Esmorzar de treball per la capital d’Espanya.

Ahir, com ja vaig anunciar a bombo i plateret, va tocar-me anar a Madrid. Si em feia il·lusió? Home, doncs tampoc anava cantant aquella frase tant famosa de “¡¡Sí, sí, sí!! ¡¡Nos vamos a Madrid!!”, però això de posar un AVE a la meva vida feia que el viatge agafés un cert aire d’interessant. L’alta velocitat entrava a la meva vida!!

Tant el viatge d’anada com el de tornada, molt bé. L’equivalent al comandant de l’avió, però a l’AVE, et dona la benvinguda i t’acomiada per megafonia en castellà, català i anglès (per aquest ordre) i t’informa de la duració del viatge, et demana que abaixis els telèfons mòbils per no molestar a la resta de viatgers (cosa que la gent no fa) i t’anuncia la pel·lícula que pots veure pel circuit tancat de televisió (“Diario de una niñera” a l’anada i “Embrujada” a la tornada, unes pel·liculasses de por). El trajecte se’m va fer curt, entre cops de cap, migdiades, dormides i anar llegint el llibre.

Un cop allà, per molt que havia rebut un missatge al mòbil d’ànims amb la mítica frase: “Parla sense vergonya, parla en català”, no ho vaig posar en pràctica per un motiu: no tenia gens de vergonya de parlar en català, però lo fotut és que ells no m’entendrien. Ho tenia assimilat.

Arribats a Madrid vam agafar un taxi que va portar-nos a les oficines de SAP. Allà la cosa prometia. M’havia estat llegint el mail que havien enviat citant-nos per l’ocasió i el títol era: “Desayuno de trabajo: solución contratación pública SAP”. Mai havia assistit a un esmorzar de treball (al treball sí que faig parada per esmorzar, que consti) i la cosa pintava bé. Ja m’imaginava assentat a una taula i endrapant a cor que vols tota mena de menjars deliciosos i demanant més i més fins a quedar doblegat i no poder-me aixecar de la cadira mentre l’altre anava deixant anar el seu rotllo. Ho somiava mentre anava en tren!! Doncs la veritat, res de tot això. El portuguès encarregat de donar-nos la xerrada (parlava igual que el Mourinho però amb veu més de pito) va donar-nos la benvinguda amb les següents paraules: “Bienvenidos a este desayuno de trabajo. Desayuno porque como véis en esa mesa (una que hi havia al racó) está el café y las pastas, y trabajo porque estamos aquí sentados (en una taula en forma de U) para hablaros de la nueva solución que ha diseñado SAP para la contratación pública.”. Merda!! Adéu al meu somni d’endrapar com un bacó fins a l’extrem de que algú m’hagués d’ajudar a aixecar-me de la cadira. Després d’estar tres hores tancats a la sala (previ descans de trenta minuts per rendir comptes amb les pastes, el suc de taronja i el cafè) van deixar-nos lliures. Vam dinar per Madrid davant del museu del Prado i cap a casa que hi falta gent!! Una experiència més a la meva vida...