Cap de Rec’08: bellesa infinita i duresa extrema sobre neu.

No sé qui va crear la terra, el món, l’univers, els homes... Hi ha teories que diuen que Déu amb sis dies (el setè va descansar) va fer l’obra d’art que coneixem i de la seva mà van sortir els planetes, l’aigua, els animals, les plantes, els éssers vius i més que ens podem imaginar. Interessant... Hi ha una altra teoria, d’altra banda, de la que sóc partidari, que diu, aproximadament, que a l’univers va haver-hi un big bang i que gràcies a això i al pas de milers d’anys va formar-se tot el que, segons la primera teoria, va crear Déu amb sis dies. Agafeu-vos a la teoria que us agradi més, però el que és cert és que gràcies la màgia d’un o a la gran explosió podem gaudir de la millor marxa de la Copa Catalana: Cap de Rec. Que voleu que us digui, és la nineta dels meus ulls. La meva predilecte. És la bellesa en estat pur. Sens dubte, la més maca de tota la competició. Aquí Déu o el big bang s’hi van estar estona. S’hi van recrear per aconseguir l’harmonia i la comunió perfecte entre paisatge, natura i bellesa de la que vam poder gaudir tres cents cinquanta privilegiats aquest dissabte passat. Si algun dia algú de vosaltres decidir fer-la, veureu que cada racó, cada arbre, cada muntanya, cada pedra... té un encant especial. No us enganyo!! Tota una autèntica obra d’art posada al nostre abast pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Tot un encert. Moltes gràcies i moltes felicitats!!

Divendres, 13 de juny.

Sobre les cinc de la tarda sortim de Barcelona el Xavi, el Jordi Atleta i un servidor. Tenim una baixa d’última hora que s’ha caigut de la llista: la Txell, a conseqüència d’un procés gripal. Arribem a Bolvir a les set de la tarda després de passar per Bellver i haver fallit l’intent de comprar xoriç autèntic de poble per fer el sopar (com l’any passat), ja que totes les botigues estan tancades per ser festa major. Quina llàstima!! Ens instal·lem i, com que a grans mals grans remeis, rescatem el pla B: comprar al Champion de Puigcerdà.

Abans de fer el sopar decidim preparar les bosses i la roba per l’endemà. És quan entre nosaltres ens preguntem què portarem, si ens abrigarem molt, si agafarem l’impermeable, ... Passats un minuts i amb les motxilles gairebé enllestides, sentim l’Atleta que, tot decidit, crida: “Me la jugo: només portaré tres jerseis!!”. Si senyor!! Com els valents concursants televisius que han d’escollir entre una opció o l’altre i que els hi va endur-se el premi gran o anar-se’n amb les mans buides. Però és clar, la seva opció era anar abrigat amb quatre o tres capes. I sí, se la va jugar: “només” tres samarretes. Home Jordi, feia fred, però tampoc era per tant!!

Passades les nou de la nit arriben els germans Vernet. El sopar ja estava a punt gràcies a les arts culinàries del nostre xef particular: el Xavi. El menú? Macarrons (per lo dels hidrats de carboni) amb bacon i xoriç passats per la paella. Una delícia! Entre els cinc ens vam cruspir un paquet d’un quilo de macarrons. La consigna del sopar va ser “Cinquanta-tres quilòmetres i quatre cents metres més i ja ho tenim”.

Sobre les onze arriben el Josep i la Maria. Han sortit tard, ja que ell treballava. A les dotze ja estem tots al llit pensant en la jornada tant dura que ens espera demà. Tots la vam fer l’any passat menys el Raúl. Descansa Raul, que no saps els que t’espera...

Dissabte, 14 de juny.

Riiiiiiiiiiiiiiing!!! A un quart de cinc amb crits de “Bon dia!! Desperteu, és l’hora!” l’Atleta es posa a cridar sostenint a la seva mà dreta un despertador d’aquells de l’anunci de la loto 6/49 que acaba esclafat amb el martell. Amb gust, us ho asseguro que si arribo a tenir un martell li hagués esclafat... el cap al l’Atleta per ser tant mala persona!! Com que sembla que els de dalt no ho han sentit, també s’encarrega de pujar les escales fent sonar el mateix despertador i cridant les mateixes consignes. I, evidentment, provoca el que va succeir uns minuts més tard: mentre estem esmorzant a la cuina el Raul baixa per les escales dient: “Cago’n la puta, Atleta!! Com torni a sentir el despertador te’l menges!!”. Tots vam estar-hi d’acord.

