Guardiola, clar i català.

Jo era dels declarats mourinhistes, dels que volia que l’entrenador portuguès s’assegués a la banqueta del Barça aquesta temporada vinent. Volia veure com treia el fuet i posava ferms els jugadors que estiguessin a les seves ordres. Que acabés amb el passotismes, l’apatia, el poc compromís i les ganes de mandrejar i pensar més en festes i publicitat d’alguns components del planter. Crec que era l’home ideal per encarrilar la situació. Ho segueixo pensant.

Però finalment, coses del destí (i de la junta directiva), la banqueta del Barça l’any vinent no parlarà portuguès, sinó que parlarà català. Un fet poc freqüent en aquest món tant professionalitzat del futbol. I ahir van presentar l’home que s’encarregarà de canviar el destí del primer equip de futbol del club: Josep Guardiola. El Pep. Un culé de pura raça que ha mamat el Barça des de ben petit i que sap que s’hi cou.

La veritat és que la presentació d’en Guardiola s’ha convertit en una autèntica declaració d’intencions. Ha agafat el toro per les banyes, s’ha posat davant dels micròfons de la sala de premsa i, gairebé punt per punt, ha explicat cóm és ell, cóm actuarà amb els jugadors, cóm jugarà el Barça l’any vinent i cóm s’han de comportar el futbolistes que ell dirigirà. I la veritat és que m’ha convençut. L’he vist segur de sí mateix, amb ganes i molt il·lusionat. No sé què passarà l’any vinent, però estic segur que la primera partida ja l’ha guanyada i s’ha posat més d’un a la butxaca (entre els que m’hi compto).

Parla de convèncer, d’inculcar, de fer viure el futbol tal i com ell el viu. Per això no vol ni a Deco, ni Eto’o ni Ronaldinho, perquè sap que no els podrà fer entendre la seva filosofia o que no en faran ni cas del que ell digui o deixi de dir. Vol un vestidor que vagi a una, que lluiti i que s’esforci partit rere partit. Ell no entén ni concep res diferent d’això. I tot ho vol fer sota unes normes bàsiques de conducta que no poden ser trencades. Cas contrari, ell entrarà en escena.

Us deixo les perles que va deixar anar ahir a la roda de premsa. De veritat, llegiu-les i de ben segur que més d’un acabarà tant convençut com he quedat jo. Paraula!!

“Quan el Txiki m’ho va proposar, evidentment, de sobte, un ha de tenir un temps per pensar-s’ho, però creieu-me que em sento preparat. Sé que és normal que així sigui, per la gent, doncs, la inexperiència, però... em sento fort, em sento que estic disposat a aquest repte i creieu-me que si no ho sentís no estaria aquí assegut. He tingut massa respecte a aquesta institució. No només a aquesta, sinó al futbol en general però a aquesta en especial, com per si no em sentís preparat no estaria aquí assegut.”.

“Intentaré convèncer als jugadors. Intentaré convèncer a tota la gent del vestidor en l’estil que sento. És a dir, no puc guanyar sense transmetre allò que no sento. I sento el que sento i sé que aquest és el camí que ens pot apropar a la victòria, que és el de ser protagonistes, en el d’anar a buscar i a fer el partit, a no esperar que el partit ens porti a nosaltres. Sóc un fan absolut del joc d’atac i plantejo els partits i veig els partits ja quan jugava en cóm puc fer mal al contrari. Això no significa que per tenir més atacants atacaràs millor ni per tenir més defensors defensaràs millor. He llegit darrerament que només fitxem defenses. No significa que perquè fitxem més defenses defensarem millor. Atacarem millor si defensem millor i defensarem millor si ataquem bé. Els atacant tindran una responsabilitat defensiva i els defensors tindran una responsabilitat ofensiva. I en aquest camí de pas a pas sabem que no tenim temps, sabem que des de ja hem de començar a agafar conceptes, a posar-nos les piles i el partit contra l’Hibernian, el Dundee United, contra la Fiorentina, que són els tres primers partits de pretemporada ja s’han de veure algunes coses per intentar arribar al dia dotze o tretze d’agost sent el més forts possibles.”

“L’equip correrà. Si esteu preocupats per això... la gent correrà, s’esforçarà. Al final tracto amb persones. Abans que jugadors jo els veig com persones i intentaré seduir-les, intentaré convèncer-les. Jo crec molt en la força de la paraula, però crec que tampoc això és suficient. N’estic convençut de que s’esforçaran. És això el que reclamava que la gent estarà orgullosa, perquè veuran que ho donaran tot al camp. Però hi ha una cosa: que l’esforç depèn individualment de cadascú. I intentaré també d’intentar-los convèncer de que tots som més forts que anant sols i que un per si sol és poca cosa. Intentaré que entenguin que esforçant-se uns amb altres doncs farem un equip molt més difícil de batre.”

“Tots el jugadors que tenia la plantilla del Barça l’any passat, l’any anterior que jo no vaig ser-hi físicament en el vestidor a mi tots em semblen uns jugadors d’un nivell altíssim. Boníssim. Si és cert que estem configurant la plantilla amb la secretaria tècnica amb una idea: amb els jugadors que són i en aquests jugadors que tu has anomenat que són aquests tres (referint-se a Deco, Eto’o i Ronaldinho) en principi en el nostre cap no hi són. A dia d’avui. Ara bé, les negociacions són les que són. El futbol és el que és. El que succeirà d’aquí a un temps ho valorarem i com que hi haurà moltes rodes de premsa em podreu preguntar i jo us respondré. En les hipòtesis d’ara, contemplem la plantilla sense ells.”

“Jo no entenc portar un vestidor que estem onze mesos junts, que estem més junts nosaltres que amb les nostres famílies sense haver-hi comunicació, sense parlar, sense dir-nos les coses a la cara, sense l’ús de la paraula, sense abraçar-nos, ni cridar-nos... No entenc una altra manera de funcionar. Jo intentaré convèncer de fer les coses, que hi hauran unes normes perquè és impossible fer funcionar un grup tant ampli sense que hi hagin unes normes a seguir, que intentaré consensuar-les, que intentarem que tothom les convisqui com una cosa de normalitat absoluta, perquè al final és crear normalitat absoluta. En el moment que això és salta, jo he d’intervenir, el meu càrrec m’ho demana, em pertoca intervenir en les coses que no es facin. Ara, perquè es compleixin s’han de saber quines són. I aquestes des del primer dia han de quedar clares, marcades. Tinc clares quines han de ser i a partir d’aquí a començar a caminar.”

Guardiola dixit!!