant copets a la cara als aficionats que volen parlar amb ell, i al que es dedica a donar tristos espectacles a la llotja d’Old Trafford. En definitiva: Alea jacta est...