A dos quarts de cinc, i després d’haver passat a buscar a l’Albert (un amic del Xavi) per Bellver, estem aparcant el cotxe a la vorera de la carretera: el pàrquing està ple com un ou. Anant cap al refugi ens creuem amb el Jaume Palote: ha dormit a Cap de Rec i s’està acabant de posar maco per la marxa (polaines, pals, gorra, ...). Mentre fem cua per recollir la targeta de control, em saluda el Xavier Martorell. Ens donem ànims, xerrem una miqueta i ens acomiadem. Només ens coneixíem via blog i ara ja ens hem vist les cares en directe. També saludo al Xavier Sans i al Miquel. Un clàssic ja de les caminades de resistència.

A les sis en punt, i sense el petard de rigor, comença la marxa. Els ànims són bons. Fa fred (tres graus i mig marcava el termòmetre del cotxe del Xavi) i a última hora he canviat la samarreta pel polar. Crec que va ser una bona elecció!! El Jaume ens passa i m’ofereix a seguir-lo tot trotant. Vol fer un bon temps, però jo prefereixo ser conservador i reservar forces per les dues gras pujades. Els primers quilòmetres són de baixada fins arribar a Viliella, un poble petit de muntanya on ens espera el primer control i l’esmorzar (coca i magdalenes). Hem menjat quelcom abans de sortir de casa el Xavi, però ens espera una jornada dura i hem d’agafar forces. Com que aquesta baixada l’hem feta corrents gairebé tota, el Josep i la Maria s’han quedat enrere i hauran d’afrontar la resta de la prova sols. Ah!! No m’agradaria passar per alt el tòpic de les marxes de resistència: la caiguda de rigor de l’Atleta, que es produeix a la baixada i es fa unes quantes rascades a la cama esquerra.

Acabem d’apurar les últimes baixades fins a Can Jan de la Llosa on ja comencen les primeres rampes dels més d’onze quilòmetres que ens esperen per superar un desnivell total de gairebé mil metres. El camí és bo i va pujant mica en mica fins a trobar el riu a mà esquerra que ens acompanya amb la seva remor d’aigua. Com es noten les pluges de les darreres dues setmanes: baixa cabalós i amb molta força. Arribem a l’avituallament del Prat de Xuïxirà (quilòmetre tretze) a les 8:11h. Anem bé de forces. Les vistes del prat són espectaculars. Acompanyats per cavalls que pasten per l’herba mengem un entrepà de fuet amb formatge (podies escollir o barrejar) i beguda isotònica. Allà em saluda l’Albert, reconeixent-me que és un fanàtic del meu blog i em felicita. Li agraeixo molt i xerrem una estona mentre acabem d’endrapar l’entrepà.

Seguim pujant muntanya amunt. Ara amb la panxa plena costa una mica més però embadalits pel paisatge se’ns passa l’estona més ràpid. Arbres i més arbres, verdor i més verdor, una pedra allà, una pedra aquí, un pont que travessa el riu, gespa i més gespa. Tot fantàstic! Quan deixem el camí i sortim a l’espai obert, ens sorprèn la neu que guarneix les muntanyes que ens envolten i que a clapes petites també ens dona la benvinguda. El sol ja fa estona que ha sortit i sembla que avui farà calor i el dia acompanyarà. Deixem enrere les vaques que pasturen pel prat fins arribar a la pala que ens ha de dur al cim de la muntanya. Com puja!! I per postres, la neu definitivament ens obliga a trepitjar-la. No hi ha remei. I sap greu, perquè després de les nostres trepitjades ja no té aquell blanc immaculat que tant bonica la fa. En aquesta forta pujada també ens acompanya l’aigua procedent del desglaç de la neu i que fa que els peus comencin a remullar-se per primera vegada (i no última) a la marxa d’avui.

Una vegada fet el cim, hem de caminar definitivament per sobre la neu. Tenim sort que els companys que han passat abans ens han obert camí i ja sabem on hem de posar els peus per no enfonsar-nos. Bé, això és un dir, perquè hi ha trams on la neu ens arriba fins els genolls. Passem pel costat esquerra del llac, que enguany està gairebé gelat i arribem al Refugi de l’Estany de l’Illa (quilòmetre divuit) a tres quarts de deu. Com l’any passat, menjo un tros de coca. El Xavi encara no ha arribat, però acordem seguir: fa fred i, com que ell baixa molt bé segur que ens agafarà.

I dit i fet, a mitja baixada, després de superar mes trossos de neu trepitjada i de mirar embadalits el fantàstic paisatge que ens acompanya, ja sento al Xavi darrera parlar amb el Raul. És tot un crack baixant! Aquest tros, per molt que faci baixada, és dificultós, i decidim no forçar gaire la màquina per evitar mals majors. L’excusa perfecte per anar a pas ràpid i contemplar millor l’escenari idíl·lic que ens envolta.

Hem perdut al David. Ha començat a tirar endavant com una fera i ja no el veiem. Està molt fort aquesta temporada i la soledat no l’espanta. Així doncs, bona sort i ves amb compte que la muntanya és molt traïdora!!

Ara el grup de cinc (Xavi, Raul, Albert, Jordi Atleta i un servidor) seguim baixant acompanyants per la remor de l’aigua del riu de la Vall de Madriu. Arribant al Refugi de Fontverd. Dos fets a destacar. El primer és que estic a punt d’enfonsar-me en la merda més absoluta. Sí, com ho sentiu. Se’m torça el turmell i caic al terra i al girar el cap me n’adono que un pam més enrere hi havia un gran cagada de vaca (mida ensiamada xxxl de mallorca). He tingut sort!! O no... perquè si per trepitjar una cagarada et diuen que compris loteria, no sé pas que hauria de fer jo si m’hagués enfonsat en la merda aquella que tenia un desnivell positiu de mig metre!! El segon fet a destacar és que creant el riu just passar el refugi, el Raul cau de costat a l’aigua i es colpeja el genoll amb una pedra. Primer somriures, però després quan s’aixeca veiem que la cosa és seriosa i que s’ha fet mal. S’asseu i ens ensenya el trau. Amb un got li vaig remullant la ferida amb l’aigua gelada del riu. Passat un quart d’hora, fent el cor fort, decideix continuar fins a la Font de la Closa. Encara quedaven uns quants quilòmetres i tots patíem una mica per si seria capaç d’arribar-hi.

I sí, com un autèntic campió el Raul es planta a la Font de la Closa (quilòmetre vint-i-nou i mig). Allà la visita una metgessa que li cura la ferida. Té un bon trau, però després de l’entrepà de botifarra les coses es veuen millor (o no) i s’aixeca i continua. Són dos quarts d’una passades.

Per un sender que baixa gairebé vertical apurem ja els escassos quilòmetres de baixada que queden, enfilem carretera asfaltada avall i arribem al peu del segon colós de la jornada. El més dur, sense dubte. Són uns deu quilòmetres de pujada constant sense descans per superar un desnivell positiu de gairebé mil quatre-cents metres. Poca broma!! L’Albert marca el pas i m’hi enganxo com una lapa. El grup es fracciona només començar: el Xavi es queda a aguantar-li el pas al Raul i la resta tirem amb pas més viu cap endavant. Durant la continuada ascensió (gairebé tres hores) no pots deixar de mirar al terra, ja que això suposaria una ensopegada inoportuna. Així doncs, pugem a bon ritme fins que a mà dreta el camí es converteix en sender i comença a pujar serpentejant i de forma molt vertical, sense treva, sense un petit replà on puguis recuperar l’alè perdut i et permeti descansar una mica les cames ja tocades. Pas a pas, inspiració, expiració, avanço el pal dret, avanço el pal esquerra, la vista sempre al terra, glopada d’aigua, inspiració, expiració, gota de suor relliscant per la cara, inspiració, expiració... Aquesta va ser la constant de la pujada, dura i cruel pujada. De tant en tant passàvem a algun participant que a pas molt lent i tentinejant a dreta i esquerra lluitava contra la muntanya i contra sí mateix per arribar a dalt de tot. Gairebé després d’estar fent ziga-zagues una hora i tres quarts pujant arribem a una part sense tanta pendent que de sobte, passades unes grans roques, apareix un espai obert tot verd amb una casa de pastor a la dreta i amb el Refugi de Perafita (quilòmetre trenta-vuit i 2.200 metres d’alçada) al fons, on hi arribem a tres quarts de tres.

Ja tenim dos terceres parts de la pujada feta, però encara queda la part més dura: arribar al cim del coll de Sant Vicenç. Després de que l’Albert i el Jordi Atleta reposen l’aigua a una font, reprenem la marxa. Mirar cap a dalt fa por, es veu la neu que cobreix el camí per on haurem de passar i en la llunyania marxaires que enfilen muntanya a dalt i els que, per sort d’ells, coronen el cim. Benaventurats ells!!

Trepitjant neu, omplint-nos les bambes d’aigua del desglaç de la neu i patint de valent aconseguim arribar a dalt de tot del Coll de sant Vicenç. Falten deu minuts per les quatre de la tarda. Hem invertit un total de dues hores i cinquanta minuts per superar tota la pujada, que es diu ràpid. Fa bastant aire, així que ens fem les fotografies de rigor i comencem a tirar cap avall per arribar passats vint minuts al Refugi Estanys de la Pera (quilòmetre quaranta-dos). Allà recuperem les forces bevent aquarius i menjant donuts.

Ara ja no hi ha temps a perdre: afrontem la baixada corrent els trams que les forces i les cames ens deixen i contemplant de nou l’espectacular paisatge que ens envolta. Està ple de petits rius que hem d’anar sortejant per no mullar-nos els peus i zones plenes de fang on la bamba s’enfonsa irremediablement. Arribem al tros de pista on l’any passat vam tirar cap a la dreta, però aquest any ens desviem cap a l’esquerra buscant el Refugi del Fornell (quilòmetre quaranta-vuit amb dos-cents metres) on arribem a un quart i set minuts de sis.

Només queda fer una be baixa, és a dir, baixar per després torna a pujar. El tros de baixada rai, que el fem el més ràpid possible i amb ganes. Però quan arriba la pujada no les tenim totes, sobretot els últims metres que són duríssims fins al refugi de Cap de Rec. Hem de travessar el riu literalment per dintre amb la qual cosa els peus queden freds i ben mullats. L’Atleta, però, estava content perquè d’aquesta manera se li van netejar les bambes. Hi ha gustos per tot!!

Remugant i maleint a l’incitador d’aquesta nova pujada del qual no diré el nom per no posar-lo en un compromís i per evitar mals majors... (eh?) comencem a enfilar l’últim poc més d’un quilòmetre que queda. Em poso a tirar al cap davant del grup. Abans l’Albert ens ha fet gairebé tota la pujada i ara crec que és el meu torn. Quan comencem a veure gent i reconeixem el refugi, no diré que vaig posar-me a plorar, perquè no va ser així, però si que van venir-me el cap els mals moments i el gran patiment que havíem acumulat. Submergit en aquests pensaments, l’Atleta em diu que hem d’arribar dignament i es posa a córrer. Jo reacciono tard, m’ha agafat desprevingut. M’agafa uns metres i penso llavors que no pot arribar abans que jo. No senyor!! No tinc forces, però les trec d’algun lloc per abocar-me en un esprint d’aquells que fan història. Però ell és més ràpid i arriba abans a la taula de control. Llenço els pals al terra tot cridant-li: “No és just!! T’he fet tota la pujada!! No és just!!”. Sento veus que em criden. És el Jaume, que ja ha arribat i està assegut en una cadira. També veig al David al seu costat. He complert, segurament els cinquanta-tres quilòmetres i mig més durs des de que camino. Hem invertit un temps de dotze hores i trenta un minuts. No està pas malament tenint en compte que el primer ha trigat més de vuit hores. Saludo als companys. El David ha trigat una hora menys que nosaltres i el Jaume mitja.

Passats vint-i-cinc minuts arriba el Raul. Sí senyor, un deu per ell!! Amb el genoll tocat ha aconseguit el repte. Un autèntic heroi!! No parava de repetir: “El dolor és passajero, pero la glòria és eterna”. I tant eterna!! Una mica més tard arriba el Xavi i també rep una ovació de tots (menys de part meva que trec un mocador per fer-lo onejar. Ell ja sap al que em refereixo...).

El Josep i la Maria van arribar més tard, sobre un quart de nou. Però nosaltres ja havíem començat a passar cap a Bolvir a dutxar-nos perquè a les nou teníem taula reservada per menjar un bon tiberi, sens dubte, totalment merescut.

M’HA AGRADAT.
L’organització molt bona i els avituallaments fantàstics. Hi havia menjar i beguda a tots i en abundància. I què dir del paisatge i dels indrets pels que vam passar... No vull tornar-me a repetir.

Passar un cap de setmana amb els companys fent bromes i gaudint d’una jornada diferent. M’ho vaig passar en gran tant el divendres com el dissabte!

NO M’HA AGRADAT.
La lesió del pobre Raul. És una llàstima quan veus que una caiguda tan absurda pot acabar per fastiguejar-te del tot. Ànims Raul, i recupera’t aviat que la Núria-Queralt ja treu el cap per la cantonada!

L’última part de la marxa (la part nova) no estava molt ben senyalitzada amb les típiques cintes. Crec que van escatimar-me massa i de vegades tenies la sensació de que t’havies perdut.

Que la samarreta que ens ha donat de regal l’organització no estigués actualitzada amb el nou recorregut.